La vida és una caserna

Títol: El fill del coronel
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
L’Avenç
Barcelona, 2017
133 pàgines

  Joan Daniel Bezsonoff ve publicant, des de Una educació francesa (L’Avenç, 2009), unes memòries fragmentàries, en còmodes fascicles. Si en aquest títol –o potser ja en Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), on al·ludia a la seua ascendència familiar d’origen rus- ens explicava les seues vivències en el sistema escolar francès, successius títols han anat construint una mena d’autobiografia calidoscòpica, sempre personalíssima. En Un país de butxaca (Empúris, 2010), Bezsonoff fa una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Com he explicat en un altre lloc, anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francès. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
  Posteriorment, en Les meues universitats (L’Avenç, 2012), l’autor evocava la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça, a l’època en què ell era un jovenàs atent a conèixer les dones, les llengües i les ciutats.
  Ara, finalment, El fill del coronel ens proporciona un mos de la vida que duia Bezsonoff mentre feia el servei militar al país més jacobí del món (allà on el jacobinisme té el prestigi inviolat de la cultura i la política republicanes). Qualsevol maó serveix per a construir aquest edifici: les anècdotes hilarants, les coneixences personals, els llibres llegits a l’època... Els trajectes en metro o en tren podien fer-se més o menys llargs segons la lectura triada: Gaziel (Tots els camins duen a Roma) els feia curts; Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals), llargs. París, llavors –i, mes concretament, Montparnasse-, podia ser una excusa per trobar postals interessants de Samantha Fox. I a cals militars, al final, s’està prou bé, perquè l’exèrcit francès és un exèrcit com cal, sense tradició colpista, i alguns dels seus membres tenien una cultura molt remarcable.
  Bezsonoff té la gràcia de fer creure, a través del seu estil assaonat, que la vida és com una caserna: una successió de bells gestos d’amistat viril, grans coneixences femenines, anècdotes simpàtiques i merdes com un piano. I ja pot ben bé ser així.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-9-2017

La prosa valenciana després de Fuster

  Vint-i-cinc anys després de mort, Joan Fuster continua tenint una presència gens negligible a la societat valenciana. Els amics de Posdata em demanen quins són els contorns d’aquesta presència i quina és la principal empremta cultural de l’influx fusterià. Curiosament, no són els aspectes ideològics –aquells que el de Sueca resumí en un parell de frases apressades i alguns textos urgents- els que han sobreviscut millor l’absència del mestre. Si Fuster ha influït en un sentit cultural profund ha sigut amb lliçons purament literàries. Ell mateix va escriure, en una carta a Josep Pla: “No voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i ‘en forma’ al País Valencià uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure –o almenys d’intentar-ho– aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…”   Com a resultat d’aquesta tasca de mestratge intel·lectual, s’han format desenes d’universitaris en molts camps diferents a l’empara de les idees fusterianes. Singularment, però, Fuster era assagista, i s’acollia al model d’un clàssic imperible: Michel de Montaigne. Ell, al capdavall, ens va ensenyar a llegir Montaigne i en va fer d’intèrpret, adaptant-lo a la sempre inhòspita –per reàcia a la cultura culta- realitat de la societat valenciana. Vint-i-cinc anys després que un infart acabara amb la vida de Fuster (mentre rellegia, i així ho testimonià la disposició de la seua tauleta de nit, els Essais), l’assaig manté, al País Valencià, una presència saludable i rellevant. Per primera vegada, un seguit d’autors, amb millor o pitjor voluntat, amb èxits més o menys destacables, polsa quotidiament la prosa literària de no ficció i produeix aforismes (com els excel·lents de J.J. Conill), dietaris (com els que ha antologat Joan Borja en Àncora del temps, 3i4, 2014), memòries (on destaquen títols com El tramvia groc, de Joan F. Mira), prosa purament especulativa... Com passa a les literatures europees de més ranci aboleng, ara ja comptem amb una tradició pròpia d’aquesta prosa apegada a la realitat, perfectament singularitzada dins la literratura catalana. És obvi que la ficció sempre té una vistositat més llépola –de cara al lector- que la no ficció. Això, que és un producte –encara- d’una concepció reduccionista de la literatura i, per què no dir-ho, d’una escassa educació literària, no té més transcendència que la que hi volguem atorgar. Ficció i no ficció són com dues cares d’una mateica moneda que els escriptors més desproveïts de manies usem indistintament, com ha de ser.
    Haruki Murakami, en De què parlo quan parlo d’escriure (2017), explica d’una manera molt amena la diferència entre gèneres. Escriu:

  “De petit vaig llegir en algun llibre la història de dos homes que anaven a veure com era el mont Fuji. Cap dels dos no l’havia vist mai. L’home intel•ligent es va limitar a quedar-se a la falda, es va mirar el Fuji des de diversos angles, es va dir: “Ah, o sigui que el Fuji és així; ja veig que és una muntanya magnífica”, i va girar cua. Va ser molt eficient. Va acabar en un tres i no res. L’home que no era gaire intel•ligent, però, incapaç d’entendre el mont Fuji tan fàcilment, es va quedar enrere i va voler pujar al cim ell mateix, amb les seves pròpies cames. Per fer això, cal temps i esforç. Et vas cansant fins a quedar exhaust. I al final penses: “Ah, o sigui que el Fuji és això”. L’acabes entenent, o almenys et quedes satisfet”.

   Per a Murakami els novel·listes són de l’estirp del segon home (“de la raça dels poc intel·ligents, si se’m permet l’expressió”): necessiten pujar al capdamunt de la muntanya per fer-se’n una idea clara. En canvi, el primer home podria representar bé la mentalitat assagística. Tot i que aquest apòleg està en un context d’ironia subtilment divertida contra els crítics literaris, que van maltractar sovint l’escriptor japonés al seu propi país, la història és útil. A mi m’ha recordat invariablement Joan Fuster al davant del Penyagolosa, en El País Valenciano. Els gairebé dos quilòmetres en vertical d’aquest pic emblemàtic impressionen el suecà que, de tota manera, es confessa poc avesat a “muntanyes frenètiques”. “Caldria pujar al cim –ens confessa-. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala d’un pessebre de saló. M’ho asseguren i ho crec: jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteixo de comprovar-ho per mi mateix”. Fuster, intel·ligentíssim, estava condemnat a ser només assagista…
  Al cap i a la fi, l’assaig –l’assaig autèntic-  és un gènere tan minoritari com la poesia però, com la poesia, proporciona a escriptors i lectors un ordre de satisfaccions tan peculiar i complet que, els lectors avesats només a novel·letes de lladres i serenos (ara que ja gairebé totes les novel·les són de lladres i serenos), cas de fer-ne un tast, sentirien la mateixa deliciosa i pessigollejant sensació del comensal habituat a hamburgueses ianquis de vedella el dia que prova per primera vegada la dieta mediterrània. Però l’hamburguesa fascina, atrau, sadolla, això és un fet. I el nivell de colesterol subsegüent n’és un altre. I de tots els colesterols, el literari és el més inexorablement nociu...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 23-9-2017

La mort del crític literari

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngez
Proa
Barcelona, 2017
315 pàgines

  Des que es va donar a conèixer com a escriptor amb Les confidències del comte de Buffon (1997), Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha anat bastint un edifici novel·lístic caracteritzat per l’adhesió al món de la Il·lustració i els valors de la cultura francòfila. En aquest primer títol i en altres com El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007), Domínguez ha pouat en un imaginari construït a partir d’un ampli coneixement de la cultura humanística i la cultura científica. Biòleg de formació, ha aportat a la literatura catalana una visió naturalista d’arrel acadèmica, cosa que ha contribuït a renovellar un gremi massa poc atent, sovint, a les novetats del món sempre decisiu de les ciències.
  Si descomptem l’assaig El somni de Lucreci (2013), escrit amb un estil descurat i apressat (però de contingut ben interessant, si és que és factible separar forma i fons), l’itinerari d’aquest escriptor valencià fa un tomb singular a partir de La sega (2015). Dues dècades després del seu primer llibre, Martí s’allunya de cabòries historicistes, però no de la pulsió naturalística. Ara, però, la seua visió d’amant de la natura es concreta en una història popular al voltant del món dels masovers i la tragèdia viscuda per aquests robinsons rurals en la dura postguerra espanyola. Aquesta nova trajectòria s’ha vist refermada, amb altres horitzons temàtics, amb L’assassí que estimava els llibres.
  Fart que els editors li retragueren que, a les seues novel·les, “no passava res”, Domínguez ha decidit prémer l’acelerador dels esdeveniments argumentals. Els grans editors d’ara, és clar, no són com els d’abans: volen que als llibres, sobretot, “passen coses”, perquè és així com fan caixa. Ja no els interessa la Literatura: només els diners. Però aquesta és una altra història.
  L’assassí que estimava els llibres s’adscriu –el títol és prou revelador- al gènere dels lladres i serenos, això que també s’anomena “novel·la negra”. Deixem les coses clares: no tinc el més mínim interès en aquesta mena de llibres. Massa sovint és un refugi on escriptors mediocres troben un niu suficientment càlid on posar els ous d’inquietuds més o menys tòpiques, que fan les delícies dels lectors poc exigents. Però no és el cas de Martí Domínguez, òbviament. Ens trobem davant un bon escriptor, que deambula per la trama que ha escollit amb una prosa cisellada, on salten, de tant en tant, imatges suggerents, comparacions i retrats notables: “Cuca li va mantenir la mirada i va creure distingir, sota un fullatge ben atapeït, el seu cor, com un préssec, pengim-penjam. Després va somriure, un somriure desafectat i lluminós, com una fletxa”.
  És aquesta prosa el que fa que un tipus com jo continue aquest relat fins al final. Crec que Martí volia divertir-se fent una crònica del lil·liputenc i esquifit món cultural d’una ciutat –València- bàsicament hostil a la cultura culta. El reportatge, incloent les vegades que fa l’ullet a personatges reals (a través de l’onomàstica, per exemple), ha complert els seus objectius. “En aquella ciutat –escriu- se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs”.
  En aquesta Nínive provinciana, la mort d’un crític literari inicia una peripècia que és l’excusa perfecta per desemmascarar les misèries d’un grapat d’éssers corpresos en la xarxa de les motivacions habituals: el sexe, la fama, l’estatus. El crític duia al damunt el llibre de Thomas de Quincey L’assassinat entès com una de les belles arts, ocasió de moments d’hilaritat antològics: “Si algú és permet un cop un assassinat, ben aviat li sembla poc robar, i de robar passa a beure i a no observar el Dia del Senyor, i d’aquí a les males maneres i la deixadesa. Un cop iniciat aquest camí de baixada, no es troba aturador. Molts han iniciat la seva ruïna amb algun assassinat que en aquell moment els semblava poca cosa”.
  Martí s’hi ha divertit i nosaltres, ara, ens podem divertir amb ell.

Joan Garí

Publlicat en Ara, 9-9-2017

Notes -estrictament- per a adults

Títol: Cafarnaüm
Autor: Jaume Subirana
Bromera
Alzira, 2017
245 pàgines

  Després de Suomenlinna i Adrada, Jaume Subirana torna amb els seus refinats “llibres de notes”, en aquest cas amb un conjunt d’apunts presos fa deu anys. Ha merescut el premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Baixa que organitzava Bromera en 2016 i, com cada vegada que un guardó etiquetat com a “Assaig” es dóna a un autèntic “assaig” (i no a un resum de tesi doctoral, a una investigació acadèmica o a un llibre d’autoajuda), els escriptors sense complexos de dedicar-nos a aquest massa sovint adulterat i baquejat ofici de la literatura estem d’enhorabona.
  De Subirana m’agrada, d’entrada, la seua vindicació de la prosa de no ficció –la prosa específicament adulta. En aquest sentit, vol inserir el seu text –a propòsit d’un malentès amb/contra els novel·listes- en un vector literari que comença en Llull, es continua en les Cròniques i esclata en ple segle XX en un esplet d’autors tan poc menyspreables com Pla, Carner, Espinàs, Fuster, Sagarra o Gaziel. L’articulisme, l’assaig especulatiu, les correspondències, les memòries, el fan sentir més còmode com a lector que la “novel·la convencional” i això, dit en públic en el delicat moment en què detenia l’honor –o el que siga- de ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes li va causar algun problema menor de caràcter periodístic, que després, a la nit a casa, dóna joc per al quadern privat.
  Ara ja podem entendre, doncs, que Cafarnaüm és un llibre atípic, una barreja de dietari i col·lecció de petits assajos lliures, un d’aquests volums que, publicat en anglès en alguna d’aquestes literatures per on Subirana es passeja amb admiració expectant esdevindria una petita troballa editorial. En català, però, pot ben bé esperar una clandestinitat més o menys rescatada pels amics i per algun escriptor fora d’òrbita (com ara el qui açò escriu), perquè el país és així, i no cal fer-hi més voltes.
  L’autor ens ha proveït d’una obra delicadament cosmopolita, atent a les altres literatures del món, on el jo es fa present, però no es mostra en excés. D’alguna manera, s’hi privilegia l’observació sense forçar el protagonisme absolut de l’observador, i això –potser- el diferencia d’un dietari clàssic. Subirana ens va informant d’algunes preocupacions gremials d’interès –del gremi dels poetes, el més pròpiament seu- i adopta un to que és particularment engrescador: una mirada detallista, líricament involucrada, motivada per una curiositat d’ampli espectre que sovint es refugia en una humilitat entranyable, que pot funcionar bé com a captatio benevolentiae.
  Les seues opinions sobre el nacionalisme, sobre el futur del català o de la nostra cultura (impagable l’apòleg del dit trencat d’Abbas Kiarostami) s’empiulen molt bé amb tot el devessall de tinta que va fer córrer la participació en la ja famosa Fira de Frankfurt, una ocasió impagable per a què les autoritats i els autors competents i algunes i alguns dels incompetents estiraren més el braç que la màniga. L’anècdota de Kiarostami ja la va explicar Subirana al seu blog Flux, que bivaqueja brillantment per la xarxa des de l’any 2003. Fa així:

“A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.

Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim”.

  Molt bé Cafarnaüm, doncs, i només una petita objecció, dissortadament massa habitual en molts dels nostres prosistes actuals: hi he llegit sentències redones (“Hi ha poques autopistes més còmodes que el menyspreu”, “Som una nació adversativa”), al costat de peces francament evitables (“La poesia dóna per a tot. I tot ho aguanta. Més que nosaltres, de vegades”). El perill d’un aforisme –o d’una simple frase- no és la superficialitat, sinó la banalitat: la distància curta és massa delicada per deixar-la a l’albir de la primera inspiració…
  Llevat d’això, aquesta és una mena de literatura poc “popular” destinada paradoxalment a perdurar quan s’apaguen les espelmes de tots els entusiasmes de broc gros. La vella lliçó de Txèkhov continua surant en l’aire: “El descobriment de Copèrnic o, posem per cas, el de Cristòfor Colom, ¿no va semblar, llavors, inútil, ridícul, mentre, en canvi, qualsevol ximpleria escrita pel primer idiota passavolant semblava la pura veritat?” (Les tres germanes, acte I).
  Tan simple com això.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 9-9-17

La mà que gronxa el bressol

Títol: Una dolça cançó
Autora: Leïla Slimani
Editorial Bromera
Alzira 2017
Trad. de Lluís A. Baulenas
181 pàgines

  L’últim premi Goncourt no és una novel·la d’intriga: a les primeres pàgines una mainadera ha assassinat els dos infants de què tenia cura. La història, segons sembla, té una base real. El relat que se’n seguirà és la peripècia d’aquesta estranya parisenca –Louise- que arriba a casa de Myriam i Paul com l’assistenta perfecta i un dia qualsevol –qui sap per què aquesta atziaga jornada i no qualsevol altra- decidirà agafar un petit gavinet i acabar amb la vida dels dos fills del matrimoni, Adam i Mila.
  Potser el lector espera, després de l’impactant inici del relat, que les gairebé dues-centes pàgines posteriors siguen la crònica psicològica i etiològica que aporten alguna llum sobre la motivació de la mainadera –sobre la seua horrible decisió final. En realitat, no és ben bé així. És obvi que escrutem la vida d’aquesta dona amb un cert detall, però les metàfores actuen com el final d’un penya-segat: “La seva cara era com un mar en calma, del qual ningú podria sospitar els abismes”. També caldrà dir que som davant d’una obra literària en majúscules: res ens ve donat, cap conclusió hi ve forçada, no hi ha un sentit perfectament diàfan que calme les ànsies cognoscitives del lector. Slimani es demostra una escriptora molt destra. Sota una prosa cristal·lina, precisa i tensa, servida amb una notable economia expressiva, els esdeveniments es van succeint. És cert que Louise té episodis de malenconia delirant. I arrossega un matrimoni fracassat i una maternitat també fracassada. Però, un assassinat? Quan té lloc un fet així, tot s’interpreta en retrospectiva. I, tanmateix, res no hi delata el perfil de la pitjor dels criminals, de la infanticida. No hi ha indicis tenebrosos ni pous inquietants. Només petits detalls acumulats, com les branquetes amb què un ocell tenaç, al final, fa el seu niu. Té fixació, per exemple, a no malbaratar menjar. Això la fa xocar amb Myriam, que no vol que done als xiquets aliments caducats sota cap concepte. Louise, un dia, es venja de la mare estricta col·locant-li damunt la taula la carcassa del pollastre que aquesta havia tirat a les escombreries, i que Louise ha fet repelar a Adam i Mila…
  Si no hi ha suspens, si tampoc hi ha una indagació zoliana a la recerca de les proves del caràcter criminal de la mainadera, tot esdevé llavors una pura celebració literària, en el sentit estricte d’aquest mot. És ací on Slimani demostra, amb la seua segona novel·la, les raons de les mestria que l’han feta mereixedora d’un gran premi al país on els grans premis encara tenen un sentit propi. Aquesta autora marroquina d’expressió francesa sap com bussejar en apnea pels amagatalls de l’ànima humana –i, específicament, de la femenina. No dibuixa un mostre: només una serventa que en el seu treball cerca la perfecció precisament perquè com a esposa i com a mare ha fracassat amb estrèpit. Una dona amb la seua motxilla de depressions i de tristeses que la porten a l’homicidi com la podrien haver portat, en una altra giragonsa del destí, al misticisme o a un suau escepticisme molt francès. La mena de persona que, en descobrir-se el seu gran crim, congrega un veïnat expectant i una mica atònit, des d’on s’aixeca de seguida, com una fatalitat sociopàtica, una frase anodina: “Doncs semblava molt normal”.
  Com es deia en un film prescindible, la mà que gronxa el bressol és la que domina el món. Però dubte que Louise volguera dominar res. Potser només buscava, com tots, un sentit en tot plegat. L’estil elèctric –com un trall- de Leïla Slimani ens va transportant cap a aquest final sense sorpreses. Les seues frases curtes, a vessar d’informació –molt eficaçment traduïdes per Lluís Anton Baulenas-, comprimeixen els fets, no deixen que es desborden en cap moment. Com en les històries que l’assistenta contava als infants, els bons moren al final, “no sense abans haver salvat el món”. Però, hi ha cap salvació en l’horror inútil?

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-7-2017

L'herència literària de Joan Fuster

D’Ors a Fuster

Per una història de l’assaig en la literatura contemporània

Gonçal López-Pampló

PUV, València, 2017

Ara que fa vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster seria un bon moment per avaluar el que queda del Fuster viu. Quan un autor passa avall, arriba el moment dels homenatges, dels ditirambes i de les canonitzacions. Tot això ho hem sabut fer molt bé. Però Fuster –ningú és perfecte- era escriptor, i els escriptors tenen una mena de posteritat molt diferent de les altres figures públiques. Qui llegeix ara –qui rellegeix, si ho preferiu- l’autor de El descrèdit de la realitat? A vegades tinc tendència a sospitar que els únics implicats en aquesta operació són els esforçats membres de la universitat, que han trobat en el nostre creador una matèria excel·lent per bastir tota mena d’artefactes doctorals, predoctorals o postdoctorals. I està molt bé, no cal dir-ho. Però un escriptor sense lectors “normals” és un escriptor definitivament mort i això és un excés que no estic segur que estiguem en condicions de permetre’ns. Al capdavall, quants grans autors, de l’estirp de Fuster, hem tingut els valencians en els últims cent anys?
  Mentre descansem de les preguntes retòriques, m’agradaria dir que aquest article vol posar el focus no en la posteritat del Fuster pare de la pàtria, gran ideòleg i consciència incorrupta del País Valencià, sinó en la seua influència entre els valencians que, després d’ell –i, en gran part, sota la seua influència-, s’han dedicat a la literatura. I és que de vegades fa la impressió que bona cosa del que s’ha escrit del de Sueca post mortem és el resultat de mastegar a consciència un parell de frases tòpiques: aquella on afirmava la “catalanitat” dels valencians i aquella altra que resava “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. No puc imaginar un llegat més malèfic per a l’autor de pàgines memorables (moltes pàgines i molt memorables) que quedar reduït a la faceta que ell mateix més menystenia de la seua biografia. Un escriptor fa literatura. Un intel·lectual compromès es parteix la cara per les seues idees. I quan tot passa, el que queda, si ha de quedar alguna cosa, ha de ser la literatura.
    Ja sabem bé que Fuster feia assaig. Però, què és exactament l’assaig? A jutjar per certes praxis modernes, deu ser tot llibre que no és ni una novel·la, ni un poemari ni una obra de teatre… I, tanmateix, l’autor de Causar-se d’esperar va definir molt bé el seu territori natural, tal com l’havia après del vell Montaigne: agitar idees, posar-les en quarantena, examinar(-se)-les. Fa molts anys vaig llegir un volum de Josep Iborra on explicava amb gran claredat la concepció de l’assaig del seu mestre i amic: Fuster portàtil (1982). Es veu, però, que no va ser un llibre amb massa èxit, perquè ara mateix encara ens preguntem què deu ser això de la literatura assagística.
  Gonçal López Pampló, per exemple, acaba de publicar una petita avaluació del fenomen (D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània. PUV). Era necessari, diria, que algú des de l’acadèmia parara una mica d’atenció en aquest aspecte, precisament el que desperta més dubtes entre el personal afectat. Pampló, molt influït pel estudis de pragmàtica ara en boga, ens explica la seua visió del fenomen i fins i tot ofereix una definició: “l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant”. Segons això, un assaig de debò estableix un “pacte autobiogràfic” amb el lector i es vehicula a través de l’argumentació.
  Tinc algunes discrepàncies de fons amb aquesta definició, bàsicament perquè crec que tot assagista autèntic és un narrador i que un dels elements essencials per avaluar-lo ha de ser la qualitat de la frase. No és cap casualitat que Fuster fora un gran aforista (i també Josep Pla, inadvertidament). L’aforisme és un microassaig, el mínim acte literari possible. La condició fragmentària del gènere exigeix que l’assagista haja de concentrar l’escriptura en cada simple sentència, d’on emergiran tot de conceptes –d’idees- que dotaran de substància (de pulsió narrativa) la seua prosa. També diu Pampló que l’assaig exclou radicalment la ficció però això seria en el segle XX. Precisament si les successives generacions aportem alguna cosa són aquesta mena de canvis: ni Fuster escrivia igual que Montaigne ni alguns dels que ens dediquem al gènere ara mateix ho fem igual que el de Sueca. Això, lluny de ser un empobriment, forma part de la riquesa intrínseca d’un ecosistema literari. Parafrasejant Xavier Pla, és la “veritat literària” el que cal buscar en els grans assagistes, i no el mite de la “veritat biogràfica”.
  El que fa molt bé Pampló és evidenciar la ridícula situació que vivim ara mateix amb els premis literaris. És comestible que quasi mai cap dels grans premis “d’Assaig” (així autoanomenats) de la literatura catalana actual es concedisca a autèntics assajos? Parle del “Joan Fuster” de València, del “Carles Rahola” de Girona, del “Josep Vallverdú” de Lleida o del que atorga Bromera a Alzira. Si D’Ors a Fuster ha de tindre alguna utilitat, hauria de ser traçar una ratlla definitiva entre un gènere literari tan respectacle com els altres i tota mena de volums, usualment de manufactura acadèmica, que usurpen el seu nom i acaparen els pocs recursos que hi dediquen institucions públiques i privades.
  I mentrestant la vida passa, ja fa un quart de segle del traspàs de Fuster i l’assaig continua en el seu llimb habitual. Serà perquè, com deia Montaigne, “el més difícil és ser d’un mateix”…

Joan Garí

Publicat en Posdata, 8-7-2017

Arthur Rimbaud, un pinxo de pronòstic reservat

Títol: Obra completa bilingüe
Autor: Arthur Rimbaud
Editorial Atalanta
Girona, 2016
Trad. de Mauro Armiño
1.513 pàgines

Rimbaud sempre serà Rimbaud –és a dir, un altre. Qualsevol que, a divuit anys, haja llegit Une saison en efer i després s’haja posat a escoltar Bob Dylan sap de quina textura està feta la modernitat dels qui ja podem anomenar el segle XX “el nostre primer segle”. Tot és allí: les contradiccions de la poesia que s’expressa en prosa, el vaticini des del XIX de la turbulència del segle XX, l’última innocència i la primera timidesa, el surrealisme i altres ismes que encara no tenen nom. És molt normal que Dylan anomenara “Rimbaud” la seua guitarra i també ho és que finalment li donaren el premi Nobel. La polèmica subsegüent entre aferrissats partidaris del guardó i radicals oponents és una altra de les escadusseres i irrellevants batalles dins gots d’aigua que ens solen regalar les xarxes socials. Si hi ha un autor del nostre temps que haja entès Rimbaud i haja posat en pràctica l’esperit dels seues escrits aquest és el vell Robert Zimmerman: quin sentit tindria, si no, destrossar sistemàticament un repertori genial en els directes, desenes de cançons magistrals minuciosament matxucades i oferides en forma de polpa sangonosa donant orgullosament l’esquena a un públic idiotitzat que aplaudeix el suïcidi com hauria aplaudit el contraban d’armes del jove Arthur a les fronteres d’Abisínia.
  Ah, la glòria, què dura és amb els genis! Res més oportú que Jacobo Fitz-James Stuart Martínez de Irujo, comte de Siruela, ens oferisca ara una modèlica Obra completa bilingüe d’Arhur Rimbaud, meticulosament traduïda per Mauro Armiño. Des del Mas Pou de Vilaür (Alt Empordà), el comte ordeix les acurades edicions del seu segell, Atalanta. D’això abans es deia Gauche divine, i no cal pensar què n’haria opinat el propi Rimbaud. Pel que sabem d’ell (i en aquest llibre ho tenim tot: poemes, proses, correspondència, esborranys i fins i tot anotacions dels quaderns escolars) era un pinxo de pronòstic reservat, un cul de mal seient disposat des de molt jove a deixar-se notar davant el món. Fins i tot en la fotografia de la primera comunió –replegada en la selecció d’imatges del volum- té la mirada ambígua de l’àngel malèfic, l’esclat desafiant del xaval que només ha fet creure que se l’ha pogut domar.
  És coneguda la seua relació amb Verlaine. Formaren una parella homosexual profundament violenta, com ha de ser l’amor autèntic. L’autor de Poemes saturnians va incloure el seu jove amant a l’antologia Els poetes maleïts, i això va encunyar una etiqueta imperible. Maleït? Quan apareix el volum, l’any 1884, Rimbaud ja fa una dècada que ha abandonat la literatura. Els seues únics interessos, llavors, eren la compra i venda de cafè, ivori, pells o armes. Era un peó del colonialisme francès a l’Àfrica, el continent que li oferia algunes de les coses sense les quals, probablement, no haguera pogut viure fins als trenta-set anys. En les seues paraules: “La marche, le fardeau, le désert, l’ennui et la colère” (Une saison en enfer), és  a dir “la marxa, el farcell, el desert, el desfici i la còlera”.
  L’any 1891, mentre gestionava una factoria comercial a Addis Abeba, el càncer fa que li hagen de tallar una cama, però la gangrena ja no es pot aturar. Mor el 10 de novembre. El seu pas per la vida havia sigut com el seu pas per la literatura: meteòric, virulent, apassionat, ambiciós i genial. Els seus versos són un just epitafi: “Qu’est-ce pour nous, mon Coeur, que les nappes de sang/Et de braise, et mille meurtres, et les longs cris/de rage, sanglots de tout enfer renversant/Tout ordre…” (“Què és per a nosaltres, Cor meu, les capes de sang/i de brasa, i mil assassinats, i els llargs crits/de ràbia, sanglots de tot infern trasbalsant/Tot ordre…”). Descanse en guerra.

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-7-2017