Llums i ombres de la Renaixença valenciana

Títol: El somni d’una pàtria de paraules
Autor: Josep Piera
Editorial Bromera
Alzira, 2011
308 pàgines

  La figura de Teodor Llorente ha experimentat, en els últims anys, una vindicació positiva. Se l’ha rescatat del somni petrificat en què s’havia resolt la seua aportació a la llarga i sorda lluita a favor de la llengua i la cultura del País Valencià. De Llorente havia quedat, potser injustament, la imatge dels seus últims anys, convertit en el mestre llorejat que no deixava emergir nous talents. Josep Piera –com abans altres- ha vingut ara a recordar-nos que l’autor de Llibret de versos era molt més que tot això.
  Piera estructura el seu text com una biografia clàssica. Ressegueix l’itinerari de Llorente des que naix fins que mor, i ens va recordant els ítems més significatius de la seua vida i la seua aportació a la Renaixença valenciana. No li resulta difícil reivindicar un home que, després de la gran foscor, busca recuperar la tradició literària i lligar-la a la llengua viva. Aquesta llengua, per si algú no ho recorda, era anomenada llemosí. Aquest és un terme que usa tothom als cercles culturals de la València de l’època, fins i tot els del periòdic El Mole, amb la seua sintaxi infecta. El llemosinisme –la pàtria llemosina- era una manera de referir-se als Països Catalans, fet i fet. Català no és un gentilici que agrade massa als renaixentistes valencians. De fet Llorente manté alguna polèmica amb partidaris d’usar la terminologia menys artificiosa per a la nostra llengua comuna, com ara Víctor Balaguer (“ese político poeta”, talment era definit en Las Provincias) o el mateix Vicent W. Querol, que havia titulat un llibre seu Rimas catalanas. Per a Llorente tot això és una “cuestión de nombre” (literalment) que el fa sentir incòmode. No és que ell negue la unitat de la llengua parlada a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Li consta fefaentment. De fet, no s’està de lloar, en molts dels seus poemes, aquesta cultura comuna (començant per “València i Barcelona”, del 1864 i acabant amb el que comença amb un “Germans de la gloriosa Catalunya…” llegit al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana). La seua amistat amb els autors catalans i balears, d’altra banda, és ben coneguda. L’any 1880 té l’ocasió de proclamar “mestre en gai saber” Jacint Verdaguer a Montserrat –el mateix Verdaguer que, quan va a València, sojorna a ca Llorente. Aquesta admiració i cordialitat eren mútues, i per això el nostre autor era molt ben tractat a Catalunya.
  La reticència, però, quant a la “qüestió de noms”, era –i és!- invencible entre els valencians. Llorente es mantingué imperèrrit en el seu localisme (cosa que no li valgué cap admiració Espanya endins, per cert, des d’on venien riotes que afirmaven que l’interfecte escrivia “en el dialecto de las chufas”). La seua negativa, a més, a polititzar la Renaixença la va convertir en un inofensiu espectacle jocfloralesc.
  Després entraria en dansa Constantí Llombart. Crec que Piera –que realitza per cert una biografia modèlica, de tall clàssic- no té prou en compte la trascendència de l’enfrontament entre Llombart i Llorente. Rere aquesta pugna no hi ha només el fracàs d’un possible model progressista per a la Renaixença valenciana, sinó també la peripècia posterior d’un autor com Vicent Blasco Ibáñez. Blasco, molt amic de Llombart, comença escrivint en valencià, però aviat se’n passa al castellà fugint de l’ambient resclosit del llorentinisme abassegador.
  Segons Josep Piera el millor de Llorente es troba en les cançons que dedica a la bellesa humil. Això és cert en la seua faceta d’escriptor. Com a a ideòleg i líder social, però, a Llorente se l’ha de jutjar tant per la seua aportació positiva (haver gestionat amb normalitat un mapa possible de la nostra cultura) com per la negativa (haver convertit la Renaixença a casa nostra en un joc de frívola inanitat). Bé està que es vulga recuperar la seua figura. Potser és simplement un signe dels temps, del llemosinisme que torna a dominar la nostra cartografia intel·lectual.

Joan Garí

Vigència de Montaigne

 Títol: How to live. A life of Montaigne
Autora: Sarah Bakewell 
Chatto & Windus, 2010


És difícil no comprovar la vigència actual dels provectes escrits de Michel de Montaigne. Fins i tot m’atreviria a assegurar que, d’entre tots els clàssics europeus –i amb la probable excepció de Shakespeare-, és Eyquem el que més presència ha guanyat, el més sol·licitat per molts i molt diversos escriptors actuals. ¿Què busca un escriptor d’avui dia en Montaigne? Alguna cosa, probablement, d’aquell esperit inaugural que portava el vell senyor de la Muntanya a descobrir el món sota l’acte de narrar-se i d’inspeccionar-se detalladament.
  El model literari que inauguren els Essais sembla ara tan fresc com el primer dia. I una prova de la seua actualitat es pot trobar en un llibre com How to live. A life of Montaigne, de Sarah Bakewell. Guardonat amb el prestigiós Duff Cooper Prize i considerat un dels deu millors deu llibres de l’any 2010 per Library Journal’s, l’assaig de Bakewell (“meravellós”, segons The New Yorker) no ha recollit més que elogis. I ja és curiós que es puga muntar una mena de llibre d’autoajuda a partir de les ensenyances de Montaigne.
  És veritat que la literatura dels Essais es presta a ser usada de vademècum. Assegut a la seua torre, l’escriptor simplement observa la vida, la confronta amb els clàssics i prova de traure’n alguna moralitat manifesta. Tal com confessa, “com em trobava completament desproveït i buit de qualsevol altra matèria, em vaig presentar a mi mateix com a argument i tema”. I després rebla: “És l’únic llibre al món de la seua espècie, d’una intenció esquerpa i extravagant” (Assaigs, 2, cap. VIII). I amb aquest dos vectors, les vicissituds del propi escriptor com a tema i l’originalitat manifesta, naixia l’impuls literari que més ens fascina avui dia.
  Entenc l’èxit del llibre de Bakewell. De vegades consisteix, simplement, a trobar la cita oportuna, que resulta impagable. Com quan ens recorda, per exemple, aquest interrogant retòric: “¿Qui no veu que he agafat un camí pel qual caminaré, sense descans i sense dificultat, mentre hi haja tinta i paper al món?” (3, IX). Això, d’una altra manera, ho va deixar escrit com a epitafi Joan Fuster: “I morir deu ser deixar d’escriure”.
  Les cites en català de Montaigne són, per cert, de Vicent Alonso. Cap prova de major pes en favor del vigor de la presència montaignenca entre nosaltres que els tres volums complets amb la traducció dels Assaigs que li ha publicat l’editorial Proa entre 2006 i 2008. Gràcies a això podem accedir a la deliciosa verborrea del gran clàssic en el nostre propi idioma. I no és l’únic cas d’interés recent pel tema. L’home de Montaigne. Una lectura dels Assaigs, de Joan Lluís Llinàs, és de l’any 2009 (Premi Carles Rahola 2008).
  Montaigne, això és un fet, està de moda. Ningú com ell per a enxampar la intensa fragmentàlia del món, per auscultar-se el pensament i per a ensenyar a propis i estranys, si cap, que cal retirar-se a la pròpia torre per a traure en clar alguna cosa útil a propòsit de l’existència. Ni que només siga per a arribar a la conclusió, com també va explicar Joan Fuster, que “els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”…

Joan Garí

Article publicat originàriament en www.idees.net

Hoste de totes les elegàncies

Títol: S'acosta el mar. Poesia 1984-2009
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
València, 2010
748 pàgines

  De vegades els llibres arriben a casa i es resolen ocupant un lloc, encara clausurats, als prestatges de la teua biblioteca. Vindrà el seu moment. Jauran silenciosos, de vegades -com és el cas- amb les pàgines segellades, tot esperant l'obrecartes que els desvirgarà. Els volums de poesia de 3i4, en efecte, venen proveïts amb una tènue menbrana que s'ha de penetrar amb un objecte tallant per a poder oficiar la lectura. Aquesta mínima violència és necessària per a propiciar la il·luminació. I la il·luminació arriba, quin dubte hi cap.
  S'acosta el mar és el títol de la lírica reunida de Carles Duarte.El seu moment s'esdevé ara quan he conegut el seu autor. Es pot fruir perfectament d'un llibre sense saber res de qui l'ha escrit, però si tens la sort de conéixer el qui el firma això et pot enriquir el procés de lectura. Amb el Carles la primera impressió és com un eco d'uns versos seus:

Quan tries un vestit,
expliques com voldries
que els altres et veiessin.
(De Tríptic hebreu)

  Aquest senyor impecable amb el seu corbatí, hoste de totes les elegàncies -per fora i per dins-, és el responsable d'alguns dels versos més delicats de la literatura catalana recent. I és que Carles Duarte és un poeta sòlid, amb un fons cultural de primer ordre i una dicció precisa, sòbria i distingida. Llegir la totalitat de la seua producció fins el 2009 ens llança un feix de llum que permet copsar el sentit d'una producció bategant. El poeta ha rellegit els textos sagrats i n'ha escrit notes la marge. Aquests textos sagrats són indistintament religiosos o profans. I són sagrats perquè el poeta sap llegir-hi l'alè profètic a l'ensems que l'alè líric. Poesia i profecia venen a ser la mateixa cosa. I per això Déu és un home -un poeta- sol.
  El que més estimulant em sembla d'aquests versos ordenats és el diàleg que Carles Duarte estableix amb els autors de l'antiguitat. En el Tríptic hebreu el diàleg s'entaula amb la Bíblia, en El silenci amb les Ennèades de Plotí, en Els immortals amb Les metamorfosis d'Ovidi. En altres ocasions, com en Ha-Cohen, la conversació-transmutació lírica té lloc amb Flavi Josep, és a dir, Iosef ben Mattitiahu ha-Cohen, l'historiador jueu paradigma insospitat de l'escriptor de tots els temps:

Vencedor i vençut:
a Judea eres traïdor;
a Roma, un estranger.

  Cap lloc com la Mar Morta més indicat per a reflexionar agudament, vora aquesta aigua "densa i amarga/ igual que una llàgrima/ que cou als ulls/ i fa surar els cossos", sobre la condició de l'exiliat, del traïdor i del testimoni del seu temps. Però Duarte no és només un cercador de correspondències poètiques amb el temps passat. La seua lírica s'eleva com una meditació al voltant d'uns pocs símbols -la mar, el vent, els ulls, els llavis...- que li pemeten reflexionar sobre la vida humana com només un poeta ho pot fer. Potser la vida total de la Humanitat no és més que una meditació de la Bíblia. Al Llibre està tot. L'ombra de Déu i la llum de l'ésser humà. I, més enllà, les raons dels cansament del món, com en aquest poema bellíssim intitulat "El món" que fa de frontispici en El somni:

El món està cansat aquesta tarda.

Respira en cada onada,
com un llençol immens
que mou el vent,
com una pell estesa,
com una ombra.

Et busco en les mirades
que s'obren als meus ulls,
en les mans que m'acullen,
en uns mots que retrobo,
dins el mapa de l'aire,
en els llavis del temps.

(...)

 Hi ha en la poesia de Carles Duarte una mica -com en el mirall espriuà- de l'esperit de la millor poesia de tots els temps. S'hi convoca Shakespeare, March, Pessoa o el propi Déu a una conversa inacabable a vora mar, amb el tacte brusc de la sal arran de llavis. Faríem bé de sumar-nos en aquest suau col·lotge. Com passa amb el propi mar, aquests versos m'acullen i jo els acull al meu torn. El miracle s'ha esdevingut una altra vegada. I potser, com deia Plotí, "Hi ha sempre homes i cavalls, però no són pas els mateixos". Talment els poemes.

Joan Garí

 

Un país amb remei

Títol: Valencianisme, l’aportació positiva
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Univ. de València
València, 2012
453 pàgines

  Francesc Viadel és l’autor d’una documentada Història inacabada del blaverisme (2009). Havent bussejat en aquesta peculiar mar dels sargassos, és obvi que a Viadel el cos li demanava no quedar-se amb una visió negativa dels avatars polítics d’aquest complex i peculiar país. És per això que ara ens ofereix aquest Valencianisme, l’aportació positiva (Cultura i política al País Valencià, 1962-2012), un brillant i oportú compendi del que ha donat de si l’aventura començada fa ara mig segle per un assagista fadrinot i un grapat de companys de viatge.
  En mig segle, en efecte, les capes més il·lustrades i més compromeses de la societat valenciana han tingut temps d’infantar un somni, de lluitar-hi, de perdre la batalla i de gestionar aquesta derrota des d’unes ben aprovisionades casernes d’hivern, a l’espera d’una segona oportunitat de la Història. Tot va començar amb dos llibres –els incendis més paorosos no necessiten més combustible- ja llegendaris: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. Una guia de viatges i un compendi històric i sociològic. Nosaltres… no el va llegir, a València, quasi ningú, perquè estava en català (i el paisanatge local no havia estat alfabetitzat en el seu propi idioma) i perquè era un tractat dens i un pèl àrid. El País Valenciano és, en canvi, la culminació de l’estil literari de Joan Fuster, la demostració fefaent que se les havien amb un escriptor amb tots els ets i els uts. No li ho toleraren, òbviament. Ni li toleraren el nivell ni la ironia, ni la visió desmitificadora ni el catalanisme. Començava, així, la llegenda del nostre escriptor més celebrat i atacat –sense terme i mig. Del nostre escriptor més decisiu.
  Viadel ha dut a terme un propòsit herculi. S’ha posat a avaluar què ha donat de si l’impuls fusterià en aquestes cinc dècades en molt diferents àmbits: la política, la cultura, l’educació, la literatura, la música, l’art, els mitjans de comunicació, la cultura popular… Les conclusions a què arriba no són precisament decebedores. Les idees de Fuster van ser derrotades durant la Transició a la democràcia –això és evident-, però, com un llevat insistent, no han deixat d’amerar la nostra societat i fer-hi créixer flors miraculoses. I Viadel ho demostra a la valenta, inventariant, per exemple, en uns sucosos annexos, els protagonistes i les obres destacades de la posteritat fusteriana. Fuster va morir un dia de juny amb les sabatilles posades –la seua indumentària de clausura-, però les seues idees, les seues incitacions torbadores l’han sobreviscut amb escreix.
  Diuen que el blaverisme va morir d’èxit. Ara ja només es troba representat pel barroquisme blavenc d’una bandera, el mal gust xerricant d’un himne faller o un nom despersonalitzador per a un territori amb poca personalitat. Han imposat els símbols però aquests símbols, ¿què o a qui representen? El victimisme regionalista, això sí, ha donat molt de si, i que li ho pregunten si no a Francisco Gürtel Camps. Però, ¿quin projecte vehicula tot això? No-res, un immens buit recobert per una faramalla colossal.
  Caldrà agrair a Francesc Viadel que vinga ara a recordar-nos, amb el seu assaig oportú i compacte, que algunes derrotes són més fructíferes que mil victòries desmanyotades. Des d’aquell llunyà 1962 han passat moltes coses. D’algunes d’elles ens podem sentir orgullosos. Una visió constructiva, crítica, creixentment popular ve demostrant insistentment que res està encara decidit i que aquest país continua tenint remei. 

Joan Garí

El Temps, núm. 1.460

Cap a l'assaig de muntanya

Títol: Baules i llenguatges
Autor: Lluís Calvo
Editorial 3i4
València, 2011
292 pàgines

  Lluís Calvo, poeta prestigiós i assagista subtil, signa l'última obra de la col·lecció "Gran Idees" de  l'editorial 3i4. La col·lecció és jove (va començar l'any 2009) i jo no hi sóc imparcial: sóc el seu director. No crec, però, que això m'invalide per a parlar-ne. Siga com siga, és la primera vegada que em referisc a un dels seus títols en aquest Ofici Se n'han publicat alguns de gran interés, bé en el terreny de l'assaig original (La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies, d'Enric Balaguer), o dels clàssics traduïts (Lleures i sentències de Cristina de Suècia -en versió de Joan Verdegal- o Pensaments en una estació seca, de Gerald Brenan -a càrrec de Josep Marco). La idea consistia, simplement, a oferir un mostrari d'assaig literari de qualitat, bé d'autors del país o bé dels clàssics, i esperem que la crisi econòmica no ho paralitze. En premsa es troba un nou títol, una antologia de dietaristes en llengua catalana, de què s'ocupa el professor de la Universitat d'Alacant Joan Borja.
  Érem amb Calvo, però. Baules i llenguatges és una col·lecció molt estimulant de fragments. De l'aforisme a l'article extens, Calvo exposa les seues meditacions sobre qüestions artístiques o filosòfiques, però ho fa sense descavalcar d'una ferma voluntat d'estil. El resultat és un assaig amb tots els ets i els uts on s'aborden temàtiques diverses, que poden anar de l'anàlisi de l'últim llibre d'una poetessa actual a Youtube, tot passant per Tàcit. No cal dir com em fan fruir aquesta mena de llibres. Són, ja ho va dir Fuster, els "tebeos per a intel·lectuals", aquell gènere on la intel·ligència s'esmola i també pot reposar, perquè sent que se la tracta amb dignitat i respecte.
  Un llibre així també és difícil de ressenyar. Em concentraré, doncs, en un dels fragments: el de les pàgines 57 i 58. L'autor s'emmiralla en una cita de Claude Lévi-Strauss. Dic s'emmiralla i dic bé: Lluís Calvo comença explicant una idea que li ronda pel cap: que "la muntanya mitjana, aquella que s'alça entre els vuit-cents i els dos-mil metres, té més interés que els pics elevats". Aquesta natura modesta és la pròpia dels Països Catalans, un lloc sense Everests ni Himàlaies però amb espais on "en pocs quilòmetres" es poden trobar "cinc climes, quatre tipologies de paisatges i dotze mons del tot oposats".
  L'autor es congratula, finalment, d'haver trobat, en Tristos tròpics, una reflexió semblant: "M'agradava el tipus de muntanya dit "de vaques" (à vaches); i sobretot la zona compresa entre 1.400 i 2.200 metres; massa mitjana encara per a empobrir el paisatge tal com fa més enlaire, on l'altitud sembla que provoqui la naturalesa a una vida més detonant i més ardent, al mateix temps que descoratja el cultiu".
  És curiós però la muntanya, fins i tot si és d'altura morigerada i domèstica, pot semblar un olimp inassolible. Joan Fuster, per exemple. En El País Valenciano, és arribar al Penyagolosa -el pic emblemàtic de l'interior valencià (1.813 metres)- i entrar-li un gran cansament. No és gens partidari, diu, de les "muntanyes frenètiques", així que no hi puja. El Penyagolosa, però, té poc de "frenètica". És precisament, com diuen Lluís Calvo i Lévi-Strauss, una d'aquestes muntanyes mitjanes, amanoses, gustoses, amb el paisatge intacte i insòlit, i on pujar-ne al cim constitueix un plaer que ja he explicat en Viatge pel meu país.
  Fuster, que era de marjal -arran de mar-, no tenia interés en cap element del paisatge que no fora "humanitzat". I, com deia el seu còmplice, "a la rosa, per a ser perfecta, només li falta ser comestible"...

Joan Garí

 

Una paràbola mediterrània

Títol: Els peixos no tanquen els ulls
Autor: Erri de Luca
Edicions Bromera
Alzira, 2012
Traducció d'Anna Casassas
115 pàgines

   Hi ha en aquest llibre una bella reflexió sobre què significa ser xiquet i què significa ser adult. Són els altres els que ens ajuden a prendre consciència del nostre jo carnal. El protagonista d'aquest breu relat aprén les nocions de justícia i d'amor gràcies a una noieta de la seua edat. La relació amb ella provoca l'animadversió de tres xiquets més grans, que l'apallissen un dia. Però això el fa més fort i referma el seu amor. Ella no té nom. És "la noieta". L'autor, ja vell, no recorda el nom del seu amor primerenc. Només sap que li agradaven molt els animals i del seu comportament extreia pautes de conducta.
  L'estil poètic d'Erri de Luca substancia amb bellesa totes aquestes qüestions:
  "Jo m'adonava que aquell cos era un animal antic, que m'havia estat transmès pels avantpassats que l'havien habituat a esforços, perills, crueltats, penúries. Amb l'acte de néixer heretem l'immens temps anterior imprès a l'esquelet (...) La noieta no, ella va ser una primícia fins i tot per al cos. A prop seu reaccionava amb empenta a les vèrtebres, amunt cap a un creixement inesperat. M'adonava del cos, de la part de dins, al seu costat: del batec de la sang als polsos, de la fressa de l'aire al nas, del trànsit de la màquina cor-pulmons. Al costat del seu cos jo explorava el meu, amollat a dins, tirat com la galleda al pou".
"Com la galleda al pou": una de les metàfores més boniques que haja llegit darrerament. Aquest efecte d'abocar-se al propi cos, de mirar-se cap endins, de veure-s'hi créixer.
  L'infant que fa de protagonista podria enarborar pefectament el conegut vers de Ramon Llull com a divisa: "Vull morir en pèlag d'amor". Viu a la costa napolitana i sotja la mar i els seus servidors a l'espera d'una revelació extraordinària que, en realitat, es produeix cada dia.  De fet, està desitjant fer-se gran, desfer-se del seu cos de xiquet. Viu amb sa mare. Son pare ha hagut d'emigrar a Nova York. El seu concepte de justícia consisteix a retornar al mar un peix pescat.I la injustícia és simplement que la xica que t'agrada se'n vaja amb un altre -amb un enemic teu. La xica que t'ha ensenyat a retornar els peixos a l'aigua.
  Però no cal patir: tot haurà sigut un malson i el teu amor tornarà a tu i no tancaràs els ulls en besar-la, com els peixos.Xic i xica es citaran sota una figuera munífica i la separació els semblarà ben bé l'expulsió del paradís.
  Un relat molt bell, una paràbola mediterrània, un sensualisme literari de tall evangèlic. Una poètica neorealista adaptada a la ferma voluntat d'estil.

Joan Garí

Carn i esperit contra la frivolitat global

Títol: La civilización del espectáculo
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Madrid, 2012
227 pàgines

  Heus ací un llibre contra la frivolitat, contra la banalització operada en el terreny de la cultura en els darrers anys. I què cal entendre per frivolitat?, es pregunta l'autor. I per a respondre's escull un passatge d'un dels seus llibres preferits, el Tirant lo Blanc. És l'episodi en què l'esposa de Guillem de Vàroic bufeteja el seu fill -acabat de nàixer- per a què plore per la partida de son pare cap a Jerusalem. "Eso es la frivolidad -rebla Vargas Llosa-, una manera de entender el mundo, la vida, según la cual todo es apariencia, es decir teatro, es decir juego y diversión".
  És això exactament el que ha passat en l'àmbit de la cultura. L'apariència, el teatre, el joc i la diversió s'hi han ensenyorit. Han fet callar l'intel·lectual i, en el seu lloc, han posat una barreja de clown, presentador de televisió i showman perpetu. Res més oportú que un llibre on algú tan autoritzat com el premi Nobel llance un crit d'alerta a propòsit d'aquesta -irreversible?- situació.
  Vargas és un novel·lista gegantí. Quan assaja, però, prescindeix del seu magnífic estil literari i hi dedica, dissortadament, una prosa més rutinària, efectiva però desproveïda de l'encant narratiu habitual en ell. Confessaré que m'irrita sovint quan pontifica a la seua trona en favor de despietades teories neoliberals. I, tanmateix, és difícil no estar-hi d'acord quan entona una elegia activa en favor de l'alta cultura.Ara resulta, per exemple, que el paper abans reservat a científics, compositors i filòsofs es dedica avui a esbombar les "creacions" dels nou gurus: els chefs i els modists. La cuina i la moda han substituït, així, l'antic paper reservat a la música clàssica o la literatura. Per no parlar, òbviament, del futbol, aquesta metàstasi que no para d'envair i intoxicar el cos social i que Vargas no pot menys que qualificar de "regresión del individuo a su condición de parte de la tribu".
  La banalització i la frivolització de la cultura -el "divertim-nos fins a morir" de Neil Postman- té, segons Vargas, dos corol·laris insospitats. Per un costat, hi ha la desaparició de l'erotisme de l'escena pública. De l'altre, la pèrdua de terreny de les grans religions (especialment la catòlica) en favor de tota classe de sectes. Poden semblar dues elegies contradictòries -i probablement ho són, però només aparentment. La frivolització, que ho amera tot, ha conquistat també el sexe. La banalització de l'acte carnal ha postergat l'erotisme, que converteix aquest acte en una obra d'art, "un producte de l'alta civilització". Ara el que impera és la pornografia, que no és sinó l'erotisme amb una descurança total de les formes.
  Quant a la religió, Vargas defensa amb la mateixa convicció la necessitat ensems del laicisme i  d'una "intensa vida espiritual", que normalment es vehicula a través de les esglésies. Hi ha, d'alguna manera, una coherència de fons en la defensa de totes aquestes manifestacions que van donar sentit a la nostra civilització fins que l'entreteniment banal va substituir l'autèntica passió cultural.
  No ha d'estranyar-nos, en aquest sentit, que en aquesta civilitzación on es xifra tot a l'espectacle "el intelectual sólo interesa si sigue el juego de la moda y se vuelve un bufón". Això, en certs àmbits (com ara els mitjans de comunicació), explica molt bé l'èxit dels tertulians-escombreria o la progressiva substitució del periodisme d'investigació -que pivota sobre bases de qualitat i és car- pel totum revolutum d'internet, on el rumor i la xafarderia ocupa el mateix lloc jeràrquic que els continguts contrastats i producte d'una recerca pròpia.
  Crec que Vargas Llosa ha llançat un missatge dins una botella adreçat a aquells a qui ens agrada la lectura de Thomas Mann, sentim una passió desfermada davant les Variacions Goldberg de Bach o ens sentim identificats davant la pulsió per l'autoretrat de Rembrandt o de Picasso. Abans, érem la minoria que movia el món. Ara, què som? -o, més bé, a què ens han reduït? Resistir-nos a convertir-nos en pallassos és la nostra manera de confiar que aquest món encara té un futur possible.

Joan Garí