El compromís amb la realitat

Títol: Rates al jardí
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2011
130 pàgines

En un temps on el que sol circular pel bigarrat univers dels mitjans de comunicació són aquests individus una mica asilvestrats que s’autoidentifiquen amb el rètol de “dreta sense complexos” (sic), és un plaer llegir a tot un senyor de les lletres, un conservador d’estil britànic –educat i flegmàtic- com Valentí Puig. L’ocasió és ara la publicació d’un dietari original de l’any 1985, Rates al jardí. L’obra manté una continuïtat temporal i estilística amb els dos dietaris anteriors de l’autor, Bosc endins (publicat el 1982, però escrit entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (que va veure la llum el 1991, amb notes datades entre 1980 i 1984).
Jo el veig a la manera birtànica, però l’autor es mira a l’espill i hi sorprén un gaullista en aquest costat dels Pirineus, més atent a l’honor del curs de les coses que a les servituds simbòliques. No caldria esprémer excessivament en aquest llibre, tanmateix, la clau ideològica. No és el conservador instintiu el que s’hi retrata –que també-, sinó sobretot el fadrinango, el vieux garçon torbat “per una periòdica temptació de gresca”. L’home que es gasta l’herència de la mare en beguda i putes ens ensenya la ferotgia d’un horitzó vital on no cal fer-se il·lusions: la llibertat és jaure nu i espatarrat en una cambra folrada de miralls amb una meuca de bon veure –mai millor dit-, sabent que a fora no ens espera sinó la fatalitat lacònica d’un aforisme: “Cada vegada hi ha més gent i menys persones”.
Com a bon liberal, a Puig no li agrada que ningú li diga com ha de comportar-se ni com ha de pensar. Com a escriptor, a més, té en la soledat la seua amant més comprensiva. Passa els estius en una caseta d’Alaró mastegant entre dents “Sé que no vendrà ningú i res no esper”, mentre al jardí el brogit de les rates li recorda que encara hi ha món, però en una llunyania prescindible. La vida solitària i l’escriptura pública el salva d’haver caigut en l’error del matrimoni i del funcionariat (si és que són coses diferents), mentre no s’oblida de cultivar “el somni universal de les dones”.
Ça i lla va deixant caure les vicissituds del seu ofici de periodista i crític literari, com quan s’adona –amb molts anys d’avançada- de la vàlua de Vida i destí de Valeri Grossman. Confessa que “Per ser fort, potser no s’ha de voler ser res”, mentre observa amb curiositat –sorprés agradablement pel seu pragmatisme- l’experiment socialdemòcrata de Felipe González. Curiosament, hi sent una estranya simpatia. Al capdavall, sospita que la dreta de l’època (l’Aliança Popular de Fraga) “ho faria pitjor” i té en el populisme mallorquinarro de Gabriel Cañellas l’ocasió perfecta per a reafirmar-s’hi. No hi ha cap perill, però, que algú que considera Jean Paul Sartre “un mentor de terroristes” tinga cap afecció cap a la literatura engagée. En les seues paraules: “El compromís només és possible amb la realitat, no amb les ideologies”.
L’escriptor que considera “la combinació ideal” un trenta per cent de Chateaubriand i un setanta per cent de Stendhal és també l’ésser humà que experimenta la “nostàlgia impossible de les lleialtats religioses i de les societats ben jerarquitzades”. La qual cosa es conjumina amb la sacralització dels petits gestos arrapats a l’escorça de la memòria, com el del pare de simpaties republicanes escenificant la seua autoritat tallant un meló a taula.
I tot això, senyores i senyors, és la llibertat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.402