Dormir sol

Títol: Una cara coneguda
Autor: Alfred Hayes
Edicions 62
Barcelona, 2015
Trad. d'Albert Torrescasana
143 pàgines

 Dormir amb algú altre és una de les cerimònies més delicades de la vida quotidiana. Hi ha l'amor i el sexe, és clar (en aquest ordre o en qualsevol altra combinació aleatòria), però després ve l'acte fisiològic en si, la pura necessitat de conciliar el son amb una altra persona a escassos centímetres. El son és un repte que s'ha d'emprendre -com la mort- en solitari. Per això les vides dels matrimonis antics estan plenes de petites baralles i incruentes batalles a compte d'aquesta proximitat nocturna: flassades mal repartides, sorolls extemporanis, descompensacions tèrmiques...
  Al narrador d'Una cara coneguda li passa que ha coincidit amb una dona en una festa, hi ha compartit la primera nit i el resultat és ben poc prometedor: tots dos tenen malsons, ell es desperta a mitja nit i ella dorm intranquil·la, "com algú que no pot anar més lluny i alhora ja ha anat massa lluny". En realitat, ella no li agrada del tot, tot i que la seua bellesa és "indiscutible". És clar que les circumstàncies en què l'ha coneguda no semblen les més prometedores: la xica havia intentat suïcidar-se ofegant-se a la mar, i ho haguera aconseguit de no ser per la intervenció del narrador. Això tenia lloc una nit qualsevol a Hollywood, "una ciutat on, quan passava alguna cosa, normalment passava molt de pressa o no passava". A Hollywood, però, si has evitat la mort d'una dona entra dins d'una certa lògica que hi comences un affaire. El problema ve, en tot cas, quan algú ha de verbalitzar això -la circumstància amorosa- com en una batalla a ultrança: hi has de matar o morir. Llavors, en el relat s'esdevé, com qui no vol la cosa, una de les declaracions d'amor més extraordinàries que haja llegit mai:

  "L'aire de la petita habitació estava tan carregat d'alguna cosa que, quan la vaig abraçar, vaig oblidar qui era jo i qui era ella, i en aquell moment tan condensat vaig sentir que algú murmurava: "T'estimo"; algú que va resultar que era jo."

  Una cara coneguda, fet i fet, abunda en felices troballes expressives. Té l'estil curt, electritzant i la fraseologia punyent de la bona literatura nord-americana. Hi ha al llibre, a més, una utilització molt intel·ligent de l'estil indirecte lliure, cosa que subratlla molt bé els dubtes vitals dels personatges ("Per què hi anava, a aquella ciutat, si no m'agradava? I, si no m'agradava la feina, per què em molestava a fer-la? Per diners, oi? Era un aspecte que calia tenir en compte, sí o no?"). Com a història d'amor, però, és evident ja des del principi que ha d'acabar malament: intempestivament, la dona d'ell (15 anys de matrimoni) anuncia que torna a casa des de Nova York. Això desencadena una llarga escena de despit i frustració que acaba amb l'amant tallant-se les venes a l'apartament del narrador. El que havia començat de manera tràgica té un final condigne. És clar que ella -aquesta ella sense nom, sense personalitat, sense futur- només era una altra aspirant a actriu de les que pul·lulaven per Hollywood, algú que ja intuïa, des del fons del seu ésser, "que no seria una cara coneguda ni acabaria sent enormement ampliada a les sales fosques dels cinemes".
  Potser després de tot això l'home que protagonitza aquesta novel·la curta pot retornar a una certa rutina. Probablement s'atrevirà a trencar amb la seua esposa, a qui ja no estima, i podrà tornar a viure sol, a dormir sol. La vida serà, així, menys amena i excitant, però també més tranquil·la i previsible. Potser, llavors, també seria el moment d'abandonar Hollywood, aquest estrany "bosc sagrat"...

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.666

Vides ben contades

Títol: Biografies parcials
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2015
209 pàgines

No sé ara mateix qui va dir que no hi ha vides inútils, sinó mal contades. Res més fascinant que el relat d'una biografia qualsevol, no necessàriament extraordinària. El fil subtilíssim que porta de la xafarderia a l'interés purament gnoseològic (si és que la gnoseologia, dit siga de passada, es pot donar de forma "pura") permet explorar l'inesgotable varietat de la fauna humana.
  Xavier Serra acaba de publicar en l'editorial Afers el tercer volum de Biografies parcials, un recull de retrats literaris d'homenots del País Valencià. De Serra sé el que diu la nota de solapa del seu llibre: es presenta com "un dels escriptors valencians més prolífics de la literatura catalana actual". He meditat una mica aquesta definició. "Escriptor valencià" i "prolífic" són conceptes una mica redundants. Ell i jo sabem que al nostre país per cada deu escriptors hi ha tres lectors. Això vol dir que un grapat d'individus escrivim tot de papers que no llegeix ningú, o gairebé ningú. D'això els qui en saben en diuen "vocació" (i encara "vocació autèntica"), i no té més importància.
  No he llegit tots els altres llibres de Serra, però les seues biografies són un producte refinat, gens empalagós, interessantíssim i literàriament impecable. Serra escull tipus ja d'una edat, i indaga en les claus habituals -la infància, els mentors, la circumstància familiar i social...- que els han convertit en hòmens d'un cert profit. En aquest lliurament hi compareixen l'escriptor Joan F. Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l'historiador Thomas F. Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i el professor Albert Hauf. Els motius de la selecció no s'hi expliquen. Entre ells hi ha alguns punts en comú, més enllà de la circumstància d'haver nascut entre 1936 i 1940. Mira i Blasco, per exemple, foren seminaristes (Hauf també) que van deixar la sotana in pectore per abraçar el marxisme, una evolució perfectament lògica: de fe en fe. Tots provenen del camp acadèmic (fins i tot Raimon, que somiava a fer carrera universitària), excepte Francesc Jarque, un fotògraf erotòman i bipolar.
  En un llibre així s'aprenen coses curioses. Serra és subtil, incisiu, implacable. Demostra un fons de lectures sòlid i meditat. Projecta sobre els seus biografiats una insistència opinativa que no defuig la crítica o el sarcasme, però que es refugia més sovint en una punxeguda ironia. Aquesta es vehicula, sobretot -a la manera planiana- en els adjectius. De vegades sembla que les vides alienes siguen l'excusa perfecta perquè Serra ens plantege, clarament, la seua cosmovisió. Llavors es comprén que ha entès perfectament la utilitat del gènere.
  Quan aborda Joan F. Mira fa unes consideracions molt útils sobre la recepció genèrica de la nostra literatura. Diu que Mira és un escriptor magnífic en la mitja distància: en els assajos entre les deu i les trenta pàgines. Als seus articles curts de premsa els manca un estil més contundent i a les novel·les els sobra tota la faramalla barroca dels referents (hiper)cultes. Dit això, Serra explica que l'obra assagística de Mira no ha rebut a penes atenció crítica i en canvi tothom hi ha celebrat la seua novel·lística. La causa: "el pànic dels crítics d'ofici a sortir fora del terreny del lirisme i la ficció"...  Només li ha faltat constatar un últim extrem: que, en la cultura catalana, bona cosa dels soi-disants "crítics literaris" no distingirien un gran escriptor -un escriptor de pes- ni que se'ls assegués al damunt.
  Fet i fet, quan acabes de llegir aquestes Biografies parcials tens la sensació que tota vida pot tindre sentit, que la teua pròpia vida seria un projecte ordenat i acomplert si algú la contara tan bé...

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-5-2015

Contra la lliga dels ximples

Títol: Màximes i pensaments
Autor: Chamfort
In Púribus Llibres
Tavernes Blanques, 2016
Trad. de Guillem Calaforra

193 pàgines

  Una editorial que comença es juga molt en els seus primers títols. El flamant segell valencià In Púribus Llibres ha encetat la seua travessia amb quatre apostes fortes: Passeres, d'Amadeu Viana (proses elucubratives dignes d'un Borges obsedit per Escher), Balanç d'existències, de Joan Dolç (o el plaer de divagar -en el sentit etimològic- a partir de fotografies suggerents), Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill (amb la còlera apodíctica pròpia d'una intel·ligència salvatge) i el que constitueix probablement la joia d'aquest ram de flors del mal, les Màximes i pensaments de Chamfort.
  Si no vaig errat, és la primera vegada que es publiquen els aforismes de Sébastien Roch Nicolas en català. La gesta és obra de Guillem Calaforra, que ja va proporcionar-nos una versió canònica, des de l'original polonès, dels Pensaments despentinats de Stanislaw Jercy Lec (aventura editorial on jo mateix vaig tindre alguna cosa a veure). Per als amants de la literatura aforística, hi ha un fil invisible que va de Chamfort a Lichtenberg, i després esclata en les troballes furioses de Nietzsche i es dissemina en la lúcida amargor de Renard, la metafísica impossible de Cioran, la ironia àcida de Lec. Tots els aforistes tenen un aire de família, això és un fet. Frueixen amb el tour de force permanent que suposa haver de dir-ho tot en una frase, jugant-s'hi la vida  a cara o creu. Observen els escriptors extensos més amb llàstima que amb enveja i guarden les seues Obres Completes en un sol quadern.
  Un editor amic trobà el quadern de Chamfort i el publicà pòstumament. Gràcies a això conservem el llegat d'un home que va prendre partit contra els privilegiats del seu temps ("A França hi ha set milions de persones que demanen almoina i dotze milions que no estan en situació de donar-los-en") però que, quan va esclatar la revolució francesa, no s'hi va saber acomodar. Per damunt de tot, Chamfort odiava la imbecilitat, i en "la lliga dels ximples contra les persones d'enginy" va escollir bàndol ràpidament. Esprit és precisament un terme que apareix sovint en aquests aforismes, tot i que traduir-lo com a "enginy" no esgota el seu espectre semàntic.
  Siga com siga, la manera de pensar de Chamfort no li va fer gens còmoda la vida en societat. No freqüentava els altres escriptors, ni anava mai a l'Acadèmia. No va buscar el triomf, a partir d'una convicció insubornable: "El que atorga l'èxit a moltes obres és la relació que es troba entre la mediocritat de les idees de l'autor i la mediocritat de les idees del públic".
  No direm que Chamfort és el més brillant dels aforistes francesos de l'època. D'alguna manera, però, va saber condensar les virtuts de molts altres autors, tal com resumeix molt bé Calaforra: "Conté la capacitat d'autoanàlisi de Montaigne, el refinament argumental de Pascal, la desfascinació sistemàtica de La Rochefoucauld i -alerta!- el nihilisme començat a esbossar en el Diderot de El nebot de Rameau i en el baró d'Holbach".
  La posteritat va ser ambígua amb el seu geni: a França se'l reedita poc; arreu, és un nom més conegut que llegit, probablement. L'home que va dir "Els pobres són els negres d'Europa" va acabar perseguit pels revolucionaris -com ha de ser. Podríem pensar que es va avançar al seu temps, però la mitomania hi està de sobres. Simplement, era lúcid, i les masses (totes les masses) sospiten de l'excés de llum. Col·locat ara, entre nosaltres, en una editorial anomenada In Púribus Llibres (de in puris naturalibus: en conill), sembla el millor destí possible del qui va escriure el seu propi epitafi: "Quan algú vol agradar en societat s'ha de decidir a permetre que li ensenyin moltes coses que no sap, i que ho faci gent que les ignora". I així és.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-5-2016

Periodisme sense metàfores

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix
Editorial Destino
Barcelona, 2016
273 pàgines

  Es parla sovint, en la política actual, de les "portes giratòries". Els qui utilitzen aquesta expressió metafòrica fan referència al costum, tan habitual en tot Occident, dels polítics que, immediatament després de deixar el càrrec públic, troben una acomodació confortable al consell d'administració d'alguna benèfica multinacional. Es dóna la circumstància que les empreses en qüestió havien estat sovint beneficiades per l'acció del govern on pertanyia el seu nou fitxatge. Basculant sobre la seua ben engreixada polleguera, la porta feia, doncs, una funció imprescindible, tot i que -ara, amb les carasses de la "nova política"- òbviament antipàtica...
  Quan Lluís Foix va emprendre les seues memòries d'una vida treballant per al diari La Vanguardia, va triar aquest títol amb un cert aire desmenjadament entremaliat. La "porta giratòria" a què fa referència era la barrera física que permetia l'accés a la mítica redacció del carrer Pelai, 28. Una simple fita arquitectònica però, també, alguna cosa més: "el símbol de l'adequació del diari a les modes, als poders i als canvis d'una ciutat i d'un país". En mans d'un estilista ferotge o simplement d'un periodista que no crega que "la metàfora és un gènere antic, desfasat i caduc" (com pensa Foix), aquesta porta real haguera donat un gran joc literari, fins i tot filosòfic. Foix, però, és un home tan plàcid i neutral com el diari que ha dirigit i subdirigit en diferents etapes d'una llarga trajectòria. Una porta és una porta, doncs. I la resta -deu pensar- és poesia lírica...
  Amb aquest frontispici, tenim clar de seguida quina mena de llibre de records ha escrit el senyor Foix. Un d'amable, pacífic i apaivagat. De fet, en un text així el periodisme apareix retratat com un ofici gris, moderadament excitant a vegades, més sovint la font d'una tirallonga inesgotable d'anècdotes. De fer cas del seu relat (i no tenim per què no fer-ho), des de La Vanguardia s'hauria dut a terme, més que una indagació avaluadora de la realitat, un exercici continuat de relacions públiques... Cinc generacions de la família Godó hi han esmerçat "un estil patriarcal sense complexos", no oblidant-se mai de fer caixa: "Els diners -rememora Foix- entraven a dojo".
  Fidel reflex del caràcter del país que l'havia fet possible, La Vanguardia va propiciar un periodisme mesell, mansoi, pactista, possibilista i quan ha calgut -només quan ha calgut- alternativament covard o audaç.
  L'autèntic objectiu de l'autor, però, sembla ser inventariar tot un seguit d'anècdotes sobre la gent que va conèixer al carrer Pelai, quan el seu hall era ple de conserges, a la redacció només s'escoltava el rumor mecànic del tèlex i els gasetillers sortien a les 2 de la matinada (alguns, encara sobris) amb el diari sota el braç.
  L'estil de Foix  s'acobla perfectament a la seua filosofia de l'ofici: és d'una neutralitat pasteuritzada. Resulta correcte des del punt de vista periodístic però, en un llibre que ha guanyat el premi que porta el nom del nostre més insigne prosista, fa la sensació d'estar, més que escrit, simplement redactat.
  Potser en el fons tot forma part d'una mateixa estratègia. L'autor evoca una etapa irrepetible de conxorxa entre la premsa i el poder, de corresponsals amb vides còmodes i fins i tot prestigioses, de meritoris que podien esperar un ascens -perfectament funcionarial- per etapes, de corresponsals de poble ben pagats i ben tractats per la direcció... Quasi tot això s'ha acabat (bé: la conxorxa...), però les portes continuen girant. Podrien deixar de fer-ho?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1661

Una casa on sempre hem viscut

 

Títol: Atlàntic

Autor: Francesc Mompó

Voliana Edicions

Argentona, 2016


  Recorde bé la meua primera visita al Chelsea Hotel. Això era l'any 1990 i jo vivia a Nova York, que és l'única ciutat on realment es pot viure fora del lloc on has nascut. Ho he contat en Història d'Amèrica, em sembla. Això era el carrer 23 i em ve a la memòria un hall bigarrat, ple de pintures i objectes artístics. En aquest hotel Jack Kerouak va escriure On the road, i Leonard Cohen va santificar una apassionada història d'amor amb Janis Joplin. D'aquí ve aquella cançó, Chelsea Hotel, que diu això (i que jo he traduït amb la màxima fidelitat de què he sigut capaç):

    I remember you well in the Chelsea Hotel

    You were talking so brave and so sweet 

    Giving me a head-on in an unmade bed

    While the limousine was waiting in the street

    Those were the reasons amb that was New York

    Etc.

    [Et recorde bé al Chelsea Hotel

    Parlaves decididament i dolçament

    Mamant-me-la al llit desfet

    Mentre les limusines esperaven al carrer

    Aquestes eren les raons i això era Nova York]

Aquestes eren les raons, certament -i això era Nova York, l'única  ciutat que no n'imita cap altra. Tants anys després, el poeta Francesc Mompó  ha escrit un llibre en forma de cor, on la sístole s'esdevé a Amèrica, i la diàstole a Europa. Un amor així, partío, necessita còmplices: a l'un costat Patti Smith i Jack Kerouak (qui, si no?). A l'altre, Baudelaire i Lautréamont. Quatre punts cardinals per formar un quadrilàter perfecte, on escenificar un bell combat. Mompó hi parla, amb intensitat i eficàcia, de l'únic sentiment que, al seu torn, no n'imita cap altre: l'amor. "T'odie tant com t'estime", li fa -com si fora Catul- a una bella anònima. I des de l'altre costat se sent com una veu d'ultratomba afirma: "He rebut la vida com una ferida".

  Sí, amics, la ferida és el propi amor, i també certa clivella sagrada, la seua més preci(o)sa metonímia. Perquè Atlàntic, ara ja ho podem dir, és un llibre d'amor, un opuscle que podria haver estat ideat per un trobador del segle XIII, amb la condició que hagués llegit -o simplement somiat-, en un ràpid viatge al futur, "Lesbos" de Charles Baudelaire:

    Mère des jeux latins et des voluptés grecques,
    Lesbos, où les baisers, languissants ou joyeux,
    Chauds comme les soleils, frais comme les pastèques,
    Font l'ornement des nuits et des jours glorieux,
    Mère des jeux latins et des voluptés grecques


    Etc.

 Aquests dies gloriosos passats a la carretera, escoltant Patti Smith, han de concloure necessàriament amb una sentència lapidària: "Seràs fill de la follia". La ferida, que és l'origen del món, mena a aquesta mena de conclusions.

  He llegit aquest llibre amb un bourbon a la mà mentre escoltava Me and Bobby MacGee, que té la màgia de les cançons agòniques, com han de ser tots els himnes dedicats a l'amistat. I després Carles Duarte, al pròleg, sentencia que "Atlàntic és un llibre que ens obre les portes d'una casa on potser no sabíem que ja havíem viscut". Aquesta casa es diu Literatura i Francesc Mompó és el seu preclar majordom. Escolteu Atlàntic. Després, llegiu-lo. L'ordre de la bellesa segueix aquesta direcció (A la carretera sempre...).


Joan Garí

Faula moral peruana

Títol: Cinco esquinas
Autor: Mario Vargas Llosa
Alfaguara
Barcelona, 2016
314 pàgines

A les eleccions generals de l’any 1990, al Perú, el ja celebèrrim novel·lista Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) s’enfrontava a Alberto Fujimori, un enginyer agrònom d’ascendència asiàtica. Contra el que feien creure les primeres enquestes, Fujimori va acabar sortint-se’n: va vèncer-lo en segona volta amb el 60% dels vots. Vargas Llosa, que tenia el suport dels partits tradicionals de centre i de dreta, va viure aquesta derrota com una humiliació, sent com és un home que no està avesat a fracassar en cap dels seus propòsits biogràfics.
  Un quart de segle després d’aquells fets, l’escriptor -quan ja era premi Nobel- va ordir la trama d’un relat ambientat a la Lima sota l’imperi de Fujimori. Si llavors els moviments Sendero Luminoso i Túpac Amaru projectaven la sanguinària amenaça del terrorisme sobre la societat peruana, el fujimorisme hi responia amb mà dura i les dubtoses arts politicopolicials de Vladimiro Montesinos, àlies el Doctor, l’home que manejava tots els fils de la guerra bruta del règim contra l’oposició. És evident que Montesinos va col·laborar sinistrament en la desfeta de Vargas Llosa, i per això resulta natural que l’autor de La ciudad y los perros (1963) el faça aparèixer en la seua última narració transparentat rere el seu pseudònim més conegut
  Cinco esquinas, ara ja ho podem revelar, és de fet una curiosa història de moralitat ambigua a l’entorn d’un afer periodístic en aquells anys de plom. Enrique Cárdenas, un respectat empresari de la capital, és víctima d’un xantatge. Rolando Garro, director de la revista Destapes (una miserable capçalera del periodisme groc local), vol que l’empresari hi invertisca per afavorir la respectabilitat de la publicació, amenaçant-lo amb unes compromeses fotografies de la participació de Cárdenas en una tèrbola orgia. Com que aquest s’hi nega, Destapes revela les imatges en qüestió, amb tot luxe de detalls, descobrint la part més fosca de Cárdenas: “Magnate colato haciendo chucherías” (és a dir, traduint del peruà, “Magnat nu [enganxat] fent porcades”). 
  Paral·lelament, la dona de l’empresari, Marisa, té un afer lèsbic amb la seua millor amiga. Una escena intensament eròtica entre elles obre precisament el relat. Amb la paciència dels vells rellotgers, Vargas Llosa va organitzant la seua novel·la. Sap on va cada peça i pot ser tan magistral com calga. Naturalment, els qui han cavalcat dracs, si ara els sorprenem a cavall d’un vulgar pura sang ens semblen menys audaços, però en realitat això és injust. No podem, cada vegada que Vargas no escriu un llibre com Conversación en la catedral (1969), acusar-lo de falta d’ambició, de viure de rendes. En volums com el citat, el peruà volia rivalitzar amb Déu -segons confessió pròpia-. En un combat així, s’abandona el camp de batalla exhaust, molt debilitat, totalment desproveït de forces. I, en definitiva, quantes obres mestres admet una vida d’escriptura, per llarga que siga? 
  És per això que s’ha de jutjar Cinco esquinas sense comparar. És una novel·la molt ben construïda, amb un domini del llenguatge notable, atent al motle clàssic (estil indirecte lliure, escenes paral·leles) que Vargas va aprendre fa molts anys de Gustave Flaubert, el gran mestre de tots els contadors d’històries. Una cosa diferent és quin és el sentit d’aquesta faula. Els protagonistes de classe alta se’n surten molt bé, de tots els tràngols; els de classe baixa només hi tenen dues vies: la mort (o el seu equivalent, la reclusió perpètua) o la redempció. Aquesta segona via és la que escull Julieta Leguizamón, la successora de Garro en Destapes. Traint el Doctor, desemmascarant la seua xarxa de corrupció, blanqueja una vida professional abjecta, demostrant potser que un periodista de raça (ni que siga un periodista groc) sempre acaba ensenyant l’esperó.
  Diu Iñaki Uriarte, al seu diari: “Vargas Llosa podria haver-se dedicat a qualsevol altra cosa i sempre hauria arribat molt amunt”. L’afirmació és ben exacta, però si haguera guanyat les eleccions del 1990 potser hi hauria hagut un polític mediocre més i s’hauria perdut un bon escriptor.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-4-2016

Teoria de la traïció

Títol: Judas
Autor: Amos Oz
Editorial Siruela
Madrid, 2015
304 pàgines

Conserve aquelles olives (sóc -ho confessaré- una mica fetitxista amb determinats objectes). Aquells petits fruits verdosos disseminats per terra, al capdavall, havien caigut d’unes oliveres que, m’asseguraven, tenien una edat perfectament certificada: dos mil·lennis. Bé podien haver estat ja, doncs, en aquella jornada en què Judes, un del grup dels dotze, va besar Jesús i, amb aquesta insignificant acció, el va trair.

Guarde records intensos de la Muntanya de les Oliveres, a la vall del Cedró, a l’est de Jerusalem. Tota la ciutat és un vòrtex emocional fabulós, amb tres religions poderoses concentrant-hi els seus emblemes més sagrats, antigues supersticions sancionades en textos polsosos que lluiten per ser considerades “verdaderes”. Res més antropològicament revelador que la història d’una religió. Per això és especialment oportú que Amos Oz, el gran escriptor israelià, haja dedicat a Judes la seua última novel·la.

Per què Judes? Perquè és una de les figures més fascinants de tota la peripècia de Jesús. Sense ell, per començar, no hi hauria hagut cristianisme. Calia la traïció perquè el Fill de l’Home fos crucificat i poguera assolir així el seu destí. Calia una intel·ligència subtil i un cor sensible com el de Judes per comprendre de seguida que Jesús era realment fill de Déu, i per això havia de morir en una creu, a la vista de tots. Per complir els designis del seu pare.

El preu que va haver de pagar Judes per tot això fou incommensurable. La vida, en primer lloc. I després una cosa més terrible: passar a la història, en totes les llengües, com a símbol de la pitjor deslleialtat. Curiosament, i a pesar que Jesús i tots els seus apòstols eren jueus, només Judes ha quedat gravat com a tal en la consciència popular cristiana. I si hi ha un antisemitisme de veta profunda des de llavors, reflexiona Amos Oz, aquest és sens dubte el d’arrel catòlica.

El jove Shmuel As, a l’hivern del 1959 entra a treballar al servei d’un vell invàlid, Gershom Wald. Però Wald no viu sol: per la seua casa deambula Atalia, una rotunda bellesa madura (digna de Stephen Vizinczey). És la seua nora. El fill de Wald -l’home d’Atalia- va morir a la guerra del 1948. Shmuel es deixa fascinar per aquesta estranya família, mentre cura les seues ferides (la xicota el va deixar sobtadament) i prepara un treball sobre la figura de Jesús i la seua relació amb el món jueu. Judes hi emergeix com una fita ineludible, un desllorigador inevitable. Aviat, però, els misteris de Wald i Atalia s’aclariran. El pare d’ella, Shaltiel Abravanel, va ser un sionista partidari de l’entesa amb els àrabs. Contrari a la creació de l’Estat d’Israel (pel que suposava de marginació dels palestins), va ser bandejat per la societat hebrea de l’època. Va passar a ser un traïdor.

De sobte, Shmuel va comprenent, i nosaltres amb ell. La figura del traïdor emergeix com la d’un valent que s’avança al seu temps, i fa el que cal per un preu que ningú està disposat a pagar. Ara és el mateix Amos Oz qui s’hi retrata: l’intel·lectual que, sent un jueu pur (nascut al bell mig de la Jerusalem dels anys 30), es juga el tipus en favor dels drets dels palestins.

El relat va completant el seu sentit. Atalia i Shmuel es coneixeran, en el sentit bíblic (Atalia també és una traïdora: a la memòria del seu marit, si més no). Shmuel abandonarà la casa. Les olives -d’arbres mil·lenaris- que vaig emportar-me d’aquell viatge a Israel són un record sòlid -i efímer- d’una terra emulsionada pel fet sagrat. I on hi ha sacrifici hi ha d’haver traïció. És la lliçó de Judes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-3-2016