El llibre que m'ha fet a mi

Títol: Història d'Amèrica
Autor: Joan Garí
Editorial A contravent
Barcelona, 2011
184 pàgines

"No és gens fàcil trobar un llibre que ens haja alliçonat tant com el llibre que nosaltres fem". Sí, el vell Nietzsche, col·locat de frontispici en un meu vell dietari -Les hores fecundes-, feia la seua funció. I ara haurà de tornar a fer-la, perquè res més pertinent, en un espai que parla de llibres, que acudir a parlar-hi del meu propi títol. Caldrà tirar mà, també, del venerable Michel de Montaigne? Doncs endavant: "Tant he fet jo el meu llibre com el meu llibre m'ha fet a mi". Així és, amics: els volums que escrivim i que lliurem a la impremta com es lliura un vaixellet de paper al corrent impetuós d'una aigua imparable, no són simples aplecs de papers. Un llibre com aquest de què vinc a parlar-vos avui és un salconduit, i també un descodificador candent de la vida viscuda. El llibre es diu Història d'Amèrica, i parla de tot el que hi vaig aprendre ja fa més de vint anys.
L'any 1990, en efecte, jo era un jovenàs acabat de llicenciar que per fi veia acomplert el vell somni de viatjar al país de les pel·lícules d'Elia Kazan i de les cançons de Bob Dylan. Els Estats Units: Amèrica! En el propi llibre i també en el vídeo que teniu ací al costat explique quan i com vaig covar el meu somni americà. Quan vaig arribar-hi, jo anava podrit de cultura de masses, però llavors vaig descobrir Thoreau, Nathaniel Hawthorne, Melville i Walt Whitman. Amèrica em va acollir i em va ensenyar. El viatge et proporciona algunes lliçons insubstituïbles que les arrels soles no poden atorgar.
¿A quina mena de gent li pot interessar aquest llibre? A la gent transformable (no a la immutable). A la gent que encara creu que la literatura és una passió que pot moure el món i que sense dubte ens mou a nosaltres mateixos. A la gent que sent curiositat per les experiències alienes. A la gent que busca en un llibre la mena de veritats que sovint només vehiculen les mentides (és a dir, les ficcions). A la gent, en fi, que venera en els llibres el procés de traducció de la realitat. La realitat és una droga massa pura: els llibres ens permeten dosificar-la, transformar-la, administrar-la convenientment.
No espereu que conte ací allò que ja conte al meu llibre: no tindreu més remei que llegir-lo. Sí que vos diré, però, que crec haver trobat, en aquestes pàgines, un precipitat molt exacte del tipus de literatura que m'agrada i que, d'ara endavant, voldria cultivar. L'equilibri entre l'assaig, la novel·la, la reflexió memorialística i el dietari. El busseig en les fondàries de la meua autobiografia i el report amatent de les vides dels altres. La visió del meu país en relació als altres, de la meua cultura i la meua llengua en l'espill de l'univers.
Amb aquests vímets, ja podeu comprendre que no és Història d'Amèrica un llibre convencional. Vos confessaré, en aquest sentit, que abans de publicar-lo en aquesta magnífica editorial que és A contravent (regida per un tipus tan singular i moralment elegant com és Quim Torra), vaig presentar el text a diversos premis literaris. Sense cap èxit, no cal dir-ho. Però no estic descontent de l'experiència. Confiava tant en el meu llibre que vaig pensar -il·lusòriament- que els jurats també hi caurien rendits. En realitat, però, el pobre llibre va topetar amb la terrible amenaça del gènere. El vaig enviar a un premi de novel·la... i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (¡en la qual creien!), allò no era una novel·la, sinó un assaig. El vaig presentar, doncs, a un premi d'assaig, i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (!en la qual creien!), allò no era un assaig, sinó una novel·la. Així són les coses, amic, i així vos les he contades. La conclusió íntima que en vaig extraure és que el meu projecte literari haurà de prescindir, en endavant, dels "premis". I és una llàstima, perquè donen uns calerons que, conforme estan les coses, no venen gens malament. Però no pense perdre ni un segon alfabetitzant jurats en les qüestions més elementals de la literatura del segle XXI.
En fi, amb tot això crec que és suficient. Els qui esteu per Barcelona el proper divendres, 1 de juliol, podeu acudir a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Allí, a les 19 hores -amb puntualitat britànica-, presentaré la criatura. No sóc un fanàtic d'aquestes cerimònies anomenades "presentacions". Però alguna se n'ha de fer i això és tot. La resta -mai millor dit- no pot ser sinó Literatura.

Joan Garí

La Mila i la Colometa a cal psicoanalista

Títol: La caçadora de cossos
Autora: Najat El Hachmi
Editorial Columna
Barcelona, 2011
239 pàgines

Al final de Gelosia, Catherine Millet es preguntava “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”. No era una qüestió retòrica. L’escriptora francesa havia escandalitzat i delectat a parts iguals el seu públic a principis de segle amb el llibre revelació La vida sexual de Catherine M. Abundant-hi, en el segon volum de les seues confessions donava solta a tots els seus fantasmes sexuals, disseccionats tres dies per setmana al divan del psicoanalista. Probablement només una dona podia arribar a un relat literari tan detallat i subtil a l’entorn del desig i de la seua torbadora vivència.
Najat El Hachmi ha provat de solcar aquesta mateixa mar en la seua segona novel·la. L’escriptora d’origen marroquí impactà molt favorablement els lectors amb el seu debut literari, L’últim patriarca. En aquell relat biogràfic manifestava la voluntat explícita d’incardinar-se en una tradició que començava en Víctor Català/Caterina Albert i es continuava en Mercè Rodoreda. La Mila i la Colometa podien ben bé formar part d’una nissaga on la narradora de L’últim patriarca, per univers personal i per elecció estilística, no desentonava gaire. Ara, però, amb La caçadora de cossos, l’ambició primigènia d’El Hachmi ha fet una girada brusca, i ha adoptat un regust francès, a partir de la consideració que la llibertat física extrema, a més d’una tradició moderna, també és una forma d’autoconsciència.
La caçadora de cossos és com un evangeli sexual. El llibre té dues parts clares. En la primera, la protagonista ens va narrant encontres successius amb diferents homes. Tipus trobats a dalt d’un tren, o a la fàbrica, o en una festa, o en una consulta mèdica. Tipus de diferents races i procedències, incloent-hi un cec i un transsexual. El que tenen en comú, potser, és un aire general procaç i maldestre. La protagonista s’hi lliura, però no es considera satisfeta mai. La gramàtica del desig va puntejant la narració: l’aixella (“les olors de suat de les aixelles són diferents a cada país”, sosté), la pudor dels peus (“una invasió horrorosa dels sentits”), les mossegades (que menen al “plaer més intens”). El desig es va configurant com un exprés de mitjanit: va d’un origen a un destí amb estacions escollides, però no t’abandona la sensació apegalosament desconcertant d’immobilitat.
En la segona part, la narradora es revesteix de dona de fer feines que recala a casa d’un escriptor. L’escriptor esdevé un desdoblament especular de la narradora, i hi naix la teràpia. L’interès que aconseguia la primera part, en tot cas, decau sensiblement en aquesta meitat del llibre, que voreja la reiteració.
Al final, descobrim que la Mila i la Colometa s’han fet grans, tenen sexe, i la seua experiència necessita ser verbalitzada. Víctor Català i Mercè Rodoreda seuen juntes, així, al divan de Catherine Millet. L’anàlisi consegüent serà més o menys interessant, però fa la sensació que Najat El Hachmi aborda tot plegat com un autoimposat exercici d’estil. No una novel·la, ni una confessió autobiogràfica, ni un assaig ficcional, sinó un quadern de vivències literàries on practicar, potser, per a noves aventures narratives.
Res a dir-hi. A mi em va agradar més –molt més- L’últim patriarca, però comprenc els dilemes d’un escriptor sotmès a la pressió de la segona obra després de l’èxit fulgurant de la primera. El marge de confiança es dóna per descomptat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1409

Viatge al país del futur

Títol: América
Autor: Vladimir Maiakovski
Editorial Gallo Nero
Madrid, 2011
140 pàgines
Traducció d'Olga Korobenko

Prompte -molt prompte- vos parlaré de la meua experiència americana. Ara m'agradaria glossar un altre viatge a Amèrica, el de Vladimir Maiakovski el 1925. El poeta futurista rus agafa un barco al juliol d'aquell any i abandona la flamant Unió Soviètica ignorant que el seu destí -els Estats Units: Amèrica (i oblidem ara l'òbvia metonímia)- estava destinat a convertir-se en l'antípoda absoluta del que representava la Revolució d'Octubre. Curiosament, 1925 és també la data de publicació del segon llibre del jove periodista Josep Pla, que narra precisament les impressions d'una estada a Rússia. Pla va a la pàtria dels bolxevics i hi passeja el seu incipient escepticisme; Maiakovski comprova, a la pàtria del capitalisme internacional, que els diners -el dòlar- són el Pare, el Fill i l'Esperit Sant en la nova religió del consumisme. Els viatgers observen i, després, es reafirmen en la seua intuïció. Els viatgers no descobreixen res que no porten prèviament al seu interior.
Abans de penetrar en el territori d'USA, però, Maiakovski fa algunes escales. L'Havana, per exemple, li sembla la ciutat més rica del món (igualet que ara...). A Mèxic, el pintor Diego Rivera li fa d'amfitrió. El porta a una corrida de toros i el poeta, inerme i esvalotat, es posa instintivament de part dels bous: "Experimenté el gozo supremo cuando un toro logró clavar una de sus astas entre las costillas del hombre, vengándose de sus compañeros (...) Lo único que lamentaba era que no fuese posible instalar ametralladoras entre los cuernos de los toros y enseñarles a disparar". Con un par, sí senyor.
Però el destí final és Amèrica, i la porta d'Amèrica --l'Amèrica dels estatunitencs (quin terme més horrible!)- és Nova York. Maiakovski hi penetra amb l'ànima càndida habitual. A l'oficina d'immigració no preocupa que siga rus, però li pregunten si és jueu. El fan esperar interminablement perquè no parla anglés, ni cap altre idioma que no siga el de Tolstoi.
Nova York és la festa per als sentits que ja ens podem imaginar. Venint de l'estepa russa, els semàfors i l'electricitat en general són elements de sorpresa majúscula, però això només és el principi. El país aclapara en el que té de gegantí, de desmesurat, d'excessiu. Tanmateix, Maiakovski no s'oblida de fer treballar l'esquerrà que du dins d'ell: observa de seguida que els negres, per exemple, "son una pólvora suficientemente seca para las explosiones revolucionarias" i que a Manhattan es venen quatre periòdics comunistes: un en rus, un altre en "jueu" (vol dir jíddish o potser hebreu?), un tercer en ucraïnés i el darrer en finés. El Daily Worker, rotatiu central del partit en la llengua oficial del país, s'edita des de Xicago. Una explosió políglota que té el vessant caricaturesc en aquell cartell d'una botiga xinesa on s'afirmava, solemnement: "Parlem anglés i entenem americà"...
No tarda a comprovar els punts febles d'un sistema tan inexpugnablement ric i monolíticament eficaç: l'atur, singularment. Paraules òbvies i permanentment premonitòries: "El paro es un paso atrás: la expulsión de la casa no acabada de pagar, la pérdida del Ford no pagado en su totalidad, el cierre del crédito en la carnicería, etcétera. Y los obreros de Nueva York recuerdan muy bien aquellas noches de los años 1920 y 1921 en que 80.ooo parados dormían en el Central Park".
Fora de Nova York, el poeta passa el temps fent conferències per a immigrants russos, on el component blanc -assegura- no és majoritari. Va a Xicago, va a Detroit. El país immens, de distàncies inabastables, s'ajoca als seus peus com una catifa infinita que el desconcerta: "Sólo he visto América -conclou- desde las ventanas de mi vagón".
De tornada a Europa, recala en França. De sobte, el país de Montaigne li sembla una nació endarrerida, però també se sent estranyament a casa seua. "En comparación con los Estados Unidos, las casas parecían unas chabolas miserables. Cada palmo de tierra había sido conquistado en una lucha milenaria, agotado por siglos y usado con mezquindad avara para cultivar violetas o lechugas. Pero incluso ese apego a la casa, a la tierra, a lo suyo, despreciable y premeditado durante siglos, ahora me parecía una cultura extraordinaria en comparación con el régimen de campamentos provisionales, con el carácter rapaz de la vida estadounidense".
Cinc anys després, Vladimir Maiakovski se suïcidava, confirmant així que la mort és l'únic final real per al Viatge.

Joan Garí

Fantasma necessita (urgentment) un programa

Títol: Indignez-vous!
Autor: Stéphane Hessel
Editorial Indigène
Montpeller, 2010
32 pàgines

Un fantasma recorre el món: la indignació. Des del dia 15 de maig, milers de persones acampades a les places més importants de les principals ciutats de l'estat li han dit al món aquella vella frase, convenientment actualitzada: pareu un moment, que vull baixar. La cosa, que va començar a la Porta del Sol de Madrid ara ja s'ha estés com una taca d'oli i els seus protagonistes ens convoquen per a una manifestació d'abast mundial el pròxim mes d'octubre.
Què volen aquesta gent? Una cosa molt simple, si no he entés malament el que es desprén de les seues comunicacions públiques: que el destí de les persones no estiga en mans de tipus molt foscos, vestits per Armani, al comandament d'això tan eteri com són les "finances internacionals". Que la crisi no la paguen els qui no l'han generada. Que en cada país manen els seus polítics i no la banca transnacional. Que la corrupció, l'avarícia i el sectarisme deixen d'informar la vida pública a Espanya i a tot arreu.
Ingenuïtat? Esquerranisme elemental i impolític? Anticapitalisme inviable i somiatruites? Tot això, segurament, però també -o així m'ho sembla- ganes de dir "prou!" i voluntat suficient per violentar, al cor del sistema, els vicis i les rutines que ens han portat allà on som: a la frontera dels 5 milions de desocupats (600.000 d'entre ells valencians, on estem per damunt de la mitjana d'atur per la gràcia autista de Francisco Gürtel Camps) i al caire d'un abisme molt més punxegut: la intervenció econòmica. No vos pregunteu per què la gent s'ha llançat a les places a protestar contra els sistema: pregunteu-vos més bé com és que han tardat tant...
Però aquest és un blog de llibres. Aquest és un espai on la vida s'interpreta a través dels llibres. I el llibre de l'ocasió és -no podia ser altrament- l'opusclet de Stéphane Hessel que centenars de milers de persones han convertit ja en un best-seller. Indignez-vous!, publicat per una editorial perifèrica a França, s'ha convertit en el tòtem que tothom adora, que tothom -diu que- ha llegit. En la versió espanyola hi ha un pròleg de José Luis Sampedro, que comparteix amb Hessel la condició de nonagenari revoltat. La versió catalana és un calc de l'anterior. Millor, doncs, acudir al text original en francès.
Sampedro, al seu text, rememora el crit ritual de Raimon ("Diguem no!"). El rescat em sembla oportú. Indignació és un mot que inclou una referència implícita a la dignitat. El pas següent a la indignació és l'engagement. Engagez-vous es com es diu -segons sembla- el pròxim llibre del vell cavaller Hessel. Comprometeu-vos, sí. Com s'han compromés els votants que, a la ciutat de València, han omplit les urnes locals de paperetes de Compromís -la coalició nacionalista i d'esquerres. I com caldrà que es comprometa una nova generació si vol salvar l'idioma en aquest dissortat país, ara que el tararot de Font de Mora (conseller orwellià de Deseducació) ha eliminat les línies de valencià amb l'excusa d'introduir-hi l'anglès. Ja veieu que, reiteradament, motius per a la indignació, motius per al compromís no ens en faltaran. Caldrà dir No!, i caldrà fer-ho ben fort una altra vegada.
Alguns, però, trobaran en aquest moviment una certa inconcreció programàtica, un cert aire floral i assembleari. No seré jo qui els ho reprotxarà. El problema és que, quan ens posem a llegir l'opuscle de Hessel, acabem massa ràpidament. És un volum, per al meu gust, exasperadament breu i inconcret. D'acord amb el que hi diu, però hi havia altres maneres de dir-ho. L'únic que queda clar després de devorar en un bufit les seues pàgines és que l'autor, heroi de la resistència antinazi, reclama que les conquistes que es van propiciar a Europa després de la segona guerra mundial no siguen enderrocades. I que la lluita per mantenir-les ha de ser no violenta.
No em sorprén que s'acuse els indignats de no tenir cap programa viable. Si el programa és el d'aquest llibre tenim un problema. Una frase com a exemple: "Quand quelque chose vous indigne comme j'ai été indigné par le nazisme, alors on devient militant, fort et engagé. On rejoint ce courant de l'histoire et le grand courant de l'histoire doit se poursuivre grâce a chacun. Et ce courant va vers plus de justice, plus de liberté mais pas cette liberté incontrolée du renard dans le poulailler".
Diguem-ho clar: si el que es pretén és construir un imaginari que connecte la resistència contra el nazisme amb la lluita contra els efectes nocius del capitalisme globalitzat (la "llibertat incontrolada de la rabosa dins del galliner"), s'ha d'afinar l'estil una mica més. Si no, es cau en el ridícul i la xaroneria. És un consell gratuït, és clar. També comprenc que, quan algú que no és un escriptor professional arriba als 93 anys i vol divulgar una idea, fa el que pot. "Tots fem el que podem, però vostè més", li diu Rick a Víctor Laslow (el valerós antinazi casat amb Ilsa) en Casablanca. I no se sap ben bé si es refereix a l'heroisme que se li suposa a un resistent o al fet, molt més terrenal, d'haver-li pispat la xica...
Amics, coneguts i saludats digitals: jo també estic indignat. Ho estic des de fa molts anys. Ho estava als anys de la Rajola Hirsuta, quan el valor dels immobles es duplicava i triplicava davant dels nostres nassos i em preguntava com podia ser que tot allò es duguera a terme sense que ningú digués ni piu. Hauríem d'aprofitar la conjuntura, eixir al carrer i començar a reclamar la mena de món que volem. Ens derrotaran, això és obvi. Tanmateix, també van derrotar la generació dels anys 60, i ara tenim dret a l'avortament, igualtat de gènere o matrimonis homosexuals gràcies a aquell impuls. Res no és gratis. Però no oblidem el clàssic: programa, programa, programa. I en prosa, si pot ser.

Joan Garí

Amb amor i (sobretot) amb ironia

Títol: Les paraules són pedres
Autor: Carlo Levi
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2011
Traducció de Teresa Muñoz Lloret
175 pàgines

Viatjar és bonic –és estimulantment necessari-, però a hores d’ara constitueix una activitat tan perillosament buida de contingut que ens pot fer caure en la melancolia. Viatjar, ara mateix, és aspirar a viatjar. S’aspira a coses que no es troben fàcilment a l’abast de la mà. Viatjar és penetrar en l’ànima dels llocs on s’acudeix, i no implica necessàriament un gran allunyament físic. Es poden fer viatges en un entorn reduït, a pocs metres de ta casa, mentre que, a la inversa, podem desplaçar-nos centenars de quilòmetres i no fer res més que passejar la nostra ignorància essencial en un entorn més o menys exòtic. No ajuda gens, és clar, el fet trist que tot exotisme, avui dia, forme part d’una calculada operació comercial. ¡Quants incauts no se n’han anat a l’altra punta del món per a fer i trobar les mateixes coses que fan i troben cada dia al seu domicili habitual!
No dic que ja no pague la pena temptejar el viatge. Dic simplement que no és fàcil, que s’ha de forçar la voluntat fins a límits ferruginosos, que s’ha d’obviar l’edulcorada parafernàlia que ens sedueix i ens promet sensacions impossibles amb esforços lil·liputencs. El negoci del “turisme” ha arribat a un punt que ja no cal anar-se’n als grans viatgers del passat per a horroritzar-se amb el que hem perdut; basta considerar textos que no tenen ni mig segle per a constatar el décalage. Les paraules són pedres és un bon exemple.
Quan Carlo Levi enceta el seu projecte –relatar la vida siciliana dels anys 50- encara no s’ha sentit parlar d’un terme com “globalització”. Una illa encara és una illa. Sicília és el contraparadís on actors immemorials –els desposseïts, la màfia, els emigrats, un volcà- teixeixen la història a la vista de qui vulga –i s’atrevisca- a observar. Amb un estil poètic, vigorosament concís, i una eficàcia periodística, Levi relata successives incursions al cor de la gran illa. “Amb amor per tot allò que és humà”, suggereix Vincenzo Consolo a la introducció del volum, però també amb una punxant ironia. No és que la ironia siga necessàriament incompatible amb l’amor; sovint, però, són aigua i oli i la mescla és un delicat equilibri de contraris.
Les vivències s’hi van engalzant: la tornada a Isnello de l’alcalde de Nova York, Vincent R. Impellitteri, fill d’emigrants sicilians; la visita a les mines de sofre de Lercara, la pàtria de Lucky Luciano i també del sindicalisme local; la col·lecció de mòmies del cementeri dels Caputxins o el mercat de la Vucceria de Palerm; el pas per Aci Trezza, l’aspre escenari de La terra trema de Visconti. En cada lloc hi ha un motiu per a constatar que el pintoresquisme no és sinó el resultat de la misèria i la degradació. Però –per sort- encara no hi ha turistes.
En una cantonada d’Isnello, l’autor contempla una frase de Mussolini: “Els pobles amb els bressols buits no tenen dret a l’imperi”. I conclou: “Els bressols d’Isnello no són buits, ben al contrari: els carrers són plens a vessar de criatures; però l’imperi ja no és (no ha estat mai) sinó un desig de fugida basat en una esperança màgica, en un ritual propiciatori infantil”.
El desig de fugir, l’obligació moral de constatar-ho. Ara que ja som en l’imperi global, els desposseïts desborden els bressols, i ens fan així de fons per a les nostres fotografies-souvenirs. Caldria tornar a viatjar però, on?

Joan Garí

El Temps, núm. 1406

Feliç com Déu a França

Títol: La muerte de Montaigne
Autor: Jorge Edwards
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
289 pàgines

Feia temps que no m'ho passava tan bé llegint un llibre. Probablement perquè tracta de Montaigne i, més probablement encara, perquè s'adiu tant amb el meu propi projecte literari. Resulta ben curiós, a més, que un escriptor xilé se senta tan íntimament al·ludit per l'obra del provecte Senyor de la Muntanya. A les costes de Xile -"l'últim Occident", segons Góngora- les pàgines lluminoses de Michel Eyquem arriben esmorteïdes però intactes, bellament farcides de suggeriments infinits. I allí mateix en replega l'eco Jorge Edwards, diplomàtic i escriptor, memorialista i polemista infatigable.
Edwards confronta la vida i la mort de Montaigne amb la seua pròpia existència, habitant inquiet de la costa central xilena, a la vora d'un cementeri -el de Zapallar- que és el cementeri marí de Paul Valéry i que són tots els cementeris. Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de l'espill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
M'agrada la manera en què l'autor de Persona non grata aborda la biografia del gran assagista. En focalitza un moment privilegiat: l'any en què el vell escriptor coneix Marie de Gournay. Això fou el 1588, en la mateixa època que Cervantes -un altre gegant- és empresonat per la seua mala praxi burocràtica en els preparatius de l'Armada Invencible. Montaigne viu en un temps terrible, mentre França es dessagna en la lluita entre un nord catòlic i un sud hugonot. Eyquem, però, du a terme el miracle d'estar a bé amb els uns i amb els altres, la qual cosa no volia dir res més que ser mirat amb sospita per ambdós bàndols. Era, de fet, bon amic d'Enric de Navarra, l'hugonot/protestant que seria el primer Borbó regnant a França, prèvia conversió al catolicisme. Ell és l'autor, segons la llegenda, d'una frase de cinisme afuat: "París ben bé val una missa".
Enmig de tanta passió inútil, Montaigne escriu a la seua torre, envoltat pels seus llibres i amb la vista fugisserament fixada en els adagis llatins i grecs que es va fer gravar a les bigues del sostre. Quan coneix Marie encara no és un home completament derrotat per l'edat, així que Edwards fantasieja sobre quina mena de relació degueren menar aquests dos. Marie de Gournay seria, amb el temps, editoria i divulgadora de l'obra del mestre, no sense aspectes polèmics. Montaigne va escriure un elogi de la seua jove admiradora, que consta així en l'edició de la seua obra del 1595 (pòstuma):
"M'ha agradat publicar en diversos llocs l'esperança que tinc de Marie de Gourmay le Jars, la meua filla d'aliança, per la qual sent un afecte més que paternal, i que guarde en el meu retir i la meua soledat com una de les parts millors del meu ésser. No mire res més que ella al món. (···) El judici que féu dels primers Assaigs, dona com és i en aquest segle, i tan jove, i sola al seu país, com també l'extraordinària vehemència amb què m'estimà i desitjà trobar-me durant molt de temps per l'única estima que tingué de mi en llegir-me, abans d'haver-me vist, és una particularitat de molt digna consideració" (cite per la traducció de Vicent Alonso, Assaigs, volum II, p`540, n. 82).
Em solidaritze totalment, d'altra banda, amb la descripció que fa Edwards dels problemes que tingué per a visitar la torre de Montaigne. Per increïble que resulte, la morada espiritual d'una glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa d'apartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne -que així es diu el poble- és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de "Morts pour la france" i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat d'una terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és d'una bellesa profitosa i punyent.
Jorge Edwards sospita que Montaigne es degué sentir morir quan va perdre el desig de llegir. És probable, però, que quan va sentir l'alé podrit de la dama de la dalla, l'assagista li escopira a la cara la seua expressió favorita, aquella amb què se situava enfront de les coses del món amb un escepticisme insubornable: "Je m'abstiens". Madame Mähler Besse es va sorprendre relativament quan li vaig explicar, en el meu millor francés, que escrivia assajos en llengua catalana. Madame Mähler Besse és una viuda rica que podria ser Marie de Gournay a les velleses, quan tot el que abelleix en les nits fredes d'hivern és posar-se a llegir Montaigne a la vora de la llar de foc amb una ampolla a prop de vi negre del país. "Feliç com Déu a França", diu una dita local. Doncs així em vaig sentir jo a Saint Michel de Montaigne.

Joan Garí

La novel·la de la vida

Títol: Quan Kafka feia furor
Autor: Anatole Broyard
Editorial 3i4
València, 2011
Traduït per Jordi Cussà i Anna Camps
183 pàgines

L'editorial 3i4 enceta una nova col·lecció de caràcter memorialístic -"Empremtes"- amb dos títols: Adéu, Alexandria, d'André Aciman i Quan Kafka feia furor, d'Anatole Broyard. Avui parlarem d'aquest segon volum. Broyard (1920-1990) va ser una de las grans figures de la cultura periodística nordamericana. Durant divuit anys va escriure al The New York Times, i amb això està tot dit. En aquest llibre, però, es remunta a la seua època de formació, l'any 1946, quan era un xicot que, amb la guerra mundial acabada, s'instal·la al Greenwich Village de Nova York. Aviat descobrirà que el Village es disposava a convertir-se en un nou París als anys vint, i ell era al seu bell mig.
Era difícil, quan ja es formava part del paisatge, resistir-se a algunes de les temptacions que oferia aquell barri en aquell moment. Broyard fa el que feien tots: se'n va a viure amb una pintora estrafolària (Sheri Martinelli) en un apartament atrotinat del carrer Jones i, tot seguit, es matricula a la New School for Social Research, aprofitant la generosa assignació governamental. Amb Sheri descobrirà el sexe com un sublim i desesperat exercici sintàctic ("feia l'amor igual com parlava: esmicolant la gramàtica i els ritmes") i a la New School va tractar tots aquells brillants professors que havien fugit de Hitler "en el mateix vaixell que els psicoanalistes". Alguns el van impressionar fermament, com l'Erich Fromm que acabava de publicar La por a la llibertat, "un d'aquells himnes del pessimisme líric en què s'especialitzen els alemanys". Per a completar la seua formació, només li haguera faltat fer-se comunista, però hi refusà: la doctrina de Marx li semblava "una pugna sense interès contra la realitat".
Encarrilat en l'ona del moment, aviat completarà la seua formació biogràfica amb dos experiències també ineludibles: psicoanalitzar-se i obrir una llibreria. El divan li és útil no en tal que experiència mèdica, sinó estrictament poètica: deixa clar d'entrada a l'èmul de Sigmund Freud que "no volia discutir la meva vida amb ell com un pacient parlant amb un analista sinó com si fóssim dos crítics literaris discutint una novel·la". I què millor, doncs, per a completar la novel·la de la vida que posar-se a vendre llibres en una lliberia: "Nosaltres no ens limitàvem a llegir llibres, ens hi transformàvem (...) Per a nosaltres els llibres eren el que les drogues van ser per al jovent dels anys seixanta".
Podrit de literatura, Broyard acabarà abandonant la Sheri quan s'adona que "érem com un relat d'un novel·lista jove influït per Kafka". És conscient, però, que amb ella -i amb els alemanys de la New School i els toms primorosos de la llibreria- ha viscut la millor etapa de Nova York, aquella en què el jovent se n'anava al Village com qui se'n va a un altre país, o a un estrat recòndit d'ells mateixos. Sheri, al capdavall, li va oferir el seu cos com un camp de batalla on exercitar el seu valor, i això, en una època de fosca repressió (com una Edat Mitjana en relació al Renaixement que es produiria als anys seixanta), era un do del cel.
Precisament les últimes reflexions del llibre són sobre les vivències sexuals a l'Amèrica de la postguerra. "La part més trista del sexe en aquells temps era el silenci -confessa Broyard-. Els homes i les dones encara no havien après a parlar entre ells de manera natural. Les noies estaven educades per escoltar. Esperaven que la història els donés permís per parlar. Vivien una existència plena d'esperes: esperaven que un home els demanés per sortir, que arribés a l'orgasme, que s'hi casés o les deixés. Aquell silenci era una altra forma de virginitat".
Paràgrafs magnífics com aquest darrer donen el to d'un llibre de qualitat més que excel·lent, dissortadament interromput en la seua redacció per la malaltia que duria el seu autor a la tomba. El miratge d'aquells anys -el pròleg de la gran simfonia que s'aveïnava- retorna amb la prosa quirúrgicament precisa d'Anatole Broyard i ens fa somiar en una època on ser jove i estimar la literatura era una manera de sentir-se indestructible. Bellament indestructible.

Joan Garí