Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí