Periodisme sense metàfores

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix
Editorial Destino
Barcelona, 2016
273 pàgines

  Es parla sovint, en la política actual, de les "portes giratòries". Els qui utilitzen aquesta expressió metafòrica fan referència al costum, tan habitual en tot Occident, dels polítics que, immediatament després de deixar el càrrec públic, troben una acomodació confortable al consell d'administració d'alguna benèfica multinacional. Es dóna la circumstància que les empreses en qüestió havien estat sovint beneficiades per l'acció del govern on pertanyia el seu nou fitxatge. Basculant sobre la seua ben engreixada polleguera, la porta feia, doncs, una funció imprescindible, tot i que -ara, amb les carasses de la "nova política"- òbviament antipàtica...
  Quan Lluís Foix va emprendre les seues memòries d'una vida treballant per al diari La Vanguardia, va triar aquest títol amb un cert aire desmenjadament entremaliat. La "porta giratòria" a què fa referència era la barrera física que permetia l'accés a la mítica redacció del carrer Pelai, 28. Una simple fita arquitectònica però, també, alguna cosa més: "el símbol de l'adequació del diari a les modes, als poders i als canvis d'una ciutat i d'un país". En mans d'un estilista ferotge o simplement d'un periodista que no crega que "la metàfora és un gènere antic, desfasat i caduc" (com pensa Foix), aquesta porta real haguera donat un gran joc literari, fins i tot filosòfic. Foix, però, és un home tan plàcid i neutral com el diari que ha dirigit i subdirigit en diferents etapes d'una llarga trajectòria. Una porta és una porta, doncs. I la resta -deu pensar- és poesia lírica...
  Amb aquest frontispici, tenim clar de seguida quina mena de llibre de records ha escrit el senyor Foix. Un d'amable, pacífic i apaivagat. De fet, en un text així el periodisme apareix retratat com un ofici gris, moderadament excitant a vegades, més sovint la font d'una tirallonga inesgotable d'anècdotes. De fer cas del seu relat (i no tenim per què no fer-ho), des de La Vanguardia s'hauria dut a terme, més que una indagació avaluadora de la realitat, un exercici continuat de relacions públiques... Cinc generacions de la família Godó hi han esmerçat "un estil patriarcal sense complexos", no oblidant-se mai de fer caixa: "Els diners -rememora Foix- entraven a dojo".
  Fidel reflex del caràcter del país que l'havia fet possible, La Vanguardia va propiciar un periodisme mesell, mansoi, pactista, possibilista i quan ha calgut -només quan ha calgut- alternativament covard o audaç.
  L'autèntic objectiu de l'autor, però, sembla ser inventariar tot un seguit d'anècdotes sobre la gent que va conèixer al carrer Pelai, quan el seu hall era ple de conserges, a la redacció només s'escoltava el rumor mecànic del tèlex i els gasetillers sortien a les 2 de la matinada (alguns, encara sobris) amb el diari sota el braç.
  L'estil de Foix  s'acobla perfectament a la seua filosofia de l'ofici: és d'una neutralitat pasteuritzada. Resulta correcte des del punt de vista periodístic però, en un llibre que ha guanyat el premi que porta el nom del nostre més insigne prosista, fa la sensació d'estar, més que escrit, simplement redactat.
  Potser en el fons tot forma part d'una mateixa estratègia. L'autor evoca una etapa irrepetible de conxorxa entre la premsa i el poder, de corresponsals amb vides còmodes i fins i tot prestigioses, de meritoris que podien esperar un ascens -perfectament funcionarial- per etapes, de corresponsals de poble ben pagats i ben tractats per la direcció... Quasi tot això s'ha acabat (bé: la conxorxa...), però les portes continuen girant. Podrien deixar de fer-ho?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1661

Una casa on sempre hem viscut

 

Títol: Atlàntic

Autor: Francesc Mompó

Voliana Edicions

Argentona, 2016


  Recorde bé la meua primera visita al Chelsea Hotel. Això era l'any 1990 i jo vivia a Nova York, que és l'única ciutat on realment es pot viure fora del lloc on has nascut. Ho he contat en Història d'Amèrica, em sembla. Això era el carrer 23 i em ve a la memòria un hall bigarrat, ple de pintures i objectes artístics. En aquest hotel Jack Kerouak va escriure On the road, i Leonard Cohen va santificar una apassionada història d'amor amb Janis Joplin. D'aquí ve aquella cançó, Chelsea Hotel, que diu això (i que jo he traduït amb la màxima fidelitat de què he sigut capaç):

    I remember you well in the Chelsea Hotel

    You were talking so brave and so sweet 

    Giving me a head-on in an unmade bed

    While the limousine was waiting in the street

    Those were the reasons amb that was New York

    Etc.

    [Et recorde bé al Chelsea Hotel

    Parlaves decididament i dolçament

    Mamant-me-la al llit desfet

    Mentre les limusines esperaven al carrer

    Aquestes eren les raons i això era Nova York]

Aquestes eren les raons, certament -i això era Nova York, l'única  ciutat que no n'imita cap altra. Tants anys després, el poeta Francesc Mompó  ha escrit un llibre en forma de cor, on la sístole s'esdevé a Amèrica, i la diàstole a Europa. Un amor així, partío, necessita còmplices: a l'un costat Patti Smith i Jack Kerouak (qui, si no?). A l'altre, Baudelaire i Lautréamont. Quatre punts cardinals per formar un quadrilàter perfecte, on escenificar un bell combat. Mompó hi parla, amb intensitat i eficàcia, de l'únic sentiment que, al seu torn, no n'imita cap altre: l'amor. "T'odie tant com t'estime", li fa -com si fora Catul- a una bella anònima. I des de l'altre costat se sent com una veu d'ultratomba afirma: "He rebut la vida com una ferida".

  Sí, amics, la ferida és el propi amor, i també certa clivella sagrada, la seua més preci(o)sa metonímia. Perquè Atlàntic, ara ja ho podem dir, és un llibre d'amor, un opuscle que podria haver estat ideat per un trobador del segle XIII, amb la condició que hagués llegit -o simplement somiat-, en un ràpid viatge al futur, "Lesbos" de Charles Baudelaire:

    Mère des jeux latins et des voluptés grecques,
    Lesbos, où les baisers, languissants ou joyeux,
    Chauds comme les soleils, frais comme les pastèques,
    Font l'ornement des nuits et des jours glorieux,
    Mère des jeux latins et des voluptés grecques


    Etc.

 Aquests dies gloriosos passats a la carretera, escoltant Patti Smith, han de concloure necessàriament amb una sentència lapidària: "Seràs fill de la follia". La ferida, que és l'origen del món, mena a aquesta mena de conclusions.

  He llegit aquest llibre amb un bourbon a la mà mentre escoltava Me and Bobby MacGee, que té la màgia de les cançons agòniques, com han de ser tots els himnes dedicats a l'amistat. I després Carles Duarte, al pròleg, sentencia que "Atlàntic és un llibre que ens obre les portes d'una casa on potser no sabíem que ja havíem viscut". Aquesta casa es diu Literatura i Francesc Mompó és el seu preclar majordom. Escolteu Atlàntic. Després, llegiu-lo. L'ordre de la bellesa segueix aquesta direcció (A la carretera sempre...).


Joan Garí

Faula moral peruana

Títol: Cinco esquinas
Autor: Mario Vargas Llosa
Alfaguara
Barcelona, 2016
314 pàgines

A les eleccions generals de l’any 1990, al Perú, el ja celebèrrim novel·lista Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) s’enfrontava a Alberto Fujimori, un enginyer agrònom d’ascendència asiàtica. Contra el que feien creure les primeres enquestes, Fujimori va acabar sortint-se’n: va vèncer-lo en segona volta amb el 60% dels vots. Vargas Llosa, que tenia el suport dels partits tradicionals de centre i de dreta, va viure aquesta derrota com una humiliació, sent com és un home que no està avesat a fracassar en cap dels seus propòsits biogràfics.
  Un quart de segle després d’aquells fets, l’escriptor -quan ja era premi Nobel- va ordir la trama d’un relat ambientat a la Lima sota l’imperi de Fujimori. Si llavors els moviments Sendero Luminoso i Túpac Amaru projectaven la sanguinària amenaça del terrorisme sobre la societat peruana, el fujimorisme hi responia amb mà dura i les dubtoses arts politicopolicials de Vladimiro Montesinos, àlies el Doctor, l’home que manejava tots els fils de la guerra bruta del règim contra l’oposició. És evident que Montesinos va col·laborar sinistrament en la desfeta de Vargas Llosa, i per això resulta natural que l’autor de La ciudad y los perros (1963) el faça aparèixer en la seua última narració transparentat rere el seu pseudònim més conegut
  Cinco esquinas, ara ja ho podem revelar, és de fet una curiosa història de moralitat ambigua a l’entorn d’un afer periodístic en aquells anys de plom. Enrique Cárdenas, un respectat empresari de la capital, és víctima d’un xantatge. Rolando Garro, director de la revista Destapes (una miserable capçalera del periodisme groc local), vol que l’empresari hi invertisca per afavorir la respectabilitat de la publicació, amenaçant-lo amb unes compromeses fotografies de la participació de Cárdenas en una tèrbola orgia. Com que aquest s’hi nega, Destapes revela les imatges en qüestió, amb tot luxe de detalls, descobrint la part més fosca de Cárdenas: “Magnate colato haciendo chucherías” (és a dir, traduint del peruà, “Magnat nu [enganxat] fent porcades”). 
  Paral·lelament, la dona de l’empresari, Marisa, té un afer lèsbic amb la seua millor amiga. Una escena intensament eròtica entre elles obre precisament el relat. Amb la paciència dels vells rellotgers, Vargas Llosa va organitzant la seua novel·la. Sap on va cada peça i pot ser tan magistral com calga. Naturalment, els qui han cavalcat dracs, si ara els sorprenem a cavall d’un vulgar pura sang ens semblen menys audaços, però en realitat això és injust. No podem, cada vegada que Vargas no escriu un llibre com Conversación en la catedral (1969), acusar-lo de falta d’ambició, de viure de rendes. En volums com el citat, el peruà volia rivalitzar amb Déu -segons confessió pròpia-. En un combat així, s’abandona el camp de batalla exhaust, molt debilitat, totalment desproveït de forces. I, en definitiva, quantes obres mestres admet una vida d’escriptura, per llarga que siga? 
  És per això que s’ha de jutjar Cinco esquinas sense comparar. És una novel·la molt ben construïda, amb un domini del llenguatge notable, atent al motle clàssic (estil indirecte lliure, escenes paral·leles) que Vargas va aprendre fa molts anys de Gustave Flaubert, el gran mestre de tots els contadors d’històries. Una cosa diferent és quin és el sentit d’aquesta faula. Els protagonistes de classe alta se’n surten molt bé, de tots els tràngols; els de classe baixa només hi tenen dues vies: la mort (o el seu equivalent, la reclusió perpètua) o la redempció. Aquesta segona via és la que escull Julieta Leguizamón, la successora de Garro en Destapes. Traint el Doctor, desemmascarant la seua xarxa de corrupció, blanqueja una vida professional abjecta, demostrant potser que un periodista de raça (ni que siga un periodista groc) sempre acaba ensenyant l’esperó.
  Diu Iñaki Uriarte, al seu diari: “Vargas Llosa podria haver-se dedicat a qualsevol altra cosa i sempre hauria arribat molt amunt”. L’afirmació és ben exacta, però si haguera guanyat les eleccions del 1990 potser hi hauria hagut un polític mediocre més i s’hauria perdut un bon escriptor.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-4-2016

Teoria de la traïció

Títol: Judas
Autor: Amos Oz
Editorial Siruela
Madrid, 2015
304 pàgines

Conserve aquelles olives (sóc -ho confessaré- una mica fetitxista amb determinats objectes). Aquells petits fruits verdosos disseminats per terra, al capdavall, havien caigut d’unes oliveres que, m’asseguraven, tenien una edat perfectament certificada: dos mil·lennis. Bé podien haver estat ja, doncs, en aquella jornada en què Judes, un del grup dels dotze, va besar Jesús i, amb aquesta insignificant acció, el va trair.

Guarde records intensos de la Muntanya de les Oliveres, a la vall del Cedró, a l’est de Jerusalem. Tota la ciutat és un vòrtex emocional fabulós, amb tres religions poderoses concentrant-hi els seus emblemes més sagrats, antigues supersticions sancionades en textos polsosos que lluiten per ser considerades “verdaderes”. Res més antropològicament revelador que la història d’una religió. Per això és especialment oportú que Amos Oz, el gran escriptor israelià, haja dedicat a Judes la seua última novel·la.

Per què Judes? Perquè és una de les figures més fascinants de tota la peripècia de Jesús. Sense ell, per començar, no hi hauria hagut cristianisme. Calia la traïció perquè el Fill de l’Home fos crucificat i poguera assolir així el seu destí. Calia una intel·ligència subtil i un cor sensible com el de Judes per comprendre de seguida que Jesús era realment fill de Déu, i per això havia de morir en una creu, a la vista de tots. Per complir els designis del seu pare.

El preu que va haver de pagar Judes per tot això fou incommensurable. La vida, en primer lloc. I després una cosa més terrible: passar a la història, en totes les llengües, com a símbol de la pitjor deslleialtat. Curiosament, i a pesar que Jesús i tots els seus apòstols eren jueus, només Judes ha quedat gravat com a tal en la consciència popular cristiana. I si hi ha un antisemitisme de veta profunda des de llavors, reflexiona Amos Oz, aquest és sens dubte el d’arrel catòlica.

El jove Shmuel As, a l’hivern del 1959 entra a treballar al servei d’un vell invàlid, Gershom Wald. Però Wald no viu sol: per la seua casa deambula Atalia, una rotunda bellesa madura (digna de Stephen Vizinczey). És la seua nora. El fill de Wald -l’home d’Atalia- va morir a la guerra del 1948. Shmuel es deixa fascinar per aquesta estranya família, mentre cura les seues ferides (la xicota el va deixar sobtadament) i prepara un treball sobre la figura de Jesús i la seua relació amb el món jueu. Judes hi emergeix com una fita ineludible, un desllorigador inevitable. Aviat, però, els misteris de Wald i Atalia s’aclariran. El pare d’ella, Shaltiel Abravanel, va ser un sionista partidari de l’entesa amb els àrabs. Contrari a la creació de l’Estat d’Israel (pel que suposava de marginació dels palestins), va ser bandejat per la societat hebrea de l’època. Va passar a ser un traïdor.

De sobte, Shmuel va comprenent, i nosaltres amb ell. La figura del traïdor emergeix com la d’un valent que s’avança al seu temps, i fa el que cal per un preu que ningú està disposat a pagar. Ara és el mateix Amos Oz qui s’hi retrata: l’intel·lectual que, sent un jueu pur (nascut al bell mig de la Jerusalem dels anys 30), es juga el tipus en favor dels drets dels palestins.

El relat va completant el seu sentit. Atalia i Shmuel es coneixeran, en el sentit bíblic (Atalia també és una traïdora: a la memòria del seu marit, si més no). Shmuel abandonarà la casa. Les olives -d’arbres mil·lenaris- que vaig emportar-me d’aquell viatge a Israel són un record sòlid -i efímer- d’una terra emulsionada pel fet sagrat. I on hi ha sacrifici hi ha d’haver traïció. És la lliçó de Judes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-3-2016

Parlar, escoltar, callar

Títol: Veus al ras
Autor: Sebastià Perelló
Club Editor
Barcelona, 2016
211 pàgines

  La qualitat d'una bona prosa té molt a veure amb la música. Una escriptura ben resolta ha d'aportar harmonia i ritme, acostant a poc a poc l'orella s'hi ha de poder sentir la melodia. Això ho han sabut els grans i per això Thomas Mann va deixar dit: "La música sempre ha exercit un influx notable sobre l'estil de la meua obra (...) Des de sempre, la novel·la ha estat per a mi una simfonia, una obra de contrapunt, un entramat de temes en què les idees hi fan el paper de motius musicals". Depenent de l'ambició, l'extensió i l'estructura de cada un dels seus llibres, el gran escriptor alemany s'acoblava a un gènere musical diferent. La muntanya màgica, per exemple, recorda a una simfonia; Mort a Venècia seria més bé una rapsòdia i Altesa reial una opereta vienesa, mentre que en Josep i els seus germans hauria assajat de crear una mena de tetralogia a la manera wagneriana. En cada pàgina, d'una manera o altra, un càntic poderós emergeix per comunicar-se directament amb les emocions del lector.
  En Veus al ras, de Sebastià Perelló (Costitx, 1963), es nota aquesta cadència, el mormoleig d'una orquestra imaginària. No és un relat amb un argument convencional, sinó el monòleg d'una dona sobre l'amor, sobre la família, sobre la vida. Perelló no ha buscat posar-li-ho fàcil, al lector. Ben contràriament, Veus al ras demana una certa intel·ligència des de l'altra banda (això que gairebé ja no s'estila). Som davant d'una llarga divagació, una excursió (en el sentit etimològic) sobre el sentit del llenguatge i el seu misteri, sobre la morbosa fascinació del silenci, i també sobre la veu com a instrument eròtic. A vegades la relació entre parla i mudesa no pot resoldre's sense paradoxa: "Qui calla, ho diu tot"; "Un home que parla i no l'entenen, una dona que escolta i no sent res".
  Aquesta prosa de Perelló s'escolta com s'escoltaria Bach (potser en les meravellosament infinites Variacions Goldberg): "Allò que li tensava les mandíbules, aquella expectació, no ho sé, els remordiments, una inquietud imprecisa, va desaparèixer, l'aire no li bastava, se li amuntegaven les paraules al paladar i a les genives, se li travaven a la llengua i era un corrent convuls de mots desbocats, com si l'envestís una torrentada que davallàs impetuosa i només cercàs deixar de ser la rastellera de coses que havien quedat sense dir feia temps".
  La delicada conjunció del català estàndard amb les peculiaritats mallorquines fan d'aquest un llibre plenament aconseguit, una petita delícia que recomane ben a gust.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-3-2016

Anar allà on no es vol anar

Títol: El Regne
Autor: Emmanuel Carrère
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015

Trad. de Jordi Martín lloret
514 pàgines

  Les religions han encaterinat el personal amb la promesa d’una vida ultraterrena. Les derivacions d’aquesta indemostrada circumstància es poden trobar, insospitadament, en dues sèries de televisió actuals tan diferents com The Walking Dead i Les Revenants. La primera és una producció nord-americana que explota la figura del zombi tal com la va fixar a finals dels 60 George A. Romero. La segona és una producció francesa igualment premiada (va rebre el International Emmy Award a la millor sèrie del món), on es partia de la següent hipòtesi: què passaria si els morts tornaren a la vida, no com a zombis o fantasmes terrorífics, sinó reprenent l’existència exactament en el punt en què la van abandonar.
  En l’origen del guió de Les Revenants hi havia l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Tal com explica al principi de El Regne, va participar en la creació dels primers episodis, però no va poder suportar al constant examen a què el sotmetien “uns jovenets amb barba de tres dies que podrien ser fills meus”. Va abandonar el projecte com Pete Best, el primer bateria de The Beatles, va deixar el grup just abans del seu formidable èxit públic.
  És probable que Carrère ens conte açò perquè l’argument de Les Revenants té molt a veure amb la doctrina cristiana, d’alguna manera. La ressurrecció dels morts, en efecte. I Carrère té una història a contar en relació al cristianisme. L’any 1990, en concret, s’hi va convertir. La lectura d’un fragment de l’evangeli segons Sant Joan va provocar aquesta transformació. És aquest:

  “T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar”.

  “El que més volia al món –reflexiona l’escriptor- era això: ésser conduït allà on no volia anar”. Durant tres anys va anar a missa diàriament, es confessava, combregava i va batejar els dos fills que va tindre. El Regne és la crònica d’aquesta sobtada conversió. Com tot el que escriu Carrère –un dels grans literats europeus actuals-, és un relat amè i profitós, es llegeix amb interès i sovint amb un somriure als llavis. L’autor alterna el seu nou furor eclesial amb les visites a una psicoanalista. El resultat de tot plegat és una experiència intensíssima, inigualable, de la qual va eixir amb una incredulitat semblant envers Jesucrist i Sigmund Freud.
  Però El Regne no és només això. No s’abandona una fe tan absorbent impunement. Carrère hi queda tocat. Necessita indagar en els orígens d’aquesta estranya secta que va fundar el fill d’un fuster jueu. Ara que ja és un incrèdul en termes religiosos és el moment d’enfrontar-se al gran llibre –la Bíblia- i provar d’explicar-se que és tot això del cristianisme. És una llarga indagació, formidablement documentada on no faltarà la provocació. En pensar en la figura de la mare de Déu, per exemple, li ve al cap el seu porno favorit (el de dones masturbant-se), i es pregunta si va ser el cas de Maria. Al cap i a la fi, “bé que tenia un clítoris entre les cames”…
  És així com tornem al principi. Les Revenants forma part d’un procés lògic, és una idea inquietant i fecunda: retornar els morts a la vida no per fer por, sinó per provocar que els vius es replantegen les condicions de la seua existència. Enfront de l’espectacle sanguinolent de The Walking Dead (genuïnament americà), l’elegància filosòfica d’uns francesos descreguts. I Carrère hi guanya, òbviament, perquè els que ens agradaria és que la religió fos veritat… tot i saber que és mentida.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.657

El deute amb els ancestres

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial Planeta
Barcelona, 2016
420 pàgines

  El segle XIX no deixa de fascinar-nos. La vella trifulga hispànica i el seu aire d'endarreriment, obstinació i ancestralisme irredempt s'escenifica en la cruel i persistent pugna entre carlins i liberals. Des que l'últim soldat de Napoleó abandonà la Península Ibèrica, en realitat, no hi ha hagut pau ni consens possible: les "dues Espanyes", amb els peus colgats dins terra (com en el simbòlic gravat de Goya), no han deixat d'etzibar-se garrotades fins 1939. La Guerra Civil, en efecte, és l'última Guerra Carlina, però els actors s'hi han multiplicat, i ja no s'hi barallen només laics contra religiosos, sinó esquerres contra dretes, centralistes contra nacionalistes... i encara, a dins de cada una d'aquestes dicotomies, inquietants perspectives de nina russa.
  Víctor Amela, conegut periodista i divulgador literari barceloní, té arrels familiars a Forcall, a la comarca castellonenca dels Ports. A set anys es banyava en un gorg del riu Calders, un dels tres que conflueixen a la cruïlla que dóna nom a aquest petit poble.  El detall del bany és important, perquè des d'Heràclit sabem que submergir-se en una aigua fluvial és condemnar-se a experimentar, automàticament, la nostàlgia de la pèrdua (bé, Heràclit no ho deia així, però ell era filòsof i jo escriptor, deixeu-me que hi faça un poc de literatura...). Triomfador a Barcelona, Amela no podia probablement extirpar-se la sensació que hi havia alguna cosa seua que s'havia quedat, irremissiblement, a dos-cents quilòmetres més al sud. Durant anys sentí contar històries sobre el Groc, un mític guerriller carlista; el besavi d'Amela, Pep lo Bo, en va ser coetani i qui sap què més. El fill de Pep lo Bo va emigrar a Barcelona i s'hi va establir l'any 1914.  La filla del capità Groc, doncs, respon al doble impuls del seu nét d'indagar des de la ficció -però amb un gran aparell de documentació real- els orígens d'un temps mític i convuls, la seua pròpia i més íntima prehistòria.
  Es recorre a la novel·la, sovint, quan els materials de la realitat són insuficients. Víctor Amela ha consultat molts papers per a fer el seu llibre però, al final, ha hagut de dotar de faccions i de personalitat el seu heroi, i vestir-lo amb un relat coherent, una invenció plausible. És així com el projecte s'ha concretat en una peripècia que enfronta els carlins de Forcall (latrofacciosos, segons els seus enemics) amb els liberals (pesseteros, a dir dels contrincants). Els personatges que representen ambdós bàndols, el Groc i Tomàs Buc, van ser amics de petit: les lleis terribles i immutables de les conteses civils.
  A l'hora de narrar, Amela segueix les regles del best-seller i amb aquestes ha de ser jutjat. Els personatges intensos, les pinzellades de plasticitat local (els paisatges severament abruptes dels Ports, el vivaç dialecte comarcal), l'acció dinàmica, el dramatisme, van configurant un relat amb un detallisme didàctic i eficaç. El Groc és un fanàtic ("Visc -proclama- perquè Religió i Rei legítim guanyen"), però el narrador l'humanitza, ens el fa proper, hi empatitzem (també nosaltres, ai!, covem la nostra quota de fanatisme, i tenim a dins el gen de la discòrdia i la rebel·lió). El guerriller impera en un territori salvatge, amb cingles abruptes, serralades intimidatòries, valls impossibles. La seua causa és reaccionària i il·lusa, però els seus enemics no foren més civilitzats....
  No falten, en aquestes pàgines, referències a llocs d'un pintoresquisme superlatiu (com ara el santuari, enclavat en la muntanya, de la Mare de Déu de la Balma, on fins fa quatre dies es guarien endimoniats), ni homenatges a altres ínclits amants del territori, com el Joan Perucho de les Històries naturals.
   Crec que Amela, quan ha acabat aquest llibre, s'ha sentit satisfet. A cals pares hi havia un retrat de Pep lo Bo, que les flames d'un incendi domèstic van destruir. Aquest retrat va presidir la infància de Víctor Amela. D'alguna manera ell sabia que el foc havia consumit el quadre perquè poguera restar incòlume en un amagatall inexpugnable de la seua memòria. I li devia una novel·la. Ara ja no.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2016