L'escriptor més humà del món

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
  No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
  L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escuradents als miralls, del raspall de dents al termòmetre. Espinàs hi passeja un esguard encuriosit i sorprés que ve a proposar al lector contemplar el món de cada dia amb ulls renovellats. “L’home –conclou- no ha renunciat del tot a la seva vocació d’entronitzar els objectes que l’acompanyen en la intimitat”.
  Però Espinàs no vol trons: la seua és una perquisició dessacralitzadora. Hi ha tendresa i humor a l’hora d’avaluar el significat i l’ús dels objectes domèstics, però també una certa voluntat de fer pensar sobre com hi interaccionem. A propòsit dels llibres, per exemple –objecte emblemàtic on n’hi haja-, afirma: “Els llibres massa luxosos –com les dones massa maquillades i els homes massa elegants- més aviat em molesten. Els llibres han de ser, pel meu gust, fàcilment “tractables”, sense la por de descompondre’ls, exactament com les persones”. Tota una filosofia.
  Potser Els nostres objectes de cada dia haja envellit un poc. Algunes referències, com ara la moda de dur bufanda dels joves dels anys 70 o la persistència dels rellotges de paret o les carteres de mà, sonen irrevocablement a una altra època. Però això no té importància quan el que es pretén és inventariar els diferents estrats de la vida diària, la psicopatologia de les rutines humanes.
  Sí, Espinàs també és “el més humà del món”. I en llibres com aquest fa el seu cim.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-6-2024

Quan parla el lector

Títol: Entre els lectors i jo
Autor: Josep M. Espinàs
Edicions La Campana
Barcelona, 2011
190 pàgines

Marco Schwartz és un jueu colombià que fa molts anys que exerceix de periodista en aquest costat de l’Atlàntic. Des de l’any 2008 feia de cap d’opinió del diari Público, que en pau descanse. Dec a aquest gran professional de tracte eixut però respectuós, amb un fons culterà de vegades desplegat en una vehemència rarament sobreactuada, la realització d’un dels meus somnis més pregons. Com qualsevol escriptor de periòdics que es prenga seriosament el seu ofici, no volia morir civilment sense haver tingut al meu càrrec una columna diària. Sempre agrairé a Schwartz que me’n confiara una, la primera –i a Jaume Roures, naturalment, que me la pagara.
Poca gent sap, a més, que vaig estar a punt d’encarregar-me després, per al mateix periòdic, d’una secció –també diària- anomenada Carta con respuesta. La cosa consistia a seleccionar algunes de les missives enviades pels lectors i dedicar-hi respostes detallades. El titular inicial de la columna era l’escriptor asturià Rafael Reig (curiosament, també criat a Colòmbia). Reig –professor de l’escola d’escriptura madrilenya Hotel Kafka- hi imprimia un estil sarcàstic i iconaclasta, amb gran altura literària. Marco Schwartz volia que jo el substituïra, i vaig arribar a escriure’n una bona caterva de proves-pilot, però finalment –com sol passar als mitjans- el rellevament no va arribar a materialitzar-se i la secció va desaparéixer del periòdic.
Siga com siga, haver pertangut ja al club dels columnistes diaris m’ha permés comprendre millor –i respectar més, si cap- Josep Maria Espinàs. Al capdavall, Espinàs porta 35 anys escrivint cada dia -10.000 articles, hi ha comptat-, i no ha dubtat a canviar de capçalera quan ha calgut per a poder mantener-s’hi. Un contacte tan habitual, tan sistemàtic amb els lectors propicia una correspondència plena d’anècdotes i de curiositats de tota mena. Els lectors escriuen als escriptors del periòdic per a lloar-los o criticar-los, per a demanar-los alguna cosa o fer-los regals, per a establir confidències o plantar-hi deliciosos malentesos. Entre els lectors i jo és una selecció de les cartes rebudes per Espinàs en aquests 35 anys de professió, ara per fi contestades.
A Espinàs li ha escrit gent de tota mena (els columnistes més joves ja no rebem epístoles, sinó “comentaris” digitals…). Alguns eren professionals acreditats, però d’altres dirimien aparatoses batalles amb l’alfabet. Les cartes d’aquest segon grup són les més emotives. Demostren, entre solecismes i faltes d’ortografia, fins a quin punt Espinàs és un escriptor llegit i estimat. Una subespècie dels lectors d’ortografia vacil·lant són els patriotes abrandats. El nostre autor els anomena “apòstols-inquisidors del català”. Solen caracteritzar-se per defensar a mort el temple de l’idioma al mateix temps que demostren una severa incapacitat per a escriure’l amb una mínima correcció…
Espinàs sospita que “la llengua és, per a algunes persones, una mena de religió”, però encara no ha acabat d’exercir-hi la seua extraordinària paciència irònica quan es veu escomés per aquells altres lectors que li retrauen la seua escassa credulitat en déus i deesses. Contra tots aquests Espinàs exhibeix el seu estil ja clàssic de màxima austeritat expressiva i hi rebla: “El meu motllo no és el d’una rica copa de cristal perquè hi beguin els prínceps els licors més secrets, sinó el del càntir d’aigua fresca”.
I cada dia, des de fa 35 anys, estem convidats a beure’n.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.452