El paradís perdut

Títol: Matar De Gaulle
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2014
171 pàgines

  A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. En Matar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
  El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors: La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
  A Matar De Gaulle, Bezsonoff imagina una família nordcatalana resident a Alger, els Vidal. Els pares no parlen als fills en català, però aquest idioma és ben habitual a la ciutat, claferta de valencians, menorquins i rossellonesos. És aquest món el que serà esborrat radicalment del mapa el 1962. Aquell any, al març, Alain Vidal i la seua nòvia Sylviane passegen el seu amor mentre un país sencer es convulsiona pel desesperat ménage-à-trois entre l’exèrcit francès, els insurrectes i l’OAS (l’organització clandestina que lluita per mantindre el poder francès a Algèria). Alain i Sylviane participen en una manifestació pacífica en solidaritat amb la població algeriana, però l’exèrcit dispara a matar. Sylviane mor. Quatre mesos després, França se’n va d’Algèria. L’oncle d’Alain, Anatole, decideix involucrar-se amb una cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle per la suprema traïció d’abandonar a la seua sort milers de francesos algerians (els famosos pieds-noirs).
  La peripècia d’aquest atemptat contra el general és el motor de la novel·la. En realitat, la població metropolitana vivia amb una notòria indiferència l’afer algerià. Però els militars tenien el seu honor i es poden cometre els majors crims en el seu nom. Si l’atemptat haguera reeixit, l’OAS podria haver-se convertit en un símbol patri. En fracassar, tot se’n va en orris: “”Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort”, reflexiona l’autor d’Una educació francesa.
    Algèria, fet i fet, és el paradís perdut de més d’una generació de francesos i els qui l’abandonaren el 1962 han retornat sovint com Adam i Eva podrien haver revisitat l’Edèn després de l’afer del fruit prohibit. L’autor, en tot cas, no s’oblida de recordar-nos les seues obsessions més càlides, de vegades de forma irònica (“Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”). El seu rossellonès és un instrument d’una vivesa sorprenent i evocar-hi el do de pit de Luis Mariano en Mexico converteix tot plegat en una exòtica evocació demodée. L’Algèria preindependent era un frenopàtic temptadorament resumible: “Els policies col·laboraven amb els assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera”. I així va ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-10-2014