Una paràbola mediterrània

Títol: Els peixos no tanquen els ulls
Autor: Erri de Luca
Edicions Bromera
Alzira, 2012
Traducció d'Anna Casassas
115 pàgines

   Hi ha en aquest llibre una bella reflexió sobre què significa ser xiquet i què significa ser adult. Són els altres els que ens ajuden a prendre consciència del nostre jo carnal. El protagonista d'aquest breu relat aprén les nocions de justícia i d'amor gràcies a una noieta de la seua edat. La relació amb ella provoca l'animadversió de tres xiquets més grans, que l'apallissen un dia. Però això el fa més fort i referma el seu amor. Ella no té nom. És "la noieta". L'autor, ja vell, no recorda el nom del seu amor primerenc. Només sap que li agradaven molt els animals i del seu comportament extreia pautes de conducta.
  L'estil poètic d'Erri de Luca substancia amb bellesa totes aquestes qüestions:
  "Jo m'adonava que aquell cos era un animal antic, que m'havia estat transmès pels avantpassats que l'havien habituat a esforços, perills, crueltats, penúries. Amb l'acte de néixer heretem l'immens temps anterior imprès a l'esquelet (...) La noieta no, ella va ser una primícia fins i tot per al cos. A prop seu reaccionava amb empenta a les vèrtebres, amunt cap a un creixement inesperat. M'adonava del cos, de la part de dins, al seu costat: del batec de la sang als polsos, de la fressa de l'aire al nas, del trànsit de la màquina cor-pulmons. Al costat del seu cos jo explorava el meu, amollat a dins, tirat com la galleda al pou".
"Com la galleda al pou": una de les metàfores més boniques que haja llegit darrerament. Aquest efecte d'abocar-se al propi cos, de mirar-se cap endins, de veure-s'hi créixer.
  L'infant que fa de protagonista podria enarborar pefectament el conegut vers de Ramon Llull com a divisa: "Vull morir en pèlag d'amor". Viu a la costa napolitana i sotja la mar i els seus servidors a l'espera d'una revelació extraordinària que, en realitat, es produeix cada dia.  De fet, està desitjant fer-se gran, desfer-se del seu cos de xiquet. Viu amb sa mare. Son pare ha hagut d'emigrar a Nova York. El seu concepte de justícia consisteix a retornar al mar un peix pescat.I la injustícia és simplement que la xica que t'agrada se'n vaja amb un altre -amb un enemic teu. La xica que t'ha ensenyat a retornar els peixos a l'aigua.
  Però no cal patir: tot haurà sigut un malson i el teu amor tornarà a tu i no tancaràs els ulls en besar-la, com els peixos.Xic i xica es citaran sota una figuera munífica i la separació els semblarà ben bé l'expulsió del paradís.
  Un relat molt bell, una paràbola mediterrània, un sensualisme literari de tall evangèlic. Una poètica neorealista adaptada a la ferma voluntat d'estil.

Joan Garí

Carn i esperit contra la frivolitat global

Títol: La civilización del espectáculo
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Madrid, 2012
227 pàgines

  Heus ací un llibre contra la frivolitat, contra la banalització operada en el terreny de la cultura en els darrers anys. I què cal entendre per frivolitat?, es pregunta l'autor. I per a respondre's escull un passatge d'un dels seus llibres preferits, el Tirant lo Blanc. És l'episodi en què l'esposa de Guillem de Vàroic bufeteja el seu fill -acabat de nàixer- per a què plore per la partida de son pare cap a Jerusalem. "Eso es la frivolidad -rebla Vargas Llosa-, una manera de entender el mundo, la vida, según la cual todo es apariencia, es decir teatro, es decir juego y diversión".
  És això exactament el que ha passat en l'àmbit de la cultura. L'apariència, el teatre, el joc i la diversió s'hi han ensenyorit. Han fet callar l'intel·lectual i, en el seu lloc, han posat una barreja de clown, presentador de televisió i showman perpetu. Res més oportú que un llibre on algú tan autoritzat com el premi Nobel llance un crit d'alerta a propòsit d'aquesta -irreversible?- situació.
  Vargas és un novel·lista gegantí. Quan assaja, però, prescindeix del seu magnífic estil literari i hi dedica, dissortadament, una prosa més rutinària, efectiva però desproveïda de l'encant narratiu habitual en ell. Confessaré que m'irrita sovint quan pontifica a la seua trona en favor de despietades teories neoliberals. I, tanmateix, és difícil no estar-hi d'acord quan entona una elegia activa en favor de l'alta cultura.Ara resulta, per exemple, que el paper abans reservat a científics, compositors i filòsofs es dedica avui a esbombar les "creacions" dels nou gurus: els chefs i els modists. La cuina i la moda han substituït, així, l'antic paper reservat a la música clàssica o la literatura. Per no parlar, òbviament, del futbol, aquesta metàstasi que no para d'envair i intoxicar el cos social i que Vargas no pot menys que qualificar de "regresión del individuo a su condición de parte de la tribu".
  La banalització i la frivolització de la cultura -el "divertim-nos fins a morir" de Neil Postman- té, segons Vargas, dos corol·laris insospitats. Per un costat, hi ha la desaparició de l'erotisme de l'escena pública. De l'altre, la pèrdua de terreny de les grans religions (especialment la catòlica) en favor de tota classe de sectes. Poden semblar dues elegies contradictòries -i probablement ho són, però només aparentment. La frivolització, que ho amera tot, ha conquistat també el sexe. La banalització de l'acte carnal ha postergat l'erotisme, que converteix aquest acte en una obra d'art, "un producte de l'alta civilització". Ara el que impera és la pornografia, que no és sinó l'erotisme amb una descurança total de les formes.
  Quant a la religió, Vargas defensa amb la mateixa convicció la necessitat ensems del laicisme i  d'una "intensa vida espiritual", que normalment es vehicula a través de les esglésies. Hi ha, d'alguna manera, una coherència de fons en la defensa de totes aquestes manifestacions que van donar sentit a la nostra civilització fins que l'entreteniment banal va substituir l'autèntica passió cultural.
  No ha d'estranyar-nos, en aquest sentit, que en aquesta civilitzación on es xifra tot a l'espectacle "el intelectual sólo interesa si sigue el juego de la moda y se vuelve un bufón". Això, en certs àmbits (com ara els mitjans de comunicació), explica molt bé l'èxit dels tertulians-escombreria o la progressiva substitució del periodisme d'investigació -que pivota sobre bases de qualitat i és car- pel totum revolutum d'internet, on el rumor i la xafarderia ocupa el mateix lloc jeràrquic que els continguts contrastats i producte d'una recerca pròpia.
  Crec que Vargas Llosa ha llançat un missatge dins una botella adreçat a aquells a qui ens agrada la lectura de Thomas Mann, sentim una passió desfermada davant les Variacions Goldberg de Bach o ens sentim identificats davant la pulsió per l'autoretrat de Rembrandt o de Picasso. Abans, érem la minoria que movia el món. Ara, què som? -o, més bé, a què ens han reduït? Resistir-nos a convertir-nos en pallassos és la nostra manera de confiar que aquest món encara té un futur possible.

Joan Garí

 

Una faula grega

Títol: Amb l’aigua fins al coll
Autor: Petros Màrkaris
Tusquets editors
Barcelona, 2011
321 pàgines

  “¿Què és l’atracament d’un banc comparat amb la seva fundació?”. Es fa difícil no llegir un llibre que porta com a cita preliminar aquesta famosa frase de Bertold Brecht (L’òpera de tres rals). I tanmateix, confessaré que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Davant un relat d’aquest tipus, em costa interessar-ne realment pel final. És a dir, tot just al contrari que el lector corrent, que busca als llibres de lladres i serenos un itinerari més o menys envitricollat conduent inexorablement a la resolució d’un enigma. A mi, però, m’agrada més el desenvolupament de la narració que no la mar on ha de desembocar necessàriament el seu riu. Com a lector, ja ho veieu, sóc pervers i poc llépol, un desastre per als patrons habituals de la narrativa en voga.
  Dit això, seria injust atribuir a aquest relat de Petros Màrkaris un interés escàs. Té els defectes i els encerts habituals del gènere, però està resolt amb habilitat i ofici. Ambientar una història policíaca a la Grècia actual té, a més, notoris al·licients. En una país on “la lògica no et porta mai enlloc”, en un moment històric lluny de la llegenda de les vaques grasses (tot i que, com diu un personatge, “mai van ser grasses de debò, sinó engreixades amb préstecs”) i enmig d’una societat que es dessagna amb la crisi, investigar una sèrie de misteriosos assassinats de banquers té el seu què.
  El relat, d’altra banda, conté els tòpics habituals, ben gestionats per l’autor: policies incompetents (excepte el protagonista), falsos culpables i pintorescos secundaris. Tot comença quan decapiten un banquer retirat. A aquesta mort en seguiran d’altres, totes del mateix gremi. El comissari Kharitos és l’encarregat de la investigació i durà a terme el seu propòsit enmig dels carrers d’Atenes, sempre col·lapsats per manifestacions. Aquests carrers tenen noms evocadors i perfectament simptomàtics de tot el que hi ha sota l’actual debacle hel·lènica: Sòcrates, Hipòcrates, Alexandras, Eurípides, Sòfocles, Mitropóleos… Una civilització tres vegades mil·lenària convergeix a la plaça Síntagma, al davant del Parlament, on una colla de polítics ineficaços gestionen un hara-kiri patètic.
  Els col·legues de Kharitos sospiten que al darrere de la mort dels banquers hi ha alguna mena de complot terrorista. Kharitos, però, comprén de seguida que hi ha una lògica estrictament econòmica en tot plegat. Apareixen així, al departament, “dues línies d’investigació” i u esperaria veure-hi comparèixer l’ínclit Ángel Acebes, amb la seua pinta inconfusible de seminarista torturat pels plaers il·lícits, enverinant l’opinió pública per a desviar l’atenció de l’autoria correcta.
  El problema de Kharitos, en realitat, és com trobar el culpable dels assassinats en un país on tothom té motius per a odiar els bancs. Però ell no és un policia qualsevol: és un tipus de la vella escola, que circula xino-xano a través del laberint de les evidències fins trobar el fil adequat. Les narracions policíaques, al capdavall, són narracions en estat pur: la intriga hi va construint els fonaments del relat i hi enganxa el lector de manera eficaçment segura.
  No és cosa de desvelar el final, però. Hi rau la gràcia de la novel·la. Tot i que jo, quan m’hi trobe, ja he perdut l’interés. No serviria per al gènere. I, tanmateix, també odie els bancs…
 

                                                                                                                                               Joan Garí

El Temps, núm. 1.456

Invitació al viatge

Títol: Viatge pel meu país
Autor: Joan Garí
Fotografies de Joan Antoni Vicent
Editorial 3i4
València, 2012

  Només hi ha, en el fons, dos tipus de llibres: els que et canvien la vida i els que et deixen igual. No sé quins eren els propòsits de Joan Fuster quan, l'any 1962, va publicar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. El primer era una guia de viatges que li va encarregar Destino. El segon va ser el primer títol d'una nova editorial que s'estrenava a Barcelona, Edicions 62. D'una manera o altra, aquests llibres van ser decisius: van canviar la vida de molts dels seus lectors i també la de l'autor. En endavant, res va ser igual. Havia nascut un mite.
  Cinquanta anys després, m'he proposat revisitar els escenaris de Fuster. He dut a terme el meu propi viatge pel País Valencià, recorrent i rememorant les vuit rutes que informen El País Valenciano. El resultat és aquest Viatge pel meu país que us presente avui. No cal dir que aquest llibre també aspira a ser dels que canvien la vida dels lectors. ¿Hi ha cap altre propòsit raonable, per a un escriptor? Un escriptor que renuncie d'entrada a fer aquesta mena de llibres està renunciant a la seua pròpia essència, al seu alé més pregon. El propòsit, per cert, ha obrat els seus efectes en mi mateix: el canvi de vida ha tingut lloc mentre recorria de nou aquest prodigiós i contradictori país. Ningú pot quedar incòlume després d'un viatge autèntic. Ara és el lector el qui ha de sentir-s'hi al·ludit. També la seua vida és interrogada i ha de mutar esperonat potser per coses molt simples, com el vol d'una metàfora o la confessió d'una vivència amb què es capaç d'empatitzar.
  He abordat aquest viatge aprofitant el text de Fuster per a construir el meu palimpsest. Com els monjos medievals, ha sigut una experiència enriquidora poder escriure en els marges -entre línies- del llibre de Joan Fuster. Però calia que jo realitzara el meu propi itinerari i, seguint la reflexió de Saramago ("El viatger va viatjar al seu país. Això vol dir que va viatjar per dins d'ell mateix"), em vaig disposar a dur a terme una ruta interior on cada poble, cada accident geogràfic que m'al·ludira íntimament servira per a excitar l'escriptura. No podia, per exemple, parlar de Sant Miquel dels Reis sense obviar que un avi meu va estar-hi empresonat després de la guerra civil. Ni tampoc podia passar per Calp, per citar un lloc, sense recordar un gloriós arròs a banda que, quinze anys enrere, va deixar empremta en la part més sensible de la meua memòria.
  Per a sort meua i del llibre, aquest viatge ha comptat amb la col·laboració de Joan Antoni Vicent. Les seues meravelloses fotografies -el seu superb i subtil blanc i negre- han anat establint un itinerari alternatiu, de vegades coincidint i de vegades contrastant amb la meua pròpia visió. També Fuster va comptar, en El País Valenciano, amb el ferm suport imaginari d'un gran fotògraf, Ramon Dimas. Textos i fotos han anat assaonant una vivència rica i múltiple, que ara els autors voldríem compartir amb als lectors.
  M'agradaria ser capaç de comunicar-vos només un àpex de tot el que he viscut -i el que he xalat- fent aquest llibre. A Fuster, per cert, el van cremar en una falla. Alguns lectors primmirats van considerar ofensiu que el gran escriptor de Sueca passejara una mirada irònica i crítica pel paisatge i el paisanatge locals. Doncs ja advertiré que jo he seguit idèntica senda, i la meua ironia i el meu criticisme no són inferiors als de Fuster. Per si algú, en algun lloc, ja vol anar preparant l'encenedor...

Joan Garí

La festa de la llengua

Títol: Les mans de la deixebla
Autora: Anna Moner
Edicions Bromera
Alzira, 2011
229 pàgines

  Els entesos en la història de la literatura catalana coneixen bé la història de Caterina Albert i Paradís. Aquesta autora empordanesa (nascuda a l'Escala el 1869) es va donar a conéixer com a escriptora amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d'Olot del 1898. El títol de  la peça dóna una idea del seu contingut. L'escàndol va ser majúscul: en descobrir-se que l'autora de l'obra era "una senyoreta de l'Escala" la bona societat de l'època es va esquinçar les vestidures. El monòleg va ser retirat i l'autora, escarnida, va decidir inventar-se un pseudònim masculí i ocultar per sempre més la seua identitat literària. Moria així Caterina Albert i naixia Víctor Català.
  No sé què pensaria la "bona societat" d'ara mateix -cas que n'hi haja- en llegir un llibre com Les mans de la deixebla, d'Anna Moner. Al capdavall, aquesta obra valenta i treballada se situa en un nivell de complexitat moral que faria enrojolir-se un lector poc avesat, de no ser perquè vivim ja un temps en què ningú se sorprén de res, i el que s'escandalitza per les giragonses del sexe ha de ser necessàriament un outsider infeliç.
  La deixebla a què fa al·lusió el títol és Brunel·la, una dona que conjuga un aire de plenitud sensual amb una tara de neixement: un polze bífid. Aquesta imperfecció serà el motor del relat. Brunel·la fou deixebla de Fabrizzio Scarpa, cirurgià brillant d'aquella generació de cirurgians que ja no són considerats despectivament pels altres metges "simples barbers". Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces:
  "Preferia regalar-li filigranes, la gaubança la transformava en una criatura delitosa, més del que en ocasions podia suportar. Presents per abillar-se i que, per aquest motiu, perquè entraven en contacte amb el seu cos, ell també adorava. El cinyell de vellut roig, les mitges de seda rosa, les arracades de perles, les pintes de nacre, el caduceu d'argent, les xinel·les, les cotilles, les xambes farcides de puntes i farbalans, el mantó brodat de papallones, les faldilles de seda..., un conjunt de vincles que anaven traçant simbòlicament un nexe carnal que creixia dia a dia, que teixien un fil invisible, irrompible, que els mantindria units corporalment i afectiva, un lligam capaç de perdurar més enllà de la mort i, per descomptat, més enllà de la satisfacció física immediata"
  Establida en una alqueria de l'horta de València, Brunel·la lloga un peculiar criat, Zacaries. Zacaries té disset anys, li agrada mastegar terra i està secretament enamorat de la seua mestra, "sempre perfecta, sempre torbadora". Ell és l'encarregat de proveir de cossos -de vegades morts, de vegades vius- a Brunel·la per a les seues pràctiques anatòmiques. La narració ens transportarà a través de nits febrils, bisturí en mà, a la recerca del transplantament definitiu -del transplantament impossible.
  Dir això només, però, seria fer-li un flac favor a un llibre com aquest. L'autèntic protagonista d'aquesta obra és el llenguatge, la festa de la sintaxi, l'orgia dels mots. Moner ens endinsa en una atmosfera de sensualitat molt ben resolta literàriament. En alguns moments m'ha fet pensar en El perfum de Patrick Suskind i en altres en aquelles pel·lícules de sèrie B dels anys 40 (El ladrón de cadáveres, de Robert Wise, per exemple, amb Boris Karloff i Bela Lugosi a l'uníson, ni més ni menys), que conjugaven la feixuga atmosfera victoriana amb un gloriós blanc i negre. I això, per si cal dir-ho, pretén ser un elogi. Anna Moner té un rar sentit de la narració, un bon domini dels resums i de les amplificacions. Els seus personatges, addictes a paradisos artificials (Zacaries a la terra, Brunel·la al làudan), se situen en el límit de la condició humana, i un torbador joc d'atraccions i repulsions els va entrellaçant fins arribar a un final dramàtic.
  Per escriure coses infinitament més ingènues que aquesta Caterina Albert va haver de renunciar a la seua identitat. A Anna Moner, en canvi, els lectors només li exigiran que, en endavant, mantinga el nivell d'aquesta magnífica opera prima. El seu món sensual i torbador ha deixat ratlles fetes.

Joan Garí

De Bovary al bovarisme

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Editorial Empúries (Labutxaca)
Barcelona, 2008
Traducció de Lluís Maria Todó
379 pàgines

Pot passar que, com és el meu cas, hages d'anar llegint les novetats literàries. Rodes pel món i tornes al Born: vas fullejant els llibres i et vas adonant que, en realitat, no hi ha res de nou sota el sol. De tant en tant, en aquest cas, has de tornar a rellegir algun clàssic com es beu un got llarg d'aigua quan s'ha patit molta set. Amb goluderia, amb avarícia. Madame Bovary és una novel·la que s'ha de rellegir, sobretot quan s'han hagut d'emprendre altres lectures "actuals" que, tot compte fet, no li arriben ni a la sola de la sabata.
¿Quinze anys? ¿Vint? Ara no recorde quan de temps feia que no m'acarava amb la peripècia de l'encantadora Emma Rouault. Massa temps, fet i fet. Amb obres com aquesta hauríem d'establir una pauta: escometre-les, per exemple, cada deu anys. És un període raonable: el riu de la nostra personalitat hi ha fet un trajecte significatiu i podem pegar-li mos el vell clàssic flaubertià amb la garantia que el canvi dins la nostra ànima ens assegurarà una lectura sempre renovellada, sempre fructífera.
Seria ingenu, d'altra banda, que jo volguera ací "descobrir" un títol sobre el qual s'ha escrit tant i s'ha interpretat tan exaustivament. Madame Bovary és el compendi de tota la saviesa de la novel·la realista -i vos assegure que és molta saviesa. Hi ha implícit, a més, tot el cinematògraf, que usaria i abusaria de les tècniques de Flaubert: el muntatge paral·lel de la conversa entre Emma i Rodolphe a la fira de l'agricultura, l'itinerari enigmàtic del fiacre per Rouen (el Rouen de Claude Monet) amb Emma i Léon a dins mentre s'hi obra de nou el misteri de la seducció (que em fa pensar, per cert, en l'escena de Titànic, de James Cameron, quan Jack i Rose s'estimen per primera vegada a dalt d'un automòbil), o la visita d'Emma al recaptador per a evitar l'embargament, observat a través del punt de vista de dues veïnes.
Tot en aquesta prodigiosa novel·la, en efecte, presagiava el cine. Però si en alguna cosa Flaubert es demostra un mestre és en el ritme de la narració, amb la perfecta gestió de resums, el·lipsis i amplificacions. És curiós perquè, fa anys, Quim Monzó va introduir, com a cita preliminar d'un llibre seu de contes (Guadalajara), la següent cita del nostre llibre: "Van començar lentament, després van anar més de pressa" (cap. 8 de la primera part). Segons li vaig llegir en alguna entrevista, sembla que Monzó volia burlar-se del costum de les "cites preliminars". Però el cas és que, volent-ho o no, va triar una frase (de l'escena del ball a casa del marquès d'Audervilliers) que podria entendre's com el resum de l'actitud de Flaubert respecte al fet de narrar -que no és altra cosa que saber quan resumir i quan fer durar els instants. De fet, en una ocasió en què Emma passeja amb Léon, el narrador repeteix el mateix esquema oracional: "Durant un temps va caminar ràpidament; després va afluixar el pas" (cap. 3 de la segona part). Potser Monzó volia burlar-se'n, però de segur que va entendre molt bé la impagable lliçó narrativa a què al·ludia.
Al final, el que ens queda és l'anàlisi implacable d'una personalitat, la d'Emma, quixotesca i insadollable en les seues fantasies, retratada amb l'estil indirecte lliure característic del vell mestre:
"No hi fa res!, no era feliç, no ho havia estat mai. D'on venia, doncs, aquella insuficiència de la vida, aquell podrir-se instantàniament les coses en què es repenjava?... Però si en algun lloc existia un ésser fort i bell, una naturalesa valerosa, plena d'exaltació i refinament alhora, un cor de poeta dins d'una forma d'àngel, una lira amb cordes d'aram que toqués cap al cel epitalamis elegíacs, per què no el podia trobar, per atzar? Oh, quina impossibilitat! I, d'altra banda, res no valia la pena d'una recerca; tot mentia! Cada somriure amagava un badall d'avorriment, cada joia, una maledicció, tot plaer el seu enuig, i els millors petons només ens deixen als llavis l'ànsia irrealitzable d'una voluptuositat més alta" (pàg. 309).
Ací ho teniu, en esta pur: el bovarisme. Res més indicatiu de l'èxit i la pregona influència d'una obra que la conversió del nom propi de la protagonista en un adjectiu, en un nom terriblement comú. Emma Bovary ja s'ha incorporat a l'inventari dels personatges inoblidables de la literatura universal. Rellegir la seua història m'ha proporcionat el vell plaer de sempre. No tardaré vint anys més a tornar a fer-ho!

Joan Garí

Quan parla el lector

Títol: Entre els lectors i jo
Autor: Josep M. Espinàs
Edicions La Campana
Barcelona, 2011
190 pàgines

Marco Schwartz és un jueu colombià que fa molts anys que exerceix de periodista en aquest costat de l’Atlàntic. Des de l’any 2008 feia de cap d’opinió del diari Público, que en pau descanse. Dec a aquest gran professional de tracte eixut però respectuós, amb un fons culterà de vegades desplegat en una vehemència rarament sobreactuada, la realització d’un dels meus somnis més pregons. Com qualsevol escriptor de periòdics que es prenga seriosament el seu ofici, no volia morir civilment sense haver tingut al meu càrrec una columna diària. Sempre agrairé a Schwartz que me’n confiara una, la primera –i a Jaume Roures, naturalment, que me la pagara.
Poca gent sap, a més, que vaig estar a punt d’encarregar-me després, per al mateix periòdic, d’una secció –també diària- anomenada Carta con respuesta. La cosa consistia a seleccionar algunes de les missives enviades pels lectors i dedicar-hi respostes detallades. El titular inicial de la columna era l’escriptor asturià Rafael Reig (curiosament, també criat a Colòmbia). Reig –professor de l’escola d’escriptura madrilenya Hotel Kafka- hi imprimia un estil sarcàstic i iconaclasta, amb gran altura literària. Marco Schwartz volia que jo el substituïra, i vaig arribar a escriure’n una bona caterva de proves-pilot, però finalment –com sol passar als mitjans- el rellevament no va arribar a materialitzar-se i la secció va desaparéixer del periòdic.
Siga com siga, haver pertangut ja al club dels columnistes diaris m’ha permés comprendre millor –i respectar més, si cap- Josep Maria Espinàs. Al capdavall, Espinàs porta 35 anys escrivint cada dia -10.000 articles, hi ha comptat-, i no ha dubtat a canviar de capçalera quan ha calgut per a poder mantener-s’hi. Un contacte tan habitual, tan sistemàtic amb els lectors propicia una correspondència plena d’anècdotes i de curiositats de tota mena. Els lectors escriuen als escriptors del periòdic per a lloar-los o criticar-los, per a demanar-los alguna cosa o fer-los regals, per a establir confidències o plantar-hi deliciosos malentesos. Entre els lectors i jo és una selecció de les cartes rebudes per Espinàs en aquests 35 anys de professió, ara per fi contestades.
A Espinàs li ha escrit gent de tota mena (els columnistes més joves ja no rebem epístoles, sinó “comentaris” digitals…). Alguns eren professionals acreditats, però d’altres dirimien aparatoses batalles amb l’alfabet. Les cartes d’aquest segon grup són les més emotives. Demostren, entre solecismes i faltes d’ortografia, fins a quin punt Espinàs és un escriptor llegit i estimat. Una subespècie dels lectors d’ortografia vacil·lant són els patriotes abrandats. El nostre autor els anomena “apòstols-inquisidors del català”. Solen caracteritzar-se per defensar a mort el temple de l’idioma al mateix temps que demostren una severa incapacitat per a escriure’l amb una mínima correcció…
Espinàs sospita que “la llengua és, per a algunes persones, una mena de religió”, però encara no ha acabat d’exercir-hi la seua extraordinària paciència irònica quan es veu escomés per aquells altres lectors que li retrauen la seua escassa credulitat en déus i deesses. Contra tots aquests Espinàs exhibeix el seu estil ja clàssic de màxima austeritat expressiva i hi rebla: “El meu motllo no és el d’una rica copa de cristal perquè hi beguin els prínceps els licors més secrets, sinó el del càntir d’aigua fresca”.
I cada dia, des de fa 35 anys, estem convidats a beure’n.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.452