El doble assassinat de Guillem Agulló

Títol: L’assassinat de Guillem
Autor: Rafa Xambó
Rebel Edicions
Torrent, 2026
421 pàgines

 

  Guillem Agulló era un jove nacionalista, antifeixista i independentista valencià de 18 anys assassinat per una banda de nazis en abril de 1993, a Montanejos (Alt Millars). El seu únic crim era ser conegut per les seues idees pel seu assassí, Pedro Cuevas. Cuevas li va etzibar una punyalada al cor. La mort va ser quasi instantània. L’assassí i la seua colla van abandonar el lloc dels fets cantant el Cara al sol. Aquest detall és important, perquè en el judici posterior es va obligar una testimoni a cantar el conegut himne feixista, teòricament per a demostrar que l’identificava correctament. És només un dels molts elements surrealistes presents a tot l’afer.

  I és que el crim contra Agulló va obrir les portes a un procés inenarrable conduent a emmascarar els fets, disculpar els assassins i criminalitzar el moviment nacionalista i antifeixista valencià. Tot això és el que ha estat investigant pacientment el professor, escriptor i músic Rafa Xambó durant quatre llargs anys. El resultat d’aquesta recerca és L’assassinat de Guillem: mentides, feixistes i togues, un volumàs de més de 400 pàgines, de lletra atapeïda, que explica com es va tractar el crim de Montanejos al precari i colonitzat ecosistema mediàtic valencià i quin va ser el resultat judicial de tot plegat.
  Aquest volum és la culminació de tot un seguit d’iniciatives de diferent tipus que han mantingut el cas candent durant les últimes dècades. Parle de la novel·la Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam llibres, 2020) o del film La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet (2020). Aquest darrer títol va ser emés per les televisions de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, aconseguint xifres de més de 600.000 espectadors en total.
  Xambó, però, no fa ficció. El seu ha estat un treball d’hemeroteca i de mirar amb lupa el sumari judicial. Les seues conclusions són inapel·lables: després del crim, el principal periòdic local, Las provincias, va encetar una campanya brutal per a disculpar els assassins, atribuint-ho tot a una “baralla de joves” (sic). Els altres mitjans (incloent-hi Canal 9) també van fer un paper incomplet i poc professional, però el diari del Cap i Casal s’hi va endur la palma.
  Per a qui no conega la història de Las Provincias, caldrà explicar que el diari fundat en 1866 per Teodor Llorente (patriarca de la Renaixença valenciana) va ser el principal agent, des del 1979, de la promoció de l’anticatalanisme a València i la criminalització del nacionalisme. L’episodi d’Agulló, en realitat, era la cirera d’un pastís podrit que havia estat enverinant la societat valenciana durant vint anys. Al seu capdavant, la tristament famosa María Consuelo Reyna.
  En realitat, la punyalada al cor contra Guillem Agulló representa, d’alguna manera, el final de la convulsa Transició al País Valencià. Una etapa de crims impunes (les bombes a Joan Fuster i altres intel·lectuals, les agressions a les autoritats democràtiques...) que Xambó s’encarrega de recordar per a què no ens sorprenga gens la ridícula condemna a Pedro Cuevas amb què es va saldar el judici que va tindre lloc a Castelló de la Plana.
  Com a colofó sardònic a aquesta història, caldrà anotar què va fer Pedro Cuevas –el xicot que diu que va matar Agulló per raons esotèriques, juvenils i testosteròniques- després de complir els quatre anys de presó a què va ser condemnat. De seguida es va incorporar al FAS (Frente Antisistema) i es va veure implicat en l’Operació Pànzer. En aquesta ràtzia la Guàrdia Civil va desarticular una cèl·lula neonazi amb armes i propaganda, que es dedicava a la cacera d’antifeixistes i immigrants.
  Així s’escriu la història, indubtablement...

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-7-26

La forja d'un rebel

Títol: El riu dels Ulls
Autor: Rafael Xambó
Editorial Tria
Barcelona, 2013
218 pàgines

  Com es forja un rebel? Quan, a quatre anys, les monges li lliguen la mà esquerra a la cadira, per a obligar-lo a escriure amb la dreta? Quan, al seminari, un capellà li clava una bufetada per a convertir-lo en una criatura temorosa i obedient? O quan aquest fosc corrent –els ullals de la memòria- ve a confluir amb la clara consciència, ja adulta, de parlar una llengua negligida i habitar un país obligadament submergit? Rafael Xambó tenia necessitat de reavaluar moltes d’aquestes vivències i ho ha fet d’una manera contrastadament eficaç: escrivint un llibre memorialístic.
  El riu dels Ulls és, alhora, una referència a un riu real –un afluent del Xúquer que naix a Benimodo- però també a un concepte metafòric, una manera d’estar en la vida, atent als missatges sensorials i cognitius proporcionats per la mirada. Fidel a la seua doble condició de professor i músic, Rafael Xambó ens hi ofereix la crònica de successius estrats de la memòria i això ho fa arramassant diferents materials per al seu llibre. Per un costat, recupera fragments d’un text antic de caràcter memorialístic, La séquia mare. Per un altre hi ha fragments assagístics que reflexionen sobre el present. I, finalment, hi ha la reproducció d’un dietari de la seua estada a Glasgow (Escòcia) l’any 2009, atenent imperatius acadèmics.
  Amb aquesta diversitat de materials, el dietarista gira la ullada cap enrere per a evocar els seus fonaments vitals: l’evocació emotiva i literàriament punyent de la mare i el pare, els mals tràngols experimentats al seminari de Montcada (entre el 1965 i el 1969), però també les grans estones que hi va passar, evadint-se de les rutines clericals, tot llegint Verne i Salgari.
  Tot això retorna ara en el projecte literari, com va retornar al seu moment la indagació biogràfica  a l’entorn del seu avi per part de mare, tancat tres anys a Sant Miquel dels Reis, o la del propi pare, involucrat en un episodi d’estraperlo a la postguerra. Aquesta perquisició primordial, que l’al·ludeix en allò més íntim, acaba amb la rúbrica d’una coneguda sentència de Cesare Pavese (L’ofici de viure): “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. I un dietarista, en el fons, és una persona que, tinga l’edat que tinga, no pot ser mai jove.
  A Glasgow, mentre Xambó fa de professor visitant, hi ha l’efervescència independentista escocesa. Però ell sembla més interessat en la florida dels bedolls o a avaluar eròticament les indígenes que en les proclames d’Alex Salmond. S’hi ocupa de la producció del seu disc Andanes i, de tant en tant, té un pensament per al “meu estimat, odiat i desballestat país”. Va tornant periòdicament a València, però és llavors, a la vora del Túria, enmig del misteri ontològic de la seua aigua evaporada, quan se sent “més lluny” del que puga significar ser valencià. I és així, amb aquest decalatge, com es revela que ja està llesta la seua ànima de dietarista.
  En el fons, u escriu per a comprendre’s i per a comprendre. I s’i s’ha sentit aquesta necessitat és precisament perquè, en un moment donat, hi ha hagut una rebel·lió contra aquella part de la realitat –la part més important- que se’ns ha volgut imposar sense consultar-nos.
  Un rebel es forja en l’acte de dir no. Un escriptor, en el de recuperar l’instant exacte, les circumstàncies precises, en què vam proferir aquest no.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.561