Literatura i cinema

Títol: Taràntula
Autor: Thierry Jonquet
Bromera, 2011
Traducció de Laura Pla
155 pàgines

Les relacions entre la literatura i el cinema han despertat molta passió bibliogràfica. Recorde que, fa anys, solia afirmar-se d'una manera molt certa l'axioma segons el qual no es podia fer una bona pel·lícula adaptada si no era partint d'una novel·la mediocre. Els partidaris d'aquesta veritat revelada solien citar el cas de Tristana, el modest relat de Benito Pérez Galdós que Buñuel va sublimar en el film del mateix nom. En realitat, el propi Buñuel va fornir contraexemples eficaços de l'axioma, com ara la desgavellada però molt suggerent adaptació que va fer de Cims borrascosos. La història del cinema ve plena d'adaptacions bones, mitjanes o roïnes de narracions al seu torn bones, mitjanes o roïnes, sense que semble caracteritzar-s'hi cap llei inapel·lable.
Quan Pedro Almodóvar va llegir per primera vegada la novel·la Taràntula, de Thierry Jonquet, supose que va començar de seguida a fabular com integrar aquella esborronadora història dins el seu món. Advertiré d'entrada que no sóc cap fan del cinema del multipremiat director manxec. Hi reconec, òbviament un talent excepcional i una capacitat innata per a generar imatges impactants, però el seu univers mental em deixa bastant indiferent. Tanmateix, La piel que habito, el film en què acaba d'adaptar la novel·la de Jonquet, m'ha agradat i m'ha inquietat a parts iguals. És un Almodóvar es estat quasi pur, al temps que respecta les línies mestres de la història original. Potser aquesta és l'única relació fructífera entre cinema i literatura: allà on la literalitat de les històries es transforma en un itinerari visual fidel i alhora traïdor, en un joc d'ambigüitats capaç de suscitar l'obra d'art.
El relat original de Thierry Jonquet enganxa pel seu estil sec, tallant, d'una precisió acerada. La trama és ben coneguda: el cirurgià Richard Lafargue manté a casa una presonera molt especial (Ève), a qui lliura ritualment a tota mena de clients sexuals. El misteri entorn d'aquesta dona es resoldrà al final, quan el relat farà convergir les tres trames simultànies que hi avancen: la de Richard i Ève, la d'Alex (un delinquüent que s'oculta per haver assassinat un policia) i la de Vincent (un jovenàs que va violar la filla de Richard, i a qui aquest reclou al soterrani de casa).
A poc a poc tot va encaixant, i les tres línies de la trama prenen un sentit unitari que sorprén tant els lectors de la novel·la com els espectadors de la pel·lícula. En aquesta darrera s'han operat alguns canvis, òbviament, com ara el fet que l'Alex siga el fill de la majordoma de la casa de Richard, un paper que no està en la novel·la i que sembla creat ex professo per Almodóvar per a fer comparèixer-hi a una de les seues actrius fetitxe, Marisa Paredes. Precisament l'elecció dels actors protagonistes és un dels actius fonamentals del film, amb un sobri i madur Antonio Banderas i una sensual i deliciosament ambígua Elena Anaya.
No diré res més de l'argument, perquè el misteri que s'hi atresora forma part del plaer que no se li pot robar al lector/espectador. Almodóvar ha aconseguit fer una pel·lícula seua canviant tot el que calia canviar (començant pel final, radicalment diferent al de la novel·la). Alhora, però, qualsevol lector de Jonquet podrà restar raonablement satisfet. Cinema, literatura: dues branques del mateix procés -ubèrrim, inacabable- de (auto)coneixement.

Joan Garí

Un profeta del futur

Títol: Más allá del crash
Autor: Santiago Niño Becerra
Los libros del lince
Barcelona, 2011
190 pàgines

Ja se sap que els economistes són excel·lents vaticinadors del passat, però sovint tenen dificultats a distingir els moviments que tindran lloc unes poques passes més enllà del present. A misses dites, molts es deleixen propinant-se farisaics colps al pit amb el conegut rosari "ja ho havia dit jo". La crisi econòmica en què estem immersos ha propiciat l'encimbellament de tota mena de profetes buits, aquella mena de tipus que asseguren ara que ja sabien tot el que passaria, però tanmateix mentre estava passant, van ser incapaços d'oferir una prospectiva mínimament coherent.
A Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, el podrem acusar de moltes coses, però no de no haver-se arriscat a oferir, en forma d'un documentat advertiment, un vaticini exacte de quin seria el curs de les coses. El seu llibre El crash del 2010 -publicat l'any 2009- va predir amb rotunditat el col·lapse del mes de maig d'aquell any. És el moment en què s'aprova, a nivell europeu, el rescat de Grècia i a Espanya Zapatero es fa l'hara-kiri anunciant les ja famoses retallades (baixada del 5% del salari dels funcionaris i congelació de les pensions).
Amb aquests antecedents, era obvi que ens havíem de mirar amb atenció el nou llibre del professor Niño Becerra. La primera cosa que m'hi ha cridat l'atenció és una mena de recança a portar la clarividència fins a les seues últimes conseqüències. L'autor no vol "personificar" els culpables de la crisi. Assegura que si ataquem Moody's, per exemple, és perquè és una cosa més concreta que el Congrés dels Estats Units, que és qui va aprovar la desregulació del sistema financer als anys 80 (en realitat ho féu un Congrés dominat pels homes i les dones de Ronald Reagan; paradoxalment, però, va ser Jimmy Carter el primer a firmar una llei d'aquest tipus: la Llei de Desregulació de les Aerolínies, l'any 1978). No obstant això, Niño Becerra no s'està d'assegurar que aquesta és una "crisi sistèmica", és a dir, que tindrà com a resultat un canvi de sistema econòmic. La referència al capitalisme és palmària. Per a Niño Becerra la crisi s'estendrà fins els anys 2020-2023, amb una primera fase de caiguda que culminarà l'any 2012. Però això no suposarà la fi automàtica del capitalisme. El col·lapse de l'actual sistema s'esdevindrà, segons el seu vaticini, entre l'any 2055 i el 2065.
La pregunta, òbviament, és: i després del capitalisme, què? Niño Becerra no ho concreta. Assegura, això sí, que suposarà la fi de formes de fer molt arrelades en l'actualitat com l'economia d"usar i llançar", el transport individual o la multiplicitat dels béns ofertats. Irònicament, sembla suggerir que el món ha de caminar cap a formes socialitzants, quan precisament en els múltiples orígens d'aquesta crisi hi ha la desaparició del comunisme com a contrapés del capitalisme omnipotent.
No compartisc la seua fe en una "aristocràcia de la gestió " (l'expressió és seua) integrada per experts que substituirien els polítics per a pilotar l'eixida de la crisi. Si arribàrem a la conclusió que la democràcia és un luxe que no ens podem permetre en els temps actuals, això seria simplement l'avantsala del feixisme.
Per a Espanya en concret la perspectiva no és molt afalagadora. Sent com és el país "més endeutat del món" (i no pel deute públic, sinó pel privat: el de les famílies i les entitats financeres), no cal pensar que se'n sortirà tan fàcilment. Niño suggereix que només algunes àrees capaces d'implementar "activitats de valor" podran encarar el futur amb optimisme. És el cas de Catalunya. Per al País Valencià, supose, serà vital connectar-se a aquestes àrees de manera efectiva, d'on se segueix la importància estratègica del corredor mediterrani, que el nou govern de Rajoy ni tan sols ha esmentat en les seues primeres intervencions públiques...
Tot plegat pinta negre, però la llum al final del túnel hi és. I haurem d'agrair a Santiago Niño Becerra que s'haja arriscat a dibuixar aquesta perspectiva sense por a equivocar-se.

Joan Garí

Bussejant en la mar del sexe

Títol: Els conys saborosos
Autor: Valerià Pujol
Cossetània Edicions
Valls, 2011
91 pàgines

Al febrer de l'any 2002, vaig escriure açò al meu dietari:
"He considerat, des de sempre, dues coses com a inesquivables per a un escriptor interessat a conéixer els seus límits. L’una és la descripció d’una escena d’amor físic. L’altra és la qualificació de la mar. Més enllà –o més ençà- de la metàfora, es tracta de dos fenòmens de magnituds i d’ordre còsmic perfectament distingibles i separables. Per al cas que m’interessa ací, però, això no té la més mínima importància. La qüestió és com s’hi enfronta, l’escriptor amb les seues habilitats narratives, a aquestes dues fisicitats. Potser es podria fer alguna matisació, que ara tampoc no m’interessa, si aquest escriptor és un poeta o bé un prosista, siga –en aquest darrer cas- de la modalitat dels narradors de ficció o dels de no ficció. És igual. Enfrontats a la còpula immemorial dels cossos i de les ones, a la quietud postcoitum o a la gelatina lívida dels oceans més o menys domèstics, a les altituds corporals dels orgasmes o a les tempestes abissals de l’alta mar, el problema rau en quines paraules fer servir per a no caure en la lexicalització més abrupta, el tòpic desfermat o la pura i simple bajanada. El que se’n diu una prova de foc".
L'anotació es completava amb un exemple de L'amant de Marguerite Duras i el seu reflex en la pel·lícula de Jean Jacques Annaud, i tot plegat es va publicar al volum Senyals de fum. Em ve ara a la memòria en acarar la lectura d'Els conys saborosos, de Valerià Pujol. L'editorial Cossetània ha recuperat aquest títol mític vint anys després de la mort del seu autor. És, diguem-ho clar d'entrada, un llibre on es juga tant amb el sexe com amb el llenguatge, on el sexe esdevé una noble funció més del cos literari. El propi títol, que per a alguns crítics primmirats feia escandalós escarni de Josep Carner, en dóna una certa idea. Enfrontat amb la mar de la vivència sexual, Pujol decideix anar al gra: el seu no és un món de subtilitats malaltisses, sinó de truculències morigeradament ferotges subratllades pel treball -líric, intens, delicat- amb el llenguatge.
No és com jo ho haguera fet, però m'agrada. El sexe, a can Pujol, s'oficia com una cerimònia entre enjogassada i aventurera. El narrador explora tots els límits: el voyerisme ("Déjà vu"), l'homosexualitat i la zoofília ("Ulisses"), el transvestisme ("Cerimònia")... Tot això ara ens deixa un poc indiferents des del punt de vista moral, però l'any 1986, quan es va publicar originàriament aquest aplec de narracions, degué fer una certa impressió. La modernitat de tot plegat em sembla indubtable. Fins i tot la manera que té de vorejar certes temàtiques, com ara la pedofília ("Ratlles", "Pacte zenital"). L'autor hi acosta el peu, comprova la temperatura de l'aigua i hi juga, sense decidir-se ni a entrar ni a retrocedir. Però acaba mullant-s'hi.
Crec que, en general, el valor d'aquests relats estan més en allò que oculten que en allò que revelen (la qual cosa té mèrit per a una literatura que seria qualificada sense embuts de "pornogràfica"). Moltes de les narracions segueixen una estructura de conte interruptus, és a dir, acaben en plena faena, en el punt àlgid, quan res no s'ha resolt encara. En "Entreacte", singularment, fusiona el sexe amb la mort d'una manera -el sexe deixant d'escopir semen i passant a escopir sang- que m'ha fet pensar en el Lars von Trier d'Antichrist (2008).
Per tot això, crec que la recuperació d'Els conys saborosos és plenament oportuna. En l'oceà de la sexualitat, Pujol ha bussejat a ple pulmó. Sense la més mínima por d'ofegar-s'hi.

Joan Garí

La gran novel·la jueva de la literatura catalana

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
Barcelona, 2011
1005 pàgines

Fa anys, quan vaig conèixer personalment Jaume Cabré, li vaig preguntar quin dels seus llibres hauria de llegir primer per a endinsar-me en la seua obra. Cabré va pensar uns instants, es va tocar lleument el bigoti, i de seguida va respondre: Fra Junoy o l’agonia dels sons. Supose que estimava especialmente aquest títol, i també considerava, llavors, que hi havia fet un bon treball. Era cert. El llibre és magnífic. L’escenari que l’autor tenia en ment quan el va escriure, a més, era el monestir de Santa Maria de Benifassà, un refugi cartoixà que estime especialment en una comarca –la Tinença- de paisatges abruptes i soledats aclaparadores. El lloc precís on Déu es disputa les ànimes més salvatges amb els porcs senglars descreguts que, a les nits, roseguen les ametles caigudes dels ametlers feréstecs.
He pensat molt en Fra Junoy mentre llegia Jo confesso. Hi ha algun lligam imperceptible entre aquestes obres, més enllà dels leit-motiven més o menys habituals de l’autor (la música, la religió, la cultura). En realitat, amb el seu nou llibre Cabré fa un altre pas de rosca en un projecte narratiu que conjumina –amb èxit- el relat de sabor popular i el relat culte. Quan un escriptor encerta la fórmula, els altres no podem fer res més que llevar-nos el barret i saludar-lo. Es nota molt en aquest llibre que Cabré té sobrada experiència en el llenguatge de les telenovel·les. Hi ha après que, en una narració, han de passar coses. I de coses n'hi passen. Però ha après també de l’alta literatura que els personatges han de dir coses (les frases han de ser contundents i denses). I els seus personatges n'hi diuen.
Un home i un instrument musical atorguen continuïtat al relat. L’home és Adrià Ardèvol, el protagonista. I l’instrument és un violí –un storioni. I amb tot això, té sentit que en aquest llibre s’entremescle la Inquisició amb Auschwitz. Al capdavall, tot llibre és un llibre sagrat, i tota novel·la és la Torà. I aquest és el motiu exacte pel qual ens fascina la peripècia eterna del poble jueu. Jo confesso podria ser aquesta “Història del mal” que escriu l’Adrià, però també la història de l’amor o de la bellesa o del coneixement. La confessió és també una estratègia de totalitat.
Perquè, en el fons, per a què s’escriu un llibre de mil pàgines? Per a competir amb Déu, òbviament. Però també per assemblar-se als clàssics, per a parangonar-s’hi. Però sobretot –sobretot- per a imitar la vida. És la vida el que s’hi conté, la que s’hi conta i la que hi compta, és la vida la que l’autor exposa davant del fascinat lector com un mag disposaria una vall sencera, un riu, una muntanya, extrets diligentment d’un barret proteic. I el lector, això és obvi, no pot apartar-ne al mirada, com tampoc no podria deixar d’escoltar les Variacions Goldberg de Bach o deixar d’observar la Suite Vollard de Picasso. El lector ha caigut en la trampa –i la trampa és la Vida.
Jo confesso és un gran llibre i alguna cosa més: una lliçó de narrativa. Un manual sobre les veus, els registres i les possibilitats d’una novel·la. Diu un dels seus personatges que “els homes no habitem un país; habitem una llengua”. En realitat no és ni una cosa ni l’altra. Habitem històries com aquesta i el luxe infinit d’haver-les infantades.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.434

Amb tota esperança abandonada

Títol: La sala de profesores
Autor: Markus Orths
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2011
Trad. de M.J. Díez Pérez
158 pàgines

Els esdeveniments habituals a les aules dels instituts de secundària sempre han despertat un interés atent i expectant. Els canvis de tota mena dels darrers anys -demogràfics, legislatius, sociològics- han propiciat que la franja d'edat compresa entre els 13 i els 16 anys (el que a l'estat Espanyol abarca el primer i el segon cicle de l'ESO) s'haja convertit en un territori propici a tota mena de conflictes. Hormonats fins l'exasperació, desmotivats, sovint violents, els adolescents que poblen les aules en aquesta edat decisiva poden arribar a protagonitzar les anècdotes més embogides i grotesques amb l'objectiu habitual: no haver d'aprendre res. És tan gran l'esforç que fan per a no ser educats que, amb la meitat d'aquesta colossal despesa d'energia, esdevindrien fàcilment alumnes passablement alfabetitzats. Però és així com són les coses.
El novel·lista Markus Orths, generosament guardonat al seu país, ha girat ara la seua ullada focalitzant no els conflictes en les aules, sinó el seu reflex en l'altra cara de la moneda: la sala de professors. S'usa i abusa del tòpic del professor severament alienat, destarifat quasi completament pel comportament dels seus alumnes. Orths no s'està d'abundar en el tòpic: al seu llibre, el personal està constituït per una colla de neuròtics a qui només queda forces per a anhelar, com un sol home, la jubilació. A l'institut de la novel·la no falta de res: estrambòtiques visites de la inspecció, un Ministeri que vol afavorir la "creativitat" en detriment del "rendiment", un director que fa d'espia dels seus subordinats i un ordre burocràtic més interessat a proveir la immensa i inútil paperassa administrativa que a procurar una ensenyança racional i útil.
Fins ací tot correcte. El llibre té un to de comèdia lleugera que el fa agradable de llegir i poca cosa més. El que no entenc és l'èxit que, segons sembla, ha assolit aquesta novel·leta al seu país. La tirallonga d'elogis (tots ells convenientment inventariats a la solapa) és inimaginable: "meravellosa sàtira", "increïblement divertit", "hauria de ser una lectura obligatòria", "intensa novel·la"... Senyors del Tribune, del Kölner Stadt-Anzeiger, del Der Tagesspiegel, del Focus, del Zitty: o jo no he llegit la mateixa obra que vostés o hi ha alguna mena de malentés que ha dificultat la comprensió del llibre a algú de nosaltres. Ah, i se m'oblidava l'elogi més superlatiu, el del Badische Zeitung. Segons aquest mitjà l'opuscle d'Orths és "una sàtira brillant, divertida i mordaç que recorda Thomas Bernhard" (sic). Si Bernhard alçara el cap...
Comprenc, en fi, el morbo que genera l'institut. Faig classes de llengua i literatura en un d'ells, així que no cal que me'n conteu res. Pels motius que he insinuat al principi i per molts altres que seria prolix reportar ací, l'anomenada Educació Secundària Obligatòria és un cau on s'escauria el lema dantesc ("lasciate ogni speranza") tant per a alguns alumnes com per a massa professors. I d'això se'n pot fer un bon llibre, divertit i amb "missatge". En la nostra llengua ja tenim aquest llibre i ara em permetreu que en faça propaganda, ja que el seu autor no s'hi dignarà: es tracta de El rei del rock, del meu bon amic Víctor Cotlliure. Si voleu una sàtira mordaç del món de l'ESO, si busqueu una divertida crònica del que s'esdevé a les aules adolescents, aquest és el vostre llibre. Naturalment, la seua publicació va passar sense pena ni glòria, a pesar (o precisament per això...) d'haver estat guardonat l'any 2006 per l'Associació de Bibliotecaris Valencians amb el XIV Premi Samaruc com a "millor llibre juvenil".
I al senyor Markus Orths, amb tots els respectes, li diria que ja no cal que es preocupe per millorar la seua literatura: si tots els crítics que hi escriuen han decidit que està a l'altura de Bernhard o de Kafka, doncs ja pot gitar-se a dormir...

Joan Garí

La més bella de les ficcions

Títol: HHhH
Autor: Laurent Binet
Edicions de 1984
Barcelona, 2011
Traducció d'Anna Maria Corredor
329 pàgines

Aquest no és un llibre sobre l'atemptat que va acabar amb la vida -l'any 1942, a Praga- de Reinhard Heydrich. Aquest és un llibre sobre com fer una novel·la -li direm així: "novel·la"- a partir de materials tots ells extrets escrupolosament de la realitat històrica. Feia molt de temps que Laurent Binet volia escriure un llibre sobre aquest episodi central de la vida dels territoris ocupats pels nazis. I volia escriure'l "sense fer literatura o, si més no, sense ganes de fer-ne", per usar les seues pròpies paraules. Però, què és la literatura? Tot el que s'aparta de la ficció ja no hi pertany? Tractar uns elements reals amb estratègies narratives, és literatura, és Història o què és? La resposta a tots aquests interrogants -que sovint es formula amb una altra pregunta- va informant aquest llibre. Diguem que l'autor no vol moure's en el terreny de la versemblança -com el Jonathan Littell de Les benignes-, sinó en el dels fets provats. Té la sensació, per això, d'escriure una "infranovel·la" (sic).
L'al·lusió a Littell és oportuna. ¿Recordeu Les benignes? Se'n va parlar molt no fa ni tres anys. Les benignes, per si algú encara ho ignora, és la història d’un buròcrata nazi, Maximilien Aue, a qui anem acompanyant tot al llarg dels principals escenaris de la segona guerra mundial i la destrucció dels jueus d’Europa: les sanguinàries activitats dels einsatzgruppen a Ucraïna, l’agonia del VIè exèrcit de Paulus a Stalingrad, la Polònia dels camps d’extermini i el Berlín sotmés a la medecina cruel dels bombardejos aliats. És, però, una obra de ficció. Basada en fets reals, però amb un argument inventat. HHhH, en canvi, és la minuciosa reconstrucció d'alguns passatges de la vida de Reinhard Heydrich i la dels seus executors fins l'atemptat de Praga. Res del que ací s'aporta és inventat ("Hi ha res més vulgar -es pregunta Binet- que un personatge inventat?"). Hi va passant la joventut de Heydrich (amb la sospita que l'acompanyarà sempre de tenir ascendència jueva), la seua afecció musical (li agrada amb deliri el violí, com en un passatge de Jo confesso de Jaume Cabré), la seua progressiva ascensió dins la burocràcia nazi. A ell, al capdavall, es deuen algunes de les creacions més llegendàries de la història del tercer Reich: els Einsantzgruppen (que tant de joc donaran a Littell), el Saló Kitty (el bordell muntat per les SS per a espiar a personalitats) o la mateixa Solució final, per a la qual va convergir amb un altre buròcrata despietat: Adolf Eichmann.
Per a què inventar res si tots aquests vímets ja configuren un argument colossal? Això és el que pensa Laurent Binet i, al meu entendre, ho encerta. Ha triat una via i hi és coherent. Jonathan Littell -aquesta mena d'"Huoellebecq entre els nazis", tal com el defineix irònicament Binet- barrejà ficció i realitat amb un resultat que, com ja vaig dir (vegeu El Temps, núm. 1.236, p. 85), no em fa el pes. En canvi empatitze millor amb els propòsits d'aquest jove autor, l'opera prima del qual ha merescut el premi Goncourt a la primera novel·la.
Ja coneixem el final de la història: Reinhard Heydrich morirà de septicèmia a conseqüència de l'atemptat (perquè els nazis no disposen de penicilina), els seus executors es suïcidaran i Hitler, en represàlia, destruirà el poble de Lidice amb tots els seus habitants i posarà en marxa l'Aktion Reinhard, és a dir, la Solució final. En algunes novel·les se sol situar al frontiscipi la llegenda "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". En aquesta, però, és ben bé al contrari: la semblança s'ha procurat al màxim. I, tanmateix, passatges com els llargs minuts de l'atemptat en aquell revolt de Praga tenen la consistència de la millor ficció.
Hi ha fets reals i fets ficticis. I després hi ha una cosa molt millor: la realitat tramada com la més bella de les ficcions. Je vous salue, Binet.

Joan Garí

Pamflet contra la melangia postprogressista

Títol: El intelectual melancólico
Autor: Jordi Gracia
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
101 pàgines

Aquest llibre té com a subtítol "Un panfleto". I un pamflet és, segons el diccionari, un "llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa". El volum, en efecte, té poc de gruix. A qui s'ataca, però? Les fuetades van adreçades a certa mena d'humanistes ja amb una edat, que van ser "progres" a la seua joventut, i ara, a les velleses, contemplen el món -del del seu "reaccionarisme postprogressista"- com un lloc incomprensible on es valora i es celebra més Carlos Ruiz Zafón que no Xenofont. Segons confessa l'autor, el títol que ell hauria volgut plantificar a la portada del seu opuscle era "Panfleto contra el prestigio de la melancolía entre los intelectuales afectados por el síndrome del narciso herido". Quan vas passant-hi pàgines, t'adones que l'autor té en ment alguns noms que exemplificarien perfectament la seua teoria, però s'absté d'esmentar-los. Sent com és professor universitari, no costa imaginar eternes querelles intra o interdepartamentals per a les quals aquestes pàgines serien una munició preciosa. Gracia, però, no vol convertir el seu pamflet en un atac ad hominem. Pudorós, es limita a confessar que l'epítom dels intel·lectuals melancòlics podria ser George Steiner, però fins i tot es pot rastrejar en el Tony Judt de El món no se'n surt.. I busca qui t'ha pegat.
Gracia veu en la "postura" melancòlica una falta d'humiltat i una desmesurada enveja. Segons ell, és un estat que sol embargar autors que no han aconseguit l'èxit que esperaven. Autors, ras i curt, que veuen amb desesperació la llista de best-sellers (i fins i tot la de long-sellers!). El retrat és brillant i, com totes les caricatures, té un punt de realisme desbocat. Aquesta figura que menysprea els autors joves, que no llegeix res posterior a Goethe (excepte Benjamin o Kafka, però sense eixir de la literatura alemanya) i que considera que el món va indefectiblement cap a la destrucció se'ns fa de sobte familiar i, segons com, esdevé fins i tot simpàtica. Però a Gracia no li fa cap gràcia. Recorda -i qui li podria llevar la raó- que ja Montaigne (II, 13) va advertir contra els vells que lloaven el temps passat i exageraven la importància del lloc que ocupaven en l'univers. I és així. Se m'ocorre, però, que la melancolia és un estat massa important com per a deixar-lo en mans dels melancòlics "professsionals". Posar-se trist -o cabrejar-se- perquè la gent preferisca llegir novel·letes de lladres i serenos abans que la Divina comèdia és una emoció estrictament inútil. I, tanmateix, per què hauríem de liquidar el dret a denunciar l'adotzenament i la vulgaritat de la massa? Hi ha llibres porqueria igual que hi ha televisió porqueria o política porqueria. I apartar-ne el nas no és un necessàriament un símptoma d'aristocratisme. N'hi ha prou amb tenir una miqueta de bon gust.
A mi, que no sé si sóc intel·lectual però que em reivindique com a melancòlic (d'una melancolia armada i activa, això sí), el llibre de Gracia m'ha agradat. M'ha resultat estimulant fins i tot quan hi discrepava -o especialment en eixos casos. En el fons, i més enllà de la querella entre antics i moderns que també hi batega, el que se substancia en aquest pamflet és quin lloc ha d'ocupar l'escriptor i l'intel·lectual en el món d'avui. Resignar-se a ser irrellevant, a ocupar un lloc inferior en la societat que un concursant de Gran Hermano... O no trobar ningú amb qui parlar de Xenofont perquè tothom està llegint Ruiz Zafón! Ah la melancolia! Quants crims es cometen en el seu nom...

Joan Garí