La novel·la de la vida

Títol: Quan Kafka feia furor
Autor: Anatole Broyard
Editorial 3i4
València, 2011
Traduït per Jordi Cussà i Anna Camps
183 pàgines

L'editorial 3i4 enceta una nova col·lecció de caràcter memorialístic -"Empremtes"- amb dos títols: Adéu, Alexandria, d'André Aciman i Quan Kafka feia furor, d'Anatole Broyard. Avui parlarem d'aquest segon volum. Broyard (1920-1990) va ser una de las grans figures de la cultura periodística nordamericana. Durant divuit anys va escriure al The New York Times, i amb això està tot dit. En aquest llibre, però, es remunta a la seua època de formació, l'any 1946, quan era un xicot que, amb la guerra mundial acabada, s'instal·la al Greenwich Village de Nova York. Aviat descobrirà que el Village es disposava a convertir-se en un nou París als anys vint, i ell era al seu bell mig.
Era difícil, quan ja es formava part del paisatge, resistir-se a algunes de les temptacions que oferia aquell barri en aquell moment. Broyard fa el que feien tots: se'n va a viure amb una pintora estrafolària (Sheri Martinelli) en un apartament atrotinat del carrer Jones i, tot seguit, es matricula a la New School for Social Research, aprofitant la generosa assignació governamental. Amb Sheri descobrirà el sexe com un sublim i desesperat exercici sintàctic ("feia l'amor igual com parlava: esmicolant la gramàtica i els ritmes") i a la New School va tractar tots aquells brillants professors que havien fugit de Hitler "en el mateix vaixell que els psicoanalistes". Alguns el van impressionar fermament, com l'Erich Fromm que acabava de publicar La por a la llibertat, "un d'aquells himnes del pessimisme líric en què s'especialitzen els alemanys". Per a completar la seua formació, només li haguera faltat fer-se comunista, però hi refusà: la doctrina de Marx li semblava "una pugna sense interès contra la realitat".
Encarrilat en l'ona del moment, aviat completarà la seua formació biogràfica amb dos experiències també ineludibles: psicoanalitzar-se i obrir una llibreria. El divan li és útil no en tal que experiència mèdica, sinó estrictament poètica: deixa clar d'entrada a l'èmul de Sigmund Freud que "no volia discutir la meva vida amb ell com un pacient parlant amb un analista sinó com si fóssim dos crítics literaris discutint una novel·la". I què millor, doncs, per a completar la novel·la de la vida que posar-se a vendre llibres en una lliberia: "Nosaltres no ens limitàvem a llegir llibres, ens hi transformàvem (...) Per a nosaltres els llibres eren el que les drogues van ser per al jovent dels anys seixanta".
Podrit de literatura, Broyard acabarà abandonant la Sheri quan s'adona que "érem com un relat d'un novel·lista jove influït per Kafka". És conscient, però, que amb ella -i amb els alemanys de la New School i els toms primorosos de la llibreria- ha viscut la millor etapa de Nova York, aquella en què el jovent se n'anava al Village com qui se'n va a un altre país, o a un estrat recòndit d'ells mateixos. Sheri, al capdavall, li va oferir el seu cos com un camp de batalla on exercitar el seu valor, i això, en una època de fosca repressió (com una Edat Mitjana en relació al Renaixement que es produiria als anys seixanta), era un do del cel.
Precisament les últimes reflexions del llibre són sobre les vivències sexuals a l'Amèrica de la postguerra. "La part més trista del sexe en aquells temps era el silenci -confessa Broyard-. Els homes i les dones encara no havien après a parlar entre ells de manera natural. Les noies estaven educades per escoltar. Esperaven que la història els donés permís per parlar. Vivien una existència plena d'esperes: esperaven que un home els demanés per sortir, que arribés a l'orgasme, que s'hi casés o les deixés. Aquell silenci era una altra forma de virginitat".
Paràgrafs magnífics com aquest darrer donen el to d'un llibre de qualitat més que excel·lent, dissortadament interromput en la seua redacció per la malaltia que duria el seu autor a la tomba. El miratge d'aquells anys -el pròleg de la gran simfonia que s'aveïnava- retorna amb la prosa quirúrgicament precisa d'Anatole Broyard i ens fa somiar en una època on ser jove i estimar la literatura era una manera de sentir-se indestructible. Bellament indestructible.

Joan Garí