Víctimes de l'era del jazz

Títol: Moriria per tu i altres contes perduts
Autor: F. Scott Fitzgerald
Anagrama
Barcelona, 2018
Traducció de Marc Rubió
521 pàgines

  Quan va publicar la seua primera novel·la, Aquest costat del paradís (1920), Francis Scott Fitzgerald va adquirir ràpidament la fama d’un tipus que abordava “els clàssics idil·lis amorosos, nois pobres que feien la cort a noies riques, glamur, festes i última moda”, per dir-ho en paraules d’A. M. Daniel. Aquest ensarronament és típic de l’escriptor que té èxit d’entrada, i sap connectar amb l’air du temps; a més es va veure potenciat per la publicació de la seua obra mestra, El gran Gatsby (1925). El propi Fitzgerald es referia a aquella etapa com “l’era del jazz”, una mena de Belle Époque nordamericana. 
  Com a resultat d’aquest perfil tan primerencament favorable, Fitzgerald va tindre problemes per poder vendre alguns dels seus contes, que no encaixaven amb el punt de vista previ amb què el llegien –amb què el volien llegir- els seus editors. Aquesta és, en essència, la història d’aquest recull de textos “perduts”.
  Precisament “Moriria per tu”, el relat que dóna títol al volum, és un bon exemple de les penalitats que hi va haver de passar l’autor. Fitzgerald el va escriure en 1935 i hi abordava el tema del suïcidi. Els diaris o les revistes on el va enviar –el Post, l’American, el Cosmopolitan o Red Book- el van rebutjar. Els possibles editors trobaven l’argument massa “fosc”: hi anhelaven l’atmosfera vaporosa de les pàgines que havien fet famós el seu creador. El conte, a ulls d’ara, no té res de particular: ambientat a les muntanyes de Carolina del Nord, narra un peculiar afer amorós entre un càmera i una estrella del cinema. Entre línies hi ha ecos de la peripècia d’una jove actriu anglesa, Peg Entwistle. Peg va intentar triomfar a Hollywood després d’un cert èxit com a actriu de teatre a Broadway, però no se’n va sortir. Mastegant molt el seu fracàs, va arribar al moment fatídic en què la vida no li oferia ja cap al·licient: al setembre del 1932 es va matar llançant-se des de la lletra H del celebèrrim cartell de Hollywood. Scott Fitzgerald coneixia bé aquesta anècdota, que va saltar als mitjans com una metàfora de l’efecte devastador de la recerca de la fama.
  El grapat de relats que publica ara Anagrama s’ocupa de temes que certament degueren desconcertar els possibles editors: històries de divorciats una mica desesperats, vides truncades per la Gran Depressió, contalles de la Guerra Civil americana, més les misèries habituals d’una ciutat com Nova York, que Scott Fitzgerald coneixia bé i estimava dolorosament.
  Després hi havia Zelda. La dona de l’escriptor, com se sap, va haver d’ingressar en un psiquiàtric en 1932 i es va passar la resta de la seua vida entrant i eixint de clíniques i hospitals. Aquesta peripècia és a l’origen d’almenys quatre dels contes ací recollits: “Malson”, “Què pensa fer-hi”, “Un cicló enmig del silenci” i “Les dones de la casa”. En general, l’aplec abarca relats escrits entre 1920 i 1940, any de la mort del seu autor (havia nascut a Minnesota en 1896). En molts d’ells també apareix reflectit el seu vessant de guionista, cosa que s’aprecia per exemple en els diàlegs. En conjunt, es tracta d’una literatura no menyspreable, però que certament està lluny de la llegenda de títols com El gran Gatsby o Tendra és la nit.
  Tot plegat, publicar ara aquest material sembla un homenatge invers a l’avarícia estulta de tants editors. El relat “El P.” està precisament protagonitzat per un d’aquests clarividents maneguetes, que confessa frívolament: “Tots els columnistes i comunistes (sempre em costa distingir aquestes dues paraules) em deixen com un drap perquè diuen que només m’interessen els diners. I m’interessen: moltíssim. La meva dona en necessita. Els meus fills en volen constantment. Si algú m’oferís tots els diners de Nova York no els rebutjaria pas”. Quod erat demonstrandum...

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-3-2018

Tractat d'aracnologia comparada

Títol: Quan surt la reclusa
Autora: Fred Vargas
Amsterdam
Barcelona, 2018
Trad. d’Anna Torcal i Salvador Company
389 pàgines

  Confessaré, d’entrada, que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Ja sé qu Èdip va matar Laios i es va casar amb Iocasta, però quan arriba l’hora de comprovar si efectivament es tractava de son pare i de sa mare jo ja hi he perdut l’interès. Òbviament, però, no crec que el lector de l’ARA estiga massa excitat amb la idea d’assabentar-se detalladament de les meues opinions sobre la literatura de gènere. Als lectors anònims els que els interessara, en tot cas, és saber si el llibre en qüestió és bo o no. I la resposta és afirmativa: Quan surt la resclusa és un narració notable, que no decebrà els aficionats a la sèrie negra en general ni els fans de Fred Vargas en particular.
  No deixa de ser significatiu que, a la contraportada d’aquesta novel·la, els editors s’hagen vist impel·lits a explicar que “Fred Vargas ignora les fronteres que sovint s’han volgut interposar entre la novel·la negra i la literària”. En realitat, hauríem de tendir a pensar que, independentment del motle genèric triat, un llibre ha d’aguantar-se pel seu propi pes. I aquest ho fa. La narració és àgil i ben construïda i els diàlegs de bona llei. Un exemple: “És el meu veí, el vell Lucio. Sempre està plantat allà al vespre, assegut sota el faig, amb una cervesa. Que Déu el preservi de les aranyes. Quan era petit, va perdre un braç durant la guerra d’Espanya. Però una aranya l’havia picat en aquell braç, i ell repeteix incansablement que el seu braç va marxar abans que acabés de gratar-se la picada. Que, per aquell fet, encara li cou. En va treure un principi que, en la meua opinió, s’aplica a totes les situacions de l’existència: no s’ha de deixar mai abandonada una picada, sempre cal gratar-la fins a la fi, fins a fer-se sang, o corres el risc que et piqui tota la vida”.
  La metàfora que Vargas fa servir d’enjòlit al relat és la reclusa, una aranya “tímida i solitària” que no mata amb la seua picada. No obstant això, tres persones hi han mort al sud de França en poc temps mentre el comissari Adamsberg, “home d’intel·ligència melancòlica i erràtica”, investiga l’assassinat de la Laure Carvin. Laure venia roba per a nens en una botiga de luxe del districte 15 i havia mort en un 4x4 entre les 22.10 i les 22.15 hores. El principal sospitós era el seu marit, un tipus ric que “havia fet carrera”.
  I bé, ja tenim ací els principals elements per a una bona història noire. Els amants del gènere (i potser també els aracnòlegs) no s’hi veuran decebuts. No és el meu cas, però tampoc té més importància.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-3-2018

La pel·lícula de la pròpia vida

Títol: El joven sin alma
Autor: Vicent Molina Foix
Anagrama
Barcelona, 2017
361 pàgines

  Aquesta és la història d’un jove alacantí, d’una família burgesa, que ens conta amb detall els seus anys d’aprenentatge. És el final de la dècada dels 50 i el jove Vicente Molina Foix rebrà l’educació –religiosa, per descomptat- que correspon a la seua classe i condició. Fins i tot quan es trasllada a París a completar els estudis ho fa com un xiquet pur: per evitar les temptacions del dimoni usa una corona de punxes d’acer a la cuixa esquerra. Amb aquest artilugi diví entra el cinema per veure una pel·lícula de Godard, ni que després haja de confessar-se. De tota manera, les hòsties franceses li saben millor que les espanyoles i qui sap si li recorden el sabor d’aquella escena primigènia, a la llar materna, en què sa mare el va besar als llavis.
  Així entrem en matèria, doncs, d’acord amb la voluntat d’un Molina que, per contemplar millor el regust de la seua pròpia memòria, creu necessari escriure en segona persona, i desdoblar el jo que va ser –ingenu, facialment efeminat, una mica ingràvid- de l’altre jo ja madur, el de l’escriptor exitós que avalua la seua biografia sense més concessions de les necessàries.
  Un altre moment fundacional és quan Camilo José Cela acudeix a Alacant a fer una conferència. El Cela immens dels anys 50 –escriptor oficial, trapatroles de bona llei, novel·lista llorejat- li dedica un moment d’atenció al jove Molina Foix –o almenys és així en la seua imaginació-, i és per recomanar-li que abandone Alacant. La província, ai!.
  No caldrà que li ho diguen dues vegades. Fa cap a Madrid a estudiar Dret i allí comença a col·laborar en la revista Film Ideal. La circumstància cinematogràfica li proporciona dos plaers alhora: iniciar-se com a escriptor i descobrir en algunes sales, algunes vegades i gràcies a algun home o a alguna dona, la relació entre projecció i erecció.
  Llavors el tendre Molina passa també la passera obligatòria de la militància comunista. És així com viu, segons confessió pròpia, “con una vela puesta al Kremlin y otra a Hollywood”. Però Madrid no el sadolla. Acabada la carrera (som a l’any 1965) fa cap a Barcelona, on entra en contacte amb la colla de Ramon/Terenci i Ana Maria Moix. Un nou món s’obri davant els seus ulls admirats: Barcelona passa a ser, alhora, La Meca, Sodoma, El Dorado i Cinecittà. Allí s’esdevé l’assumpció de la seua definitiva condició sexual: Ramon el desvirga i, en endavant, s’arbora entre els dos una amistat amorosa tan procel·losa com una muntanya russa.
  Les coneixences que fa en aquella ciutat dels prodigis són definitives. Cada un dels de la nova colla té el seu títol privatiu: Ramon és El Novelista Sensacional, Ana Maria La Única Mujer i Pedro/Pere Gimferrer El Poeta Fundador. Són temps convulsos, meravellosos, dionisíacs. Passa amb Ramon mesos excitants, però l’amor –o el que hi haguera entre ells- s’acaba. Terenci li escriu un text difícilment replicable: “No tienes corazón, sólo curiosidad, y eso no basta”.
  Tanmateix, l’empremta que ha deixat l’amant fugisser i els seus amics en el cor encuriosit de Vicente és irrevocable. Llargs passatges del llibre recreen els diàlegs de la colla, les cartes, els poemes. Fragments teatralitzats en rescaten les peripècies vitals.
  Retornat a la província, ja res pot tornar a ser igual. Ramon, per cert, ha comminat Molina a aprendre bé el català. Al capdavall, era l’idioma familiar: “una lengua que era la de mis padres y la de mis cuatro abuelos, por no remontarse más”. La qüestió lingüística propicia a més, una de les anècdotes més hilarants del volum: el pare havia regalat a la seua dona un abric negre adquirit en Beaumont & Flercher, a la rue Saint-Honoré de París. Es tractava d’una penyora elaborada amb pell de conill o, tal com assegurava el venedor en anglès, de pell de cony. El terme no va fer gràcia a “mis padres valencianoparlantes” i allí es va quedar la cosa. El fill, però, va heretar l’abric de sa mare i ella assegurava que encara tenia el seu olor... L’equívoc –l’abric de pell de cony- dóna joc a un narrador que es riu subtilment, de bona gana, amb els llocs comuns proustians i freudeans.
  El llibre acaba amb la consciència ja plenament adquirida per l’autor que és un autèntic escriptor. París, Madrid, Barcelona: tot ha contribuït a deixar de considerar-se un aprenent –en la literatura, en la vida- i passar a protagonitzar la seua pròpia i definitiva pel·lícula.
  Capítol a part, en tot cas, ocupa l’aspecte purament estètic de la novel·la que glosse. A la portada, un rostre inquietant senyoreja l’espai dins del quadre: un home jove, hieràtic, de faccions agradables, pentinat a la moda d’un altre temps, amb dos trossos de cotó-en-pèl tapant-li els ulls. La imatge és obra de Carmen Calvo. Amb aquesta, són tres les portades que la gran creadora valenciana ha realitzat per a Molina Foix. Les dues anteriors són El abrecartas i Con tal de no morir.
  La col·laboració entre l’escriptor i l’artista ha resultat perfectament fructífera. Els rostres de Carmen Calvo, que tant ens fan pensar en Magritte com en Arcimboldo o en Caravaggio, són petits mapamundis (de tamany natural, com hauria volgut Borges) vistos sempre de front, amb els detalls inquietants propis del particular món de l’autora de Totes les ombres que l’ull accepta.
  Convençuda que una cara és el més profund i complet dels paisatges, Calvo ha completat amb la il·lustració de les portades de Molina Foix el seu fecund recorregut per diferents facetes plàstiques: el collage, la fotografia, el dibuix, l’escultura... Ella s’ha inspirat en la literatura de l’alacantí i aquest ha fet el mateix al seu taller. El jove no tenia ànima però, al capdavall, tenia bon gust...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 3-3-2018

La més bella prosa hipotàctica

Título: Páginas escogidas
Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines

  Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca).  Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
  Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
  Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
  De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
  Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-2-2018

Una pau com un oli brut

Títol: El mar
Autor: Blai Bonet
Club Editor
Barcelona, 2018

  El mar és un d’aquestes llibres que, quan el llegeixes per primera vegada, deixa en el teu ànim una marca inesborrable. La publicació, ara, d’una nova edició d’aquest clàssic modern de Blai Bonet, propicia una relectura pausada i saborosa. En aquesta operació de relectura, les pàgines que ens havien commòs quan érem més joves tornen a imprimir-se en algun plec de la nostra ànima, però la figura resultant ja no és la mateixa. El lirisme metafísic, la sensualitat malaltissa que m’havien sorprès fa tants anys retornen de nou i Manuel Tur torna a matar Andreu Ramallo  i després se suïcida a la banyera, davant el mirall (tot sempre davant un mirall), mentre recorda la primera vegada que va fumar, a la vora del mar.
  La nova edició de El Club Editor inclou nou capítols inèdits procedents del mecanoscirt enviat a la censura i un esclaridor epíleg de Xavier Pla on aquest estudiós infatigable precisa com El mar és un precursor del textualisme i també és la menys obscura –i la més bella, afegiria jo- de les novel·les de Blai Bonet. Pasolini, Antonioni, Camus: el més brillant de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos. Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els seus pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als seus peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic.
  El text de Bonet conjumina, en tot cas, les misèries de la postguerra (els afusellaments a la llum de la lluna) amb les misèries pròpies d’unes existències al límit, engabiades en una mena d’adolescència tràgica. Una col·lecció de frases superbes va jalonant la narració, per recordar-nos que Blai Bonet era un conceptualista líricament formidable: “Em mirava amb una mirada lluent i bruta com la mirada dels animals a la tarda”; “El regne de Déu ha tornat agre dins mi com, de vegades, torna agra la llet, a l’estiu”; “No em sentiu a mi quan el tedi vos devora. Sentiu la vostra netedat. Experimentau el centre pur de la vostra innocència submergida dins una pau com un oli brut”; “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depén del sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, a un alzinar, anc que cap viatger no vagi al poble ni a l’alzinar”.
  Agustí Villaronga, aquest colossal gestor d’ombres, va realitzar una versió cinematogràfica de la novel·la exactament com s’havia de fer: redefinint, redibuixant i redimensionant els personatges per convertir una obra mestra verbal en una explosió visual de primera categoria. I això –tot això- és El mar. La mar...

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-2-2018

El misteri profitós dels pares

Títol: Entre ells dos
Autor: Richard Ford
Empúries
Barcelona, 2018
Trad. de Josefina Caball
152 pàgines

  Després de moltes i ben valuoses pàgines de ficció, Richard Ford –com s’esdevé amb molts novel·listes- s’ha enfrontat finalment a la consignació memorialística de les seues vivències més íntimes. I l’objecte d’aquesta initimitat l’ha focalitzat en la figura dels pares. Al capdavall, hem inventat la família com el petit laboratori on fer créixer les persones, i a vegades la fórmula funciona i a vegades no. Ford assegura que la seua infància va ser feliç, i d’aquesta felicitat ha extret motius per a la seua escriptura. D’altres escriptors han abandonat el laboratori amb traumes i horrors dignes de millor causa. I igualment  han fet, amb tot això, literatura.
  Richard Ford ha escollit, per construir aquest llibre, dos retrats independents, un de sa mare (escrit poc després de la seua mort, en 1981) i un altre de son pare (realitzat trenta anys després). Ell mateix verbalitza aquesta necessitat que va sentir d’abordar les dues figures per separat a partir de la constatació que pare i mare són dos universos paral·lels, ni que, d’alguna manera, resulten a la vegada inextricables. Els seus pares, de tota manera, tenien una relació ben peculiar: s’estimaven de debò. “Allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mare tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos” –escriu el fill. No és que no estimaren també la seua criatura. Ho feien, però eren afectes que, per dir-ho així, circulaven per canals diferents. Ambdós –pare i mare- venien de passats no excessivament afalagadors, i havien sabut construir un refugi on el petit Richard va poder desenvolupar-se dignament.
  La mort prematura del pare va marcar la deriva de la família. L’any 1948, Parker Ford té un atac al cor. Des d’aquell moment, fins la seua mort definitiva (en 1960), Richard va ser conscient que tenia un pare. Aquest lapse d’una dotzena d’anys aferma la relació amb el seu progenitor, però no és suficient. Quan Parker mor, el seu fill només té setze anys. El buit que s’instaura llavors té conseqüències en la vida del futur escriptor. Com ell mateix confessa, no va poder fruir d’una relació “d’adult a adult” amb el seu pare (però, es té mai una relació així amb el teu propi pare?). Aquesta frustració, de tota manera, no va ser inútil: de retruc, això li va permetre escriure –l’esvoranc pavorós deixat pel pare el va omplir la literatura.
  Després li va quedar sa mare, Edna Akin. La seua relació també és peculiar: “Nosaltres –la mare i jo- no vam estar gaire lligats pels vincles típics, com el sentit del deure, la recança, el sentit de culpabilitat, la vergonya, el decòrum. L’amor, que mai no és típic, ho arrecerava tot. Donàvem per fet que era fiable, i ho era”. La família havia quedat coixa amb la defunció de Parker, però el fill va poder concentrar la seua cura en una mare malalta de càncer en els seus últims anys de vida. Tot això ara és només una condició per a la memòria i un motiu per a excitar l’escriptura. Si Richard Ford no fos un escriptor, hauria protagonitzat una indagació psicològica com aquesta sobre els seus pares? Aquest, naturalment, és un privilegi dels literats. Només ells, entre tots els fills, poden extraure lleis universals allà on d’altres simplement observarien costums privatius: “Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols”.
  Per investigar aquest misteri Richard Ford ha escrit el seu llibre. Com reconeix, hi tenia un deure moral com a escriptor. No pots ocupar-te sempiternament de vides inventades sense fer una ullada a l’arqueologia de les raons de la teua soledat més desassossegadorament sòlida.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-2-2018

L'home que desitjava la pluja

Títol:  Les petjades de l’home invisible
Autor: Manel Alonso
Quorum Llibres
Valls, 2017
236 pàgines

  En la contraportada d’un llibre, el lector habituat troba de seguida la carta de presentació més ràpida i pràctica del volum en qüestió. A poc que el propi autor o, en el seu cas, els editors hi siguen mitjanament hàbils, es pot aprehendre amb eficàcia que ens aportarà aquest títol, quines rutes ens proposa i quin horitzó d’expectatives literàries hi podem trobar. Escriure textos de contraportada és una habilitat absolutament clau i per això resulta doblement significativa la breu nota que trobem en Les petjades de l’home invisible. “El nostre país –podem llegir-hi- és ple de personatges subterranis, uns individus que conviuen amb una altra mena de fauna humana, la dels escriptors amb una trajectòria intensa i extensa que no aconsegueixen visibilitzar-se en una societat que els ignora, els dóna l’esquena o els menysprea directament; homes i dones invisibles que, aliats amb els personatges subterranis, mantenen la flama d’una cultura que molts voldrien anihilar. El nostre autor és un d’ells”.
   Després d’aquesta carta de presentació, es fa difícil no empatitzar amb Manel Alonso, l’autor del llibre que tenim entre mans. Les petjades de l’home invisible és un dietrari que en recull textos escrits entre 2014 i 2016. Partint del seu sentiment d’illa absoluta en un país bibliòfag, és natural que Alonso s’escandalitze el dia que s’assabenta, mitjançant una enquesta publicada, que només un 2% de la població valenciana tria el seu idioma propi com a vehicle lector habitual. Aquesta xifra redona provoca la tristesa del dietarista: “Un escriptor que empra el valencià com a matèria primera –confessa- és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i l’objectiu del qual són analitzats amb desconfiança. Què hi anem a fer! No res. Carregar-se una falsa esperança a les esquenes i eixir al carrer, a l’escenari i continuar llegint amb una certa emoció aquests artefactes que anem component en solitud, tot esperant un lector que un dia vulga fer-s’ho seu”.
  Comprenc el desànim de l’autor. Al capdavall, un escriptor valencià és, en el seu context, aproximadament com un captaire. Se’l tolera un instant però només si fa gràcia; després, és oblidat. Hi faria, però, algunes precisions. En realitat, aquest 2% (conec l’enquesta) seria la massa de lectors de pedra picada, és a dir, dels qui llegeixen sempre en valencià. Després hi ha una frontera més difusa formada per un altre contingent de possibles lectors que trien indistintament el valencià o el castellà segons el llibre. Això obri, diguem-ne, una perspectiva un poc més afalagadora. En realitat, passa que els lectors llegeixen el que els abelleix, d’acord amb les seues possibilitats. Això no treu ferro ni indignació a les xifres reals, però és una escletxa interessant per als escriptors una mica ambiciosos. Fer-se llegir és un art duríssim, i més en un país com el valencià, però no crec que els col·legues castellanoescrivents encenguen puros amb bitllets de curs legal... La faena de l’escriptor és terrible per a tots, al País Valencià. Amb comptades excepcions (comptadíssimes...) tots som escriptors subterranis. Alguns supleixen això fent-se una colla d’amics/admiradors i fent la viu viu. Els qui no som gregaris, fet i fet, piquem pedra tots els dies. I així passa la vida -i la literatura.
  Més enllà de les seues sensacions psicològiques, Alonso fa al seu diari un recorregut per la nòmina  del sector cultural valencià. Tot hi és un poc misèria i companyia, però això no el desanima. Ell segueix publicant els seus llibres i els seus articles, procurant arribar a final de mes. Molts dels textos d’aquest llibre podrien ser perfectament articles de premsa. Tenen la claredat, la concisió i la correcció sintàctica exigides al bon columnisme. En alguns punts, la visió de l’autor es torna lírica: “Tinc un gran desig de pluja –escriu en juliol. És un desig carnal, sensual, de carícies líquides, fresques, minúscules sobre la meua epidermis. És un desig provocat en part per l’enyorança”; en d’altres, tota l’èpica possible és dissol enmig de les veritats més elementals: “M’obligue a escriure per oblidar-me del pensament de la mort que em persegueix des que era un infant”. Sempre, però, l’experiència sempiterna d’arena a la boca, a la vegada com a escriptor i com a home: “Tinc la sensació que la vida se m’escapa, que he perdut no un sinó uns quants trens i que estic condemnat a rondar per aquesta estació grisa i bruta del fracàs”.
  Autor prolífic i sempre inquiet, Manel Alonso ens ha proporcionat un diari de maduresa, de replantejament de la vida viscuda, on potser només trobem a faltar un poc més de densitat i d’elaboració literària. Com a dietarista, ens conta els seus alifacs, i això els permet confrontar-los amb els nostres. La confessió, així, actua d’espill. Per a això serveix precisament un diari, i no és estrany que el gènere concite tan poca atenció per part dels lectors. Al capdavall, ¿a qui li agrada col·locar-se un espill al davant quan es pot utilitzar aquest estri per fer joguinejar el sol reflectint-s’hi contra la resta dels mortals? Millor, doncs, seguir sent subterrani...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 27-1-2018