Hannibal Lecter llegint Althusser entre mos i mos

Títol: Consumits
Autor: David Cronenberg
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Traducció de Yannick Garcia
353 pàgines

Una parella de periodistes actuals, Nathan i Noemi. D'aquests que han de fer un poc de tot per arribar a final de mes: el reportatge escrit, les fotos, el vídeo i la difusió en xarxes. Per compensar, foten algun clau (entre ells i amb terceres persones, s'entén). Un dia es topeten amb la història de la seua vida: el cas d'Aristide Arosteguy, un filòsof francès que, segons tots els indicis, ha assassinat la seua dona Célestine i després se l'ha menjada.
  Arosteguy s'ha amagat a Tòquio després de la seua gesta (ja que el Japó no té tractat d'extradicció amb França), i fins allí viatjarà Noemi amb tots els seus estris tecnològics per fer-ne el reportatge definitiu. Mentrimentres, Nathan s'ha embolicat amb una eslovena seriosament malalta, que li ha encomanat una indiscreta infecció de transmissió sexual. Per saber més dades del seu alifac, viatja fins Toronto.
  La primera novel·la del cineasta David Cronenberg comença així, doncs: amb salts vertiginosos entre tres continents i la sensació d'haver penetrat en un univers on els personatges es mouen en una epilèpsia contínua i on el relat en si és com una comèdia d'embolics on tota lleugeresa ha estat substituïda per un catàleg de perversions detalladament explicat. No és només que els protagonistes de Consumits viuen enmig d'una indeturable excitació tecnològica. És que es deleixen en meandres de la sexualitat certament xocants. És així com Nathan pot trobar irresistible fer l'amor amb una dona (la "bellesa oncològica") amb metàstasis per tot el cos, o Arosteguy divagar sobre la gastronomia com una versió massa petulant del canibalisme i tots dos com el límit superior i inferior, respectivament, de l'autèntic erotisme.
  L'encontre entre Arosteguy i Noemi a Tòquio és notòriament climàtic perquè s'hi activa tota la intertextualitat que fa al cas. Arosteguy i Célestine eren un poc com Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, però també Althusser escanyant la seua dona. Rebent Noemi i dinant-hi, a més, remet a aquella seqüència singularment emblemàtica, Clarice visitant a la seua cel·la un tenebrós Hannibal Lecter (De Huis clos a El silenci dels anyells). De fet, Arosteguy té la desimboltura assassina d'Althusser i la profunditat intel·lectual de Lecter.
  És normal que Cronenberg joguinege amb els referents cinematogràfics i, alhora, demostre la profunda fascinació que la cultura americana sent per la francesa. Al capdavall, de l'autor de Crash o Cromosoma 3 podíem esperar un món de perfídia sexual, però caldrà dir de seguida que l'escriptura de Cronenberg té una potència innegable, i la mateixa capacitat que ja ha demostrat als seus films de crear imatges i situacions pertorbadores. S'hi demostra, alhora, com un gran dialoguista, una cosa així com si Tarantino haguera estudiat a la Sorbona, però a condició que s'hi hagués doctorat amb una tesi sobre el marquès de Sade.
  Consumits també té un punt de frivolitat molt irònica, i es llegeix sovint amb un ampli somriure als llavis ("L'Elke era la filla poc agraciada de dos psicoanalistes alemanys de Colònia, el pare freudià, la mare jungiana, tots dos amb insuficiència auditiva"). El lector, conforme s'hi endinse, farà bé de no patir per cap atrocitat narrativa, perquè aviat descobrirà que, en aquest relat, res és el que sembla, sobretot quan la cosa deriva en una hilarant conspiració nord-coreana (sic).
  Alguns titlarien un text així d'onanisme mental escadusser. Jo crec que és un suprem divertimento on Cronenberg demostra que és un bon escriptor. Que t'agrade o no el que escriu -o el que filma- ja són figues d'un altre paner.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-2-2016