La molèstia de pensar

Títol: Todo lo que era sólido
Autor: Antonio Muñoz Molina
Seix Barral
Barcelona, 2013
253 pàgines

  Escrit entre Nova York, Madrid i Amsterdam, aquest assaig és una reflexió regeneracionista sobre la crisi d'Espanya o, si es prefereix, com la crisi general ha vingut a incardinar-se en la circumstància espanyola. Com tot el que escriu Muñoz Molina -un dels grans autors en castellà del nostre temps-, no es pot negligir. La pregunta que sura en aquestes pàgines és com va ser possible que el barco fera aigües i ningú -tampoc ell!- no se n'adonara. Per a Muñoz aquest és un interrogant dramàtic, per això se'n va a l'hemeroteca del diari El País i comença a bussejar en els exemplars del temps immediatament anterior a la catàstrofe. A les pàgines dels periòdics de l'any 2007 troba tot de senyals que no vam saber interpretar. Els beneficis de les empreses, de les caixes d'estalvi, el superàvit de l'Estat; la sensació de nouriquisme que envaïa el país sencer.
  Com tants altres -jo mateix-, Muñoz era dels qui tiraven el suplement Negocios del diari sense llegir-lo. Ara ha cregut veure en aquells fulls descartats els signes de tot el que ens ha passat. Ara. I després hi havia els senyals més de fons, la frase de Solchaga (segons el qual Espanya era el país on u es podia fer ric més ràpidament) als anys 90, el colossal balafiament de l'Expo de Sevilla.
  A ell li agrada observar-ho tot amb una certa distància. Des de la seua talaia novaiorquesa, Espanya li sembla un reducte tribal ple d'entusiastes per la fiesta i de nacionalistes. Aquesta doble tipologia convergeix en allò que tenen en comú tots els mals patris. Ell, al seu torn, se sent un aguafiestas i un antinacionalista de pedra picada. Quan era director de l'Institut Cervantes a Nova York va poder comprovar el mal que feien les frívoles autonomies. Hi ha pàgines impagables en aquest assaig relatant els actes que les comunitats organitzaven a la capital de la modernitat mundial... i que invariablement fruïen quasi exclusivament del públic que cada organitzador havia carrejat prèviament de l'altre costat de l'Atlàntic. La visita de Francisco Camps, per exemple, és hilarant i grotesca a parts iguals. No sé si pitjor jutja la de Pasqual Maragall, perquè a més té la gosadia de parlar en català.
  Això de l'idioma és una vella ferida en Muñoz Molina. Segons ell, el catalanisme era bo als anys del tardofranquisme, on ell mateix escoltava Al vent embadalit. Ara, en canvi, és un dels mals evidents de la pàtria. Ell, en tot cas, ni tan sols vol que el consideren andalús si ser-ne implica "beber fino bajo los toldos de una caseta y bailar sevillanas" (sic). Jo diria que hi ha moltes altres maneres de ser andalús. Fins i tot és molt raonable que Muñoz vulga ser considerat un "andaluz serio". D'aquí a pensar que una de les principals causes de la decadència espanyola és la seua diversitat interna hi ha un tros massa gran.
  Aquest és un autor, però, que és sempre agradable de llegir, fins i tot quan no hi estàs d'acord. La seua sintaxi té alguna cosa de màgica: les frases hi flueixen encadenades les unes amb les altres, com ho farien les aigües d'un riu. Hi ha com un flux de consciència en Todo lo que era sólido que constitueix també, d'alguna manera, unes memòries intermitents. "Escribo dejándome llevar", diu Muñoz Molina, i els lectors assistim a a aquest devessall de llengua ordenada amb un plaer gairebé físic.
  Com que és obvi el caràcter compromés d'aquest assaig (Molina hi demana una "serena rebel·lió cívica" per a superar l'estat actual), algú altre s'ha llançat a la palestra per a recordar que moltes de les coses que s'hi diuen ell ja les havia dites. És el cas de Fernando Savater. Tampoc es tracta, però, d'establir un rànquing a veure qui és l'intel·lectual més espanyolista de tots... La pugna estaria certament renyida. Jo, al meu torn, preferisc quedar-me amb la prosa ordenada i feliç de Muñoz Molina i amb la seua sincera intenció d'opinar més enllà dels dogmes establerts. Com tots els qui es molesten a pensar, no necessiten tindre raó sempre per a ser-nos útils.

Joan Garí

L'encantador de serps

Títol: La noche de los tiempos
Autor: Antonio Muñoz Molina
Editorial Seix barral
Barcelona, 2009

No sempre és possible estar d'acord amb Antonio Muñoz Molina en els articles de premsa amb què pontifica ocasionalment amb un estrany malhumor gnoseològic (dissabte, però, s'asserena i ens ofereix, a Babelia, delícies narrativoperiodístiques de molt bon calibre). En recorde un, especialment, escrit a l'endemà de l'atemptat a Madrid de l'11M, que em vaig veure obligat a retrucar-li també des d'El País, el periòdic on escrivíem tots dos aleshores, en un article titulat Españoles todos.
Ara, però, no és moment de polèmiques. Muñoz Molina acaba de publicar La noche de los tiempos, i, quan s'ha dut a terme religiosament la lectura de les seues gairebé mil pàgines, cal aixecar-se de la butaca i llevar-se el barret. La història d'aquest llibre transcorre en els anys finals de la Segona República i el principi de la guerra civil. Sembla impossible dir res de nou sobre una època tan fressada, sobre un tema tan sovintejat per les literatures hispàniques. Muñoz, però, hi excel·leix i ho fa amb l'instrument que és propi de l'ofici: l'estil. És una delícia llegir un llibre on el període sintàctic es desfà en sensualitats sinuoses, tan elàstic i precís en les seues circumval·lacions com ho seria el progrés d'una serp sobre el terra. Així és, amics. Muñoz Molina fa amb la seua llengua el que alguns tipus, tocats amb turbant i provistos d'una flauta, fan amb les cobres més perilloses.
Amb aquest bagatge, no resultarà estrany que acabe fascinant-nos la història d'un madur arquitecte madrileny, Ignacio Abel, enamoriscat d'una nordamericana de mugrons rosa i fascinada per Espanya, Judith Beily, a qui va conéixer el 1935 mentre treballava en les obres de la Ciudad Universitaria. Com a arquitecte, Abel viu en carn pròpia la constatació de viure en "un país de proyectos en ruínas", un rodal geogràfic on les festes sanguinàries amb bous constitueixen la metàfora més perfecta de l'estadi de civilització aconseguit pels seus habitants.
Amb carnet socialista però a punt de perdre la vida sent "passejat" durant els primers dies de la guerra, Abel sembla representar una generació d'espanyols progressistes però no radicalitzats ni deixats influir pels contes de fades d'inspiració soviètica. Amic de Juan Negrín, el protagonista és perfectament conscient que els franquistes es mereixen perdre la guerra, però els republicans -a la vista de l'orgia de destrucció que generen els seus "descontrolats"- no mereixen guanyar-la.
Hi ha passatges magnífics en aquesta novel·la, no cal remarcar-ho. Detenir-se, potser, en el passeig del protagonista pel Madrid incendiat i revoltat del 19 de juliol, tot buscant Judith, unes pàgines d'alé èpic i força narrativa comparable a grans clàssics populars com Allò que el vent s'endugué o Doctor Givago.
És inocultable, en efecte, l'ambició de Muñoz Molina de convertir la seua obra en "la novel·la" de la Guerra Civil. Un poc en el mateix estil que va encimbellar Joan Sales en Incerta glòria dins la nostra literatura: amb atenció als matisos de tot tipus, sense reduccionismes ideològics, amb l'exaltació de la bellesa de la prosa.
Diu James Joyce a l'Ulisses -en una cita que agrada especialment Muñoz Molina-: "L'única pregunta que importa sobre un llibre és a quina profunditat de l'ànima de qui escriu s'ha originat". La noche de los tiempos ha crescut, com una flor estranya, a molta fondària de l'ànima del seu autor, en aquell nivell on s'infanten les conviccions pregones i també la precisió estilística més rotundament madura.

Joan Garí