Memorial de l'avi

Títol: Un home que se'n va
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial Proa
Barcelona, 2014
667 pàgines

   En totes les famílies hi ha un secret o, si ho preferiu, un sobreentès decisiu. En la meua  aquesta informació oculta, que planava pels silencis arraconats de la casa familiar, va ser la presó de l'avi. Durant anys i panys, tot al llarg de la meua infància i el principi de l'adolescència, mon pare solia concloure els seus estats de malhumor sobrevingut amb una admonició una mica críptica, que anava acompanyada pel dit índex de la mà dreta ferotgement erigit. "Un dia sabràs el que va passar. Quan tindràs edat, et contaré una cosa terrible". Aquella enigmàtica advertència, vagament amenaçadora, va acompanyar ritualment el meu trànsit al coneixement, fins que un dia es va produir la tan ansiada revelació. "El que va passar" va ser la reclusió de l'avi -el pare de mon pare- després de la Guerra Civil. Batiste Garí, en efecte, havia estat condemnat a mort l'any 1939 pel delicte suprem d'haver presidit la secció local d'un sindicat durant la guerra. La pena li fou commutada per cadena perpètua: va complir set anys al penal de Sant Miquel dels Reis, als afores de València.
  Aquell infame empresonament va presidir la crua infància de mon pare. En tornar a casa, l'avi va cremar tots els papers que testimoniaven el seu pas per Sant Miquel i altres llocs de reclusió, en una escena novel·lesca -al davant de la llar, mentre a fora ha caigut una nevada històrica i insòlita a Borriana-, la intensitat dramàtica de la qual ha passat de la memòria de mon pare a la meua sense perdre ni un àpex.
  En Un home que se'n va també hi ha un individu que estripa els papers al·lusius a la seua reclusió al davant del seu nét. L'individu en qüestió és Vicente Villatoro Porcel i el seu nét l'escriptor Vicenç Villatoro. En arribar als 50 anys, l'escriptor sent la necessitat d'abordar la història del seu avi, un home nascut al poble andalús de Castro del Río i emigrat a Terrassa als anys 50. Entremig, hi ha la tragèdia -la d'ell, la del meu avi, la de tots. Durant la guerra, és escollit per formar part del Comitè del Front Popular a Castro. És un republicà moderat, un burgès liberal (¿caldrà dir que el meu avi devia ser un tipus desideologitzat, a qui van nomenar president de la UGT perquè queia bé a tothom?). En els primers mesos de contesa, els anarquistes organitzen a Castro -i allà on poden- la seua Acràcia ideal. Un periodista austríac que passa per allí, Franz Borkenau, diu que aquesta gent de la FAI li semblen anabaptistes del segle XVI. Ho conta en un llibre, The Spanish Cockpit, que es va traduir a Espanya com El reñidero español (un títol eufònic i suggestiu). Borkenau, que acaba de desencantar-se del marxisme, comprèn perfectament que el que s'assaja a Espanya és només un petit paper preparatori per al reñidero mundial.
  La presó de l'avi (també condemnat a mort, també amb la pena commutada, i cinc anys reclòs a Burgos a la mateixa presó que Marcos Ana) i la seua posterior emigració són el motor de la perquisició del Villatoro novel·lista. No és un llibre sobre el seu avi: és un llibre sobre ell en el mirall del seu avi. Intenta comprendre els homes i les circumstàncies del passat i, davant el fet de la guerra, no és equidistant, però vol ser equànime. Com té el dot de la claredat, d'explicar amb una simplicitat només aparent les coses complexes, basteix un volum extraordinàriament sòlid, una indagació memorialística amb lleus pinzellades de ficció.
  Villatoro ha saldat comptes. Ha escrit, probablement, el seu millor llibre, el més personal i íntim. El seu avi n'estaria orgullós.  El seu secret familiar és ara una commovedora i cauteritzada lliçó pública. I un eficacíssim tour de force literari.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.595

Entre la política i la literatura

Títol: Dietari, 1997-1998
Autor: Vicenç Villatoro
Lleonard Muntaner, editor
Palma de Mallorca, 2008
301 pàgines

L’any 1997, Vicenç Villatoro és nomenat responsable de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Dos dies abans –potser ja rumiant-s’ho-, enceta un dietari on es manifesta disposat a fer la crònica de la vida d’un escriptor ficat a polític. És important l’ordre dels factors, perquè Villatoro en cap moment es considera un polític “professional”. Ell té un ofici –la literatura-, i la resta són formes de guanyar-se la vida o de viure en consonància amb les seues idees.
Aquest dietari, que deu anys després ha vist la llum, és un document ben interessant sobre les friccions, els dubtes i els neguits que provoca en un home lliurat a l’activitat intel•lectual la rutina política. Villatoro vol ser sincer i li diu al lector clarament quines són les regles del joc:
“A estones visc la meva feina actual com un procés d’autodestrucció. Vull ser vist com a escriptor i camino a tota velocitat pel camí d’una percepció contrària. La sensació que oculto i malaguanyo el que podrien ser algunes de les meves virtuts fonamentals i les substitueixo per habilitats impostades, estrictament tècniques, mimètiques. El caràcter autodestructiu dels èxits d’un impostor”.
De fet, no s’està de confessar que la novel•la que acaba de publicar, La claror de juliol, “ha passat entre una total indiferència”. Com a autor, se sent invisible. “El 97 –rebla- ha estat l’any de la decepció”.
És interessant constatar fins a quin punt Villatoro es constata perifèric a la cultura catalana. Els seus orígens familiars provenen d’Andalusia, i el seu paisatge bàsic el vol a Mallorca. Civilment, però, el seu país és Catalunya i la seua pàtria la literatura catalana. Però la pàtria és desconsiderada amb els seus fills. Estima aquells que saben tocar la fibra emocional dels lectors. Els altres són carn de posteritat. Només se’ls entendrà quan els seus contemporanis, i la càrrega feixuga de les seues emocions, hagen desaparegut. Aquest és el drama de Villatoro –i de tants!
Quan avalua, per exemple, un escriptor com Valentí Puig podria estar parlant, en part, d’ell mateix: “Valentí Puig és un escriptor intel•ligent. Vull dir que escriu amb materials fornits per la intel•ligència, més que no pas per la sentimentalitat. Fa una literatura de conceptes, d’idees, observadora i cerebral”. Amb aquesta literatura no es pot conquistar el cor de les masses. Es pot arribar, a tot estirar, a ser considerat un escriptor de culte, una rara avis, un despert entre adormits. Puig ho ha aconseguit, per cert. Villatoro es tem que no.
Amb aquesta poderosa càrrega de melangia, s’enfronta amb les necessitats de la política i s’adona que per a fer bé aquesta feina ha d‘inocular-hi una bona dosi d’optimisme. El polític ha de ser optimista i l’escriptor no pot sinó ser melancòlic. Com a polític és un triomfador –ha fet tots els papers de l’auca-, però com a escriptor enyora el favor del públic.
En realitat, la nostra és la típica literatura subdesenvolupada, que no pot tolerar més de tres o quatre grans gurús al mateix temps. No crec que hi haja cap defecte important en l’obra de Villatoro. És el país –la circumstància- que no dóna per a més. La consciència de perifèria, en tot cas, no és escadussera, i cal comptar-hi (com a valencià, m’hi sent solidari).
Escrit en aeroports, en hotels, en avions, després de quinze hores de feina diària, aquest dietari és un document força suggestiu de les relacions entre la política i la literatura. Llegint-lo, farem bé de no oblidar que “tot és política” –és a dir, que “tot és literatura”.

El Temps, núm. 1.284