Una història de vergonya i espoliació

Títol: El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari
Autor: Vicent Cucarella
Editorial Bromera
Alzira, 2015
169 pàgines

  Aquest llibre s'obre amb el celebèrrim primer vers de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana: "Per a ofrenar noves glòries a Espanya". L'oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s'ha d'acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d'Edgar Allan Poe. El primer d'aquests conceptes és el de "solidaritat" i el segon el d'"infrafinançament".
  El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per "riques" i les considerades "pobres". Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, a Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D'això se'n diu "solidaritat interterritorial" i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament dadivoses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple, i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden als pobres, a Espanya, però els valencians, que som "pobres", som obligats a comportar-nos com a "rics".
  Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l'Estat, que fa que, entre 2002 i 2013, el deute històric acumulat a València siga d'11.600 milions d'euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s'incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l'educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l'Estat per a infrastructures hi era menor que la dels propis territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l'administració autòctona).
  Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit per part de l'Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L'any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els qui es fan eco d'aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: "Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d'Espanya". I després proposava, directament, canviar la primera frase de l'himne ("Per ofrenar...) en el següent sentit: "Per demanar el que ens toca a Espanya".
  Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara estem a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...

Joan Garí

Publicat en Ara 28-3-2015

L'atracció dels antípodes

Títol: Gegants de gel
Autor: Joan Benesiu
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
291 pàgines

  Un any s'acaba i, al bar Katowice d'Ushuaia, s'apleguen un seguit de personatges de molt diferent pèl i ploma: Guillaume Housseras, un francès acomodat que espera la seua nòvia Anne-Marie; Peter Borum, que ha vingut a la recerca del seu germà i ha deixat a la seua Anglaterra natal un fill víctima d'un brutal engany a internet; Nemesio Coro, un mexicà "representant dels esperits en estat de fugida del planeta Terra"; Martín Medina, un xilè que gestiona abandonaments familiars; Dominika Malczewska, polonesa i propietària de l'establiment on té lloc la reunió; i Cristina, la seua bonica filla.
  Tots aquests personatges cercarien en va un autor -és a dir, un sentit per a la representació- de no ser per la presència en el relat del propi Joan Benesiu, un escriptor de Beneixama que, amb la màscara del narrador a la mà, assegura que l'afició literària li ve d'un rebesavi, un tipus autèntic que "utilitzava una prosa plena d'agulles de corbata recargolades".
 Ushuaia? Bé, és clar, la capital de la província argentina de Terra del Foc, fundada el 1884 per Augusto Lasserre i considerada la ciutat més austral del món. Aquest caràcter de gran aparador de l'Hemisferi Sud enfront de l'abisme ha propiciat que siga un lloc de peregrinatge des de les més diverses parts del planeta. Víctor Vidal, el protagonista de la meua novel·la La balena blanca, tenia al seu despatx aquella fotografia de la glacera El Martial (al nord d'Ushuaia), "la blancor de la neu, les teules roges dels terrats, el verd compacte i l'arc de Sant Martí partint en dos els cims nevats i rimant els seus colors amb les aigües de la mar". Naturalment, Vidal moriria sense anar-hi mai, però aquella imatge obsediria el seu estat agònic, l'acompanyaria en la mort com l'havia acompanyat en la vida, "perquè el que ens atrau són sempre els antípodes".
  I per què -siguem ja clars- llegir Gegants de gel? Perquè no és una operació en cap cas dolorosa. La seua prosa flueix amb una cadència suau -un bressoleig xipollejant-, i la solidesa de la narració va imposant-se un poc inadvertidament, com un fenomen atmosfèric. Tots els personatges aplegats al bar Katowice busquen alguna cosa -són humans, massa humans- o bé en fugen, però de sobte pot també fer-hi acte d'aparició Friedrich Nietzsche en persona o el Robert Mitchum de La nit del caçador. Com és, acusadament, un llibre de llibres (d'això, abans, se'n deia postmodernitat, ara ja no sé), també hi ha referències a molts altres escriptors: Roberto Bolaño, Enrique Vila-Matas, Sebald, Gombrowicz... Amb tot això, el nihilisme i el desassossec fan presa en els personatges convocats en aquest non plus ultra, mentre hi ressona l'admonició de Pessoa: no cal anar enlloc, no hi ha viatge més útil que el que es fa pel menjador de casa.
  M'agradaria augurar un gran èxit a Joan Benesiu, però seré sincer: un llibre com el seu està destinat a passar completament inadvertit; tanmateix, també podria ser que tots els friquis dels Països Catalans es posaren d'acord a llegir-lo (com li va passar al seu mentor Manuel Baixauli). Els lectors, en aquest sentit, es comporten com una massa gregària d'objectius impredictibles, una d'aquestes bandades d'ocells que orquestren al cel geometries purament capritxoses. No és la qualitat objectiva del llibre el que explicarà el seu èxit o el seu fracàs. És la via que voldrà seguir la rabera. D'on se segueix que el millor que pot fer un escriptor és escriure el que li done la gana i no perdre ni un minut a pensar en aquesta criatura versàtil, voluble, rampelluda i vel·leitosa anomenada lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-3-15

La diferència entre la civilització i el món

Títol: També això passarà
Autora: Milena Busquets
Ara Llibres
Barcelona, 2015
Trad. de Lurdes Serramià
168 pàgines

Títol: Algun dia aquest dolor et servirà
Autor: Peter Cameron
Sembra Llibres
Carcaixent, 2014
Trad. d'Eduard Castanyo
221 pàgines

 De vegades els escriptors ens preguntem quin és el secret d'un llibre d'èxit. Sovint no volem reconèixer-ho, però a tots els escriptors ens agradaria trobar, ni que fora una vegada, aquesta fórmula inaprehensible que obri les portes -sense fer concessions miserables- a un públic massiu. Naturalment, es pot ben bé estar destinar "a la minoria sempre", com volia Juan Ramón, i no abaratir ni un àpex el propi projecte. En aquest cas, es pot tractar d'una qüestió de principis o simplement d'una manera d'estar al món -una manera que no pot ser de cap altra. Però sempre, en tot autor, hi ha aquest mecanisme un poc automàtic, una barreja d'enveja, de frustració i de vegades de sincera admiració envers aquells elegits per a una glòria instantània, desmenjada a voltes, sempre sorprenent.

  Acabe de llegir dos llibres que tenen aquest do. Són traduccions, i els seus autors són molt diferents: l'una, Milena Busquets, ens ha ofert amb També això passarà la seua primera novel·la. L'altre, Peter Cameron, és un veterà escriptor de Nova Jersey amb una desena de llibres publicats; amb Algun dia aquest dolor et servirà ha trobat, però, la seua prosa més exitosa.

  Què tenen en comú aquests llibres? El seu èxit. El seu èxit merescut, si se'm permet la subjectivitat. Tant Busquets com Cameron hi han trobat la pedra filosofal. Han bastit narracions d'una peça, molt ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora. I el públic els ha acompanyat (entre parèntesis: podria ben bé ser que hagueren bastit narracions d'una peça, ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora i que el públic no se n'haguera donat per al·ludit. Això pot passar -i passa).

  Milena Busquets és la filla d'Esther Tusquets, l'editora desapareguda fa poc. La mort de la mare és un bon esperó per a ordir un relat d'una dona òrfena -còsmicament òrfena-  que busca un lloc en la vida, i té fills i té marits i té amants i té gossos un poc de manera simultània i barrejada, en un caos d'on ha d'eixir la primera guspira genesíaca. 

  "Tu què busques en un tio?" És la pregunta que fa a la narradora una jove desconeguda. I aquesta és la seua resposta: "A mi m'agraden els tios que em fan venir ganes de ser més llesta del que sóc. -I afegeixo en veu baixa: -Normalment em fan venir ganes de ser més tonta".

  Bé, és això precisament: les petites lliçons sobre la vida, les veritats decoroses -i també les indecoroses- d'un llibre escrit per una dona que no és en absolut un "llibre per a dones" (perquè no m'interessen els llibres per a dones, ni per a negres, ni per a mascles, ni per esquimals, ni per a escriptors valencians a punt de fer cinquanta anys -que seria el meu cas més pròxim. M'interessen els bons llibres tout court). Per això aquest llibre parla de les dones però també dels homes i fan que tots dos sexes s'hi vegen reflectits per igual:

  "Hi ha homes que no tenen radar sexual, o que gairebé no el fan servir, només quan el necessiten, i després l'apaguen. I n'hi ha d'altres que el tenen encès permanentment, fins i tot quan dormen, a la cua del supermercat, davant d'una pantalla d'ordinador, a la sala d'espera del dentista, donant voltes embogit, emetent i rebent ones. La civilització subsisteix gràcies als primes, el món gràcies als segons".

  Rien ne va plus!

  

    Un poc de la diferència entre la civilització i el món parla també Algun dia aquest dolor et servirà. El seu protagonista és James Sveck, un adolescent de família rica que acaba de fer divuit anys i viu a Nova York. Salinger és obvi -va de soi- però aquest llibre va un poc més enllà de la pretensió -abrigada per tants- d'igualar -o millorar!- El vigilant en el camp de sègol. Per començar és un llibre que parla de Nova York sense parlar a penes de Nova York. La Ciutat hi és un fastuós decorat, un escenari. En realitat, es tracta d'una visió interior: el Manhattan que hi apareix és poc més que un estat mental. La Ciutat que acull totes les singularitats i totes les estanyeses també acull Svack i la seua particular cosmovisió: "Jo sabia que era gai, però mai havia fet res gai". En realitat, James només voldria abandonar l'urbs i comprar-se una casa a l'Oest Mitjà. Els diners que els seus pares voldrien facilitar-li per a què anara a la universitat preferiria gastar-los en aquest estrany projecte. L'origen dels seus problemes? Ser un tipus enemic de la verborrea habitual: "Per algun motiu penso que només s'hauria de dir una cosa si és interessant o si és imprescindible dir-la". Desproveeix la gent, però, de la verborrea i et miraran com a un ser d'una altra galàxia. I això és el que li passa a James Sveck.

  Algun dia aquest dolor et servirà conté, diguem-ho clar, alguns dels diàlegs més ben construïts de la literatura recent. No és fàcil fer diàlegs. Enfrontar un tipus com James a una psiquiatra, però, pot donar com a resultat una hilarant i profunda peça d'exhibició d'incompatibilitats, com ara:

  "-Sembles preocupat, què penses?
-No res, vaig dir.
Va fer una ganyota que indicava com pensava [la psiquiatra] que era de dolenta aquella resposta.
-De vegades em molesta haver d'expressar els meus pensaments -vaig dir-. Pensava en això.
-I per què és així?
-No ho sé. Senzillament és que són meus. La gent no va pel món compartint la sang o el que sigui. No veig per què sempre s'espera que compartim unes parts tan íntimes de nosaltres.
-La gent dóna sang -va dir.
-Sí, però no constantment. Només una mica, com ara una vegada a l'any.
-Així, dius que només hauries d'explicar els teus pensaments una vegada a l'any?"

And so on.

 

 Moralitat d'aquesta història: hi ha llibres bons que, a més, es converteixen en llibres molt llegits. I hi ha també llibres bons poc llegits i llibres dolents molt llegits. Quan la qualitat, però, es troba a banda i banda del frontó, és un plaer jugar-hi. Enhorabona a Busquets i Cameron. 

Joan Garí

 

El meu regne per una espasa

Títol: Lletres de batalla
Autors: Joanot Martorell i Joan de Montpalau
Versió de Joan-Lluís Lluís
Editorial Barcino
Barcelona, 2014
83 pàgines

  Aquesta edició de les cartes de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ve de la mà de l'editorial Barcino. La benemèrita institució, a través de la seua col·lecció "Tast de clàssics", ens està proporcionant, des de fa alguns anys, una sèrie de títols emblemàtics de la nostra literatura medieval versionats per escriptors actuals. Va començar Carles Duarte, amb la poesia de Jordi de Sant Jordi i van continuar, després, autors com Josep Piera (que ens va oferir Una tria del colossal corpus poètic ausiasmarquià), Alba Dedeu (amb la seua delicada interpretació de Lo somni de Bernat Metge), Marta Pessarrodona (que va titular Jesús i les dones una oportuna antologia de la Vita Christi d'Isabel de Villena), Eduard J. Verger (encarregat  de posar a l'abast d'un lector actual els Perills d'amor de Roís de Corella), Albert Mestres (qui, amb M. Marfany, ens ha fornit una estimulant versió moderna de la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda) i finalment Joan-Lluís Lluís.
  L'escriptor nord-català s'ha demostrat suficientment versàtil com per ressuscitar aquesta vetusta correspendència bèl·lica oferint-la al lector d'avui no amb interès arqueològic, sinó com un tall de documents capaços de dir-nos alguna cosa -encara- sobre les emocions i la vida quotidiana d'un dels més grans clàssics de les nostres lletres.
  Pel que sabem de Joanot Martorell degué ser un tipus apassionat, violentat per les servituds de l'honor i d'espasa fàcil, un aristòcrata típic ben integrat en els alts cercles d'aquella València prodigiosa que va saber proporcionar, al segle XV, un grapat de lletraferits genials absolutament irrepetible. Aquells tipus es coneixien bé i fins i tot estaven emparentats: Jaume Roig (l'autor de L'espill, que també acaba d'editar Barcino en versió d'Antònia Carré) era el metge d'Isabel de Villena; Ausiàs march es va casar amb Isabel Martorell, la germana de l'autor del Tirant lo Blanc.
  La qüestió del parentiu és el motor del llibre de què ara m'ocupe. Una altra germana de Joanot, Damiata Martorell, va ser seduïda pel seu cosí Joan de Montpalau. Els dos amants van compartir llit però, a l'hora de fer cap a l'altar, a Montpalau li va entrar una desgana infinita. Enrabiat per l'afer, Joanot va exigir reiteradament al cosí llibertí que netejara el nom de la seua germana. Com que Montpalau no hi tenia cap interès, ambdós cavallers es van intercanviar una sèrie de lletres de batalla reptant-se a un duel.
  En realitat, el duel no es va celebrar mai. Per Martí de Riquer sabem que Joan de Montpalau va solucionar el tema amb el pagament de quatre mil florins. De matrimoni, ni parlar-ne.
  A les cartes en qüestió, fet i fet, un desaforat Martorell repta i provoca reiteradament Montpalau, però la resposta que obté d'aquest no passa d'una desmenjada ironia (retreu al seu contrincant que li escriga termes com "sil·logisme" o "relatar" però Martorell, que no és manc, li retruca que el significat d'aquests mots és ben conegut per qualsevol vailet de la ciutat). Com el seu futur personatge Tirant lo Blanc, Joanot Martorell està disposat a conquistar l'univers, però s'acontentaria amb poder pactar un jutge per a poder enfrontar-se al seu enemic amb una espasa i una llança. I és aquest tot l'argument d'aquestes lletres.
  Com bé suggereix Joan-Lluís Lluís, l'espasa de Martorell es degué rovellar, però ell es desfogaria bé, anys a venir, amb les aventures que va imaginar per al seu Tirant. En aquest excitat protagonista va bolcar tota la seua passió de cavaller sense rival possible. I la Literatura en va eixir guanyant clarament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2015

L'estat de comptes de la nostra vida

Títol: ¿És breu, la vida?
Autor: Sèneca
Editorial Adesiara
Martorell, 2014
Trad. de Jordi Avilés
160 pàgines

Els autors dels llibres d'autoajuda, tan exitosos en aquests darrers anys, ens han recomanat prescindir dels psiquiatres i substituir-los pels clàssics. Plato not Prozac, de Lou Marinoff, és un títol emblemàtic entre els llibres a què faig referència. Deixant al marge les potencialitats antidepressives de Plató, caldrà reconèixer que, com que tot està en els clàssics, també els clàssics filosòfics són adequats per a ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seues imperatives servituds.
  En aquesta línia, l'editorial Adesiara -que ens ve fornint valuosos textos grecs i romans- ens proposa la relectura d'un opuscle de Sèneca, De breuitate uitae. El filòsof cordovès ens convida a contemplar la vida no com un lapse aqueferat, sinó com una oportunitat per a l'oci fructífer. Preceptor d'emperadors, Sèneca distingeix clarament, a la seua obra, entre els "occupati" (els qui, com diríem ara, es deixen mossegar per l'estrés) i els "otiosi" (aquells que frueixen de la vida contemplativa). Òbviament, només aquests segons, retirats del món, cultivant una existència tranquil·la i intel·lectualment rica, estan en disposició d'accedir a alguna mena de felicitat.
  Si volem realment ser feliços, però, hem de prescindir -tal com recomana el nostre filòsof- del desig de posseir, el d'aturar el temps i el d'allargar la vida. És en l'abandó de tot desig, en realitat, on està el secret de la conquista d'un mateix. No negarem, doncs, que no sabem el camí. El problema, si voleu, és fins a quin punt estem disposats -nosaltres, criatures excitades de la vida moderna- a caminar-hi.
  El secret per a què la vida no et semble curta, diu Sèneca, és concentrar-se en cada moment. "Protinus uiue!" ("Viu l'instant!"), s'exclama, com en un eco del vell "Carpe diem", que tants han volgut entendre com una invitació a la disbauxa instantània i altres formes de cinisme materialista, mentre que personalment sempre m'ha semblat una austera invitació a convertir l'escàs temps de què disposem en el ciment per a alguna edificació que perdure.
  Mentre la vida dels "occupati" és un sospir ("breuissimam"), la dels "otiosi" s'obri a un espai "sagrat i inviolable, que està per sobre de qualsevulla vicissitud humana, que se sostreu a l'imperi de la fortuna i que no es veu neguitejat per la pobresa ni per la por ni per l'escomesa de les malalties". Aquest espai privilegiat, la possessió del qual "és perpètua i lliure d'inquietud", és el passat.  I el secret d'aquest privilegi és senzill: "Els dies només estan en el present d'un a un i, encara, d'instant en instant, mentre que tots els dies del temps passat es faran presents quan tu ho disposis".
  Aquesta facultat retrovisora ha de ser conreada per l'home apartat del brogit humà, centrat en els meandres del seu esperit. En paraules de Sèneca (adreçades a Pompeu Paulí, el pare de la seua segona esposa i destinatari del text): "És preferible conèixer l'estat de comptes de la pròpia vida que no pas el del blat de l'Estat".
  Si heu entès la lliçó, no queda molt més a afegir. És clar que el blat és un assumpte d'enorme gravetat, i ens hi podem trobar distrets fàcilment. Si disposem d'un mas a Llofriu, però, o a Vilafranca (és el meu cas), farem bé de retirar-nos-hi. L'eco de les passions humanes ha d'arribar-hi somort i exangüe, per a no distraure una vida centrada en la rememoració del passat i l'ordenació intel·lectual del present.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1602

Maons contra la llegenda negra

Títol: Lucrècia Borja, la filla del papa
Autor: Dario Fo
Editorial Bromera
Alzira. 2014
Trad. d’Enric Salom
190 pàgines


  Els Borja –ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat- van arribar a Roma, a finals del segle XV, udolant com llops afamats. Procedien de Xàtiva i anaven a la conquista d’una altra petita ciutat de no més de 30.000 habitants, assolada sovint per les epidèmies, però que guardava al seu bell mig un tresor incomparable: el Vaticà. Hi van ser papes, successivament, Alfons de Borja (Calixt III, 1456-1458) i el seu nebot Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). S’hi comportaren, no cal dir-ho, amb tota la panòplia de llibertats excessives que eren habituals en els vicaris de Crist de l’època. No foren ni més assassins, ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els propis contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seua. Ja quan van ser proclamats papes, els italians van saludar els Borja deplorant que l’església italiana haguera caigut en mans “dels catalans”; i, quan volien insultar Alexandre VI, l’anomenaven “marrano catalano”.
  Només en els últims anys han començat a aparèixer textos que busquen rellegir l’epopeia dels Borja i resituar la infàmia de la llegenda negra en els seus justos termes. Aquesta Lucrècia Borja de Dario Fo entra de ple en el propòsit de restituir la fama de les figures històriques de la família Borja o, almenys, separar els fets constatats de l’àmplia nòmina de salvatjades graciosament atribuïdes.
  El projecte em sembla molt interessant. Esperava de Dario Fo, tanmateix, un text amb una mica més de substància. Al capdavall, un premi Nobel no hauria de baixar la guàrdia en cap moment. I el problema d’aquesta novel·la és que els seues personatges són previsibles, sense densitat, massa obvis. El didactisme hi força una escriptura un tant desmanegada. Alexandre VI hi és pintat com un papa amb un fons reformista, però un home ferventment partidari d’un tradicional refrany valencià: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”. Cèsar, el seu fill, és l’assassí maquiavèl·lic que els seus actes retraten, ambiciós i imparable. En canvi Lucrècia, la protagonista, és descrita com una víctima de l’ambició del seu germà Cèsar, una dona de gran bellesa però també de gran pietat que només volia estimar i ser estimada.
  El resultat literari, ja dic, em sembla pobre. Joan Francesc Mira va emprendre, fa anys, un projecte equivalent, en aquest cas centrat en Alexandre VI. L’escriptor valencià va retratar, en Borja Papa (1996), una figura ambivalent, tan allunyada de la foscor en què la van embolicar els seus enemics com de qualsevol temptació extemporàniament hagiogràfica. Com ara Dario Fo, també Mira va voler rescatar els autèntics contorns d’una personalitat irrepetible, injustament tractada per la història. Borja Papa, però, és una novel·la –una autobiografia fictícia- d’extraordinària factura literària, bellament i sàviament escrita, per a la qual l’autor es va documentar minuciosament als arxius vaticans.
  Al final, el que continua fascinant-nos dels Borja és aquesta àgil capacitat d’una família valenciana per situar-se al cim del món conegut en una època irrepetible: mentre a València havien deixat escriptors com Jaume Roig (que era el metge de la família) o Ausiàs Marc (que enviava versos a la germana d’Alfons de Borja, Tecleta), a Roma van ser contemporanis de Rafael, Ariosto, Leonardo, Copèrnic, Miquel Àngel o Bembo (que va ser amant de Lucrècia, per cert).
  Amb tot això es poden fer llibres molt bons. De Dario Fo, en tot cas, tenim dret a reclamar-ne un una mica menys previsible i de més ambició literària.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-2-2015

Una vida amb humor

Títol: La madre
Autor: Edward St. Aubyn
Editorial Random House
Barcelona, 2014
Trad. de Cruz Rodríguez
392 pàgines

  L'any 1992 Edward St. Aubyn va començar a publicar una sèrie de novel·les de què La madre és la culminació. Les tres primeres les va publicar també Random House amb el títol genèric de El padre. La madre, al seu torn, reuneix dues narracions: Leche materna i Por fin.
  Els cinc volums tenen un mateix protagonista, Patrick Melrose, que és un alter ego gens dissimulat de l'autor. Les seues vivències al si d'un família britànica de classe alta són la base d'un cicle novel·lístic que ha merescut una unanimitat crítica certament impressionant. The Times, per exemple, va saludar el seu autor com "un dels millors escriptors de la seua generació", mentre Michael Chabon explicava que llegint-lo, havia tingut "una de les més increïbles experiències lectores (...) en els últims deu anys". Aquesta segona observació em sembla més pertinent que la primera. Al capdavall, Chabon s'hi retrata en tota la seua subjectivitat inapel·lable, mentre The Times recorre a una crossa més o menys efectiva... que sol aplicar-se a un bon grapat d'escriptors de manera simultània.
  Siga com siga, el que és obvi és que St. Aubyn et pot interessar més o menys, però els valors de la seua escriptura salten a la vista. El més evident -o almenys així m'ho sembla- és aquest persistent humor britànic que informa les seues pàgines, amb la seua factura inconfusible: "Este año llevaban a Thomas a conocer a la abuela. La mujer no podría decirle gran cosa pero, claro Thomas tampoco [és un bebè]. Quizá se cayeran bien". La sornegueria és un instrument impagable en un novel·lista que té aspiracions diguem-ne costumistes. No importa que el que s'hi narre siguen coses terribles: el lector agraïrà que l'autor utilitze l'excipient de la ironia. Com el propi St. Aubyn ha explicat en alguna entrevista, tot allò que et va passant en la vida s'entén millor intel·lectualment que emocionalment: "Hi ha, d'una banda, un oceà de banalitat, coses que la gent diu i després una piscina profunda de coses que són genuïnament indescriptibles, on les paraules no poden arribar. Entre aquestes dues masses hi ha una estreta llengua d'arena: coses que són molt difícils de dir, però que val la pena dir-les. Aquí és on hi ha l'acció".
  A banda d'això, els relats de La madre (sobretot Leche materna) tenen molt de la prolixitat biogràfica de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård, per exemple (la gran sensació noruega de la literatura de ficció autobiogràfica). Mentre la seua dona s'ocupa dels dos petits, Patrick s'entreté amb la seua amant, Julia. Alhora, la mare de Patrick, Eleanor, llangueix entre amenaces de donar tota la seua herència a una secta new age (Por fin transcorre íntegrament el dia del funeral de la mare).
  En realitat, Patrick Melrose és un addicte a la farmacologia i al ressentiment (o allò que li puga succeir als sentiments quan són passats pel sedàs d'un sarcasme lleument irònic). Flirteja amb la idea del suïcidi, fins i tot quan ja no du a la butxaca un exemplar de El mite de Sísif. El lector recordarà el principi immortal d'aquest Essai sur l'absurde d'Albert Camus: "Il n'y a qu'un problème philosophique vraiment sérieux : c'est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d'être vécue, c'est répondre à la question fondamentale de la philosophie" ("Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia").
  Edward St. Aubyn, amb La madre, respon positivament a aquest dilema: val la pena viure la vida però només si ho fem amb humor. Completament d'acord.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-1-15