Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí

La gran novel·la jueva de la literatura catalana

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
Barcelona, 2011
1005 pàgines

Fa anys, quan vaig conèixer personalment Jaume Cabré, li vaig preguntar quin dels seus llibres hauria de llegir primer per a endinsar-me en la seua obra. Cabré va pensar uns instants, es va tocar lleument el bigoti, i de seguida va respondre: Fra Junoy o l’agonia dels sons. Supose que estimava especialmente aquest títol, i també considerava, llavors, que hi havia fet un bon treball. Era cert. El llibre és magnífic. L’escenari que l’autor tenia en ment quan el va escriure, a més, era el monestir de Santa Maria de Benifassà, un refugi cartoixà que estime especialment en una comarca –la Tinença- de paisatges abruptes i soledats aclaparadores. El lloc precís on Déu es disputa les ànimes més salvatges amb els porcs senglars descreguts que, a les nits, roseguen les ametles caigudes dels ametlers feréstecs.
He pensat molt en Fra Junoy mentre llegia Jo confesso. Hi ha algun lligam imperceptible entre aquestes obres, més enllà dels leit-motiven més o menys habituals de l’autor (la música, la religió, la cultura). En realitat, amb el seu nou llibre Cabré fa un altre pas de rosca en un projecte narratiu que conjumina –amb èxit- el relat de sabor popular i el relat culte. Quan un escriptor encerta la fórmula, els altres no podem fer res més que llevar-nos el barret i saludar-lo. Es nota molt en aquest llibre que Cabré té sobrada experiència en el llenguatge de les telenovel·les. Hi ha après que, en una narració, han de passar coses. I de coses n'hi passen. Però ha après també de l’alta literatura que els personatges han de dir coses (les frases han de ser contundents i denses). I els seus personatges n'hi diuen.
Un home i un instrument musical atorguen continuïtat al relat. L’home és Adrià Ardèvol, el protagonista. I l’instrument és un violí –un storioni. I amb tot això, té sentit que en aquest llibre s’entremescle la Inquisició amb Auschwitz. Al capdavall, tot llibre és un llibre sagrat, i tota novel·la és la Torà. I aquest és el motiu exacte pel qual ens fascina la peripècia eterna del poble jueu. Jo confesso podria ser aquesta “Història del mal” que escriu l’Adrià, però també la història de l’amor o de la bellesa o del coneixement. La confessió és també una estratègia de totalitat.
Perquè, en el fons, per a què s’escriu un llibre de mil pàgines? Per a competir amb Déu, òbviament. Però també per assemblar-se als clàssics, per a parangonar-s’hi. Però sobretot –sobretot- per a imitar la vida. És la vida el que s’hi conté, la que s’hi conta i la que hi compta, és la vida la que l’autor exposa davant del fascinat lector com un mag disposaria una vall sencera, un riu, una muntanya, extrets diligentment d’un barret proteic. I el lector, això és obvi, no pot apartar-ne al mirada, com tampoc no podria deixar d’escoltar les Variacions Goldberg de Bach o deixar d’observar la Suite Vollard de Picasso. El lector ha caigut en la trampa –i la trampa és la Vida.
Jo confesso és un gran llibre i alguna cosa més: una lliçó de narrativa. Un manual sobre les veus, els registres i les possibilitats d’una novel·la. Diu un dels seus personatges que “els homes no habitem un país; habitem una llengua”. En realitat no és ni una cosa ni l’altra. Habitem històries com aquesta i el luxe infinit d’haver-les infantades.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.434