L'educació de l'escriptor

Títol: Una educació francesa
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff
L’Avenç, 2009
159 pàgines

Entre les noves veus que han emergit en aquests darrers anys dins la literatura catalana, no m’equivocaré si assenyale Joan-Daniel Bezsonoff com l’autor d’un dels registres sonors més ric i atractiu. Al capdavall, té les dues condicions necessàries per a l’èxit: una història personal a contar i un estil dúctil i plàstic per a fer-ho. És per això, supose, que tots els seus llibres s’assemblen tant. No importa que es tracte de les primeres novel•les publicades gairebé clandestinament per l’editorial Trabucaire (quan només Toni Royo li feia cas) o dels títols més recents, que l’han convertit en un autor de fama. Escriga del que escriga, Bezsonoff sempre escriu d’ell mateix. El seu és un to vitalista i farcit de joie de vivre, però rere aquesta façana batega també –de manera creixent-, com el solatge d’un café turc, un pòsit acusadament melangiós.
Una educació francesa sorgeix com un encàrrec de L’Avenç. El relat s’ha anat construint a la revista mes a mes, i ara s’ha publicat de manera conjunta en forma de llibre. Bezsonoff ens hi adverteix que no ha volgut fer una “autobiografia”. En el seu lloc emergeix un continent rescatat a pedaços on els records d’infància de l’autor s’empelten amb la matèria a què pròpiament fa referència el títol. Així, la infància a Briançon s’ajunta amb l’ubèrrim anecdotari de les diferents fites que han marcat l’educació del personatge, les anècdotes escolars, els retrats dels mestres que l’han impactat i també els d’aquells que li van resultar odiosos o indiferents.
Ser educat a França és dur quan u ha d’arribar a la mateixa conclusió que Antoine Argoud: “J’ai honte désormais d’être français. Je ne suis plus qu’un Français administratif”. Per a un català, França és ben bé el mateix que l’oceà immens representa per a un nàufrag agafat a una biga de fusta. Contra aquesta evidència, Bezsonoff reacciona en part amb dolor i en part amb ironia: diu que li agrada molt l’espanyol (gairebé tant com als catalanoparlants d’aquesta banda dels Pirineus ens fascina el francés) i que prefereix, a Raimon, Luis Mariano.
En el fons, l’únic que agraeix al sistema republicà és haver-lo posat en contacte amb magnífics professors de literatura. Així, ara que se sent estranger a tot arreu, “l’home que sobra”, i que ha arribat a conéixer totes les llengües de França (incloent-hi també el rus del seu avi Mitrofan), podria autoexiliar-se dins els límits d’una biblioteca borgeana. Amb desgana, però, ens confessa també que “tots els llibres recents em deceben”. D’aquesta melangia, tanmateix, naix precisament l’impuls per a fer memòria en una doble direcció: per un costat, renovellar el compromís amb la vida: “la lectura d’una bona novel•la; el descobriment d’una nova cançó, la cara d’una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor”. Per un altre costat, la constatació de la ferida íntima, aquella que motiva l’escriptor i, alhora, l’aclapara absolutament: “Què se n’ha fet de l’entusiasme adolescent a l’època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d’una novel•la de Pierre Benoit?”.
És justament perquè aquest temps no tornarà que l’escriptor ha d’escriure els seus llibres. Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.

El Temps, núm. 1.297

A favor de l'alfabet

AZ
Autora: Núria Cadenes
Editorial 3i4, 2009
188 pàgines

Una agradable sorpresa. Mentiria si negara que, en primer lloc, em va colpir la coberta. Una bona coberta pot fer meravelles ara que el lector passavolant passa volant al davant de tantes prestatgeries atapeïdes, anònimes, impersonals. Una bona coberta ajuda en el primer moment, doncs, però després el llibre t'ha de conquistar, i això només ho pot fer des de la literalitat estricta. AZ són vint-i-sis relats ordenats alfabèticament, de la A a la Z. N'hi ha de llargs i de curts, però els llargs no cansen i els curts saben a poc. L'autora hi exhibeix un bon maneig de l'idioma i una ironia malèvola que, per aquells atzars sinàptics, m'ha recordat les lletres de les cançons de la mexicanoargentina Liliana Felipe.
Cadenes dota els seus personatges d'una provisionalitat pirandelliana, i els investeix de dignitats estrafolàries, però també d'una certa tendresa. S'hi revela un món interior ric, qui sap si covat als anys de presó (recorde, sí, fa mols anys, haver llegit aquelles Cartes de la presó, tan violentament angoixants). La influència estellesiana es resol en la familiaritat irònica amb la mort, i m'atrevisc a dir que això és una de les bases importants del llibre.
Un conte és una trama, però també és un llenguatge -i viceversa. En tots dos camps l'autora se'n surt d'allò més bé. Els seus relats semblen un bon contraverí davant un món que té consistència de reality show (o de "reàliti", com diu ella). Surrealista? No, només realista d'una altra manera. Contrarealista, potser.
Caldria parar atenció a la Núria Cadenes narradora. És la meua pensada, si més no.

Exorcitzant el relat familiar

Una novel·la russa

Autor: Emmanuel Carrère

Empúries, 2008

Traducció d'Ona Rius

280 pàgines

L'autor d'aquest llibre, novel·lista de fama, s'assabenta un dia de la història d'un soldat hongarés de la segona guerra mundial que va estar reclòs cinquanta anys en un psiquiàtric rus. El retorn d'aquest soldat, després de mig segle de privació de llibertat, mou Carrère a una decisió taxativa: anirà a Rússia, al lloc on l'hongarés va malmetre la seua vida inútil, a indagar els detalls d'aquesta estranya i corprenedora història.

Conforme avance el relat sabrem que el soldat es diu András Toma. Rebut com un heroi a la seua pàtria primigènia, Toma hi arriba com va viure al psiquiàtric de Kotèlnitx: com una ombra silent, com un espectre. Carrère va a Kotèlnitx i es posa a indagar sobre Toma. No troba gran cosa, però es fa amic d'Ània, una joveneta del lloc que parla francés. Carrère, en realitat, preferiria parlar rus, que és la llengua de sa mare, però el gran idioma eslau li és elusiu.

¿Per què Toma, per què Rússia, per què la llengua russa? Perquè l'avi de Carrère, Georges Zourabichvili, immigrant georgià a França, va desaparèrixer l'any 1944. Aquesta estranya desaparició ha pesat com una llosa en el relat familiar, fet de silencis i omissions, i per això ara Carrère vol desentranyar aquest relat ambigu retornant al país d'origen de la seua branca materna.

Tot això, no ho negaré, m'ha interessat sobre manera per la senzilla raó que jo també tinc, a la meua família, un relat que s'hi pot acomparar. L'avi per part de pare va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi -la reclusió de l'avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l'àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat- ha pesat com una llosa en la meua família. I ara sóc jo l'encarregat d'exorcitzar aquesta memòria, i ho faré en una novel·la que, finalment, escric a poc a poc.

Carrère tenia un avi, jo tenia un avi. Qui no té, de la nostra edat, un avi a l'armari dels avis? I què fa Carrère amb el seu avi? Sa mare li demana que no hi escriga res, almenys mentre ella estiga viva. Carrère li fa cas i no li fa cas. La novel·la no aclareix res sobre l'avi -ni sobre Toma. La novel·la parla, sobretot, de Carrère i de la seua amant, Sophie. Dos anys burxant, anant i tornant de Kotèlnitx i al capdavall l'únic que en surt és un documental que acaba parlant de l'Ània i del seu trist final. La mare ha guanyat, d'alguna manera. Jo també m'hauré d'enfrontar al repte de parlar del meu avi malgrat el meu pare, que no vol sentir-hi res més. Però ho faré, quin dubte hi cap.

Què demostra el llibre de Carrère? Que la memòria, en una família, concerneix cada un dels seus membres, i no deixa d'interrogar-los siga quina siga la seua condició. Els escriptors, en aquest cas, tenen un càrrec de consciència especial. Diu Carrère que ell s'ha convertit precisament en escriptor per culpa del seu avi, i per això no pot deixar d'escriure-hi. El que acaba redactant, en realitat, és la gran novel·la del seu ego, del seu formidable narcisisme d'escriptor francés. I acabem sabent més de la sensació que experimenta el seu piu dins la vagina de la seua amant que del que ens hi havia convocat.

Cloem la lectura, i l'avi Zourabichvili continua sent un misteri. Però el seu nét s'ha atrevit a desafiar la prohibició familiar, i ha emprés un viatge cap a ell. No hi ha arribat però, probablement, tampoc n'esperava més riquesa. Com en el mite kavafià d'Ítaca, l'important -vull pensar- ha sigut el viatge en si.

Un clàssic contra l'horror

Els gran cementiris sota la lluna
Autor: Georges Bernanos
La Magrana, 2009
Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer
300 pàgines

Es reedita, al caliu del 70é aniversari del final de la Guerra Civil, un dels llibres més esclaridors de la contesa, Els grans cementiris sota la lluna. L'autor, Georges Bernanos, vivia a Mallorca quan va esclatar l'Alzamiento. Catòlic i de dretes, i amb un fill tinent de la Falange: ningú com Bernanos estava preparat, des de l'honestedat intel·lectual, per a mirar de fit a fit l'horror del feixisme. Per això el seu llibre continua sent un testimoni inesborrable del que va significar el franquisme ja des del primer moment. És clar que van haver malifetes en tots dos bàndols; la diferència, però, és que Franco emprengué la guerra amb una voluntat de destrucció total de l'adversari. I això Bernanos ho captà de seguida, ho metabolitzà i ho escrigué.

L'escriptor francés adreça específicament el seu llibre a la gent de dreta -els seus. És l'opinió pública conservadora la que es nega a acceptar els crims inherents al feixisme. Per a Bernanos, això és d'una hipocresia colossal i intolerable. El seu llibre, de fet, és un al·legat contra el terror "blanc" i la complicitat de l'església en aquest acte de barbàrie. D'alguna manera, l'autor escriu com si estiguera davant d'un tribunal imaginari i haguera d'argumentar a dreta llei la seua posició. És un testimoni privilegiat, perquè ha vist personalment els cadàvers, ha conegut els botxins i ha escoltat les víctimes. D'entre tot el reguitzell de culpables, n'emergeixen dos: el comte Rossi -un dels més sanguinaris milicians italians- i el bisbe de Palma. A aquests, que es proclamen seguidors de Crist, els dedica frases implacables: "La Cristiandat va fer Europa. La Cristiandat és morta. Europa esclatarà"; "L'Evangeli continua essent jove, sou vosaltres que sou vells".

El profund humanisme de l'autor de Diari d'un capellà de poble el va permetre veure on hi havia la raó, i on el crim. I va actuar, davant aquesta evidència, sense prejudicis ideològics de cap mena. Per això el seu llibre és un exemple esclaridor de literatura compromesa amb el seu temps. I amb tots els temps.

A l'altre costat de l'espill

El col·leccionista de fades
Autor: Josep Ballester
Bromera, 2009
203 pàgines

Llegit El col·leccionista de fades, de Josep Ballester. Interessant lectura. És un elogi meticulós, dens i entusiasta de la pederàstia. L'excusa, les extravagàncies taxidermistes de Lewis Carroll. Tinc un deute amb Carroll. En Un cristall habitat, vaig resoldre així la seua figura: "Diguen el que diguen els seus biògrafs, a mi el senyor reverend Charles Lutwidge Dodgson -conegut com Lewis Carroll-, el més notable fotògraf infantil del XIX, sempre m'ha semblat algú que el que realment hauria volgut és endur-se la petita Alícia a la foscoreta de l'altre costat de l'espill per fer-hi algunes delicioses marranades".
Ara Ballester ha vingut a trencar una llança per aquest bon home. El tracta amb cautela i delicadesa. El retrata com un "nimfòman" pueril, angoixat per una pesant rerebotiga religiosa. Inserit dins el seu cervell, el narrador braceja amb una sensualitat d'arrel poètica. La relació epistolar amb Freud, però, coixeja un poc. Sembla que Ballester s'ha limitat a copiar llargues tirallongues de les Obres Completes del vienés. Bé està. El col·leccionista de fades, no obstant això, és una obra prou redona i l'editorial Bromera ho ha vist així. Per això ha inclòs el llibre com a novetat en el seu nou portal compartit de llibres digitals.
Ai, Carroll! Diaca quequejant, fadrinot estrafolari, nimfòman solitari. En les teues fotografies eres tu "sense cap màscara". Però elles no ho sabien. Elles, les nimfes.

El fascinador discurs del ressentiment

Títol: L’origen

Autor: Thomas Bernhard

Edicions del Salobre

Port de Pollença, 2008

110 pàgines

Qualsevol edició d’un llibre de Thomas Bernhard en català és sense dubte un esdeveniment. El millor prosista en alemany del segle XX –descomptant-hi Kafka- bé que s’ho mereix. Edicions del Salobre, però, ha fet una cosa encara millor: ha iniciat, amb L’origen, l’edició sistemàtica de la coneguda pentalogia autobiogràfica d’aquest autor, en una nova demostració de l’arriscada i encertada política de traduccions de les editorials illenques.

L’origen busseja en l’etapa d’escolarització del jove Thomas, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). L’escenari és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament. Sempre preferirà, en tot cas, l’art a l’esport, perquè “qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura”.

Odia Salzburg perquè és l’origen; pel mateix motiu, arribarà a estimar Nova York. En El malaguanyat (editat en català per Proa) hi ha un bell cant d’amor a la ciutat dels gratacels, la ciutat edificada per a la gent de la seua estirp. Fins allí aniran a raure Glenn Gould, Wertheimer i ell mateix, els tres misantrops incompresos del Mozarteum de Viena: “Nova York és l’única ciutat del món on un intel·lectual respira sense destorb des del moment que la trepitja”. A Nova York es desfà la maledicció de l’origen.

Seguint la lliçó de Montaigne (“adorava Montaigne i aquest amor el comparteixo amb el meu avi”), Bernhard es proclama “rei de la matèria que tracto”. I això ho substancia amb el seu característic estil, fet de repeticions, amb un període elegant, obsessiu i precís, una melopea sinuosa que acarona o agredeix el lector, però no el deixa indiferent. Tot un seguit de sintagmes memorables destinats a edificar el fascinador discurs del ressentiment.

En realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible.

Amb aquests vímets es construeix, sense dubte, un clàssic. Un clàssic de la literatura autobiogràfica –i de la literatura tout court.

El Temps, núm. 1.293

Amor francés, fredor japonesa, final belga

Ni d'Eva ni d'Adam
Amélie Nothomb
Empúries, 2009
Traducció de Ferran Ràfols
188 pàgines

Després de molt de temps, torne al món d'Amélie Nothomb. Diuen els mai ben ponderats textos de contracoberta que Ni d'Eva ni d'Adam és un dels seus millors llibres. Dir això d'una autora que escriu compulsivament i només publica la cinquena part del que redacta és dir molt. Sent una gran tendresa pels escriptors prolífics, potser perquè tinc por que jo mateix no en siga un d'ells. La tendresa, en aquest cas, seria una plausible estratègia per al conreu de l'autoestima. La proliferació només és una cortina de fum.
En el fons, els autors que escrivim amb totes les nostres forces tenim una especial prevenció davant l'horror vacui. "Horror vacui" és una fórmula que serveix per a tot: per al mur curull de grafitis, per a les obres completes dels autors empordanesos, per als fills de puta que només estimen la voràgine (això ho entendrà Pérez Reverte), per al món, per al dimoni i per a la carn. Especialment per a la carn.
Nothomb és una escriptora a tomba oberta. S'assseu vora el seu passat japonés (!ah, qui haguera tingut una granja a Tòquio!) i comença a llargar indolentment. Els bucles de la seua memòria es van succeint com granets d'arròs agafats amb palets. És una història inacabable, però, si agrada als lectors, què n'hem de fer, nosaltres? En Ni d'Eva ni d'Adam és interessant la forma en què parla de l'amor. Segons creu aquesta autora de barret alt, l'amor és una cerimònia un poc absurda que, en tot cas, ha d'evitar ser verbalitzada. Ací s'emparella amb un japonés -Rinri- com un element més de la seua curiositat pel país on va passar la primera infància. Paradoxalment, Rinri resulta més bé un amant a la francesa, mentre ella s'amera de la fredor nipona. Al final, tot es resoldrà a la manera belga (però no contaré el final).
Diu Nothomb, per cert, que els francesos inventaren l'amor. No, carinyo, l'amor és un invent dels trobadors occitans. Però això no li ho tindrem en compte.
Una cosa que sura en aquest llibre és la sensació que l'autora/narradora no pot respondre a l'estereotip d'amant francesa (que és potser el que voldria Rinri) perquè resulta que és belga. Quina cosa és ser belga això no ho podem saber (sospite que ni els propis belgues ho saben). Potser siga alguna mena d'esquizofrènia permanent que s'evacue, al remat, mimetitzant-se en la fredor japonesa.
És curiós, en tot cas, com la protagonista guarda la seua sensualitat per a dedicar-la...als mosquits! Li tenen tal querència, que ella es deixa penetrar a gust: "La sang em feia pessigolles de plaer: hi ha una voluptat, darrere les fiblades". I és que "ser amant de mil insectes nipons tenia conseqüències". Aquesta estranya desviació libidinal descriu molt bé la seua literatura. Supose que hi rau també el fonament de l'estrany entusiasme que desperta en milers de lectors. Els lectors/lectors no busquen la precisió, ni tan sols la bellesa. Als lectors/lectors (lectors al quadrat, potser) els agrada, sobretot, l'excentricitat. I Nothomb els la suministra empaquetada al buit, dins recipients higiènics i pràctics. I fa bé, clar.