[L'escriptor Manel Alonso parla del meu nou llibre, En un món sense normes, a Diari Gran. Reproduïsc el text ]
Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.
Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.
La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en dos llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.
En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.
L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.
Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.
Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».
Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.
Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.
Manel Alonso, Diari Gran del Sobiranisme, 24-10-23
