El relleu de la memòria

Títol: Me llamaba Pikolo
Autors: Jean Samuel/Jean-Marc Dreyfus
Plataforma Editorial
Barcelona, 2009
Trad. d'Horacio Vázquez-Rial
192 pàgines

   En la literatura de l'Holocaust no acabes mai de llegir-ho tot. Quan creus que ja has accedit als testimonis essencials, de sobte es dóna a conéixer un nou text, una nova visió, una darrera acta notarial. Això és el que m'ha passat en relació a un autor tan conegut com Primo Levi. Ja fa anys que es va publicar el llibre de Paul Steinberg Croniques d'ailleurs, on aquest jueu alemany de Berlín (mort a París el 1999), a qui Levi anomena Henri en Si això és un home i en traça un retrat no massa afalagador, explica la seua versió dels esdeveniments a Auschwitz.
  Doncs bé, ara és un altre dels companys de Levi en l'infern polonés, Jean Samuel -Pikolo en les memòries de l'italià- qui ens ha llegat, abans de morir (l'any 2010), el complement exacte de l'inoblidable relat de Levi. La seua és una experiència molt comuna entre els supervivents de la Shoa. Durant 36 anys, després dels fets, va guardar silenci. Amb ocasió d'un lernen (curs de reflexió), però, es va posar a rememorar tot el que havia atresorat, en dolor i memòria, en gairebé quatre dècades de mutisme. Un altre fet decisiu en el desencadenant d'aquesta verbalització pública va ser el suïcidi de Primo Levi, l'any 1987. D'alguna manera, Samuel va sentir que havia d'agafar aquell testimoni.
  Com tants altres de la seua edat i condició, Samuel va ser destinat a Monowitz, la fàbrica d'Auschwitz que no fabricaria mai res. No queda res, ara, de Monowitz, per contrast amb l'excel·lent estat de conservació de les altres parts de l'immens complex concentracionari. Allí va coincidir amb Levi.  Samuel era dels pocs jueus que va sobreviure a la seua expedició, i l'únic dels de la seua família.
  A Monowitz, amb Levi i els altres presos, s'escenifica l'escola de la vida sota l'atenta mirada de la mort. Primo li tradueix Dante (com explica al capítol "El cant d'Ulisses" de Si això és un home). Els versos del vell clàssic es converteixen en la divisa de l'esclau embrutit:

Considerate la vostra semenza
Fatti non foste a viver come bruti
Ma per seguir virtude et conoscenza.

  El propi Samuel, però, passa d'alumne a mestre amb altres presos, amb qui comparteix problemes de matemàtiques. En la lluita heroica contra la deshumanització, tota pedra fa paret. En contrast, tots reben cada dia els petits detalls de la humiliació constant, que de vegades pot consistir, simplement, en un kapo que s'eixuga la mà al damunt d'un presoner. Un home pot fer de drap si no és considerat res millor que un drap.
  Tot passarà, però. Vindrà l'alliberament i vindrà també, a la postguerra, el retrobament amb Primo Levi i fins i tot amb Paul Steinberg. Samuel, però, no tornarà a Auschwitz fins 1995 i no es decidirà a escriure el seu llibre de memòries, en col·laboració amb l'historiador Jean-Marc Dreyfus, fins el 2007. Només li quedaven, llavors, tres anys de vida. Urgia passar el relleu de la memòria i això és el que va fer. Aviat l'Holocaust serà només un pàgina als llibres d'història i cap supervivent podrà ja parlar-nos-en. Llavors, haurem de ser nosaltres els qui ens ocupem a conservar la lliçó sempre viva. Com un dolorós deure moral.

Joan Garí

 

Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí

El destí filosòfic de Catalunya

Títol: Concepte general de la ciència catalana
Autor: Francesc Pujols
Editorial Andana
Vilafranca del Penedès, 2013
400 pàgines

  Francesc Pujols és un autor certament peculiar. Se'n conten massa facècies per a què no se'ns faça simpàtic fins i tot abans d'haver-lo llegit. En un llibre com aquest, però, dóna la mesura exacta de les seues ambicions intel·lectuals i de les peculiaritats de la seua prosa.
  La primera tesi del llibre és que la millor filosofia espanyola és catalana. "Els castellans -diu Pujols- poden ofegar el món amb la literatura que tenen", però en termes filosòfics si se separa d'Espanya la filosofia catalana "la filosofia castellana se queda sense ningú". De fet, "la filosofia és la manifestació principal per no dir única de la ciència catalana". És lògic, doncs, que aquest llibre estiga en gran part monopolitzat per la figura de Ramon Llull i la seua perquisició de la "ciència universal". A Llull, d'alguna manera, el té en extrema consideració a pesar del seu cristianisme. Al capdavall, per a Pujols els cristians "com més raonen més s'aparten de la veritat, com tots els que parteixen de bases falses".
  Després de Llull, un gran buit. Per a tornar a trobar figures estimulants se n'ha d'anar a Ramon Sibiuda, al segle XIV. Aquest savi, traduït per Montaigne, és l'autor d'una Teologia natural. Segons Pujols, la seua aportació rau a haver escrit "una sumpèctica del renaixement, que com totes les obres d'aquella època eren una barreja de realisme modern amb els elements de l'Edat Mitjana".
  Després de Llull i Sibiuda ens trobem amb una llarga decadència. Hem d'esperar al sorgiment de la figura de Joan Lluís Vives, que alternativament és jutjat coma  iniciador de la filosofia catalana moderna o de l'espanyola. Menéndez Pelayo, això sí, assegura que el llatinista valencià s'avança a les tesis de Kant. Pujols el considera un "pensador català" perquè la seua obra conté el vector característic de la filosofia autòctona: "la unió de la raó i la realitat".
  Del segle XVI a principis del XIX ha de fer un bot. Entronca així amb Jaume Balmes. Sobre el seu Criteri, però, no s'està de dir que és "una llògica descriptiva farcida de vulgaritats i barrejada amb lliçons de doctrina cristiana". No li perdona que escriguera en llengua castellana, "la més contrària al geni del nostre pensament".
  El segle XIX l'anomena la "segona època" de la filosofia catalana. És el principi d'una nova etapa de brillantor, on aquesta filosofia destacarà pel seu paper especial en el concert universal. Pujols, de fet, distingeix entre la filosofia septentrional i la meridional. La primera, pròpia del nord de França, Anglaterra i Alemanya, és el "racionalisme més desenfrenat"; la segona, on hi hauria la catalana, "és el realisme més cru". El Nord prefereix les ciències particulars a la "ciència universal que imposa el triomf de la realitat", com fa Catalunya.
  El llibre acaba amb la figura d'Eugeni d'Ors, a qui compara "a la solitud del cim de la muntanya de Randa". Amb personatges com aquest és que Catalunya ha d'acomplir al seua missió al món: la suma del racionalisme septentrional i el realisme meridional. Tot un programa enfebrit, molt de la seua època, que el lector d'avui llegeix amb un punt de suspicàcia, però amb el plaer que suscita una manera de veure les coses certament original.

Joan Garí

El llegat dels totalitarismes

Títol: Contra tota esperança
Autora: Nadejda Mandelstam
Quaderns Crema
Barcelona, 2012
Traducció de Jaume Creus
654 pàgines

Resulta curiós, com a mínim, com s’han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possible –Hitler i Stalin-, els recents indicis de “rehabilitació” del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s’adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el Gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…
  Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la revolució d’Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d’aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.
  Nadejda va ser l’esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Aquest pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb més o menys entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s’anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta –Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s’anomenaria “dissidents”. Eren –serien- la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.
  Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes memòries essencials, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d’una viuda però també el quadern de l’esposa d’un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors de la literatura coetània i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Com corders a l’entrada de l’escorxador, aquella brillant patuleia d’escriptors, artistes, músics, pintors no es va veure amb coratge de denunciar un règim filisteu que anava degollant-los un a un. Com va escriure Nadejda (que en rus vol dir, per cert “Esperança”) es probable que encara es trobaren, col·lectivament, en l’estadi vaporós en què encara creien reversible una situació ja completament insostenible: “La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança també perdem la por”. El fet cert és que gairebé ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak (entre els dissidents) i Bukharin (entre els encara fidels al poder). Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels “dits gruixuts, com cucs, greixosos” de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l’exili, lluny de les dotze ciutats més grans del país. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.
  Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l’exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Solgenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag. Khrusxov, en el escruixidorament cèlebre XX Congrés del PCUS, havia denunciat obertament els crims de Stalin. Solgenitsin, al seu torn, havia rubricat literàriament i documentalment la nova situació de “desgel” publicant Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx (1962; aparegut tot just dos anys després, en traducció directa del rus al català per part d’August Vidal, en l’editorial Vergara).
  Als anys 60, en aquesta nova conjuntura, Nadejda Mandelstam va veure arribar el seu moment. Es va aplicar llavors a redactar una dels documents més demolidors sobre la misèria moral –i criminal- del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

Joan Garí

Una versió abreujada d'aquest article es publica avui al diari Ara.

La llegenda del cacic inescrutable

Títol: El banquer
Autora: Núria Cadenes
Edicions de 1984
Barcelona, 2013
237 pàgines

  Fa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps.  Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.
  No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.
  El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.
  Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari...
  Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.
  “Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.


Joan Garí

La mirada interior de Vermeer

Títol: Tot el soroll del món
Autor: Vicenç Llorca
Editorial Columna
Barcelona, 2013
276 pàgines

 
  Francesc Bertran, poeta metafísic, vidu, fa un viatge a la República Dominicana a l'agost de l'any 2002. La mort de la seua dona, deu anys enrere, el va sumir en un silenci prolongat. Ell encara no ho sap, però el viatge, amb les seues virtualitats transformadores, li fornirà els elements necessaris per a passar l'amarga pàgina vital en què s'ha vist detingut.
  Una vegada instal·lat a l'hotel fa les primeres coneixences. Mentrestant, al seu diari, va rememorant la genealogia familiar, arrelada al barri barceloní de Gràcia. En un viatge anterior a Grècia hi havia anotat: "Vivim a mercè de l'atzar dels altres". I ara, aquest atzar, li proporcionarà justament el que més necessitava: una companya amb què tornar-se a il·lusionar.
  "Les úniques dones amb què havia viscut Francesc Bertran durant els darrers deu anys -escriu el narrador- eren les pintades per Vermeer de Delft i Edward Hopper". Bertran, en efecte, viu immers en una mena de bovarisme masculí, que el fa sensible només a les imatges i no als referents reals d'aquestes imatges. Però a l'hotel dominicà coneix Marta, una barcelonina de casa bona -filla d'un empresari tèxtil- que s'ha vist abandonada pel seu marit, amb una filla menuda i sense amics.
  Si Bertran revivia la Laura -la seua esposa morta- en les figures de Vermeer i de Hopper, ara la Marta ve a trencar aquest joc especular. El poeta, que llegia Petrarca abans de conèixer-la, ara enceta directament la Vita Nova de Dante. I sí, és una vida nova el que s'ofereix als seus sentits adormits.
  Amb Marta s'endinsa per l'interior de l'illa. Visiten els Altos de Chavon, on Coppola va rodar -exorcitzant l'esperit de Joseph Conrad- Apocalypse Now. Després passen a Haití, amb El siglo de las luces de Carpentier com a tot salconduit. A poc a poc, el madur poeta ha après que "no cal posar el desig de la felicitat davant de la felicitat del desig". La fusió emocional i física amb Marta és plena, però aviat sorgirà un roc en el camí.
  A Haití, coneixeran la Núria, una catalana que els farà de guia. Amb el canvi de país l'aventura espiritual del viatge es densifica. Mentre es va deixant fascinar per la Núria, Bertran substitueix a poc a poc els seus preats referents imaginaris occidentals -la mirada burgesa de Vermeer- per la dels sensuals artistes criolls. El Nou Món se li apareix, així, com una promesa de sensualitat que fa trontollar el seu amor per Marta.
  De fet, Marta i Núria signifiquen dos itineraris diferents per a Francesc: o refer la seua vida a la tornada a Barcelona o assajar una aventura impossible quedant-se a Haití. Tria Martra, tria Barcelona, tria Vermeer, tria la seguretat i potser un futur avorriment. Mentrimentres, l'huracà Melinda arriba a la zona, i les vacances s'acaben. L'ordre és restituït i Francesc pot continuar amb la seua vida nova lluny de les torbadores seduccions haitianes.
  Amb un estil formalista, ple de referents cultes, Vicenç Llorca ha dut a terme en aquesta obra el report d'un itinerari espiritual. Com era d'esperar en un autor que, abans d'escriure la seua primera novel·la, s'ha exercitat llargament en la prosa i el vers, Tot el soroll del món excel·leix en la recerca de la frase rotunda i perfecta, i en un regust esteticista que, tanmateix, no arriba a embafar.
  Les primeres novel·les són sempre matèria delicada. L'autor hi vol abocar tot un món potser llargament covat, o s'hi enfronta amb l'actitud del qui descobreix el Mediterrani. Vicenç Llorca ha contat el que volia contar i ho ha fet amb un motle formal treballat i equilibrat. Pot estar-ne, doncs, raonablement satisfet.

                                                                                                                                            Joan Garí

De la memòria com a forma de l'amor

Títol: Segona pell
Autora: Flavia Company
Editorial Proa
Barcelona, 2013
147 pàgines

  L'any 1999, Flavia Company va publicar en castellà la novel·la Dame placer, on narrava una intensa relació eròtica entre dues dones. Ara, la mateixa autora ha reescrit el seu text en català, i l'ha presentat amb el títol Segona pell. No conec l'original castellà, però aquesta reelaboració d'ara en la nostra llengua em sembla un artefacte literàriament de molta volada, que pot satisfer el lector més exigent.
  Formalment, la narració es presenta com un llarg monòleg -un informe més o menys rutinari- que la protagonista escenifica a ca la psiquiatra (tot són dones, sí). Allí ens presenta la seua amant, que ja forma part del record -i de la pèrdua. En realitat, aquesta se'ns va apareixent per parts, amb intenses sinècdoques: els pits, els llavis, els cabells, els peus. La protagonista besa i humiteja els peus de la seua amada, com una Magdalena que ret homentage a la seua senyora.
  La consigna entre les amants és clara i expeditiva: ""Dóna'm plaer i et donaré la vida". I això es dediquen, fins que s'esdevé la ruptura. La pèrdua, llavors, activa la memòria. I "la memòria no deixa de ser una forma de l'amor". Abans d'arribar al final, la parella ha forçat els seus límits: s'esbatussen, i fins i tot entra en el joc eròtic una tercera persona (una enigmàtica modista). La intensitat del plaer que s'hi destil·la és paorosa. "S'ha de ser molt forta -confessa la narradora-, molt valenta -i jo no en sóc- per suportar el pes d'una passió autèntica". Aquesta dona, que és la primera persona de la narració, sent que existeix només a través de la mirada i l'amor de l'altra.
  Aquestes intenses pàgines són, també, una lliçó de narrativa. Company excel·leix en l'art de contar una història, verbalitzant una passió, captant l'atenció del lector i obligant-lo a connectar-hi emocionalment. La rica tropologia del text dóna la mesura de la seua qualitat literària, tot i que de vegades la freqüentació de la metàfora vorege l'excés. En la major part dels casos, però, el recurs funciona a la pefecció:

"Els seus pits durs, amples, generosos, com pomes verdes, cruixents, brillants, àcides i dolces alhora. Afamades de la meva boca afamada. Sonores, saboroses, perfectes. De l'arbre de la vida. Jo sentia autèntica adoració per elles. Les agafava amb les mans, sense engrapar-les del tot, i després hi acostava l'orella i em posava a escoltar al pell, fresca com la terra mullada. I això era per a mi la música: una infinitat de sons que només jo podia sentir, que només a mi em regalaria. De l'arbre de la vida, no era lògic que algú altre en volgués menjar?"

  A la consulta de la psiquiatra, tot aquest devessall d'imatges, una tropologia fecunda i barroca, va sorgint de la boca de la narradora com l'aigua d'una font de muntanya. La pacient hi fa servir tota mena d'associacions, barrejant el present i  el passat, els records d'infància i la descripció d'un amor trasbalsador. El resultat és una confessió literària que es llegeix un poc amb l'ànima suspesa d'un fil, esperant i tement el final, empatitzant amb la protagonista d'una història tan torbadorament bella.

Joan Garí