Nietzsche i l'espill

Títol: Per una literatura capitalista
Autor: Abel Cutillas
Editorial A contravent
Barcelona, 2009
95 pàgines

Sota un títol perfectament provocatiu (fins i tot inicialment enigmàtic), aquest llibre oculta una reflexió de gran interés sobre els orígens de la modernitat. D'Abel Cutillas ja coneixíem l'assaig La mort de Miquel Bauçà (comentat en aquest blog) i també un opuscle d'aforismes que apuntava maneres. Ja m'agradaria trobar-me textos com els seus als premis soi-disants d'assaig on em fan oficiar com a jurat, i on sovint només trobes literatura acadèmica amb la grisor i la tecnocràcia desmanyotada habitual de la literatura acadèmica d'arreu del món.
¿De què va Per una literatura capitalista? Diguem que és, aproximadament, un comentari de Nietzsche. De fet, el volum se subtitula "Nietzsche tacat de tinta", però l'autor no s'està de revelar d'altres subtítols alternatius, tots ells redundantment clarificadors: "L'escriptura de Nietzsche" i "Anàlisi material de l'escriptura moderna". El solitari de Sils-Maria és, doncs, l'objecte del debat. I per què ell? Perquè amb ell comença tot. Nietzsche realitza a la inversa la conversió de Ramon Llull: va de l'ànima cap al cos (dissol la matèria lumínica dins la matèria somàtica), de l'escriptura metafísica a la terrenal. Ell inaugura la convulsa modernitat contemporània posant en qüestió tota la filosofia anterior. La metàfora de la llum (i, per tant, la metàfora de l'espill), que havia senyorejat el pensament occidental des de la caverna platònica, és posada en qüesió per les ombres de l'autor d'Ecce Homo (el llibre, segons Cutillas, que hauria escrit Crist "si l'haguessin deixat arribar a vell").
Tot això m'interessa i m'interessa molt. Joaquim Espinós, de la Universitat d'Alacant, ha dedicat un bonic estudi a la influència de Friedrich Nietzsche en la literatura catalana. Es tracta de Història d'un entusiasme (Pagès Editors). El llibre recorre un vector que comença amb L'Avenç i Joan Maragall, , segueix amb Eugeni d'Ors i Josep Pla, continua amb Joan Fuster i Baltasar Porcel i acaba amb Enric Sòria i Joan Garí (que sóc jo mateix). Espinós busseja en Un cristall habitat i Les hores fecundes i troba, naturalment, la meua vella empremta nietzscheana. De fet, als lectors de Per una literatura capitalista els recomanaria que es llegiren amb calma el meu Un cristall habitat, però l'editorial Tàndem va tindre l'ocurrència de guillotinar els exemplars que encara no havien venut. En endavant només es podrà llegir en castellà, quan es publicarà la traducció que han dut a terme la professora Cristina Garcia del Toro i els seus alumnes de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I. Esto es lo que hay.
Cutillas és hàbil en la paràfrasi, desvergonyit en la metàfora i extremadament precís a l'hora de posar els punts damunts les is. En la fase capitalista de la literatura actual desemmascara un dels hàndicaps més patètics, per no dir un càncer in fieri de resultats encara ara imprevisibles: en les seues paraules, "el llibre, el text, ja no genera lectors, genera escriptors i cada escriptor de més és un lector de menys". El problema, en efecte, és que vivim un moment en què tothom vol "ser escriptor", fins i tot a partir de la ficció autoinduïda que es pot escriure sense llegir -o, més concretament, sense haver llegit abans de posar-se a escriure. La figura del lector no té glamour; el que priva és anar d'escriptor per la vida, com qui passeja -en hivern i en estiu- un costós abric de pell falsa. L'escriptor és una marca i el lector, en aquest esquema, s'ha convertit en un pobre home -o, més sovint, dona- que no té prou categoria per passar-se'n a l'altre costat de l'espill. Tot plegat, una impostura patètica que ha provocat ja massa mal, i que encara no s'ha acabat.
"Com escric tant, no tinc temps de llegir", declarava fa un temps una escriptora barcelonina addicta als best-sellers gruixuts i impenitents. A aquests caldria dir-los que Nietzsche, per a fer la seua revolució intel·lectual, primer es va llegir a tots els clàssics. Però, de què serviria l'exemple? Com ells farien: Nietzs-què?

Joan Garí

Sobre ser escriptor (i sobre, simplement, escriure)

Títol: La mort de Miquel Bauçà
Autor: Abel Cutillas
Editorial Fonoll, 2009
123 pàgines

Heus ací un llibre que no haurà sentat gens bé en l'establishment literari barceloní. O simplement l'haurà acollit amb indiferència, ves a saber. Al capdavall, la capacitat de provocar sembla estar en mans d'uns pocs privilegiats, la identitat dels quals és profundament al·leatòria. Abel Cutillas, per si de cas, ho ha intentat. Amb l'excusa de la figura del peculiar escriptor mallorquí Miquel Bauçà ha teixit un opuscle intel·ligent i molt divertit, ple d'una profunda ironia, que no oculta també un legítim cabreig.
La mort de Miquel Bauçà és una reflexió sobre què significa ser escriptor -en termes generals i específicament en la circumstància catalana. El motor de tot plegat es podria sintetitzar en aquest paràgraf: "Al meu país un es pot dedicar tota la vida a escriure, però hi ha la tremenda possibilitat que només esdevingui realment escriptor el dia del propi enterrament". O, dit d'una altra manera: "Si Homer hagués nascut a Blanes el 1956, publiqués cada dia un article d'opinió a l'Avui i dirigís alguna fundació cultural barcelonina, de la Ilíada i l'Odissea simplement es diria que 'estan bé'".
Aquest és el terreny de joc. L'excusa, l'estrany cas de Miquel Bauçà, la mort del qual, a finals del 2004, es va convertir en un esdeveniment mediàtic en ser trobat el seu cos per la policia quan el procés de descomposició estava convertint ja la seua proverbial misantropia en un festival gastronòmic celomat.
En Bauçà, Cutillas descobreix un antiDalí, un geni d'interior que no volia pagar cap preu pel fet d'haver posat el seu nom a les portades d'alguns llibres. Cutillas el compara a Josep Pla, però la semblança és una mica forçada. En realitat, més que de dos personatges equivalents es tractaria de la cara i la creu d'una realitat més complexa. No són dos "eremites" i ja està: Pla és l'eremita social (un fals solitari) i Bauçà és l'eremita estricte, que viu sol -i mor sol- no en un mas freqüentat i amigable, sinó enmig de la gran ciutat. L'urbanofília de Bauçà (amb Nova York com a paradigma del tipus d'anonimat abassegador que ell estimava) és una conseqüència lògica de tot això, com el ruralisme mític del senyor Pla ho és també en l'altre plat de la balança.
Siga com siga, Abel Cutillas ha fet un llibre que mereixeria un públic ampli i sense manies. Dedicat, potser a tots aquells que no volien "ésser escriptors", sinó simplement (¡simplement!) "escriure.