El viatge i la vida (i perdó per la redundància)

Títol: Cuba a cámara lenta
Autor: César G. Calero
Editorial RBA
Barcelona, 2011
189 pàgines

Només puc concebre una manera de conéixer un país: viure-hi. No cal passar-hi anys, ni tan sols mesos. Es pot conéixer una ciutat, un barri, vivint intensament uns pocs dies al costat dels seus habitants, assistint als seus rituals i exercitant una mínima capacitat d'empatia. L'actitud correcta, quan es va pel món, no és la de turista: és la de reporter. No cal defugir els llocs emblemàtics, aquells on tothom va, però s'ha de privilegiar el circuit de la vida real. César G. Calero, periodista a cavall entre Espanya i Amèrica, ha recorregut Cuba amb aquest tarannà: llibreta en mà, la paciència a sobre i la curiositat disposada a introduir-se en els plecs més íntims d'un país fascinador. Amb aquests materials ha construït Cuba a cámara lenta, un dels més complets i estimulants reportatges de viatge que haja llegit en molt de temps.
El sistema de treball del viatger curiós és immemorial i, alhora, tremendament simple. Es tracta de tractar la gent, conversar-hi i -sobretot- escoltar-la. Són els propis cubans els qui fan el seu llibre. Aquest, de fet, està ple de personatges i de llocs -de personatges col·locats als seus llocs. I cada un d'ells té la seua història. Barbarita s'ocupa del trànsil al cantó entre 23 i 12. Mary la Rubia vol retrobar-se amb el seu germà en Pinar del Río, a només 160 quilòmetres de l'Havana. Edy Napoli fa de projeccionista a Camagüey i exhibeix gratuïtament -a compte de l'estat- velles pel·lícules sociètiques subtitulades. Lola Flores és un travesti que presideix un Comité de Defensa de la Revolució. Tot això és Cuba. I també les altres històries, les de qui es va llançar a la mar per a arribar a Miami, per exemple. O la Història Oficial, és clar, amb barbuts baixats de Sierra Mestra, mística revolucionària, heroïcitats inabastables i gerontocràcia final.
No sóc gens partidari d'encendre ciris per les revolucions que ens van fascinar d'adolescents. El propi de l'adolescent és deixar-se enlluernar. La revolució cubana ha produït conquistes magnífiques (la sanitat, l'educació), però s'ha anat esllanguint en el repartiment de la misèria, mentre velles glòries octogenàries miren de salvar els mobles a les envistes de l'huracà definitiu. L'"home nou" que va predicar el Che Guevara s'està avui a la presó, o és un blogger en l'oposició activa. És així.
Recórrer Cuba amb Calero és rememorar paisatges i situacions que jo mateix tinc encara a la retina. L'"estàtica miraculosa" de l'arquitectura havanera (l'Havana: l'esplèndida ruïna, el cadàver formós, la vivíssima consciència colonial calorosament refrigerada). L'evocació de la màfia dels anys 50, quan cada casino deixava un milió de dòlars al dia, i tipus com Cabrera Infante recorrien la ciutat a la recerca d'un ideal eròtic inesgotable. La suspicàcia de la revolució envers tot aquell declaradament "diferent" (la política contra els homosexuals -"indeseables, vagos y melenudos"-, ara transformada en una tolerància inevitable).
A l'orient de l'illa, la mística revolucionària subsisteix en perfecte formol, mentre als habitants del lloc que volen viure a la capital se'ls tracta com a immigrants indesitjats. A Santa Clara, amb una intensa vida bohèmia i nocturna, hi ha el Mausoleu del Che. És el lloc, també, on va tindre lloc la batalla del tren blindado, immortalitzada en una magnífica cançó de Silvio Rodríguez. Quan la revolució serà superada pels esdeveniments, hauríem de trobar la manera d'evitar que el millor que ha produït (la música, per exemple) siga tancada en un bagul amb molts panys.
Quan tornaré a Cuba, m'agradaria fer-ho a la manera de César Calero. Sense presses, recorrent tota l'illa, coneixent molts més cubans. Vaig passar uns dies magnífics amb la família de Ricardo Acevedo, però això no és un relat conclòs. Queda molta Cuba. El viatge no ha fet més que començar.

Joan Garí