Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537

Un llibre tristament oportú

Títol: Adéu, RTVV
B. Flors i V. Climent, editors
Publicacions de la Universitat de València
València, 2013
269 pàgines
Poques vegades un text ha resultat més oportú que aquest que ara glossaré. Adéu RTVV era, en realitat, el comiat col·lectiu d’un grapat de periodistes afectats per l’ERO de Canal 9 i Ràdio 9. L’actualitat, però (amb la revocació de l’ERO als tribunals i la subsegüent decisió d’Alberto Fabra de tancar RTVV), ha vingut a precisar l’abast semàntic i la dimensió d’aquest adéu. Ara ja no són uns professionals acomiadant-se del seu lloc de treball, sinó tota una societat la que enarbora un mocador blanc per a fer un últim senyal de dol per la seua televisió pública.
  És curiós, sarcàstic i paradoxal, perquè la Llei de Creació de RTVV posava aquesta com a mostra de la “presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble”. Així ho recordava Adelaida Ferre en un article premonitori (publicat l’any 2009), que ara és el prefaci del recull de contribucions crítiques que constitueixen aquest llibre. Si la consciència emmudeix, si els mitjans públics es desballesten, alguna cosa molt greu està passant. I no serà, tanmateix, perquè no es va llançar el crit d’avís en el moment precís. Feia molt de temps que els sectors més combatius dels professionals de la casa, juntament amb el Comitè d’Empresa, venien fent crides públiques advertint del que estava passant al centre de Burjassot, seu de l’ens RTVV. Gent com Julià Alvaro o Juli Esteve (que l’any 2000 havia publicat La televisió (im)possible. 10 anys d’informatius a Canal 9) havien explicat en tots els fòrums possibles en què s’estava convertint la televisió de tots els valencians.
  Un deute de 1.200 milions d’euros a data d’avui, una plantilla triplicada, uns equips directius successivament esquitxats per sospites de corrupció. No faltava cap actor en aquest drama. El deute era el resultat d’una política econòmica alegre i despreocupada, regada amb cava als anys de bonança. La plantilla s’havia triplicat perquè quan Zaplana va guanyar les eleccions (1995) va arraconar els professionals de l’etapa socialista i va portar la seua pròpia gent, i quan Francsico Camps va ocupar el seu lloc va repetir la mateixa operació. I la corrupció –ah, la corrupció!- va esclatar quan es va destapar tot l’afer Gürtel i es va saber que, quan es va encarregar a Canal 9 cobrir la visita del papa Ratzinger a València l’any 2007, les comissions subsegüents van córrer de mà en mà amb xifres milionàries.
  De tot això es deixa constància en aquest llibre, amb detalls sorprenents, de vegades inversemblants, sempre surrealistes. Un llibre que és un mecanisme per a evacuar la tensió acumulada però també un crit d’auxili i un document per a la història. Tot el que es podia fer malament es va fer malament. I, per no faltar, no hi falta l’autocrítica: “Tots en tenim de responsabilitats –escriuen els editors en el Pròleg-. Els treballadors, també. Durant aquests anys hem sigut còmplices necessaris del desgavell. Sovint hem oblidat que nosaltres havíem de ser els primers garants de la pluralitat I la transparència, que havíem d’exigir als nostres caps (laborals i polítics) el compliment escrupolós dels principis fundacionals de RTVV”.
  Però això no es va fer i ara cada actor del drama haurà d’interrogar-se sobre el seu propi paper. Els qui van callar quan calia parlar, els qui van mirar cap a  un altre costat, els qui hi van col·laborar voluntàriament. Ara ja no té remei. Quan es desballesta un mitjà públic, és la societat en el seu conjunt la que fracassa. És tot un país el qui se’n va, durant molt de temps, a negre…

Joan Garí

Publicar en Ara, 23-11-13

Un gran esdeveniment editorial

Títol: La imatge
Autor: Josep Palacios.
PUV
València, 2013
2 volums

  Hi ha dues clases d’escriptors d’èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l’ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l’arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari completament distint; s’aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el propi Robinson es moriria de desesperació. L’èxit d’aquests darrers és un èxit interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.
  Josep Palàcios és d’aquesta segona classe d’escriptors. Tot i que va començar la seua carrera literària pública l’any 1959, amb els versos de Les quatre estacions, feia més de vint anys (des d’AlfaBet, 1989, i amb l’excepció d’Un un, 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià –el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer-, en efecte, s’ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: “Josep, amic, vostra carn és ja fem”), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana.
  És el mateix Josep Palàcios que va retratar Josep Pla en la cèlebre visita que el solitari de Llofriu va realizar en 1959 a la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep de Sueca. La complicitat de Fuster i Palàcios (JF i JP, en l’obra d’aquest darrer) era antiga i sòlida, i per això l’autor de Devastació serà investit hereu dels béns de Fuster. Pla va trobar els dos companys escoltant Vivaldi, mentre a fora queia una pluja insidiosa. Fuster hi definí el seu jove amic en termes elogiosos: “estudiant, autor d'un llibre de poesies, Les quatre estacions, molt notable”. I Pla, al seu torn, va afegir: “Josep Palàcios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable” (Homenots. 4ª sèrie).
  Amb els anys, però, Palàcios s’encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l’antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l’assagisme contemporani en català. I és l’aplec d’aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).
  No exageraré si qualifique l’aparició d’aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la seua producció del darrer quart de segle. Llibres d’aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus, poemaris com Una mesura o una nova versió de AlfAbet (aquesta vegada amb la segona A majúscula).
  Alguns d’aquests volums van ser infantats originàriament amb l’acompanyament dels excel·lents dibuixos de Manuel Boix. Dissortadament, l’edició actual no recull aquestes il·lustracions. Quant al contingut, ens trobem davant els temes de meditació habituals de Josep Palàcios: l’ofici literari, la mort, el llenguatge. Al capdavall, aquest escriptor se sent com un ermità o, més concretament, “com un sant, que viu per a un altre món, a fora”. Com el Blanquerna de Llull, ha arribat ja a l’estadi final d’una vida de superació i exigències, allà on s’espera Déu –que naturalment és la Mort però també és el Llenguatge- no amb voluntat d’epifania, sinó tot just de confirmació en convenciments molt pregons. Però no ens enganyem: l’home que ha escrit “Penso fins on sé escriure” cova una voluntat antimetafísica molt evident –i també antipatriòtica. Segons ell, tota la seua obra es podria resumir en els principis de dos dels seus llibres: “Ho he imaginat tot” i “Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res”.
  Amb aquestes bigues ha construït aquest home l’edifici d’una literatura enlluernadora. És el seu èxit invers i interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-11-13

Al servei de Sa Majestat

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Edicions 62
Barcelona, 2013
Trad. de Marc Rubió
383 pàgines

  John le Carré (Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Call for the Dead (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l’espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia –com s’ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i al·legals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.
  Una veritat delicada, en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l’anatomia –necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d’assistir d’etiqueta a una festa amb un micròfon a l’orella mentre es xarrupa educadament un martini. Després, és clar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King’s English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com el Toby Bell, en un “A parir panteres tota aquesta merda dels collons!”. I el motor de l’acció començarà a funcionar.
  Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d’Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació –“Vida salvatge”- al penyal de Gibraltar. Bell no n’és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.
  El relat s’insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la guerra freda acabés fa molts anys, però l’Estat encara té les seues raons immorals i el Ministeri d’Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. Le Carré era l’home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l’os que sense dubte és. Tot s’hi podria resumir amb la coneguda màxima de La Rochefoucauld “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatitu.
  No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se  -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l’altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que, el servei a Sa Majestat, no pot exigir l’abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d’una ajornada història d’amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s’haja fet pública.
  En el fons, l’estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s’adiu estrayament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d’Estat es lluita malament i no s’acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Joan Garí

 Publicat al diari Ara, 26-10-13

El llibre visual de la crisi

Títol: El último mono
Autor: Xipell
Onada Edicions
Benicarló, 96 pàgines

  L'amic i dibuixant Xipell, autor habitual a les pàgines del periòdic Levante (sobretot en l'edició de Castelló), acaba de publicar un recull d'acudits gràfics molt interessant. Ve a sumar-se, el nou volum, a una llarga sèrie de títols on Joan Montañés ha anat replegant tot allò que corria perill de perdre's en la lectura apressada d'un diari. En aquesta ocasió, però, Xipell ens sorprén amb una línia inèdita, dibuixos més abstractes (que, en alguna mesura, recorden els d'El Roto), i un contingut conceptual allunyat de la peripècia política local i elevable al debat genèric de les idees. Supose que és això el que ha fet pensar a l'autor que tot plegat mereixia ser donat a conéixer al gran públic.
  El propi Montañés Xipell (ja que aquests són el seu primer i segon cognoms) explica al pròleg del llibre que l'al·lusió als micos obeeix al "procés involucionista" que estem vivint. En qualsevol moment, en efecte, esperaríem trobar l'estàtua de la Llibertat destrossada en una platja vulgar, com en aquell film llegendari on Charlton Heston era un astronauta envoltat de ximpanzés. Segons Xipell, les seues imatges tenen més a veure amb les pintures rupestres que amb les emoticones. Tot ens bolca cap al passat, doncs -cap a  un passat mitològic- i és que el resultat del que s'ha vingut anomenant "crisi econòmica" potser no és res més un vast retrocés cap a zones d'humanitat que crèiem haver superat amb l'invent de la penicilina i l'hamburguesa de vedella.

  La Història ha canviat. Ara el drac de Sant Jordi està fabricat a la Xina, el president dels Estats Units és negre però sa casa continua sent blanca, l'autèntica revolució cultural és el "Tot a cent", la Marca España més acreditada és el bou de Soborne (i ja no Osborne), els pobres són tots de classe mitjana i el genuí mur de les lamentacions no pot ser altre que Wall Street. Això és el que ens proposa Xipell amb una textura gairebé aforística, on un text colpidor i inapel·lable s'acompanya amb uns traços vigorosos en blanc i negre, elementals, cantelluts, volgudament rudimentaris. Es diria que el dibuixant no vol que el dibuix interferisca en la lectura del missatge "filosòfic" de l'acudit. Es vol la màxima concentració, la màxima atenció per a un text inapel·lable.
  Per a poder editar aquest llibre, Xipell ha acudit a la plataforma Verkami, com ja va fer també l'editorial 3i4 en el meu cas amb Viatge pel meu país. És un sistema útil, ben pensat, un gran invent. Ha permés que ara els lectors puguen fruir d'un llibre d'acudits gràfics que sentarà un precedent, per la seua qualitat innegable i per la manera que té d'abordar els grans dilemes contemporanis. Senyors de la Crisi, ací tenen, per fi, el seu llibre.

Joan Garí

La imitació de la vida quotidiana

Títol: El dia de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial Meteora
Barcelona, 2013
187 pàgines

  Explicaré, d’entrada, que sóc una mica especial a l’hora de posar-me a llegir contes. Sempre he pensat que un relat curt és un delicat mecanisme de rellotgeria que respon a unes lleis implacablement exigents, la conculcació de les quals fa naufragar sense remissió els millors propòsits. Hi passa, un poc, com amb l’aforisme. L’aforisme –l’ària de la literatura- es resol satisfactòriament amb uns pocs elements i la brevetat –la concisió extrema- sol ser l’excipient necessari de tot plegat.
 No he connectat amb els contes d’Isidre Grau i crec que seria deshonest si ho ocultara. Els seus relats no són de la mena que a mi m’agraden. Naturalment, això només és una opinió, però em paguen per expressar-la –i, els meus fills, bé han de menjar. Per al meu gust, concretament, als contes d’Isidre Grau manca intensitat expressiva –els llasta una verborrea innecessària. També diré, però, que això es podria formular de manera que resultara més afalagador per a l’autor. Cabria assegurar, des d’un altre punt de vista, que Grau té molta habilitat per a replegar el llenguatge col·loquial i que excel·leix, per exemple, imitant el registre verbal de les dones madures amb molta vida viscuda, com en “Ella va dir no” i “Viure sola”. La seua narrativa breu, així, es resol en una imitació de la vida quotidiana en el que aquesta té d’inesgotable, de proteica, de vacil·lant.
  Els personatges de El dia de l’incident són homes i dones madures, si no velles, que posen la vida a la taula de dissecció. La manera de narrar revela un autor amb un ofici prou exercitat, com per exemple en “El mestre de dibuix”, on un treballador de banca prejubilat decideix dedicar-se a la seua autèntica vocació, que és la pintura; el retrobament amb el fill del seu antic professor dóna peu al narrador per a evocar la figura d’aquest, antic oficial de l’exèrcit republicà. Segons Grau, “encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror”. El lector haurà de decidir si aquesta claror li resulta suficientment intensa.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 12-10-13

El relleu de la memòria

Títol: Me llamaba Pikolo
Autors: Jean Samuel/Jean-Marc Dreyfus
Plataforma Editorial
Barcelona, 2009
Trad. d'Horacio Vázquez-Rial
192 pàgines

   En la literatura de l'Holocaust no acabes mai de llegir-ho tot. Quan creus que ja has accedit als testimonis essencials, de sobte es dóna a conéixer un nou text, una nova visió, una darrera acta notarial. Això és el que m'ha passat en relació a un autor tan conegut com Primo Levi. Ja fa anys que es va publicar el llibre de Paul Steinberg Croniques d'ailleurs, on aquest jueu alemany de Berlín (mort a París el 1999), a qui Levi anomena Henri en Si això és un home i en traça un retrat no massa afalagador, explica la seua versió dels esdeveniments a Auschwitz.
  Doncs bé, ara és un altre dels companys de Levi en l'infern polonés, Jean Samuel -Pikolo en les memòries de l'italià- qui ens ha llegat, abans de morir (l'any 2010), el complement exacte de l'inoblidable relat de Levi. La seua és una experiència molt comuna entre els supervivents de la Shoa. Durant 36 anys, després dels fets, va guardar silenci. Amb ocasió d'un lernen (curs de reflexió), però, es va posar a rememorar tot el que havia atresorat, en dolor i memòria, en gairebé quatre dècades de mutisme. Un altre fet decisiu en el desencadenant d'aquesta verbalització pública va ser el suïcidi de Primo Levi, l'any 1987. D'alguna manera, Samuel va sentir que havia d'agafar aquell testimoni.
  Com tants altres de la seua edat i condició, Samuel va ser destinat a Monowitz, la fàbrica d'Auschwitz que no fabricaria mai res. No queda res, ara, de Monowitz, per contrast amb l'excel·lent estat de conservació de les altres parts de l'immens complex concentracionari. Allí va coincidir amb Levi.  Samuel era dels pocs jueus que va sobreviure a la seua expedició, i l'únic dels de la seua família.
  A Monowitz, amb Levi i els altres presos, s'escenifica l'escola de la vida sota l'atenta mirada de la mort. Primo li tradueix Dante (com explica al capítol "El cant d'Ulisses" de Si això és un home). Els versos del vell clàssic es converteixen en la divisa de l'esclau embrutit:

Considerate la vostra semenza
Fatti non foste a viver come bruti
Ma per seguir virtude et conoscenza.

  El propi Samuel, però, passa d'alumne a mestre amb altres presos, amb qui comparteix problemes de matemàtiques. En la lluita heroica contra la deshumanització, tota pedra fa paret. En contrast, tots reben cada dia els petits detalls de la humiliació constant, que de vegades pot consistir, simplement, en un kapo que s'eixuga la mà al damunt d'un presoner. Un home pot fer de drap si no és considerat res millor que un drap.
  Tot passarà, però. Vindrà l'alliberament i vindrà també, a la postguerra, el retrobament amb Primo Levi i fins i tot amb Paul Steinberg. Samuel, però, no tornarà a Auschwitz fins 1995 i no es decidirà a escriure el seu llibre de memòries, en col·laboració amb l'historiador Jean-Marc Dreyfus, fins el 2007. Només li quedaven, llavors, tres anys de vida. Urgia passar el relleu de la memòria i això és el que va fer. Aviat l'Holocaust serà només un pàgina als llibres d'història i cap supervivent podrà ja parlar-nos-en. Llavors, haurem de ser nosaltres els qui ens ocupem a conservar la lliçó sempre viva. Com un dolorós deure moral.

Joan Garí