La venjança se serveix freda

Títol: Jo! Memòries d'un metge filòsof
Autor: Prudenci Bertrana
Edicions de la ela geminada
Girona, 2015
287 pàgines

Després de publicar Josafat i Nàufrags, el segell gironí Edicions de la ela geminada continua amb la seua Biblioteca Prudenci Bertrana (dirigida amb la solvència habitual per Xavier Pla) ara amb un títol singular: Jo! Memòries d'un metge filòsof.
  Tal com explica Víctor Pérez en l'estudi introductori, aquest volum naix del ressentiment de Bertrana per un episodi biogràfic gens afalagador. El novel·lista gironí s'havia fet amic de Diego Ruiz, un peculiar metge d'origen andalús que havia exercit de director del manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Bertrana va quedar subjugat per la personalitat de Ruiz, a qui després retratarà magistralment en Jo! -sota el nom de Daniel Pérez- com un megalòman colossal, un tipus a qui el pes equívoc de l'ego, com una càrrega d'heli, l'impedeix de tocar de peus a terra. Cercabregues professional, mestre a l'hora de fer-se enemics, Ruiz va trobar en Bertrana un còmplice  amb qui va escriure l'opuscle La locura de Álvarez de Castro. La diatriba contra l'heroi del setge de Girona va valdre als dos companyons un consell de guerra... però el metge va escapar a temps de la ciutat i fou el narrador qui hagué d'arrossegar les conseqüències de la gosadia literària.
  La venjança de Bertrana, com és costum entre les ànimes cultes, es va servir freda: el 1925 van veure la llum aquestes Memòries d'un metge filòsof. Ningú va dubtar que rere la màscara del tal Daniel Pérez s'amagava l'autèntic rostre de Diego Ruiz i la seua peculiar cosmovisió: "Llevat dels meus admiradors i dels que demostraven grans disposicions d'ésser-ne, la resta de la humanitat em semblava menyspreable i impertinent".
  Un tipus així, al capdavant d'un sanatori mental, havia necessàriament de suscitar tota mena de comentaris. És clar que, el fals metge (no en tenia cap titulació, en efecte!), covava una idea molt clara de quina hi havia de ser la seua comesa:
  "Pensava en els estudis d'anatomia cerebral que l'avinentesa de practicar autòpsies em facilitaria; en les lleis de localització frenopàtica que fóra possible d'estudiar disposant de malalts i de cadàvers. És a dir, feia paga dels boigs, me'n refiava sense recordar-me de donar-los res, ni la meva assistència, ni els meus desvetllaments, ni els recursos del meu receptari. Esperava que morissin per a servir-me'n" (sic).
  La publicació d'aquest títol suposà un gran escàndol. Bertrana, incommovible, defensà "els drets dels novel·listes de copiar del natural allò que els faci peça". I encara se'n deu riure per sota el nas, allà on siga.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-2-2016

L'herència del clàssic

Títol: El món, un escenari
Autor: Jordi Balló i Xavier Pérez
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
226 pàgines

  Walter White, per exemple. El protagonista de la sèrie Breaking Bad (interpretat per l’actor Brian Cranston) és d’una complexitat moral majúscula. La seua evolució al llarg dels capítols, gairebé des del primer moment, va dibuixant un personatge a qui la certesa d’una malaltia devastadora va convertint en un cínic d’alt voltatge, un malfactor elegant, tan fred i exacte com un dels seus productes químics. Un professor d’institut reconvertit en la peça clau del mercat negre de la metamfetamina, tan psicoestimulant ell mateix com la pròpia droga que fabrica. Una de les graons creacions de l’audiovisual dels últims temps.
  I llavors Jordi Balló i Xavier Pérez, que ja ens havien fet fruir amb La llavor immortal o Jo ja he estat aquí (monografies que indaguen respectivament en els elements argumentals comuns a totes les pel·lícules i en les ficcions de la repetició en el món de les sèries) emprenen en El món, un escenari l’anàlisi de Walter White i escriuen: “A pesar de la seua lluita desmesurada per mantenir unida la família, està sol: és un home absort en la seua empresa, a la qual es dedica en cos i ànima amb una seductora abnegació que acaba desproveint l’espectador de cauteles morals (...) En aquest caràcter excessiu i alhora inexpugnable, Vince Gilligan, el creador de Breaking Bad, ha forjat, en clau televisiva, una de les darreres i millors manifestacions dramàtiques de la poètica del personatge dramàtic com a excés”.
  I és que Walter White, amb aquest excés, s’emparenta directament amb un gran personatge de Shakespeare, Ricard III. En l’obra de teatre que porta el seu nom el de Stratford-upon-Avon va saber crear un malvat capaç de suscitar una complicitat amb el públic superior a la d’un hipotètic caràcter bondadós. I aquesta tradició arriba fins Walter White i també fins Ciutadà Kane, o el cinema de gàngsters dels anys 30, o el Hitchcock –sempre superb- de Estranys en un tren.
  El món, un escenari ens vol explicar això: que tot naix en Shakesperare, que el cinema i la televisió actual abunden a repetir les creacions de l’autor d’Otel·lo. És així com trobem en Tarantino el costum de començar les històries in medias res (com en Hamlet), o en Joc de trons diverses trames que rimen coralment (com en El rei Lear), i encara en Gilda o en Vertigo el model del desig mimètic, com en Romeo i Julieta.
  La influència del gran geni anglès no acaba ací, però. Si Hamlet suposa “una premonició del gènere de l’espionatge”, Juli Cèsar, entre moltes altres obres, emmotla el dispositiu circular de reis que arriben al tron i de seguida hi ha nous conspiradors cobejant la corona. I després hi ha el monòleg: tot Shakespeare n’és ple, és el seu artefacte verbal més efectiu. Precisament un dels motius de la seua modernitat és aquest ús de la paraula com a instrument de persuasió, una cadena que va des d’Enric V i la seua “band of brothers” fins el coronel Kurtz (Marlon Brando) en Apocalypse Now (de Conrad/Coppola).
  I després encara ens quedaria l’ús del diàleg com a motor de l’escena (De Romeo i Julieta a Ingmar Bergman i Woody Allen), la natura en acció (de Macbeth a Akira Kurosawa), l’”escena obscena” (De El rei Lear a Sergio Leone, Sam Peckinpah i tot Tarantino) i el teatre dins el teatre (de La tempesta a Bergman, Hitchcock, Almodóvar).
  Sí: tot està en Shakespeare: les millors pel·lícules d’autor i les sèries més aclamades; el cinema clàssic i la ficció postmoderna. Perquè Shakespeare és, amb Montaigne, el clàssic essencial del nostre temps.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.653

Hannibal Lecter llegint Althusser entre mos i mos

Títol: Consumits
Autor: David Cronenberg
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Traducció de Yannick Garcia
353 pàgines

Una parella de periodistes actuals, Nathan i Noemi. D'aquests que han de fer un poc de tot per arribar a final de mes: el reportatge escrit, les fotos, el vídeo i la difusió en xarxes. Per compensar, foten algun clau (entre ells i amb terceres persones, s'entén). Un dia es topeten amb la història de la seua vida: el cas d'Aristide Arosteguy, un filòsof francès que, segons tots els indicis, ha assassinat la seua dona Célestine i després se l'ha menjada.
  Arosteguy s'ha amagat a Tòquio després de la seua gesta (ja que el Japó no té tractat d'extradicció amb França), i fins allí viatjarà Noemi amb tots els seus estris tecnològics per fer-ne el reportatge definitiu. Mentrimentres, Nathan s'ha embolicat amb una eslovena seriosament malalta, que li ha encomanat una indiscreta infecció de transmissió sexual. Per saber més dades del seu alifac, viatja fins Toronto.
  La primera novel·la del cineasta David Cronenberg comença així, doncs: amb salts vertiginosos entre tres continents i la sensació d'haver penetrat en un univers on els personatges es mouen en una epilèpsia contínua i on el relat en si és com una comèdia d'embolics on tota lleugeresa ha estat substituïda per un catàleg de perversions detalladament explicat. No és només que els protagonistes de Consumits viuen enmig d'una indeturable excitació tecnològica. És que es deleixen en meandres de la sexualitat certament xocants. És així com Nathan pot trobar irresistible fer l'amor amb una dona (la "bellesa oncològica") amb metàstasis per tot el cos, o Arosteguy divagar sobre la gastronomia com una versió massa petulant del canibalisme i tots dos com el límit superior i inferior, respectivament, de l'autèntic erotisme.
  L'encontre entre Arosteguy i Noemi a Tòquio és notòriament climàtic perquè s'hi activa tota la intertextualitat que fa al cas. Arosteguy i Célestine eren un poc com Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, però també Althusser escanyant la seua dona. Rebent Noemi i dinant-hi, a més, remet a aquella seqüència singularment emblemàtica, Clarice visitant a la seua cel·la un tenebrós Hannibal Lecter (De Huis clos a El silenci dels anyells). De fet, Arosteguy té la desimboltura assassina d'Althusser i la profunditat intel·lectual de Lecter.
  És normal que Cronenberg joguinege amb els referents cinematogràfics i, alhora, demostre la profunda fascinació que la cultura americana sent per la francesa. Al capdavall, de l'autor de Crash o Cromosoma 3 podíem esperar un món de perfídia sexual, però caldrà dir de seguida que l'escriptura de Cronenberg té una potència innegable, i la mateixa capacitat que ja ha demostrat als seus films de crear imatges i situacions pertorbadores. S'hi demostra, alhora, com un gran dialoguista, una cosa així com si Tarantino haguera estudiat a la Sorbona, però a condició que s'hi hagués doctorat amb una tesi sobre el marquès de Sade.
  Consumits també té un punt de frivolitat molt irònica, i es llegeix sovint amb un ampli somriure als llavis ("L'Elke era la filla poc agraciada de dos psicoanalistes alemanys de Colònia, el pare freudià, la mare jungiana, tots dos amb insuficiència auditiva"). El lector, conforme s'hi endinse, farà bé de no patir per cap atrocitat narrativa, perquè aviat descobrirà que, en aquest relat, res és el que sembla, sobretot quan la cosa deriva en una hilarant conspiració nord-coreana (sic).
  Alguns titlarien un text així d'onanisme mental escadusser. Jo crec que és un suprem divertimento on Cronenberg demostra que és un bon escriptor. Que t'agrade o no el que escriu -o el que filma- ja són figues d'un altre paner.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-2-2016

Poemes de la frontera

Títol: Alba del vespre i altres poemes
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2015
116 pàgines

Títol: Matí de la mort
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
Paterna, 2015
80 pàgines

  L'editorial 3i4 m'envia gentilment dos llibres de versos, un de Carles Duarte i un altre de Jordi Llavina. Són poetes que estime, que m'agrada llegir amb el punt de voluptat que s'esmerça amb els bruixots que saben extraure la música fetillera de les paraules. Es tracta, notablement, de volums que continuen d'alguna manera l'obra anterior d'aquests dos autors.

  Vaig llegir Alba del vespre, de Carles Duarte, al seu moment, i en vaig parlar en aquest Ofici. Ara Duarte ha recuperat aquell text, l'ha ampliat amb noves composicions i 3i4 l'ha editat bellament amb il·lustracions de l'artista valenciana Aurora Valero. Són unes composicions policromes amb un ús vigorós de la tinta negra, un expressionisme sensual i fins i tot tendre, perfectament acoblades amb aquesta espècie de panteisme sense déus de Carles Duarte. L'amic i al seu torn també poeta Jaume Pérez Muntaner explica en la introducció el sentit de l'expressió "Alba del vespre" amb unes paraules del propi Duarte que fan referència a la denominació tradicional de la tardor al País Valencià i les Illes Balears:

"Associo primavera d'hivern a una altra expressió fonamental en la meva experiència del paisatge i en la meva obra literària, alba del vespre, l'hora foscant que ens parla d'un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s'allunya del vespre. Potser a la primavera d'hivern i a l'alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l'essència de la mirada"

  M'agrada molt aquest concepte, aquesta frontera on poder exercitar "l'essència de la mirada", que és el que hauria de ser l'autèntica professió d'un artista. I és curiós tot això, perquè el llibre de Jordi Llavina, Matí de la mort, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Duarte trobava el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empeltava la lliçó dels clàssics, Llavina és él cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  El llibre de Jordi Llavina és més auster que el de Carles Duarte des del punt de vista editorial, però d'una gran riquesa expressiva. També conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, Matí de la mort culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  Llegir de tant en tant poetes tan imprescindibles com Duarte o Llavina em reconcilia amb la part de mi que va ser o hauria pogut ser lírica, i això és un favor que sempre els tindré en compte. El deute amb la bellesa no acabem de pagar-lo mai, i és el dèficit que acaba fent-nos irrevocablement humans.

Joan Garí

La Praga de tots

Títol: El calze
Autor: Jordi Romeu
Edicions 3i4
Paterna, 2015
139 pàgines

  És curiós, però el breu país que van formar els txecs i els eslovacs després de la Primera Guerra Mundial ha estat sotmès als avatars d’un calendari particularment capritxós. La formació de Txecoslovàquia com a país –després de l’esfondrament de l’imperi austrohongarès- va tindre lloc l’any 1918. Exactament vint anys després, el 1938, l’anomenat “pacte de Múnic”, va propiciar l’anul·lació de la flamant independència del nou estat, sotmès a la voracitat criminal d’Adolf Hitler. Una dècada després, el 1948, els comunistes van ocupar el poder a Praga, abolint la “democràcia burgesa”. I després vindria l’experiment d’Alexander Dubček, propiciant el “socialisme amb rostre humà”, en la segona meitat dels anys 60. Quan acabà aquest malaguanyat intent de reformar el comunisme d’arrel soviètica? Efectivament, l’any 1968, amb l’entrada de les forces del Pacte de Varsòvia al país rebel.
  D’una manera o altra, cada deu o vint anys la història txecoslovaca es va veure sotmesa a convulsions insuperables. Per això, amb tota probabilitat, els prohoms del règim comunista van sospirar fondament quan el rellotge va fer sonar l’última campanada de l’any 1988! Pretensió vana, però. La Història, tot i que amb retard, hi arribava: a l’any següent, al novembre, la “revolució de vellut” de Václac Havel i els seus companys va retornar la democràcia al Castell. Finalment, l’1 de gener del 1993 –lluny ja del malefici del calendari-, els txecs i els eslovacs es van separar amicalment, tot formant dues repúbliques independents.
  Qui haja tingut ocasió d’assistir personalment als últims epidodis d’aquest relat pot considerar-se afortunat. És el meu cas i també el de Jordi Romeu, l’autor de El calze, que arriba a Praga com a turista a l’agost del 1989 i després hi retorna el 1996, tot comprovant l’enorme transformació suscitada pel final del règim estalinista. M’ha fet gràcia llegir la primera part d’aquest llibre perquè em veia retratat amb un detallisme sorprenent. Moltes de les experiències que hi conta Romeu –la Praga a l’hora del final del comunisme, l’estada a l’Hotel Internacional, la visita al restaurant U Kaliča (“El calze” a què fa referència el títol del volum)- em retrotrauen al meu propi relat al dietari Les hores fedundes (Bromera, 2002).
  Supose que tot és una mera coincidència. Romeu, fet i fet, va tindre el privilegi –com ens va passar a tants- de conèixer Txecoslovàquia abans i després de l’adveniment de la democràcia actual. El reguitzell de personatges reals o ficticis que poblen el seu text són els imprescindibles per al cas: per un costat, el soldat Svejk, la immortal creació de Jaroslav Hašek; per un altre Bohumil Hrabal o Milan Kundera, les glòries literàries més òbvies de les lletres txeques del segle XX. El seu text, però, que comença sent una evocació d’aquell país auroral dels anys 90, s’endinsa després en una reflexió paneuropea –tot passant pels costums prostibularis de Vilafranca del Penedès, per exemple- que amalgama Joseph Roth amb Miquel Llor, Gustave Flaubert amb Orhan Pamuk, i Tolstoi amb Czesław Miłosz.
  És una llàstima que el text de Jordi Romeu no tinga una major tensió literària (al capdavall, no són les idees que vehicula sinó l’estil el que fa perdurable un assaig). Així i tot, El calze es llegeix bé, sobretot quan evoca figures entranyables com la de Tomàs Pàmies (a qui la seua filla Teresa va dedicar Testament a Praga). Una part del cor de tots està també soterrat en aquell petit cementeri jueu amb les tombes amuntegades, al bell mig de la capital europea més bella que jo haja conegut mai.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2016

Balanç de la llei seca

Títol: Temps de segona mà
Autora: Svetlana Aleksiévitx
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2015
Trad. de Marta Rebón
538 pàgines

  Anna M., arquitecta, 59 anys: "Tan bon punt vam aprendre les lletres de l'alfabet, ens van repartir fulls blancs i ens van dictar una carta per al nostre estimat i bon líder (...) Miràvem el seu retrat i ens semblava molt guapo. L'home més guapo del món! Discutíem també quants anys de la nostra vida estaríem disposats a donar per un dia de la vida del camarada Stalin".
  Una veu, un simple testimoni entre els centenars que la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha replegat des dels anys 90 del segle passat. Una veu que representa la innocència -la filla d'un matrimoni represaliat per l'estalinisme explicant com havia après a ponderar la bellesa del monstre-, com d'altres, al llarg d'un llibre esborronador, representen l'orgull, l'espant, l'esperança o el rancor.
  Veus de segona mà, en efecte, és un exemple paradigmàtic de la literatura d'Aleksiévitx: una densa polifonia que fa de banda sonora de la Història. L'autora es limita a deixar parlar la gent. Vol auscultar què era això de l'homo sovieticus, i hi necessita tota mena d'opinions: comunistes o anticomunistes, nostàlgics o adaptats. Uns exigeixen "un Nuremberg" per als "bastards rojos"; d'altres enyoren la seguretat de l'URSS i "l'embotit gris a dos rubles". "El comunisme -clarifica una veu anònima a la Plaça Roja- és com la llei seca: la idea és bona, però no funciona". Però entre els records ideològics, s'hi barregen pedaços de memòria familiar, històries d'amor, evocacions íntimes. El mormoleig polifònic va penentrant en la consciència, amb els seus planys i la seua imperiosa necessitat d'expiació. Aleksiévitx es limita a modular les veus, les condensa o les allarga, crea un relat, un suspens. Aquesta modulació és l'estil que li ha permès rebre el Premi Nobel 2015, el primer concedit (des de Winston Churchill) a un escriptor de no ficció.
  La ficció, però, és innecessària quan el material proporcionat per la realitat és d'una qualitat tan superba. "Sempre m'ha atret aquest espai petit: l'ésser humà. En realitat, és allà on tot passa". És la divisa d'una autora que ens ensenya que un país és això: un conjunt de veus, una multiplicitat de melodies no sempre harmòniques, una ensordidora coral on el clam dels vius i la ferrenya cridadissa dels morts es confonen i s'acoblen.
  Ara que a Rússia torna a estar de moda tot allò soviètic (és un temps "de segona mà") és oportú recordar l'enorme capacitat mimètica de la gent, la lleugeresa amb què es deixa arrossegar pel corrent de la història. A l'època de Stalin van ser estalinistes, amb Gorbatxov van esdevindre reformistes, amb Ieltsin demòcrates... i amb Putin nostàlgics de tot plegat.
  Svetlana Aleksiévitx va escoltant-los a tots. Amb la saviesa dels grans entrevistadors, simplement els deixa parlar. Demostra, això sí, una gran pietat per tots ells, fins i tot -o especialment-, pels que no comparteixen les seues conviccions democràtiques. El que emergeix de tot això, d'aquesta formidable simfonia, és l'anima d'un temps i d'un país, quina mena de cicatrius ha deixat això que anomenem "comunisme". Impossible no estar a favor del canvi, però sense deixar de ser conscients del preu: abans de Gorbatxov, es podia passar una nit fent cua per aconseguir un llibre d'Akhmàtova. Després de Ieltsin, un esforç molt menor només s'esmerçaria per un molinet de cafè, una nevera o una rentadora. "Un comunista -anota Aleksiévitx- és algú que ha llegit Marx i un anticomunista és qui no se l'ha acabat".
  Llegir Marx? Molt millor, de totes totes, veure una llarga estona la televisió. Això sí que és vida!

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.650

El regust amarg de l'humor

Títol: Mendelssohn és a la teulada
Autor: Jiří Weil
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Jaume Creus
281 pàgines

  De Jaroslav Hašek a Bohumil Hrabal, hi ha en la literatura txeca una veta d’humor particularment corrosiu, una ironia desmenjada que es resol sovint en una visió amablement àcida de la realitat, la de l’home que, en companyia tumultuosa, beu en una cerveseria sabent-se solidàriament sol. De la sàtira picaresca de Les aventures del bon soldat Švejk als personatges inoblidables de Hrabal –ingenus potser, lúcids a la seua manera, sempre atents a facetes desavesades de la realitat- hi ha un fil conductor consistent en el que podríem anomenar humot txec que, com no podia ser altrament, té una poderosa veta jueva.
  Jiří Weil, l’autor de Mendelssohn és a la teulada, s’insereix amb comoditat en aquesta tradició. De fet, fa de baula entre Hašek i Hrabal amb naturalitat, però amb el seu propi estil. Weil (1900-1956) és fill d’una família jueva benestant, represaliat per l’estalinisme i perseguit pel nazisme. Acabada la segona guerra mundial, escriu un parell de novel·les per tractar d’explicar (i potser d’explicar-se) el sentit de tot el patiment que ha hagut de suportar la seua comunitat sota el hitlerisme. Mendelssohn és a la teulada (publicada pòstumament) és probablement una traducció plausible de la seua cosmovisió, aquesta barreja entre l’humot txec i la tragèdia hebrea.
  La novel·la parteix d’una anècdota risible: les autoritats alemanyes ordenen retirar, de la balustrada del Rudolfinum, l’estàtua del compositor alemany d’origen jueu Felix Mendelssohn. Praga és sota la bota nazi i el Rudolfinum (a l’actual plaça Jan Palach) –un impressionant edifici neorenaixentista que fa funcions culturals però també ha acollit el Parlament Txec abans de la guerra- és ocupat per l’espessa i eficient burocràcia hitleriana. Els SS, però, no saben quina estàtua és la de Mendelssohn i van encarregant treballadors txecs i fins i tot “jueus il·lustrats” que la identifiquen.
  Antonín i Josef, els txecs comissionats en primer lloc per localitzar l’estàtua en qüestió, assisteixen divertits a la criminal però també còmica obsessió nazi. Rabínovitx, el “jueu il·lustrat”, tampoc té grans nocions musicals. Ell és l’encarregat del Museu Jueu, la gran idea dels alemanys per reunir tots els objectes al·lusius a la cultura que es disposaven a esborrar del mapa (en aquest museu, precisament, va treballar Jiří Weil, que també va haver d’ocultar-se durant tres anys fins el final de la guerra davant el perill de ser deportat). Antonín i Rabínovitx són enviats a l’Est (el primer se salva, el segon no). La novel·la, de sobte, va prenent un caire tràgic. La Història es precipita: Reinhart Heydrich, “protector” de Bohèmia i Moràvia i cervell de la Solució Final, és assassinat en un carrer de Praga. Comença l’espiral de les represàlies. A Terezín –la “ciutat fortalesa”- el gueto jueu on els nazis reclouen, per a servir d’aparador internacional, els jueus que després aniran a l’Est- els trens no tenen aturador. Les diferents trames del llibre es disposen a finalitzar, amb un aire sinistre: els jueus col·laboradors de l’espoli nazi, que es pensaven que se salvarien, són deportats. Adela i Greta, dues petites hebrees que vivien amagades (com el propi Weil) en una cambra oculta en una casa particular, han d’abandonar el seu forigó i cauen en mans de la Gestapo. Mentre elles moren, l’exèrcit soviètic avança cap a Berlín. Les estàtues tornaran, amb la llibertat, a les seues peanyes. Però alguna cosa s’ha trencat ja, irreparablement, en l’ànima d’Europa. El món jueu ha estat destruït. Queda l’humor però, qui té ganes de riure?

Joan Garí

Publicat en Ara, 16-1-2016