Quan l'inútil és l'únic realment profitós

 Títol: La utilitat de l’inútil
Autor: Nuccio Ordine
Quaderns Crema
Barcelona, 2013
Traducció de Jordi Bayod
167 pàgines

El tema d'aquest llibre és quin paper hem de reservar a les humanitats -però també a les ciències purament especulatives, enfront de les aplicades- en el món contemporani. Tot això que el professor de literatura italiana Nuccio Ordine (Diamante, 1958) engloba amb la definició d'"inútil" i que va sent arraconat en els programes educatius, en la recerca i en la vida quotidiana. Naturalment, l'oxímoron del títol ja dóna una pista de quina és la perspectiva adoptada: res més útil que l'"inútil", sobretot si la pretesa manca de valor afecta directament el que Immanuel Kant (en Crítica de la facultat de jutjar, 1790) va encunyar en la seua definició de gust: "Gust és la facultat d'apreciar un objecte o un mode de representació per mitjà d'una satisfacció o d'una insatisfacció que no comporti cap tipus d'interès. L'objecte d'una satisfacció com aquesta s'anomena bell ".

Així és, amics. L'ampli univers de la bellesa, de la literatura, de l'art, de la música, de les llengües mortes o moribundes, de les religions enteses com a exercitacions de l'espiritualitat innata (i no com a dogmàtiques que vehiculen obsessions periclitades) pot ser definit com a escassament profitós per una mentalitat utilitarista. A mi mateix un caporal de l'exèrcit espanyol, en fer divuit anys, em va definir amb una cal·ligrafia acurada en un informe oficial com a "inútil", per la poc heroica circumstància de ser miop. Les diòptries em lliuraven de servir Espanya, i m'obrien una bella perspectiva d'activitats infructuoses que no he deixat de conrear.

Ordine es dedica, en aquest llibre, a recopilar una munió de testimonis històrics en defensa dels sabers antiutilitaris. Per a això, ha seguit tres vectors: en un primer grup recull testimonis exclusivament literaris, de Dante Alighieri a Eugène Ionesco, passant pel Shakespeare d' El mercader de Venècia, amb aquest Shylock que vol cobrar un deute en carn i que Karl Marx va reputar de representant de la transició "de l'usurer al creditor modern"; un segon apartat està dedicat als efectes de la "lògica del benefici" en el camp de l'ensenyament (especialment l'universitari) i la cultura en general; una tercera part, finalment, dóna veu als clàssics. Per demostrar la tesi que "posseir mata", l'autor es remunta a Montaigne: "És el fet de gaudir, no de posseir, el que ens fa feliços".

 És una llàstima, en aquest sentit, que Nuccio Ordine no haja estat més receptiu a la lliçó del signant dels Assaigs. Al capdavall, ell afirma que el seu llibre és un "assaig", però definint-lo així no fa res més que abusar d'una mixtificació massa habitual en les lletres contemporànies. En realitat, un assaig és una altra cosa. Assajos eren els que va fer Montaigne i no tenen res a veure amb els manuals habituals de prosa acadèmica més o menys ordenada, però sense valor literari ni implicació personal. "Jo mateix sóc la matèria del meu llibre", explicava el savi gascó. En canvi, no hi ha gran cosa de Nuccio Ordine en La inutilitat de l'inútil, excepte la seua tesi central i única, amb què es fa difícil no coincidir.

Llevat d'aquesta qüestió -no menor, precisament-, el llibre que glosse és interessant i necessari. Cal tornar al llatí, als clàssics, a Don Quixot (aquest "heroi de l'inútil"), a les grans biblioteques, a les llibreries històriques. Si no, l'utilitarisme ens convertirà en una massa adotzenada, grisa i abjecta. Cal observar la lliçó purament especulativa de l'autèntica ciència (la que fa avançar el món). I cal somriure amb el sarcasme de Téophile Gautier: "El lloc més útil d'una casa són les latrines". Però, encara hi serem a temps?

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-1-14

El reportatge d'un temps i d'un país

Títol: Viatge pintoresc i històric. I El Principat, II El País Valencià i les Illes Balears
Autor: Alexandre de Laborde
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2013
Traducció d’Oriol Valls i Subirà

  A partir del Voyage Pittoresque et Historique en Espagne (començat a publicar el 1806), d’Alexandre de Laborde, l’Abadia de Montserrat va traduir i publicar l’any 1974 les parts corresponents als Països Catalans, que ara ha reimprès. En realitat, l’obra de Laborde –un clàssic de la literatura de viatges- privilegia ostensiblement el recorregut per Catalunya i el País Valencià, que ocupen quasi la meitat del text total. La visió de les Illes Balears, però, no correspon al Voyage, sinó que està extreta d’un altre llibre de Laborde, Itinéraire descriptif de l’Espagne (començat a publicar el 1808), aquesta vegada sense les magnífiques il·lustracions que acompanyaven el primer títol citat.
  Laborde era un il·lustrat fascinat per les gents i els paisatge de la península ibèrica. Fins i tot va tindre el plaer de posar els seus coneixements al servei de Napoleó, a qui va acompanyar quan l’ambiciós emperador va voler ocupar Espanya, amb els resultats ja coneguts. Gràcies al Voyage, que podria ser perfectament una de les ara corrents guies turístiques a l’ús, Laborde va donar a conèixer al públic europeu culte un territori que, separat de la civilització i de la modernitat per la barrera dissuasiva dels Pirineus, devia despertar en aquest públic unes ressonàncies i uns suggeriments intensament evocadors.
  Laborde s’hi fa acompanyar per un estol de meticulosos il·lustradors. Quan arriba a un paratge “pintoresc”, s’hi pren el seu temps. Parla amb passió de la història del lloc i de la personalitat dels seus habitants, i en deixa una superba imatge per a la posteritat. Sobre Barcelona, per exemple, ens recorda que “resistí a Felip V [el 1714] fins a l’últim extrem i sostingué l’esforç conjunt dels exèrcits francesos i espanyols”. I afegeix: “Tot i blasmar l’error dels catalans, hom no es pot privar d’admirar-ne la valentia i la fermesa”. Laborde és el primer, per cert, a reproduir amb detall l’entorn de les muntanyes de Montserrat, amb el monestir i l’interior de l’església, els claustres o les ermites. El document té un valor incalculable perquè ens mostra com era el lloc abans que els francesos l’incendiaren a l’octubre del 1811. Laborde s’exalta al davant de la muntanya, que defeineix com “un dels llocs més extraordinaris que hom pugui veure, i per això mateix dels més difícils de descriure”. Fa treballar intensament els seus dibuixants per dedicar-hi una munió de planxes, que descriuen perfectament l’esquerpa monumentalitat de l’emplaçament. No s’està, igualment, de referir-se amb admiració a la seua  història, incloent la mítica fundació del monestir, atribuïda al més peculiar dels meus homònims antecessors, fra Joan Garí (o, com diu ell, frère Jean Guarin).
  Laborde no bada, però, ni es deixa impressionar per qualsevol cosa. El seu ull ve amb un acurat manual d’instruccions. No li interessa, per exemple, ni el romànic ni el barroc, i es pot dir que odia profundament el neoclàssic. El seu estil predilecte és el gòtic, i també li interessen les reminiscències gregues, romanes o àrabs. Per això s’extasia davant llocs concrets, com el monestir de Poblet o els circs i teatres romans de Tarragona o Sagunt.
   En la qüestió lingüística, però, no és gaire perspicaç. Es limita, més bé, a  reproduir els mites vigents a l’època: defineix el català, el valencià i el mallorquí com tres llengües diferents. Les dues primeres les considera dialectes de “l’antiga llengua llemosina o provençal”, diferenciant-se només en el fet que “el català ha manllevat més de la llengua francesa moderna que no el valencià, el qual, amb preferència, ha adoptat expressions castellanes”. Sobre el Regne de València afegeix que “aquest país és, potser, l’únic d’Europa en el qual una llengua vulgar s’hagi transmès i conservat, sense alteracions, des de fa prop de sis segles”. També de llemosina reputa la llengua de les Balears, que se li representa amb “rastres dels grecs, del llatí, de l’àrab, del català, del llenguadocià i del castellà”, i encara “hom hi troba mots siríacs, cartaginesos i vàndals o gots” (sic).
  Més enllà de la confusió idiomàtica, però, el Voyage segueix sent una obra formidable. L’intens reportatge d’un temps i un país que hi ha quedat fixat per sempre més.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-1-2014

El miracle provisional d'estar viu

Títol: Diario de otoño
Autor: Salvador Pániker
Editorial Mondadori
Barcelona, 2013
358 pàgines

  Aquest és el tercer dietari publicat de l'escriptor catalanohindú Salvador Pániker, i abraça anotacions compreses entre 1996 i 1999. És un diari de la modalitat "amb índex onomàstic" i això en pot dir molt: es tracta, doncs, d'un relat puntejat per una infinitat de fets socials on l'autor té l'ocasió de referir-se a les "celebritats" que constitueixen el seu grup d'amistats (de Pasqual Maragall a Antoni Tàpies, de Xavier Rubert de Ventós a Carlos Ferrer Salat). Com a membre destacat de la gauche divine (en afortunada expressió de Joan de Sagarra), Pániker traça un retrat de la seua generació i classe social en ple adveniment del primer govern de José María Aznar. Però això, de ser simplement així, seria fer poca justícia a aquest text.
  En realitat, el diari de Pániker se'ns fa inicialment una mica odiós i és difícil precisar per què. Segons la seua pròpia filosofia, cal passar la meitat de la vida construint un ego i l'altra meitat desempallegant-se'n. Què diríem, però, d'algú sorprés a setanta anys encara amb l'ego en carn viva, gairebé en plena ostentació adolescent? És un poc això el que fa antipàtic determinats aspectes d'aquest llibre: la continuada, impenitent, punxeguda i obscena exhibició de l'ego del seu autor. I, tanmateix, quina altra matèria primera és tan essencial com el jo a l'hora d'escriure un dietari?
  El que passa és que Pániker se sap "important" o "singular". El seu treball pioner en l'aconseguiment del dret a morir dignament, ser fill d'un pare hindú, haver viscut sempre al rovell de l'ou de la burgesia catalana, les seues aportacions conjuminant la filosofia occidental i l'oriental... Són motius suficients per a traure'n un rèdit estimable. I Pániker se'l cobra, òbviament, a la vista de tots.
  Llevat d'aquesta qüestió diguem-ne ontològica, Diario de otoño és un compendi d'idees i vivències molt interessants. Les seues referències al problema religiós, per exemple, són de gran interés. Ell es declara "un agnòstic amb sentit de la transcendència" i cerca en el misticisme tot allò que ja no pot donar-li la seua antiga fe cristiana:

"Ser místico es, sencillamente, vivir de primera mano, apoyarse en la experiencia antes que en la doctrina, por muy unidas que ambas vayan. Nada que ver entonces con la religión institucional"

  Ell prefereix seguir -i fa bé- la senda de l'heretgia (del grec hairesis: "seguir el propi camí"), perfectament conscient que la idea mateixa de religió no és res més que "un invent recent dels monoteismes occidentals" (el terme "religió" no existia en sànscrit o en xinés, per exemple).
  Aquest text, però, seria molt monòton si només s'ocupara d'aquestes teories. Durant aquest lapse de vida, ben al contrari, l'autor es veu commocionat per dos fets luctuosos de diferent magnitud: el suïcidi assistit del tetraplègic gallec Ramón Sampedro (on ell col·labora) i la mort de la seua pròpia filla Mónica, que naturalment sent molt més endins.
  Aquest segon decés "desborda" el diari. "Lo propio de un diario -en les seues paraules- es que nunca pase gran cosa, que la narración se limite a la crónica de lo anodino". Però la mort d'una filla trenca tots els esquemes, i instaura un dolor difícilment verbalitzable. En el prolix inventari d'alifacs que també és aquest dietari (el registre minuciós d'un home seriosament malalt o, almenys, seriosament hipocondríac), faltava la nafra suprema, inabordable, definitiva. I així acaba l'última anotació del text, un 31 de desembre del 1999: "Mi hija Mónica ya no está. Yo sigo provisionalmente vivo". El que havia començat, així, com un quadern una mica frívol en el seu excessiu egocentrisme acaba sent un profund testimoni del fet -del miracle- d'estar viu.

Tot el que és sòlid, però còmic

Títol: El llenyater
Autor: Michał Witkowski
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2013
Traducció de Marta Cedro i Guillem Calaforra
413 pàgines

  Michał Witkowski (Wroclaw, Polònia, 1975) arriba a la nostra cultura precedit per una sòlida fama d’estilista refinat i de gran contador d’històries. Gazeta Wyborcza l’ha definit, per exemple, com “un dels més talentosos escriptors polonesos de la nova generació”. Avesats al fet que de Polònia sovint no ens arribe res més que l’eco somort d’un integrisme catòlic abrandat o una doble suspicàcia antirussa i antialemanya, Witkowski és una agradable ventada d’aire fresc. Al capdavall, ser gai, ser urbà i ser modern pot constituir una triple agressió a cert fons immemorial de l’ànima polonesa. I Witkowski és perfectament conscient d’aquest colp de maça. Es diria, fins i tot, que s’hi deleix, ajudat pel poderós excipient que és l’humor.
  El llenyater és una curiosa història protagonitzada per un narrador que és òbviament l’alter ego de l’autor i un peculiar home dels boscos, definit d’una manera inequívoca: “Ser llenyater no és un ofici, és un estat de la ment”. Robert, el llenyataire en qüestió, guarda a sa casa un petit tresor farmacològic que farà les delícies del seu hoste, alhora que es demostra com l’estranya combinació d’un refinat esperit que llegeix Rilke en original i pren cafè en porcellanes de Korzec del segle XVIII però també està enganxat a les sitcoms i el porno en televisió. Al seu costat, el narrador pensa que podrà trobar un cert ideal fefaentment literari: “Sentir l’olor del foc, de la humitat, de les pedres, del llençol vell que durant molt de temps havia estat tancat dins un cofre. Tallar llenya. No afaitar-se. Marmotejar. Gravar pescadors al port i ser una sensible filòloga polonista”.
  La ironia sarcàstica de Michał Witkowski s’incardina bé en un text de modernitat punxeguda, on es pot formar un còctel inquietant amb llapis USB, gots Duralex i Lorazepam. Al capdavall, el narrador està convençut que per a ser feliç només cal una caseta als boscos i anar contra el nostre temps tal com el descriu Zygmunt Bauman, és a dir, “tenir una identitat sòlida, no tenir pressa i no canviar”.
  El llibre es clou amb un curiós colofó amb què l’editorial subratlla i resumeix alhora la seua aposta, i que mereix reproduir-se ací: “És increïble com un llibre aparentment insubstancial, pel tema, el to, el llenguatge o l’humor que utilitza, pugui tractar temes com la brusca transició del comunisme al capitalisme o la corrupció del poder, sigui quin sigui el règim. Ha estat un plaer publicar aquest llibre ple d’humor per poder riure’ns dels escriptors, els editors, les grans obres literàries, la tecnologia, la màfia i, fins i tot, les mateixes novel·les policíaques”.
  El traductor, Guillem Calaforra –que, en aquesta ocasió ha comptat amb la col·laboració de Marta Cedro- ha dut a terme, amb aquest text, un especial tour de force en el seu combat amb la llengua polonesa (de què fa de cònsol honorari en la nostra literatura). Ja coneixíem, signats per Calaforra, versions molt estimables de clàssics polonesos contemporanis, com ara La ment captiva, de Czeslaw Milosz (PUV, 2005), o especialment la col·lecció de formidables aforismes Pensaments despentinats de Stanisław Jercy Lec (Brosquil, 2003). Més recentment, ens havia ofert també la versió al català de Amb els ulls d’una nena de dotze anys (2012, Riurau editors) les impactants memòries adolescents de la supervivent de l’Holocaust Janina Hescheles.
  Amb El llenyater, Calaforra i Cedro s’han esforçat a adaptar els diversos registres d’un text polonès complex. El resultat, en català, és notòriament satisfactori.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-12-2013

Nota bene: Després de publicada aquesta ressenya al diari Ara, Guillem Calaforra m'ha enviat el següent text, que crec necessari afegir ací:

"Benvolgut Joan,

Moltes gràcies per la ressenya tan positiva sobre el llibre de Witkowski. Per la part que em toca t'estic molt agraït, però hi ha un error gros: tal com apareix a la portada del llibre (em sembla, perquè a nosaltres encara no ens n'ha arribat cap exemplar), la traducció és en primer lloc i completament de Marta. No és que jo haja comptat amb la seua col·laboració, sinó exactament a l'inrevés: és ella qui ha tingut la meua ajuda. El text és íntegrament d'ella, jo m'he limitat a revisar-lo i acarar-lo dues o tres vegades amb l'original. Moltes gràcies, però el mèrit és d'ella. Crec que això s'hauria de fer constar públicament.

 Salutacions,

Guillem Calaforra"

Els estralls d'un temps de vida

Títol: Contrada
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
València, 2013
70 pàgines

  Per què un autor, avui, faria un llibre de sonets? La pregunta, formulada així, admet una ràpida resposta: i per què no? Al capdavall, el sonet, des del dolce stil nuovo fins l'actualitat, no ha deixat de temptar els poetes que han cercat la màxima perfecció estilística als seus versos. Són set-cents anys d'una història de dolor i de rigor, on han excel·lit tants que no m'estranya que Jordi Llavina vulga sumar-s'hi, i això l'honora. Ara com adés, la cotilla formal i el motle rigorós que suposa un sonet constitueixen el més formidable tour de force per a un poeta ambiciós. En la suma de dos quartets i dos tercets, en la deriva majestuosa del decasíl·lab (el vers, no ho oblidem, dels nostres poetes clàssics, amb el torturat Ausiàs Marc al capdavant), Llavina ha cercat una ruta segura cap a la màxima exigència expressiva. I els seus lectors estem ara convidats a la festa.
  Després de La corda del gronxador, Diari d'un setembrista i, especialment,Vetlla, Llavina no necessita demostrar res en el terreny poètic. Aquest darrer llibre, premi Octubre i premi de la Crítica Catalana, ens va mostrar un autor en plena maduresa lírica, i jo el vaig llegir, com un raig, a velocitat d'Euromed, en un trajecte inoblidable (precisament pels versos que llegia) entre Barcelona i València. Des de llavors, des d'aquella rabent lectura absorbent, li devia al Jordi com a  mínim una entrada en aquest blog. I jo sempre pague els meus deutes.
  Contrada són 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Amb aquests vímets ha fet Jordi Llavina la seua cistella de sonets. Un títol a recordar, un poeta que encara té moltes coses a dir. I nosaltres a llegir, certament.

Joan Garí

  
 

Albertine entra en escena

Títol: A l'ombra de les noies en flor, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2013
Traducció de Josep M. Pinto
382 pp.

  En aquesta segona part de A l'ombra de les noies en flor (titulada "Noms de lloc: el lloc", o com ha preferit versionar més literalment Valèria Gaillard, "Noms de país: el país") retrobem el narrador, que ja coneixem tan bé, viatjant amb la seua àvia a Balbec a passar l'estiu. En aquestes alçades, ja ens podem ben bé convéncer, si encara no hi havíem caigut, que al projecte global de À la recherche se li pot aplicar la mateixa definició que Proust dóna del que és un "bon llibre":

"D'aquesta manera, un home de lletres a qui parlem d'un "bon llibre" nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina una mena de combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors, sinó d'alguna cosa que, el fet d'haver assimilat perfectament aquesta suma, no és suficient per fer trobar, ja que justament és fora d'ella".

  A Balbec (poble imaginari de la costa de Normandia), el narrador i la seua àvia s'hostatgen al Gran Hotel. El director de l'establiment és "una mena de tap de bassa amb la cara i la veu plenes de cicatrius" exclusivament interessat en la situació social dels seus clients. Allí es reuneic una excelsa crema social contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:

"I al vespre no sopaven a l'hotel on, com que l'electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d'immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l'ombra, s'apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d'or, la vida luxosa d'aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d'aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l'aquari i a menjar-se-les)".

  Però al narrador no li interessa el luxe més que a un peix l'aigua on viu i nada, ni tampoc tem cap sobtada i sanguinària revolució. Durant el viatge en tren cap a Balbec i només arribar a l'hotel, ell ha anat fixant-se contínuament en figures i rostres femenins on ha projectat els seus somnis. Al capdavall, no és més que un adolescent (i "l'adolescència és l'únic temps en què hem après alguna cosa") que se sent sol en un medi hostil i només desitja un amor correspost o, en el seu defecte, una aventura apassionada. Mentre això s'esdevé, fa amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove aristòcrata d'idees socialistes, a través del qual coneix el seu oncle, el baró de Charlus. Aquest odia violentament els homes efeminats però, com constata perspicaçment l'àvia, "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". Proust hi segueix construint el seu memorable monument androgin.
  El punt culminant del volum, però, no tardarà a arribar. Per fi hi compareixeran les "noies en flor". El moment és màgic, sensual, decisiu. En l'original:

"Ce jour-là, comme les précédents, Saint-Loup avait été obligé d'aller à Doncières où, en attendant qu'il y rentrât d'une manière définitive, on aurait toujours besoin de lui maintenant jusqu'à la fin de l'après-midi. Je regrettais qu'il ne fût pas à Balbec. J'avais vu descendre de voiture et entrer, les unes dans la salle de danse du Casino, les autres chez le glacier, des jeunes femmes qui, de loin, m'avaient paru ravissantes. J'étais dans une de ces périodes de la jeunesse, dépourvues d'un amour particulier, vacantes, où partout – comme un amoureux la femme dont il est épris – on désire, on cherche, on voit la beauté. Qu'un seul trait réel – le peu qu'on distingue d'une femme vue de loin, ou de dos – nous permette de projeter la Beauté devant nous, nous nous figurons l'avoir reconnue, notre coeur bat, nous pressons le pas, et nous resterons toujours à demi persuadés que c'était elle, pourvu que la femme ait disparu : ce n'est que si nous pouvons la rattraper que nous comprenons notre erreur."

  Que, en la clara i precisa traducció de Josep Maria Pinto, fa així:

"Aquell dia, com els anteriors, en Saint-Loup havia hagut d'anar a Doncières on, mentre esperava haver-hi de tornar de manera definitiva, sempre el necessitarien, ara fins al vespre. Em sabia greu que no fos a Balbec. Havia vist baixar del cotxe i entrar, les unes a la sala de ball del Casino, les altres a la gelateria, unes noies que, de lluny, m'havien semblat encantadores. Jo em trobava en un d'aquells períodes de la joventut, desproveïts d'un amor particular, vacants, on pertot arreu -com un amant, la dona de qui està enamorat- es desitja, es busca, es veu la Bellesa. Només que un sol tret real -el poc que es distingeix d'una dona vista de lluny, o d'esquena- ens permeti projectar la Bellesa davant nostre, ens afigurem haver-la reconeguda, el nostre cor batega, apressem el pas, i restarem sempre mig convençuts que era ella, a condició que la dona hagi desaparegut: solament si la podem atrapar comprendrem el nostre error".

   Són cinc o sis noies diferents de les que havia vist fins llavors a Balbec. Cadascuna era diferent, però totes li semblen belles ("Quoique chacune fût un type absolument différent des autres, elles avaient toutes de la beauté"). Vistes després davant la mar, li recorden, invariablement, "estàtues exposades al sol en una riba de Grècia". Ara el narrador ja pot deixar de sentir-s'hi sol. L'estiu ha passat a tindre un objectiu. Però ell, com una abella davant les flors, hi voletejarà sense decidir-se a quina xuplar. Aviat es fixa especialment, això sí, en una de les noies: Albertine Simonet. La coneixerà en persona, però, no directament, sinó a través d'Elstir, un pintor amic. En Albertine troba atractius que oscil·len del vulgar al sublim, efectes que sovint també provoquen en el narrador la resta de les noies de la colla. A pesar del que ha cregut sentir per la jove Simonet, el protagonista no s'està de picossejar en altres flors. Ara creu estar enamorat de Gisèle, ara d'Andrée, ara de Rosemonde. Al final, però, sempre torna a Albertine. I, tanmateix, una nit que hi intenta un acostament físic decisiu la noia el rebutja. Per a rescabalar-lo d'aquesta frustració, ella li regala un petit llapis d'or.
  Al final, l'estiu s'acaba, Albertine i les noies se'n van de Balbec, i així ho fan també el protagonista i la seua àvia. Les espases han quedat en alt. I encara suren, d'alguna manera, les paraules que hem llegit al principi del volum, a través de les quals Proust reflexiona sobre un dels seus temes predilectes:

"C'est pourquoi la meilleure part de notre mémoire est hors de nous, dans un souffle pluvieux, dans l'odeur de renfermé d'une chambre ou dans l'odeur d'une première flambée, partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné, la dernière réserve du passé, la meilleure, celle qui quand toutes nos larmes semblent taries, sait nous faire pleurer encore".

("La millor part de la nostra memòria és a fora de nosaltres, en una ràfega de pluja, en l'olor de resclosit d'una habitació o en l'olor d'una primera flamarada, pertot on retrobem de nosaltres mateixos allò que la nostra intel·ligència, com que no ho utilitza, havia desdenyat, la darrera reserva del passat, la millor, aquella que, quan totes les llàgrimes semblen exhaurides, encara ens sap fer plorar".)

I així és.

Joan Garí

Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537