El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí

 

 

  

Un llibre és amor o no és res

Títol: Hi ha un país on la boira

Autora: Gemma Gorga

Tushita edicions

2021

296 pàgines

 

  "Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".

  Aquestes paraules de Gemma Gorga en Hi ha un país on la boira expliquen molt bé  els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.

  No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.

  Hi ha un país on la boira  és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de Vertigo, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). 

  Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua odissea americana jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.

  Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (Carpe librum!)  i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".

  Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...

Joan Garí

 

  

Una veu suculenta i troncal

Títol: L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern

Autor: Francesc Viadel

Vincle/Neopàtria

 

   Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.  

  Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té  l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així? 

  Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel. 

  L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:

 "Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."

  Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor  i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:

"Ara mateix,

mentre penses aquells

bells monstres alats,

mentre dorms o mors,

cacen mig nus encara

(en aquell paradís de vora riu

que mai més ja no sabràs trobar)

una ferotge tribu de xiquets

o d'ombres escanyolides

que res no saben

del seu destí

de rars insectes

atrapats en el flascó

d'una farmàcia d'espant"

  Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.

Joan Garí

La gran aventura subterrània

Títol: Diari 1965-1977
Autor: Josep Iborra
Institució Alfons el Magnànim
València, 2022
951 pàgines

 

  Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions Paràboles i prou (1955) i els assajos Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.

  Diari 1965-1977 és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat.
  Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
  En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”;  “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
  La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
  Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-6-2022

Un projecte insòlit

Títol: El vicecònsol

Autor: Xavier Serra

Afers

Catarroja, 2022

194 pàgines

  El lector que haja seguit amb paciència els llibres que ha anat publicant Xavier Serra en l'editorial Afers des de l'any 2009 (quan va eixir al carrer el primer volum de les seues Biografies parcials) s'haurà adonat d'una cosa: el caràcter absolutament insòlit del seu projecte literari. No hi ha, en català, un esforç semblant per fer literatura de no ficció en els termes en què els planteja Serra. Amb el concurs d'un estil informat per una sòlida pulcritud planiana, l'escriptura d'aquest autor -una prosa que flueix d'una manera constant i estable- tradueix la realitat sense cap concessió a la bagatel·la ni a la imaginació desbocada. Tot el que ens conta Serra als seus llibres és estrictament real, un gran reportatge que abraça el País Valencià del segle XX, especialment el dels seus anys més decisius: els 60 i els 70. L'herència de Fuster, a Sueca, ha motivat l'existència d'escriptors singulars -cadascú a la seua manera, com les famílies infelices de Tolstoi-, siga en el vessant de l'assagisme conspicu (Josep Palàcios), del desbordament autoficcional (Manuel Baixauli) o, el que m'ocupa ara, del realisme més impàvid.

  El vicecònsol, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en un projecte literari rectilini i perfectament homogeni. L'objecte del nou llibre és contar la història de Timothy Towell en ocasió, a la València dels anys 60, del seu pas pel consolat nordamericà. 

  Acabat de nomenar vicecònsol, Towell (un republicà moderat) s'ocupa, en una València amb una tímida efervescència antifranquista, de contactar amb els opositors no comunistes. És així com descobrirà el Partit Socialista Valencià. Guiat per les seues informacions, el cònsol dels USA a València, Robert F. Follestad, escriu una carta a Joan Fuster, interessant-se per les seues activitats i prometent-li una lectura detallada del volum El País Valenciano. 

  Tot aquest esforç culminarà en dues activitats diferents però complementàries: el viatge -pagat pels americans- d'una selecció d'opositors valencians als Estats Units i la publicació (en part ordida per Thomas Glick, hispanista estudiós dels sistemes de regs de la València islàmica) del número 24 de la revista Identity Magazine. 

  Al viatge al cor de l'Imperi se'n va una expedició valenciana on destaquen uns joveníssims Eliseu Climent o Ricard Pérez Casado. Per a la revista, Towell busca complicitats en Lluís Alpera, Lluís Aracil o Manuel Ardit. El propòsit de la publicació és oferir un tast de poesia realista local, però com no vol participar-hi Vicent Andrés Estellés (massa ben col·locat a Las Provincias) al final l'única peça realista d'interés és el text d'una cançó de Raimon. 

  Recorde bé aquell número d'Identity Magazine. Als anys 80, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, el meu professor de Sociolingüística Lluís Polanco me'n va passar una fotocòpia. Llegir aquelles pàgines, d'un exotisme una mica irreal, va ser una experiència colpidora fonamentalment per un dels seus col·laboradors: Lluís Aracil. La intel·ligència d'aquella rara avis va trobar una manera efectiva de dir el que calia dir sense despertar les suspicàcies de la censura: oferint, en la versió anglesa, un text substancialment diferent del de la versió catalana. El resultat era un diagnòstic demolidor sobre la situació de la llengua sota la bota franquista, miraculosament intacte per al fruiment dels lectors anglòfons a tots dos costats de l'Atlàntic.

  Ara que tot això són fulles ja esgrogueïdes i que la formidable intel·ligència d'Aracil ha implosionat fins convertir-lo en una caricatura d'ell mateix, és oportú que algú ens rescate uns anys irrepetibles. Era l'etapa que anys a venir Miquel Martí i Pol segellaria en un vers massa usat, però que conserva la rara saviesa de les sentències precises: "Tot està per fer i tot és possible".

  Assignat a l'ambaixada de Madrid, Towell després participaria en la gestió de l'incident nuclear a Palomares. És així com els americans es relacionaven amb nosaltres: donant-nos veu i, a la mínima, deixant-nos caure una bomba atòmica. Coses de l'Imperi.

Joan Garí

  

Fuster en la seua salsa

Títol: A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca

Autor: Salvador Vendrell

Onada

Benicarló, 2022

120 pàgines

 

 Ara que estem immersos en l'Any Joan Fuster (trenta anys de la seua mort, cent del seu naixement), tothom vol dir-hi la seua. Ja se sap que el gran intel·lectual era tremendament generós amb el seu temps: el compartia amb tota mena de passavolants. El número 10 del carrer de Sant Josep, a Sueca, va ser el refugi dels qui volien escoltar de llavis del mestre la bona nova, en forma de dicteri, de frase lapidària, de diagnòstic polític, de recomanació literària o d'exabrupte etílic. Són molts els qui en conten anècdotes. Un d'ells, fusterià de primera hora, és Salvador Vendrell.

  Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.

  El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard. 

  He de dir, en aquest sentit, que jo no vaig participat en aquella comunitat catacúmbica. El Fuster que vaig conéixer era un postFuster. A finals dels 80, l'escriptor ja s'havia retirat de la vida pública i passava el temps fora de casa a la facultat de Filologia de la Universitat de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez. Allí el vaig tractar profusament. Va fer de president del tribunal de la meua tesi de llicenciatura (sobre els grafitis del barri del Carme) i després vam coincidir sovint al seu menudíssim despatx del departament de Filologia Catalana (on tots el tenien en un altar però no li feien el menor cas...). Jo hi acudia a consultar-li la matèria d'alguns articles d'investigació. En recorde un, especialment, sobre la ideologia lingüística de Sanchis Guarner. Fuster m'escoltava amb paciència, s'encenia un cigarret i després em feia alguns comentaris i suggeriments sempre neuràlgics. No era el Fuster domèstic de Sueca, el més plenament al seu aire, però em va servir.

  Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...

  "Molts pocs han llegit un llibre sencer de Fuster, com a molt han intentat llegir Nosaltres, els valencians o els pamflets, de circumstàncies, que va haver d'escriure en un moment determinat", escriu Vendrell com a colofó del seu relat. Com a conclusió, deixa un cert regust amarg a la boca. La crònica de Vendrell és vaga, imprecisa i una mica volàtil. La memòria actua així, és comprensible. El passat se'ns escapa entre els dits però... i el futur?

  No sé qui llegeix ara Fuster ni qui el llegirà despús-demà. Corre el perill de convertir-se en la Concha Piquer de la cultura catalana: tothom sap qui és però ningú escolta ja les seues velles cançons...

  És massa aviat per tancar Fuster dins el bagul dels records. La santificació que n'han operat alguns -o la demonització d'altres- no ajuda, és clar. Fuster necessita llum i taquígrafs. La seua obra és d'una modernitat esborronadora. N'estarem a l'altura?

Joan Garí

  

Nostàlgia del futur

Títol: Tot el que el cor s'estima

Autor: Agustí Colomines

Afers/Lleonard Muntaner

Catarroja 2022

259 pàgines

 

  L'historiador Agustí Colomines publica un diari escrit durant la seua estada de recerca a la Universitat de Stanford. Hi remena l'arxiu de Joaquín Maurín, un d'aquests personatges imprescindibles de l'exili republicà. És una etapa delicada en la vida de l'autor, quan mastega entre dents la cita preliminar de Baudelaire, "Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat". El dietari sembla un subterfugi obvi, perquè vol comunicar aquest particular estat d'esperit, però alhora també vol fer-nos saber els resultats de la seua cerca.

  Tal com confessa: 

 

  "Sempre dic que tinc, com deia el cartellista Josep Renau, "nostàlgia del futur", que és una manera de resumir l'anhel de saber, d'aprendre, de compartir amb qui estimes i aprecies el que encara no has viscut i saps perfectament que no podràs viure per pura llei de vida".

 

  Em sembla un bon eslògan vital, una actitud que s'ha de compartir. Tota una altra cosa és si el llibre funciona com a dietari. De vegades tendim a pensar que qualsevol vida és interessant per se. No hi estic d'acord. Qualsevol vida mereix ser expressada, això sí, perquè és un dret personal inalienable. Però el dietarisme és un (sub)gènere literari que té les seues lleis pròpies. A mi no m'interessa qualsevol vida: només les ben contades. I és que, al final, tots els processos humans s'assemblen (qui no ha amat, qui no ha patit un dol, qui no ha sigut víctima o botxí, qui no ha experimentat dolor, qui no ha covat esperances...?). L'únic sentit de tot plegat, segons això, és emmotlar-ho en forma literària. Si no, correm el risc de reproduir aquella anècdota d'un premi Nobel a qui un periodista li va demanar un "argument potent" per escriure un llibre. L'escriptor va contestar: "Un xic estima una xica, però els pares s'oposen al seu amor". El periodista, després de rumiar uns instants, va retrucar, "Això és una xorrada". "No, amic -va concloure l'autor-. Això és Romeo i Julieta".

  Efectivament. Qualsevol història, si no està ben contada, esdevé una historieta, vàlida per passar l'estona mentre esperes tanda a la perruqueria, i poc més. El problema que he detectat en Tot el que el cor s'estima no és la mala qualitat de la informació que s'hi proporciona, sinó una mala gestió literària. Coromines, que és un home de gran formació i de gran nivell intel·lectual, emboteix al seu text massa cites i massa digressions llibresques. El relat s'hi ofega, no discorre. És un pecat en què també incorre Toni Mollà als seus diaris (com el darrer, El tercer toc). I no és una crítica gratuïta: el propi Mollà en fa esment, tot i que no li concedeix major importància. D'altra banda els llibres de Mollà sempre són interessants, d'això no en tinc dubte.

  Un dietari és, en un 75%, forma literària. L'altre 25% és gestió de la intimitat. Quan ens posem a contar la nostra vida, hem d'estar disposats a fer literatura i hem de prendre una decisió transcendental: quins hi seran els límits de la nostra intimitat. És una decisió delicada: massa poca intimitat convertiran el nostre llibre en un text impersonal. Massa intimitat ens acostaran a l'exhibicionisme més impúdic. D'on la necessitat dels límits.

  Un exemple de dietari que no funciona literàriament, per massa impersonal: el Diari 1952-1960, de Joan Fuster. M'explicaré (sempre calen precisions, al País Valencià, si has de criticar Fuster!): és un llibre molt ben escrit, que serveix com a contenidor d'articles varis, de reflexions múltiples, un gran assaig ideològic. Però, com a diari (que és el que vol ser!), és decebedor... En comprenc els motius, òbviament: quina mena d'intimitat havia de gestionar un homosexual en l'etapa encara extrema de vida sota el franquisme? 

  Aquestes coses es poden dir quan no tens por a les reaccions dels seguidors de Fuster, la majoria dels quals l'han convertit en una mena de sant laic. Però no hi ha res més antifusterià que no exercir-hi la crítica, ja ho podeu comprendre.

  Al dietari de Coromines el fons s'apodera de la forma. És un text macrocefàlic: massa cap, massa poc cos. I és una llàstima, perquè la personalitat que s'hi revela és atractiva: un autor progressista ("liberal d'esquerra", s'autodefineix) però allunyat de les sectes, filosemita, independentista crític... "Els polítics amb llibertat de pensament -escriu-, van desaparèixer en 1939". 

  Normal que senta "nostàlgia del futur". El temps per als lliurepensadors, que van inaugurar els enciclopedistes francesos i va ser clausurat de seguida per la guillotina, encara no ha tornat. Caldrà seguir escrivint dietaris, doncs. Però un consell per als seus autors: no cal portar ni la gavardina perfectament cordada ni totalment despassada. Suggeriu, mostreu un poc, oblideu tot el saber que heu acumulat. Fins i tot els més grans intel·lectuals han de viure una vida corrent, com tots. I el seu diari n'ha de ser el testimoni més punyent i inalienable.

Joan Garí