Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines

  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.689

L'animal que desitja callar

Títol: El desapercibido
Autor: Antonio Cabrera
Pepitas de calabaza
Logroño, 2016
161 pàgines

  Publica Antonio Cabrera dos llibres simultanis: el poemari Corteza de Abedul (Tusquets) i la col·lecció de proses El desapercibido (Pepitas de calabaza). D'Antonio he llegit versos que m'han trasbalsat però també peces prosístiques que  m'han fet pensar en la grandesa de la seua escriptura, potser eclipsada -injustament!- per altres castellanoescrivents de la seua generació. Recorde per exemple el volum El minuto y el año (Ediciones La Palma), recopil·lació d'articles apareguts originalment en l'edició valenciana del diari ABC. Amb una glossa d'aquest llibre suggeridor vaig inaugurar, com aquell qui diu, la meua secció setmanal (que després seria diària) en Público, que en pau descanse. 
  Un poc de la rara intensitat d'aquell El minuto y el año m'ha retornat, ara, amb les peces curtes de El desapercibido. No són proses de periòdic, però podrien ser-ho (mentre la premsa espanyola continue volent que els escriptors hi participem...). El temes? Tots el de la vida, diria. La llum del rovelló acabat de trobar (com un eco de "la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador tiomfant", en les tardes plujoses en què el petit Vladimir Nabokov i sa mare eixien a buscar bolets... i en trobaven! -tot descrit en aquell estil superb de Parla, memòria, els inoblidables records del Sant Petersburg pre-revolucionari); la dificultat -i la necessitat- d'estar sol; la millor hora del dia (les sis de la vesprada, segons Cabrera, i potser té raó: a mi és el moment d'una jornada en què ja no sent l'imperi violent de llegir Pessoa), la constatació -terrible però exacta- de formar part d'aquella mena d'hòmens que no hem fet res de profit (m'hi incloc!) abans dels trenta anys...
  Llegint Antonio Cabrera aprens coses de tu que no sabies (i, francament, no se m'ocorre un elogi major...), potser perquè ell mateix s'aplica aquella frase implacable de Canetti: "Cal defensar-se de tot el que som, però de manera que no ho destruïm". Al poeta valler això li sembla més raonable que el "sigues tu mateix" dels llibres d'autoajuda o la vella tautologia de Píndar, "arriba a ser el que ets".
  No discutiré amb Antonio de filosofia. És un tòpic (que jo mateix he practicat...) referir-s'hi com el "poeta filòsof" o el "filòsof poeta". En realitat, la càrrega sapiencial del que diu és perfectament escadussera. L'important és açò: en les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals  ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor. 
  La tàctica compositiva d'aquestes proses em subjuga: moltes d'elles comencen amb una frase rotunda, apodíctica, generosament suggeridora. Exemples: "Quien mejor siente es aquel que no siente con demasiada facilidad. Me espantan los sensibles". A vegades, la sentència rotunda és al final, a mode de conclusió inapel·lable: "Miro un árbol y veo en tregua el vértigo terrestre". En altres ocasions, espigolem aquestes troballes enmig del text, com qui no fa: "El hombre es un animal que desea callar".
  La mirada del savi, del qui estima el paisatge, la fauna i la flora, del qui calla perquè, quan haja de parlar, les seues paraules estiguen prenyades de sentit: no m'imagine Antonio participant en l'incendi de les xarxes socials a propòsit de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Ell sap bé que la poesia està oculta en les raconades més inimaginables. Per exemple, en el record d'aquella vespa blava que li va regalar son pare en fer els díhuit anys.
  La vespa blava. És curiós com les motos són masculines i les bicicletes, femenines (ara seré un poc incorrecte políticament: no em crucifiqueu massa...).  Deixeu-me divagar un poc, finalment, tal com ja vaig fer en un altre lloc: mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes.
   Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).

   La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.

  Sí, me n'he anat: tornem al llibre d'Antonio Cabrera. L'he subratllat immisericordement (amb llapis...), el recomane a crits, és d'una qualitat que ja fa mal. Voleu dir que podreu passar sense llegir-lo?

Joan Garí 

(Publicat en Posdata, 12-11-2016)

El luxe de ser humà

Títol: Sobretot no facis mal
Autor: Henry Marsh

Salamandra
Barcelona, 2016
Trad. de Jordi Cussà
317 pàgines

  Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com cada persona és única, el seu testimoni és primordial –únic també. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària –tot i que s’agraeix-, és prou amb una alfabetització bàsica. A no ser que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrena (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.
  Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva. Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aques teixit, puc veure la superfícia suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.
  Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan –gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre –el sorrut, malparlat i genial Doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé el seu treball –aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. “Humanitat” és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.
  Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta –la mínima moralia- de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).
  Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-10-2016

Paràbola del bon caçador

Títol: La finestra de Vermeer
Autor: Pere Rovira
Edicions Proa
Barcelona, 2016

  Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge- però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
  L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta (que és sempre la més útil, no la més entortolligada) s’han de llançar molts fulls a la parepera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen esciure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades.
  Per què s’escriu un dietari? Perquè es busca una veritat sobre un mateix. També la ficció pot vehicular aquesta veritat, però la qualitat específica del diari consiteix a mostrar-se un mateix amb l’antifaç escollit en el sentit que Nietzsche va entendre millor: “Tot el que és profund vol una màscara”. No es pot escriure res autèntic si no s’és persona (paraula que, en llatí, vol dir “màscara”). Així, quan assistim a una revelació fefaentment personal, ens sentim commoguts: s’ha encés un far en l’oceà de vulgaritat habitual en què xipolleja allò humà.
  Pere Rovira ens lliura ara el dietari que va redactar al llarg de l’any 2013. Poeta, narrador, professor: per damunt de tot, un caçador d’instants, de sensacions, de la mena de claredat que Vermeer introduïa als seus quadres des d’un fora de camp misteriós i sagrat. Aquesta llum és exterior i, alhora, es comunica secretament amb una d’interior. Sense aquesta comunicació, no hi ha literatura possible.
  He acompanyat Rovira en les seues llargues expedicions de cacera a la recerca de la seua pròpia ànima. És un home ja madur, deslliurat dels buits convencionalismes acadèmics, que ha estimat les dones i les paraules, i que ha estimat sobretot un pare que torna en somnis com un Laertes no assassinat per un germà ambiciós, sinó pels sospitosos habituals: els anys.  Ell va ensenyar al fill els secrets de la vida i de la natura. I després, mentre neteja la seua biblioteca, aquest batalla amb els versos propis i aliens, somia a traduir tots els moralistes francesos i espia les orenetes al cel. Rovira ho va contant en un quadern intens, amb una prosa d’indubtable qualitat. Sabent –això ja ho va dir Poe- que ningú ha escrit un llibre que mostre de veritat el cor d’un home, potser perquè aquesta mena de coneixement és impossible, o inabastable o perillós. Si no sabem d’on venim o on anem, per què hauríem de saber qui som?
  El caçador, així, esperarà el final de la veda, escoltant Schubert amb un got de vi a la mà. Farà un dietari com qui construeix una paret de pedra seca: per delimitar, per sostindre, per senyalitzar. La vida hi circularà en el que té d’enigmàtic, de provocador, de magnífic. I un dia, inadvertidament, el caçador trobarà “en la partió de la nit i l’aurora” no la perdiu sinó el gall salvatge, com en un poema de Joan Vinyoli. El caçador, llavors, comprendrà que aquesta veu intacta no pot ser cobrada. Amb l’essencial après, l’escopeta ja no és necessària.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1685

Vida i literatura

Títol: La vida de Txèkhov
Autora: Irène Némirovsky
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2016
Trad. de Margarida Casacuberta
176 pàgines

El triomf pòstum és la gran cabronada que la societat dedica als millors escriptors. El cas d’Irène Némirovsky, però, és especial. Entre els anys 20 i els 30, aquesta novel·lista ucraïnesa d’expressió francesa va viure moments de petita plenitud al seu país d’adopció amb relats com David Golder o El ball. La història, però, li reservava una peripècia que ja és ben coneguda: deportada a Auschwitz, on mor, un mantell d’oblit va cobrir l’escassa glòria que havia pogut atresorar. L’any 2004, més de mig segle després del seu decés, la publicació de Suite francesa –un meravellós fresc inacabat sobre l’ocupació alemanya de França- obre un cofre de tresors innombrables. Comença llavors el moment Némirovsky: vells manuscrits polsosos veuen la llum, es reediten textos antics, li concedeixen els premis que l’autora no va somiar en vida.
  Una d’aquestes joies, ara recuperada en català, és La vida de Txèkov. No és estrany que una dona com Némirovsky, d’una intel·ligència literària tan aguda, se sentís atreta per una peripècia vital com la de l’autor de L’hort dels cirerers. A partir sobretot del dens epistolari del l’autor rus, Némirovsky reconstrueix la biografia d’un ésser “de províncies” (en els marges és on cal buscar les herbes més delicades), que escriu perquè no té cap altra manera d’evidenciar les complexitats de la naturalesa humana, aquesta mateixa naturalesa que se li presenta en forma de malaltia després de concloure els seus estudis de medicina. La mare d’Anton és filla d’un marxant i el pare ve d’una secular estirp de pagesos. Némirovsky posa a treballar la seua fecunda imaginació de novel·lista: el que no sap fefaentment, ho fabula. Va construint així un gran mosaic amb les peces que cal: els inicis com a escriptor, el descobriment fascinador del teatre a tretze anys, l’influx de Tolstoi. Aquest darrer, però, no té res a veure amb Txèkhov: “Tolstoi és ple de passió, d’obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L’un crema com una flama; l’altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
  Sigues tolstoià o bé txekhovià, amic lector, llegiràs aquesta obra com una excusa per meditar sobre el destí dels grans escriptors (i, d’entre els més grans, cap com els russos). Némirovsky hi parla de tu a tu. Al capdavall, el seu destí tràgic va aparellat amb l’altura de les seues pàgines, demostrant així que vida i literatura formen una unitat torbadorament inextricable.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-9-2016

L'incident primordial

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial Proa
Barcelona, 2016
461 pàgines

En alguns manuals de teoria literària, allà on ensenyen els aprenents d’escriptor a construir un “conflicte narratiu”, se sol remarcar amb èmfasi la necessitat d’establir, al principi d’un relat, un “incident primordial”. Aquest episodi clau és el que donarà el to de la novel•la i permetrà modular la tensió emocional al llarg de les seues pàgines. El lector, amb aquest ham a la gola, no podrà abandonar la lectura: l’”incident primordial” haurà provocat en ell el mateix efecte que la porta entreoberta on s’aboca un infant. A l’altre costat hi ha un espectacle fascinador que no permet apartar la visió; un crim, un acte de sensualitat extrema, un enigma o una revelació. Tot lector és un xiquet que mira per la porta entreoberta i, si allò que veu l’enxampa, ja no aparta la mirada.
  Cal anotar, en aquest punt, la semblança d’aquesta teoria amb allò que, en aquesta superxeria ubèrrima que és la psicoanàlisi, s’ha anomenat també escena primitiva o primordial (Urszene, en alemany), és a dir, aquell moment en què un nen contempla –o imagina- la relació sexual dels seus pares. I és que ara ja sabem bé que el reverend Sigmund Freud va ser un científic pèssim, però un un colossal fabulador literari…
  Ramon Solsona, que és un tipus que sap molt bé què s’ha de fer amb una ploma quan es té a la mà, comença la seua nova novel•la, Allò que va passar a Cardós, amb una desena de pàgines de molt alt voltatge. Una nevada s’anuncia i algú, mentre tots es resguarden, és al carrer covant un crim. Cauen les primeres volves i l’ànim de l’assassí ha anat in crescendo. La seua víctima és un guàrdia civil. El motiu de l’acte?: cherchez la femme.
Aquest enterbolit venjador, que clava una piqueta a l’esquena de l’altre home, té la imatge d’una dona al cap. “No sé si passa sempre en els adulteris –reflexiona-, però jo vivia amb l’ai al cor, qualsevol contrarietat, per petita que fos, em semblava que m’havia de delatar, perquè l’acusació de l’amor prohibit s’estenia a tots els meus actes”.
  Heus ací l’incident primordial. El sexe, els cels, la mort: els sospitosos habituals. Però això desencadena una història llarga i complexa, que Solsona vehicula, sobretot, a través dels diàlegs dels personatges. Som a la vall del Cardós, als anys 60. Una caterva de gent s’ocupa en la transformació hidroelèctrica. Hi ha immigrants i gent del país, franquistes i antifranquistes. Solsona hi aplica una reconstrucció molt meritòria de la parla col•loquial de tots aquest individus. Els andalusos i els civils, lògicament, parlen en espanyol (si Tolstoi, en Guerra i pau, fa que els aristòcrates s’hi expressen llargament en francès, no sorprendrà que en una novel•la catalana el proletariat parle castellà).
  A poc a poc anirem posant noms als actors d’aquesta història. L’assassí primordial és Santi Vallory i la seua amant Rossita. Ell és tímid –les dones li fan un poc de por-, però amb Rossita s’aboca sencer. Ella és una senyora malcasada que ha trobat en Santi una mica de cortesia desesperada i un desllorigador sensual. La peripècia dels personatges avança com els rius del Pallars: amb una complexa virulència que alguns volen domesticar per convertir-la en simple fluid elèctric.
  Com les muntanyes, també els cors dels personatges d’aquest ambiciós relat pateixen sotracs profunds, espasmes d’una tectònica convulsa auspiciats pel grapat escàs de motius que determinen la sagrada continuïtat de la vida: amor, odi, poder. Aquest relat és un gran fresc dialogat, una radionovel•la que es centrifuga en un calidoscopi de bigarrada riquesa, on totes les vetes narratives s’entortolliguen fins confluir al final, també com un riu.
  La lliçó de tot plegat és que les motivacions de la gent són les mateixes a tot arreu, però cadascú juga, en el gran tauler biogràfic, amb el paper que pot o que li permeten. I és així com tot canvia però tot roman. I el que vulga contar-ho ha de saber que ja s’ha contat tot, però cal tornar-hi sempre, perquè cada lector és sempre el lector primordial.

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-9-2016

Les contradiccions dels països conte

Títol: Enlloc, mai
Autor: Iban Zaldua
Godall Edicions
Barcelona, 2015
Trad. de A. Munt i M. Colera
290 pàgines

  En l'"Apunt final" d'aquest recull de contes, l'escriptor donostiarra Iban Zaldua es refereix a una aguda teoria de Rodrigo Fresán a propòsit de les narratives nacionals. Segons Fresán "certes nacions són països conte i certs països són nacions novel·la", i ho exemplifica amb els casos d'Estats Units i d'Argentina. Els escriptors estatunidencs s'han passat la vida buscant una "gran novel·la americana" mentre Borges, per exemple -paradigma de l'escriptor argentí- no n'ha escrit mai cap. "Es necessita calma per escriure una novel·la -diu Fresán-; un conte es pot escriure des del centre exacte d'un terratrèmol". Zaldua, captivat per aquestes paraules, adapta al cas a la relació -literària- entre Espanya i Euskadi. Mentre els literats espanyols han buscat la novel·la perfecta, el títol més famós d'un autor basc contemporani és una col·lecció de contes (Obabakoak, de Bernardo Atxaga). I després hi ha "el tema": "Els gudaris d'ETA i els terroristes d'ETA són dos contes diferents, almenys".
  Tot això, al final d'un recull de relats breus. Algun sentit obvi? A l'hora d'abordar la presència d'ETA en les històries, per exemple. Com es parteix de la multiplicitat de punts de narració (no és la perspectiva unitària de la novel·la), s'hi acumulen diferents visions. En el conte Discutint amb mi mateix, per exemple, el protagonista acudeix a manifestacions a favor i en contra del terrorisme, com a exponent dels diversos jos que l'habiten. En Capbussar-te, una etarra que està sent torturada pel mètode de ser submergida en aigua pensa en els grans nadadors, en els oceans del món. En Què n'opines, del cessament de la lluita armada per part d'ETA?..., el punt de vista és inequívoc: el de les víctimes de la violència etarra. Llavors, què en pensa, Iban Zaldua, de l'assassinat polític? Que alguns el justifiquen i que altres el pateixen. Qua alguns el justifiquen i el pateixen alhora.
  Enlloc, mai, però, és molt més que un aplec d'històries al voltant d'ETA. Aquest és un tema entre més. Els contes més suggestius, al meu entendre, adopten una plasticitat com de realisme màgic hispanoamericà, filtrat per l'escepticisme irònic europeu (a la manera de Pere Calders, per fer-ho curt). D'aquí un personatge que, obsessionat per l'eterna joventut, viatja constantment cap a ponent, per evitar la nit (Cap a ponent). O aquella dona que acaba confessant-li al seu marit que és mort (el marit); aquest s'ho pren a bé, i acaben enraonant sobre el tema com cònjuges ben avinguts (Dilema moral).
  En general, aquest relats comencen amb una situació banal  i, de sobte, hi emergeix un element fantàstic (sovint relacionat amb la mort) que ens provocaria incredulitat, però el narrador l'integra hàbilment en el discurs, el disfressa, el neutralitza. En Les mosques, uns joves xarren. "Cada vegada hi ha més mosques", fa un. Fumen un cigarret i desenvolupen una conversa banal. De sobte, algú trau un comptador de radiació. El relat pren, llavors, un caire insospitat: ara s'afanyen, per algun motiu no explícit, a escampar la boira. El conte acaba i un món -subterrani- hi brolla. "Al cap d'uns instants sona la primera sirena d'alarma", és l'última frase del relat...
  Què n'hem de pensar, de tot plegat? Que un escriptor basc ha de parlar de la realitat basca, però també de la irrealitat basca. I, davant de qualsevol dubte, seguir sempre el consell de D.H. Lawrence: "No et creguis mai l'artista, creu-te el conte". No sol fallar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.680