Crònica d'una dona insegura

Títol: Heidi, Lenin i altres amics
Autor: Joanjo Garcia
Bromera
Alzira, 2018
178 pàgines

Si La pornografia de les petites coses –l’anterior llibre de Joanjo Garcia de què em vaig ocupar en aquest diari- remetia el lector als anys 90 (quan tenia lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera, SILPO), ara de nou l’autor valencià s’oculta rere un personatge que travessa aquesta dècada deixant ratlles fetes.
  La protagonista de Heidi, Lenin i altres amics és Blanca, una noieta grassoneta i insegura que als anys 90 es fa comunista per fer-li la guitza a son pare. Si té la mateixa edat que el seu creador, Blanca degué assolir els vint anys en aquesta dècada. La novel·la, així, se’ns apareix com un retrat generacional i també un poc autobiogràfic –cosa que, en una novel·la, no és dir res... La mare de Blanca va morir sent aquesta molt jove i el pare es va quedar sol amb ella i el seu germà. Per televisió, figura que posaven Heidi (però això no era als anys 70, quan jo era petit?). Després, amb el temps, Lenin va passar a ser un mite més abellidor i, sobretot, més rupturista, que en deien (d’aquí el títol).
  Amb tot això, però, no es fa una novel·la avui dia. Ara, si no hi ha un toc noir, la cosa cau de les mans dels escassos lectors, que anhelen sobretot algun enjòlit per posar-se en vena. El toc noir, ací, és un McGuffin dels de tota la vida: van apareixent en diferents barris de València maletes amb caps d’animals. Coloms, gats, gossos o ànecs i, en un crescendo obscè, ovelles, vaques, cavalls. No revelaré el sentit de tot plegat, òbviament. El lector interessat haurà de llegir-se el llibre.
  Garcia és un escriptor enginyós. L’enginy, en una novel·la, sempre s’agraeix, sobretot si el curiós passavolant hi acudeix per passar l’estona. Però Garcia també és, quan s’hi posa, un escriptor precís i detallista, com quan descriu la primera escena de sexe de Blanca dins un cotxe, allà on la moderada gosadia masculina de posar-se en la pell d’una dona resulta plenament versemblant: “D’un cop de maluc la seua verga nerviüda contra la boca. Les dues mans mantenint-me immobilitzada. Ell ignorant als arraps que li faig a l’esquena. Insensible a les súpliques que intenten buscar l’espai que ara ocupa el penis. Jo sanglotant. Morta de la por. Congelada pel malson. Sentint-me porca com mai. De sobte un glups. Una arcada que em puja. Els reflexos ràpids de Cari per reaccionar. Un regalim de vòmit. Glups, una altra arcada. Ell obrint la porta”. Un relat que massa dones hauran experimentat amb homes excessivament impunes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-2-2019

Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines

  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...


Joan Garí

 

El testimoni de les víctimes

Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines

  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-1-2019

Desitjar un diàleg impossible

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa
Barcelona, 2018
291 pàgines

  «He nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat». Amb aquesta cruel premissa inicial comença, com aquell qui diu, la història del poeta Joan Margarit contada per ell mateix, una autobiografia o unes memòries, o un conjunt de records que comprenen la infància i la primera joventut.
  Margarit, des de la vellesa, emprèn la seua rememoració amb un objectiu molt clar: vol acarar-se només amb els records «que hagin quedat dins la ment» i esbrinar què tenen a veure aquestes imatges amb la construcció dels seus poemes. D’alguna manera, el poeta està convençut que el país trist i llòbrec que és la seua pàtria antiga -la guerra, la postguerra- explica de manera necessària els versos que ha infantat després, com qui trau aigua d’un pou inextingible.
  Per dur a terme aquesta operació, les primeres figures que hi apareixen són el pare i la mare. El primer, «algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida»; la segona, estimant el fill «fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre». La covardia intel·lectual, la manca d’aptituds per expressar afecte: el fill encara es rebel·la contra els seus progenitors, es pregunta per què ells i no uns altres. D’on sinó d’aquí -i de la guerra i de la postguerra- ha de nàixer necessàriament  el desinterès del noi que és Margarit envers el proïsme, la desconfiança cap al grup?
  El poeta, llavors, comença el dolorós itinerari. La família va canviant d’ubicació, usualment per la professió del pare, que és arquitecte -com ho serà el fill. A Sanaüja el petit Joan beu del paisatge primigeni, sap de l’autoritat i aprèn a témer-la. A Rubí interioritza com de perillós pot ser eixir de casa per anar a l’escola. A Girona descobreix la soledat, que serà el seu combustible més íntim. Després, amb el temps, vindrà el territori màgic del Turó Park a Barcelona i, més enllà, la descoberta de les Illes Canàries com un paradís possible.
  Els records, llavors, van informant aquests topònims, com la carn que s’acobla a un esquelet. A Rubí hi havia el belar de les cabres a l’escorxador, quan els traspassen el coll amb un punxó; la mare l’hi envia a comprar sang (per fer sang amb ceba), però l’»estremidora queixa» dels animals es grava al cervell de l’infant impressionable, i no desapareixerà mai. A Barcelona s’inicia com a lector: Karl May, J.F. Cooper, Jules Verne, Stevenson, Zane Gray, Dickens... Va a un institut batejat com a Ausiàs March, però cap professor, al seu si, li parla mai d’aquesta figura enigmàtica. A Santa Cruz de Tenerife, finalment, un professor li descobreix Machado i, com un corol·lari lògic, s’enamora d’una companya de classe i això provoca l’escriptura -febril, secreta- del seu primer poema.
  Després l’ancià que, vora el foc -els ancians sempre són a la vora terrible d’un foc-, reflexiona sobre tot això fa el seu diagnòstic: enyorança. «Perquè enyorar -mastega Margarit- significa desitjar un diàleg impossible. Per a la nostàlgia cal que hi hagi coses a dir-se amb l’objecte d’aquest sentiment». Si la primera infància es recorda bàsicament com un lloc, el pas del temps propicia un diàleg entre el nen que un dia es convertirà, per al vell, en «un interlocutor impossible però desitjable».
  I els pares, és clar, no deixen de convertir-se en el penya-segat on mor tot intent d’escriptura autobiogràfica. Els de Margarit, tot i passar el tràngol de la guerra -o precisament per això-, no estan polititzats. El tiet Lluís sí: ha conservat l’esperit anarquista i la sang calenta propícia per al desordre amorós. Però al pare li deu, almenys una cosa: la professió. El fill serà arquitecte i, un dia, s’especialitzarà en Càlcul d’Estructures, perquè s’adona que això pot ser útil a l’altra gran passió de la seua vida, fer versos. També la poesia és una estructura que necessita una matemàtica precisa, un percentatge de passió, un altre de vivència estricta, un altre de busseig en l’ànima profunda del passat. El qui ha perdut una guerra, ja en té el cinquanta per cent; l’altre cinquanta és el talent en estat pur: Margarit al cent per cent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-12-2018

Apunts per a un viatge interior

Títol: Un temps per guardar silenci
Autor: Patrick Leigh Fermor
Quid Pro Quo
Pollença, 2018
Trad. de Marcel Riera
89 pàgines

  ¿Un reputat escriptor de viatges fent un llibre sobre la seua experiència als monestirs? Res més lògic, si bé ho pensem. Tot i que l’edició original d’aquest volum ja té algunes dècades, cau amb el seu propi pes la constatació que ja no es pot viatjar enlloc, perquè masses afamades de turistes calciguen immisericordement qualsevol racó del planeta cada dia de l’any, sense pausa ni repòs. Si quedava algun espai verge, no dubteu que, en arribar-hi, algun japonès amb cara de pòquer hi estarà fent fotos, i una remor perfectament reconeixible ens indicarà la ubicació d’un venturós Kentucky Fried Chicken. El món se’ns ha quedat petit i ja tots els itineraris són domèstics i totes les experiències purs dejà vus.
  Ara qualsevol xitxarel·lo amb diners i amb ínfules agafa un vaixell i fa niu a l’Antàrtida, o puja a l’Everest, o es fa un selfie a les mines del rei Salomó. Ja no queden paradisos perduts, ni experiències torbadores, ni el viatge pot propiciar relats de transformació com els dels agosarats d’antany. No m’estranya, en aquest sentit, que ja s’estiguen formalitzant escapades turístiques a la Lluna o a Mart, on milionaris a la recerca d’un espill plausible es donaran el gust d’experimentar les sensacions que abans eren exclusives del desert libi, de les selves birmanes o de la tundra siberiana.
  Els únics viatges interessants, així les coses, són els interiors, però per bussejar-hi es necessita foradar una densa capa civilitzatòria que ens impedeix reconèixer-nos. Patrick Leigh Fermor sentia una atracció fatal pels monestirs i es va dedicar a visitar-los: La Pierre qui Vire, Saint Benoît-su-Loire, Fossanova, Trisulti, Monte-Olivetto, Subiaco... Va necessitar fer sojorns prolongats en alguns d’ells –com ara Saint-Wandrille o l’abadia de Quarr- per trobar-se amb el revers exacte de la vida exterior. Segons les seues paraules, “el període durant el qual els criteris normals reculen i un món estrany i nou esdevé realitat és lent i, d’entrada, intensament dolorós”.
  Sota la regla de Sant Benet o l’encara més dura de la Trapa (allà on els monjos, quan es veuen, se saluden amb un “Frère, il faut mourir”) Fermor va aprendre algunes de les qualitats del temps i també del tempo. “La velocitat d’aquest lapse temporal –reflexiona- es un fenomen que noten tots els monjos: sis mesos, un any, quinze anys, tota una vida, passen de seguida”.
  Per a un escriptor com ell, aquest era sense dubte el viatge definitiu: aquell on el màxim descobriment era saber-se sol en un món demogràficament esclatant.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-11-2018

L'atrocitat del desig aliè

Títol: La presonera, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2018
Traducció de Josep M. Pinto
222 pàgines

  El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva –presonera- i així dóna nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor –això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable- és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.
  Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.
  Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per a què? Per a descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors es solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...
  Té Albertine apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística –tan extraordinària en aquest volum- ho codensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.
  Les pàgines més torbadores d’aquest llibre vénen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada –escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura , tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava imperturbablement sa mare inclinant-se sobre el seu llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....
  El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, ja que Albertine assegurava haver-se’l trobar quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir –ai!-, d’amor propi.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-10-2018

Oda monogràfica a l'arròs

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines

  No és difícil esbrinar els motius de l’èxit mundial de la paella valenciana. Tot i que Josep Pla, en El que hem menjat, explicava molt convincentment com és de difícil menjar-ne una en condicions fora del País Valencià, el plat ha fet la viu viu i ha acabat convertint-se en un dels emblemes de la tan exalçada dieta mediterrània. La paella, en efecte, conjuga a la perfecció hortalisses i un cereal tan extraordinari com l’arròs (vehicle que alberga tota mena de sabors), amb la carn (blanca) sempre subordinada a la verdura.
  Si fem una ullada a la història de la recepta, però, podrem comprovar que no sempre s’ha entès per paella el que de manera més o menys consuetudinària s’entén avui. Aquesta ha estat la dedicació de l’escriptor Josep Piera en els últims anys i el resultat de la seua perquisició és El llibre daurat, una continuació natural de Els arrossos de casa i altres meravelles (2.000).
    El llibre daurat és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al país dels valencians des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Igonora el gran públic que posseïm en llengua catalana un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. N’he parlat extensament en un llibre que acabe de publicar (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el tema d’aquest escrit, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada. Amén.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-9-2018