L'horror de la pau

Títol: Ens veurem allà dalt
Autor: Pierre Lemaitre
Edicions Bromera
Alzira, 2014
Trad. d'Albert Pejó
477 pàgines

Per què ens fascina la Primera Guerra Mundial? En la Segona hi ha Hitler, tota la vesània criminal del nazisme, la monstruosa pallassada mussoliniana, l'hecatombe sense pal·liatius de la Shoah, l'obstinada fúria nipona,  la tragèdia triomfal de la Unió Soviètica... però en la Primera (la Gran Guerra per antonomàsia) conflueixen potser facetes de l'horror que eren massa inèdits quan s'esdevingueren. El món venia de la tendra relaxació de la Belle Époque (com va retratar Stefan Zweig, amb un lirisme commovedor, en les seues memòries El món d'ahir) i no s'esperava que en tant poc de temps es congriara una tempesta tan perfecta. L'horror de les trinxeres va donar pas a un seguit de circumstàncies, bé politicosocials (la revolució russa o la ignomínia de Versalles, per exemple) o bé estrictament tècniques (l'aparició dels primers avions de combat, dels primers tancs, dels atacs amb gas...) que posarien les bases de totes les conflagracions futures. Ningú li estalviarà a la Gran Guerra el seu caràcter emblemàtic. I per això els països que la van sofrir més directament han convertit aquest any del 1914 en ocasió per a les commemoracions més sentides.
  Si algú hi va patir amb més intensitat, sense dubte va ser França. En cada llogarret del país un monument recorda, en un lloc d'honor, els caiguts en aquella infame carnisseria. Per això hi ha estat especialment oportuna la publicació, ara fa un any, d'aquest Au-revoir là-haut que ens arriba molt eficientment traduïda per Albert Pejó de la mà d'Edicions Bromera. El llibre va ser rebut enllà dels Pirineus amb un entusiasme unànim i va ser guardonat amb el premi Goncourt. Amb molt bon criteri, tot s'ha de dir: Ens veurem allà dalt és una autèntica novel·lassa, escrita amb l'ofici d'un gat vell com Pierre Lemaitre (foguejat en l'ubicu gènere negre). Només un escriptor amb tots els ets i els uts com aquest és capaç de suscitar una lectura ceguerosa i febril, tot conduint el lector a través d'una història que en realitat no se situa enmig dels esdeveniments bèl·lics pròpiament dits, sinó en la més immediata postguerra.
  La peripècia de la tragèdia fins la picaresca d'aquests dos miserables soldats, Albert Maillard i Édouard Péricourt, està marcada des d'un principi pel seu caràcter de testimonis d'un assassinat. Però cometre un crim en una guerra és com posar multes de velocitat a Le Mans (com hauria dit algú en el film Apocalypse Now): Maillard ho sap i ho sap també Péricourt. Aquest segon ha quedat, a més, horriblement marcat com només et podria haver passat en aquella inversemblant contesa: sense mandíbula inferior, amb la gola a l'aire "i, a sota, un magma de carns escarlates amb alguna cosa al fons, que deu ser la glotis..."
  Hi ha moments narrativament esplèndids en aquesta obra, com l'explicació de les conseqüències de la indisposició del senyor Péricourt (producte de l'emoció pel record sobrevingut del seu fill) o la negociació del preu dels taüts entre Pradelle i Lavallée. Lemaitre sap dosificar i estructurar la informació, va conduit el lector per la senda que vol i és destre en la ironia i, quan cal, en la introspecció psicològica. Ha après la pauta de la millor novel·lística francesa, de Victor Hugo a Irène Némirovsky.
  Potser la lliçó de Ens veurem allà dalt és que el pitjor d'una guerra és la pau subsegüent. En aquesta conjuntura atroç, soldats com Maillard tenen moments estrictament proustians contemplant el món de l'alta societat com ho faria un infant davant d'un aquari. La guerra l'ha destruït i l'ha empobrit. I encara voldrien que donés les gràcies.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-11-14

In versu veritas

Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines

  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.587

El teatre de la vida

Títol: La gran caiguda
Autor: Peter Handke
Barcelona, 2014
Raig Verd editorial
Trad. de Marta Pera
171 pàgines

  Homer potser no s'ho imaginava, però quan va escriure L'odissea va idear -o va fixar- una fórmula narrativa destinada a una posteritat especialment agraïda. Narrant la tornada d'Odisseu/Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia -amb totes les aventures esdevingudes al país dels cicons i dels lotòfags, amb el cíclop Polifem, a l'illa d'Èol, al país dels lestrígons, a l'illa de Circe i al propi Hades, amb les sirenes, les roques d'Escil·la i Caribdis o les vaques d'Hèlios-, Homer -fos qui fos "Homer"- estructurava un model literari que de llavors ençà ha continuat fascinant-nos: el viatge.
  El guerrer que recorre el Mediterrani experimentant un procés d'aprenentatge biogràfic és l'heroi universal que travessa la vida detenint-se en cada port, mentre somia en una llar que podria ser qualsevol illa, però només és aquella on una esposa pacient i un fill intrèpid escruten cada dia l'horitzó. Ulisses tornarà finalment a Ítaca, vestit com un captaire ("ric del que ha donat..."), es venjarà de la infame turba de pretendents de Penèlope i imaginarà un repòs possible. Però això, és clar, serà ja una altra història.
  Peter Handke, en La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l'esquema homèric. Tota l'acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l'ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a  la gran ciutat on l'honor l'espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: "La impaciència aniquila l'existència".
  L'actor sense nom, doncs, no té cap pressa. Primer que res -com en els contes infantils- ha de travessar un bosc. Al bell mig de l'arbreda troba un vell captaire, que podria ser un altre Odisseu de la vida, i imagina que podria tractar-se de l'últim home. Després, però, hi compareixerà més gent, fins i tot un tipus que llegeix l'immortal poema homèric. No esperem, però, que aquestes peripècies estiguen narrades amb cap motle realista. Handke ha ordit un text certament original, fins i tot sorprenent, servit en un estil reiteratiu, detallista, desproveït aparentment de pretensions fins vorejar el naïf. El que tenen en comú els personatges amb qui l'actor es troba és precisament la seua naturalesa profundament teatral. Fins i tot -o especialment- enmig d'una església, on és l'únic espectador, té l'ocasió d'observar el misteri de la representació, que li confirma l'oficiant: "Jo, com a capellà, també sóc actor, ho he de ser".
  A la ciutat, el protagonista contempla en un televisor com el president del país declara la guerra a una altra nació. A la pantalla hi ha dones boniques amb postures sensuals, però al carrer les dones van tapades fins als ulls. Tot sembla formar part d'una gran farsa. Entre la multitud de la megalòpolis reconeix el seu pare i la dona a casa de la qual ha passat la nit. Finalment, li surt al davant el director de la pel·lícula en què, a l'endemà, ha d'actuar. Però si tot és ja una immensa ficció: quin sentit té dir-se actor?
  La "gran caiguda" a què fa referència el títol és també la gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l'amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia siga simplement el final de la vida. Deixar-se caure, llavors?

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-11-14

Retorn al carreró dels miracles

Títol: L'edifici Iaqubian
Autor: Alaa Al Aswani
Edicions del 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Pius Alibek
315 pàg.

Es reedita en format de butxaca L'edifici Iaqubian, d'Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d'una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries... fins i tot els islamistes.
  L'autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l'entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l'Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L'edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d'Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.
  Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:

  "Nasser ha estat el pitjor governant de la història d'Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L'efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l'oportunisme i la mentida".

  Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:

"Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
   Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament".

  El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.

Joan Garí

Zezé a la terra promesa

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Libros del Asteroide
Barcelona, 2014
Trad. de Carles Sans
191 pàgines

  José Mauro de Vasconcelos (Rio de Janeiro, 1920- São Paulo, 1984) és un dels escriptors brasilers més populars del segle XX. El seu interès pels actors més fràgils de la realitat brasilera -els indis, els garimpeiros, els treballadors de les hisendes- el va moure a dur a terme un projecte literari de reivindicació de les classes subalternes i també de la terra d'on volien ser expulsats. En aquest sentit, és lògic que, en un moment donat, la seua mirada es desplaçara cap al món dels infants. Un xiquet no és un oprimit, però un xiquet pobre pateix doblement la incomprensió dels adults. D'aquí que Vasconcelos es decidís per retratar, en La meva planta de taronja llima (1968), la vida quotidiana d'un marrec que viu al Brasil profund en comunió amb el seu medi natural. És probable que l'autor hi bussejara en els seus propis records. De fet, ell mateix va nàixer en una família ben pobra, al barri carioca de Bangu, i la indigència el va obligar a anar a viure amb uns oncles a Natal. Ben aviat la vida el sacsejaria, fent-lo subsistir en els més diversos oficis: entrenador de boxa, carregador de bananes a una fazenda, model d'escultors, cambrer nocturn...
  El protagonista d'aquest llibre és José, a qui tots coneixen per Zezé. El seu oncle Edmundo li diu que quan siga gran li explicarà la història de Josep a Egipte, aquesta peripècia dramàtica que prefigura la del propi Jesucrist. Però Zezé té altres preocupacions. A casa, cada germà cuida del germà més petit. D'ell va tindre cura Lalá i ell, al seu torn, ha d'ocupar-se de Luis. La família vol mudar-se a una casa nova i, al pati d'aquest nou habitatge, creix un humil arbret de taronja llima. Zezé hi parla, i hi comparteix confidències.
  La narració privilegia els moments dialogats. L'autor es preocupa per imitar acuradament la parla dels infants, però probablement en la traducció s'ha perdut bona cosa de la vivacitat de la llengua original. La pobresa de la família només és relativa als béns materials: les vivències interiors dels personatges -la seua loquacitat evangèlica- no es veu en absolut afectada pel tamany de les seues possessions.
  La vida menarà Zezé a convertir-se en adult precoçment. Però la seua llarga conversa amb Minguinho, l'arbret de taronja llima, s'instal·larà en el més profund del seu subconscient, l'autèntic territori de la més fèrtil de les riqueses.

Joan Garí

Publicat en Ara, el 18-10-2014

El paradís perdut

Títol: Matar De Gaulle
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2014
171 pàgines

  A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. En Matar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
  El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors: La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
  A Matar De Gaulle, Bezsonoff imagina una família nordcatalana resident a Alger, els Vidal. Els pares no parlen als fills en català, però aquest idioma és ben habitual a la ciutat, claferta de valencians, menorquins i rossellonesos. És aquest món el que serà esborrat radicalment del mapa el 1962. Aquell any, al març, Alain Vidal i la seua nòvia Sylviane passegen el seu amor mentre un país sencer es convulsiona pel desesperat ménage-à-trois entre l’exèrcit francès, els insurrectes i l’OAS (l’organització clandestina que lluita per mantindre el poder francès a Algèria). Alain i Sylviane participen en una manifestació pacífica en solidaritat amb la població algeriana, però l’exèrcit dispara a matar. Sylviane mor. Quatre mesos després, França se’n va d’Algèria. L’oncle d’Alain, Anatole, decideix involucrar-se amb una cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle per la suprema traïció d’abandonar a la seua sort milers de francesos algerians (els famosos pieds-noirs).
  La peripècia d’aquest atemptat contra el general és el motor de la novel·la. En realitat, la població metropolitana vivia amb una notòria indiferència l’afer algerià. Però els militars tenien el seu honor i es poden cometre els majors crims en el seu nom. Si l’atemptat haguera reeixit, l’OAS podria haver-se convertit en un símbol patri. En fracassar, tot se’n va en orris: “”Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort”, reflexiona l’autor d’Una educació francesa.
    Algèria, fet i fet, és el paradís perdut de més d’una generació de francesos i els qui l’abandonaren el 1962 han retornat sovint com Adam i Eva podrien haver revisitat l’Edèn després de l’afer del fruit prohibit. L’autor, en tot cas, no s’oblida de recordar-nos les seues obsessions més càlides, de vegades de forma irònica (“Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”). El seu rossellonès és un instrument d’una vivesa sorprenent i evocar-hi el do de pit de Luis Mariano en Mexico converteix tot plegat en una exòtica evocació demodée. L’Algèria preindependent era un frenopàtic temptadorament resumible: “Els policies col·laboraven amb els assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera”. I així va ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-10-2014

Contra la connivència polsosa

Títol: Feliços els feliços
Autora: Yasmina Reza
Anagrama
Barcelona, 2014
Trad. d’Oriol Sánchez Vaqué
188 pàgines
  Quan algú que jutja públicament un llibre no queda satisfet amb la seua lectura té dues vies: la humilitat o el carnatge. Certs crítics molt atrevits frueixen especialment amb aquest segon recurs: destrossar el llibre que ha escrit algú altre pot resultar un plaer refinat i volàtil perquè és fàcil i costa ben poc destruir allò que ha costat mesos o anys d’edificar amb més o menys encert. Tanmateix, quan qui judica és un escriptor –com és el meu cas- és lògic que s’hi procure ser caut i –per què no- una mica magnànim. Al capdavall, jo sé el que costa escriure un llibre, quantes il·lusions s’hi depositen, com és de difícil excel·lir-hi absolutament. Ser humil a l’hora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.
  Feliços els feliços és un aplec d'una vintena de fragments on un grapat de personatges de diferent edat, sexe i condició interactuen i s'entrellacen en una pugna existencial on sovint hi ha el sexe enmig i sempre la múltiple i viscosa variabilitat de les emocions. El títol ve suggerit per una cita preliminar de Borges: "Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices" (en castellà en l'original). Aquest bucle borgià sembla voler suggerir la intenció de l'autora de presentar un aplec més o menys casual de tipus que potser tenen en comú anar passant la vida papallonejant al voltant de la llum de la felicitat sense cremar-s’hi mai realment. Són gent molt diversa: una professora d'institut que té por d'envellir malament, un matrimoni amb desavinences, una anciana amb càncer, una parella que té un fill que vol ser Céline Dion, un sexagenari que vol que l'incineren quan es muira, un metge que paga per sexe a jovenetes, un excèntric jugador de cartes... La peripècia de tots plegats es configura com en una sèrie o en una pel·lícula d'aquestes que Hollywood deixa fer quan vol rivalitzar amb el cinema independent. Al fons –però no gaire amagat- sura la visió que Yasmina Reza probablement té sobre la monogàmia i que podria ser la que vehicula a través de les paraules de Chantal Audouin, un dels seus personatges: “Les parelles em fan fàstic. El seu encongiment, la seva connivència polsosa. No m’agrada res d’aquesta estructura ambulant que travessa el temps davant dels nassos dels solitaris. Menyspreo les dues parts i només aspiro a destruir-les”.
  M'agradaria poder dir que de la lectura de tot això he tret alguna sensació clarament positiva, però no ha sigut així. Només hi he sabut veure una mena de deliciosa xerrameca, fins i tot acceptant que de vegades la línia divisòria entre la xerrameca i l'alta literatura –certa mena d’”alta literatura”- pot ser realment feble.
  He llegit poc Yasmina Reza però he vist coses seues -en teatre, en cinema- que m'han semblat interessants. No és el cas de Feliços els feliços. No dic que no hi haja un propòsit en aquesta obra, però jo no hi he empatitzat. L'empatia és essencial amb un llibre: és el que et permet interessar-t'hi més enllà de l'obligació professional, el que el dota de l'atractiu que el farà perdurable.
  Llegint aquestes pàgines he tingut la mateixa sensació que de vegades em sorprén fa anys en les pel·lícules de Woody Allen: tot hi és tècnicament perfecte, els diàlegs són correctes i fins i tot amb guspires d’autèntica gràcia –la llegendària vis comica del feiner novaiorquès-, els personatges són atractius i la mecànica narrativa està ben engreixada. Però hi és absent alguna cosa, un element inaprehensible, que separa la màgia dels seus films dels primers temps de la rècua de pel·lícules que, invariablement, ens endossa cada any en tot el que portem de segle. Yasmina Reza ha escrit un relat que m’ha fet el mateix efecte.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-9-2014