La més bella laudatio de la llengua catalana

Títol: Un país de butxaca
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
139 pàgines

M'estime molt el Joan Daniel Bezsonoff. Crec que des que el vaig conéixer -ara fa un parell d'anys- es va establir entre nosaltres un corrent de simpatia mútua. Admire sincerament, a més de la seua humanitat desbordant, el seu treball literari: les seues històries esbojarrades i impossibles, el seu estil precís i sorprenent, la seua nostàlgia armada pel Rosselló català que ja no tornarà.
Un país de butxaca és tot això i més. En la línia dels seus darrers llibres -en especial Una educació francesa, de què també es parla en aquest Ofici-, hi aprofundeix en la vena autobiogràfica, tot i que es veu en la necessitat (pura captatio benevolentiae) de reconéixer que la seua vida "no té cap interés", llevat que assisteix en directe a "la mort d'una llengua" (la seua i nostra, ai las!). El llibre és tot ell una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francés. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
Bezsonoff, entre els seus conciutadans, és una rara avis. Ha bandejat el francés per a escollir el català, quan tot estava programat per a què aquesta eleció no arribara a produir-se. S'hi a ha dedicat, a més, literàriament. El preu que ha hagut de pagar, però, és molt alt, perquè a casa seua el consideren un escriptor que lingüísticament "espanyoleja", mentre que en aquest costat dels Pirineus fascina els crítics més snobs per l'aire irreversiblement francés que impregna el seu estil (el seu stilettu) i les seues històries. Encamallat al bell mig de la frontera, Bezsonoff ja es prepara per a ser un clàssic, doncs. L'ambigüitat necessària ja la té.
D'altra banda, trobarem en aquest llibre noves dosis dels temes recorrents de l'autor, com ara el seu occitanisme i l'estima còmplice envers el País Valencià. Et recorde a Borriana, Bezsonoff, al vestíbul de l'hotel Aloha, admirant-te perquè la recepcionista era jove i bonica i -vejats miracle!- parlava en català. "Això al Rosselló ja no es veu", vas mastegar. No patisques, home: aviat no es veurà tampoc al País Valencià. Viurem llavors entre els nostres conciutadans -morts vivents a efectes autòctons- com el Comte Arnau i no t'oblides que, per al cas, jo ja em dic Joan Garí (amb permís de Joan Maragall).
Precisament els meus llinatges tenen una relació gens secreta amb la Catalunya Nord. "Garí" és un nom propi d'origen germànic ben documentat a ambdós costats del Pirineu ja abans de les Homilies d'Organyà. I "Clofent" (el meu segon cognom) guarda una òbvia relació amb la comarca del Conflent. Per això m'ha fet gràcia quan Bezsonoff assegura que es va convertir en un patriota a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra tots els anys a Prada del Conflent (l'únic lloc, afegeix, on es poden sentir simultàniament tots els accents de la nostra llengua). En el temps que ell hi va recalar per primera vegada -cap al 1986- jo també hi era, tot i que el meu "patriotisme" es va generar d'ofici d'una mena més escèptica. Llavors no ens vam conéixer, però. Van haver de passar més de vint anys perquè aquest escriptor valencià que sóc jo i aquest escriptor nordcatalà que és Bezsonoff coincidírem un dia davant un arròs melós amb llamàntol al restaurant Morro del Port de Borriana i ens adonàrem que la mar al voltant nostre era, ni més ni menys, la nostra mar.
Cal continuar llegint Bezsonoff. Ni que ell crega estar fent l'autòpsia d'una llengua. En realitat -i a la pràctica- en fa la més bella laudatio.

El tresor que tenim

Títol: Sacred Sierra. A year on a Spanish mountain
Autor: Jason Webster
Editorial: Vintage
Gran Bretanya, 2009
368 pàgines

Jason Webster va nàixer a San Francisco, però es va criar a Gran Bretanya i a Alemanya. Llicenciat en Història Islàmica, es va establir a Espanya, tot afegint-se a la llarga nòmina d'intel·lectuals anglosaxons que s'han enamorat de la pell de brau. Indagant en els tòpics hispànics que han fet furor a l'exterior, Webster ha escrit sobre flamenco i sobre la Guerra Civil. Un dia, però, es va establir amb la seua dona -que és valenciana- en un mas del Penyagolosa. El temps que hi va esmerçar, convivint amb la gent del lloc i amerant-se de les històries i dels rituals de la "muntanya sagrada", l'ha plasmada ara en un llibre dens i minuciós, reblit tot ell per una autèntica estima i un respecte admirat envers un paisatge i una forma de vida.
Sacred Sierra ha estat saludat per la premsa anglosaxona amb grans elogis. L'amic Paul Preston n'ha dit, fins i tot, que ens trobem davant el nou Gerald Brenan (hispanista llegendari de qui he tingut el plaer d'editar Pensaments en una estació seca, a la col·lecció Grans Idees). Fa poc ha eixit la versió en castellà del llibre de Webster, La montaña sagrada (Los libros del lince), que també ha tingut una bona acollida crítica.
Cal suposar que Webster és sincer. Vull dir que realment considera que l'interior castellonenc és "una de les últimes zones que queden per descobrir a Espanya". Havent viscut alguns anys a València -el més semblant que tenim en aquest país a una gran ciutat- i en altres llocs de la península, el Penyagolosa se li apareix tan diferent a tot com una "vall secreta" de l'Himalaia. S'instal·la en un mas de l'Alcalatén i es disposa a viure una experiència única: fer vida de masover, acompassada al ritme de les estacions i aprenent totes les històries i els costums dels habitants immemorials d'aquelles terres. L'autor no s'està de confessar (podeu sentir-lo en un vídeo promocional, si domineu l'anglés) que és el seu desig contribuir a preservar els valors del paisatge que ha pogut conéixer. Alguns veïns "neorurals" li parlen de Marina d'Or, dels parcs eòlics, del projecte d'Aeroport de Castelló i d'altres agressions al petit paradís de l'interior castellonenc. Webster, instintivament, adopta un punt de vista proteccionista. S'adona que el que hi viu és com un petit miratge, una forma de vida que ja s'ha extingit en tants altres llocs. Arcadio, un masover amic, li diu: "Has d'escoltar el que diuen les plantes, el que diu la terra". I ell així ho fa. Recopil·la les contalles de la gent del lloc, aprén les propietats curatives de les herbes, coneix de primera mà l'efecte de tots els vents, té una experiència eroticogastronòmica en tastar per primera vegada les tòfones i, sobretot, es recrea en el silenci compacte de la muntanya. Oficiant de masover a la falda del Penyagolosa durant un any de la seua vida té accés a "un concepte del bé i del mal més humà, més primitiu". Queda fascinat pel ritu del bou embolat, observa la peculiaritat local d'atorgar més importància a la festa de Sant Antoni que al propi nadal, resegueix el camí dels peregrins de les Useres i comparteix el respecte de tots davant el misteri de la nit que aquests passen al santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Aprén el nom dels arbres en el català local i se'ls planta ell mateix, amb la seguretat immemorial que el sobreviuran i duraran cent anys erectes.
Com tots els llibres que proposen mirades alienes a les nostres coses, Sacred Sierra és un volum que d'entrada em va despertar certa suspicàcia. Conec bé el Penyagolosa. Estime aquell peculiar país de muntanya. N'he escrit pàgines literàries i n'he viscut pàgines vitals. Per això crec que puc dir amb un mínim d'autoritat que el llibre de Jason Webster és honest i estimulant. Puc comprendre bé a què es refereix quan confessa que la muntaya l'ha canviat. Les històries que li hi han contat (els últims càtars refugiats a Morella, la increïble odissea biogràfica del Papa Luna o, més modernament, de Juana la Pastora, la guerrillera antifranquista hermafrodita) casen molt bé amb la màgia que ell mateix comprova in situ. El Penyagolosa és realment un lloc ben especial. No sabem quan de temps més podrem seguir fruint-lo. La depredació urbanística que puja des del litoral, la incúria de les autoritats, l'amenaça dels incendis... Massa perills per a un ecosistema tan fràgil. I tanmateix, tipus com Webster ens ensenyen a valorar el tresor que tenim. Llegint-lo, comprenem millor fins a quin punt érem privilegiats. I encara ho som.

Joan Garí

Per una altra ciutat (i una altra vida)

Títol: La ciudad y la vida
Autora: Carmen Alborch
Editorial RBA
Barcelona, 2009
363 pàgines

Tenia interés a llegir aquest llibre pel que té de resum vital d'una generació que va combatre en les batalles essencials d'un temps i d'un país: la política, la llengua, el feminisme. Carmen Alborch representa bé un tipus de ciutadana -que alguns han retratat pejorativament com a "progre"- que, en incorporar-se durant els anys 60 al corrent de la història, ho fa a través d'organitzacions -partits, sindicats, moviments cívics- que tenen en comú partir amb més o menys ortodòxia de les teories marxistes. Els amplis horitzons que s'obrien en endavant va portar cadascú al terreny que millor va preferir.
Aquest és un llibre molt centrat en la ciutat -València, concretament-, com no podia ser altrament. Al capdavall, l'autora fou candidata a alcaldessa i ara és la cap de l'oposició socialista davant el poder omnímode, estentori i abassegador de Rita Barberà. No sé si Carmen es tornarà a presentar ni si està en la seua mà guanyar alguna vegada davant el conservadorisme tel·lúric de Rita. Sí que sé, però, com de distinta podria ser València si en lloc de ser regida per aquest transsumpte d'Alcaldessa Verge ho fóra per la primera ministra valenciana de la democràcia.
En el llibre, que té molt d'inventari detallat de serveis generals a la causa i fins i tot de testament polític, Alborch reivindica una ciutat humanitzada, un espai urbà convertit en xarxa (la nostra casa comuna) que amplifica les relacions d'amistat. És en aquest àmbit on prenen sentit les preses de posició a favor, per exemple, d'un Cabanyal íntegre, i no obscenament esbudellat. Amb la mateixa -bona- lògica, és obvi que no li resulta simpàtica aquesta moda contemporània d'arquitectura galàctica i fantasiosa, completament aliena al context on s'erigeix. "Valencia -diu- se ha convertido en una ciudad en la que priman los contenedores sobre los contenidos". I no estaria malament entendre això com un indici d'autocrítica, ja que va ser el Lerma agònic qui va idear la primitiva Ciutat de les Ciències a major glòria del senyor (tan digne d'elogi per tantes altres causes) Santiago Calatrava.
És pertinent que Carmen Alborch, primera directora de l'IVAM -i una de les artífexs de la seua etapa més gloriosa- ens situe en perspectiva de recordar que en aquell temps (anys 90) hi havia gent que venia a València només per visitar les col·leccions del buc insígnia del nostre art modern. Ara, en canvi, venen a comtemplar -de lluny- les formes capricioses de CACSA. Un autèntic canvi: de la substància a la forma, concretament.
He dit abans que el volum té molt d'inventari i així és. No és estrany, doncs, que l'autora cite pel seu nom molts dels companys de viatge, aquells que l'han acompanyada en una singladura que encara no ha acabat però que ja ha deixat moltes ratlles fetes. En el capítol de l'anècdota, li retrauré que cite els artistes i escriptors que van ser guardonats sent ella ministra de cultura del darrer govern de Felipe González i s'oblide -modestament- d'un servidor. Al capdavall, a mi em van donar el premi Fundesco per La conversación mural l'any 1994. I si no ho recordes Carme, ací tens la prova manifesta:


També he de dir, però, que el premi no me'l vares lliurar tu, sinó Josep Borrell i aquell altre ministre discret, eficient i un poc ennuvolat de qui només recorde el segon cognom, Pertierra. Després va vindre l'era d'Aznar. L'homenet del bigot va privatitzar Telefònica i va liquidar Fundesco. Com a resultat de tot això ja només es poden trobar exemplars del meu llibre en iberlibro a preus prohibitius. Així s'escriu la història.
Potser algun dia tinguem una altra vegada una alcaldessa culta, liberal i valencianoparlant a la capital del nostre país. Mentrestant, podem somiar-hi llegint aquest La ciudad y la vida. Ens hi va una cosa i l'altra, justament.

Joan Garí

Un alçaprem per a la (bona) consciència

Títol: Los dolores del mundo
Autor: Arthur Schopenhauer
Editorial Sequitur/Diario Público
Barcelona, 2009
107 pàgines

El periòdic Público -que paga algunes de les meues factures- ve regalant als seus lectors cada dissabte, des de fa un temps, exemplars de l'anomenada Biblioteca de Pensamiento Crítico. S'hi barregen autors de tradició marxista com Rosa Luxemburg o Lev Trotsky amb d'altres com Oscar Wilde o Slavoj Zizek. Trobar-hi un recull antològic d'Arthur Schopenhauer ha estat una agradable sorpresa, perquè ningú s'esperaria que la vella mòmia reaccionària compartira sobretaula amb comensals tan subversius o vitriòlics com els esmentats. En realitat, però, Shopenhauer és un autor perfectament provocatiu; llegir-lo ara, després de tantes revolucions (gairebé totes fracassades), suposa un estímul contradictori i tanmateix imprescindible.
La seua concepció de la vida és d'un pessimisme perfectament fonamentat. La vida, diu, és "una guerra perpètua" i el món tot just una "colònia penitenciària". En aquest escenari, per a no ser infeliç cal simplement "no voler ser molt feliç". Heus ací, doncs, els fonaments de la seua filosofia negativa. La desgràcia general és la regla i per això el mal, més que quelcom negatiu, és l'única cosa realment positiva. L'optimisme, en aquest sentit, no pot ser sinó una "doctrina corruptora", en presentar la "felicitat" (aquest apegalós esquer) com a objecte de la vida.
El món de Shopenhauer, ja ho veieu, és com una radiografia o com el negatiu de les fotografies analògiques. Cal esforçar-se per a trobar els detalls que doten de sentit la trama; cal esforçar-se per reconstruir la realitat a partir del reflex de la seua ombra sobre el mur.
No cal dir que la influència del seu pensament en els autors posteriors -i especialment, entre aquests, els que a mi més m'agraden- ha estat notable. Gran part del pensament de Cioran, per exemple, es conté en l'afirmació que el dolor i l'avorriment són els dos elements últims entre els quals oscil·la la vida humana: "Després de fer de l'infern un lloc de totes les tortures i sofriments, ¿què queda per al cel? Justament el fàstig". Una idiosincràsia, lògicament, no massa afalagadora per a les religions, en especial la cristiana: "Si alçàrem la llosa de les tombes per a preguntar als morts si volen ressuscitar, mourien negativament el cap".
En aquest escenari, doncs, ¿què podem trobar de positiu? La pietat. La pietat ens fa humans però, necessàriament, s'ha d'estendre també als animals: "Qui és cruel amb els animals no pot ser un home bo". Tota una lliçó per a un tema ara de moda: l'abolició de la tauromàquia. La pietat ens permet alçar el vel de Maia (la il·lusió que ens enganya) i interessar-nos pel dolor alié.
Aquesta pietat, però, no cal prodigar-la amb les dones (sic). "La dona és un pecat de la joventut que s'arrossega durant tota la vida". El vell Arthur, en efecte, està convençut que les femelles només serveixen per a perpetuar l'espècie i tot, fins la seua bellesa, no és res més que instint. "La dona -insisteix- és un animal de cabells llargs i idees curtes". Una espècie, en fi, tan perillosa com la dels sacerdots...
Ja veieu, doncs, que Schopenhauer ho és tot excepte un compendi d'idees políticament corectes.
Sóc dels qui crueun, però, que no és en les idees on hem de buscar la correcció. Les idees han de ser necessàriament lliures. Ens cal de vegades un colp de consciència com el que representa aquest llibre per a somoure pensaments estantissos, o reafirmar-nos-hi. Enhorabona al periòdic, doncs, per haver inclòs al filòsof de Danzig en una col·lecció de Pensament Crític. Si no remou consciències és perquè el nivell d'anestèsia en sang serà ja massa elevat.

Joan Garí

Endinsar-se en el riu proustià

Títol: Combray
Autor: Marcel Proust
Traducció de Josep Maria Pinto
El Cercle de Viena
Barcelona, 2009
243 pàgines

Recorde bé quan vaig començar a llegir À la recherche du temps perdu. Era estiu i jo m’estava al meu refugi muntanyenc, a mil metres en vertical allunyat de la civilització. M’agradava matinar i veure com el sol s’elevava per damunt de la barrancada clapejada de carrasques. A la galeria de casa, assegut en un sofà còmode, obria l’edició de Flammarion i penetrava en un univers lingüístic incommensurable. La inimitable frase de Proust, farcida de digressions i de meandres, és tot un repte per al lector, que ha de disposar-se a navegar-hi com un aventurer s’endinsaria en l’Amaçones. Jo consumia aquest tresor literari pur en dosis morigerades, consultant ocasionalment el diccionari. Em deixava impregnar pel microcosmos de Combray i la magnífica verbositat de Proust m’acaronava els sentits. Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació.
Llegint ara aquest Combray (l’inici del primer volum de la Recherche), que Josep Maria Pinto ha traduït per a El Cercle de Viena, he reviscut aquelles matinades intenses viscudes en un poble dels Ports. És difícil recomanar Proust: molts lectors hi trobaran a penes una verborrea incomprensible, una melopea allargassada resseguint la tortuosa consciència d’un tipus obsessiu. En la vida d’un lector, però, hi ha un moment per a Proust i no cal afanyar-se a conquistar-lo. I si no arriba, doncs cal acceptar-ho amb resignació i –potser- una mica de contrarietat compungida.
Combray, en tot cas, és el lloc on ens trobarem amb la famosa escena de la magdalena, tan citada arreu i tan poc llegida al seu text original. El protagonista del relat, en efecte, recupera el passat a través d’una magdalena desfeta en una tassa de te. El sabor de tot plegat el retrotrau als diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tieta Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia la mateixa magdalena mullada en te o til·la. El narrador, davant aquest bucle dels sentits, se sent traspassat per un rampell d’encoratjadora melangia. De sobte se sap indiferent a les vicissituds i els desastres de la vida: “J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”. Heus ací, en efecte, la condensació metafòrica més extrema del projecte literari proustià.
Es poden fer moltes lectures d’aquest infant de la narració que no desitja altra cosa que puge sa mare a fer-li el bes de bona nit i hi reste amb ell, cerimònia que el pare considera un rite “absurd”. Si tenim temptacions d’interpretar tot això amb ulls extraliteraris, però, hauríem de fer cas al propi autor, que ens adverteix molt clarament: “nous ne connaissons jamais que les passions des autres, et que ce que nous arrivons à savoir des nôtres, ce n’est que d’eux que nous avons pu l’apprendre” (o, tal com es tradueix ací: “mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres”).
Hauríem d’evitar, supose, que ens passe amb Proust el que experimentava Monsieur Legrandin, ignorant del seu esnobisme, en confessar: “Au fond, je n’aime plus au monde que quelques églises, deux ou trois livres, à peine davantage de tableaux, et le clair de lune…” (“En el fons, només m’agraden en aquest món unes quantes esglésies, dos o tres llibres, no gaires més quadres i el clar de lluna…”). A les meues matinades de joventut, però, jo hi vaig creure a ulls clucs.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.341

Consideracions d'un jurat

La revista Caràcters, publicada per la Universitat de València, ha fet els primers cinquanta números de la seua nova etapa, que va començar -si no m'erre- l'any 1997. Hi he col·laborat en diferents ocasions al llarg d'aquests anys i continuaré fent-ho amb molt de gust si m'ho tornen a demanar. Em sembla un luxe poder disposar d'una revista així, dedicada a parlar de llibres, a celebrar els autors, a entrevistar-los i avaluar-los. No se m'escapa que la persistència de l'invent ha de ser atribuïda, entre molts altres factors, al director fins fa no res de Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió. Furió ha hagut de dimitir d'aquest càrrec perquè es presenta a rector. No cal dir que, si hi arriba i desplega el mateix savoir faire que ha posat en pràctica com a factòtum de les edicions universitàries, podrem comptar amb un rector a l'altura de Ramon Lapiedra, a qui vaig tindre el gust de fer costat com a membre del claustre de la Universitat en la segona meitat dels anys 80 (votat a Castelló -on jo estudiava el primer cicle de Filologia Catalana- amb la Candidatura Progressista i integrat a València en el Bloc Progressista: massa dosi de progrés, que a punt va estar de provocar-li un infart a la infausta María Consuelo Reyna, avui mòmia oblidada i eixorca).
El director actual de Caràcters, Juli Capilla, em va demanar un text per al cinquantenari, i jo li'l vaig enviar. El reproduiré ara, no sense desitjar a tots els qui col·laboren en el projecte que no decaiga l'ànim. Vivim enmig d'una societat illetrada addicta a la pólvora i al nonsense, però per això mateix creiem en el que fem, i llegim els llibres que llegim, i fins i tot els escrivim. Sense oblidar, per descomptat, que l'excel·lència és l'únic nord possible de tot plegat.

Consideracions d’un jurat

Enguany he estat, una altra vegada, membre d’un dels jurats dels Premis Octubre. Formar part d’un d’aquests conciliàbuls és una experiència agredolça que m’agradaria saber transmetre. He hagut de jutjar, en els darrers anys, un munt de novel·les i d’assajos. Hi he acabat atresorant un suau escepticisme, per diferents motius. En el cas de la novel·la, era obvi que els altres membres dels jurats buscaven coses diferents al que buscava jo. Cada membre, irremeiablement, tenia el seu propi horitzó d’expectatives (els Octubre, en especial, són singularment exigents en la selecció dels jutges i això, paradoxalment, no fa sinó complicar la decisió final). Massa sovint s’ha endut la medalla no el “millor original”, sinó aquell en qui es van poder posar d’acord una severa majoria dels membres del jurat. La nostra lleugera condescendència podria semblar esquiva, però és només implorantment democràtica. La novel·la que jo buscava, entre les caixes d’originals, encara no l’he trobada. Potser per això m’he molestat en escriure’n jo mateix algunes, amb una sensació d’èxit encara molt rudimentària. Les meues novel·les, sí, han obtingut premis importants. Em pregunte, de vegades, com hauran anat les deliberacions dels jurats corresponents. ¿També ells van acabar decantant-se per la meua obra per impossibilitat d’encimbellar una punyent excel·lència palmària? El dubte, ja se sap, ha de ser l’excipient de qualsevol mena de clarividència.
L’assaig és un altre món. Els premis d’”assaig”, per començar (com el Joan Fuster dels Octubre), no solen mantenir correspondència amb el vell Montaigne. Entenen per “assaig” no la noble literatura d’idees, sinó excursions acadèmiques més o menys bucòliques. ¿S’ha atorgat mai, el premi Joan Fuster, a un autèntic assaig? (en el sentit, almenys, en què entenia aquest mot l’autor que dóna nom al guardó). Vull que es comprenga el meu patiment. ¿Per què la gent no escriu assaig? ¿Per què és un gènere tan dolorosament esquifit? Perquè és tan minoritari com la poesia però, a diferència del gènere líric, requereix un esforç intel·lectual i una estratègia literària de molt major abast (ara se m’enfadaran els poetes, sobretot els poetes que no volen o no saben llegir entre línies).
Malament rai, doncs. Les novel·les que es fabriquen són excessivament adotzenades i els assajos autèntics brillen en la seua absència. Cada vegada fa més angúnia haver de fer de jutge. ¿Qui sóc jo, endemés, per a judicar res de ningú? Se’m dirà que algú ha de fer aqueix paper. D’acord, però només amb la condició que se’m deixe, després, esplaiar-me a pler. Heus ací la meua queixa ritual, no apta per a ànimes càndides ni per a col·leccionistes de premis. No és or tot el que resplendeix. Sovint és plom.
Aquestes consideracions, ja es veu, podrien continuar i continuar. ¿Serviria d’alguna cosa? Mal o bé, el sistema de premis ha fet el seu paper, especialment en un ecosistema tan llastat per vicis d’origen com el de la literatura catalana. Ja se sap, però, que les editorials són reàcies a declarar deserta cap convocatòria: prefereixen un llibre dolent a un llibre inexistent. És una opció. Jo em vaig atrevir a desertificar un premi fa anys i el resultat és que l’editorial en qüestió ja no m’ha tornat a cridar mai més per a les tasques de jurat. És una altra opció. Al final, potser es tracte que cadascú faça el seu paper en silenci, alimentant la maquinària, engreixant el monstre. ¿Cultura crítica? Això que quede per als dietaris més o menys íntims, aquest gènere en què diuen que excel·leix la nostra literatura i, en estricta compensació, no llegeix ningú.
Sospite, ai las, que a pesar de tot no em negaré, si em tornen a cridar, a formar part d’un jurat. Algú ha de fer el paper, efectivament, i, en el fons, sempre em quedarà l’esperança que un dia trobaré aquest llibre especial, singular i irrepetible i que sabré convéncer els altres jutges de la seua excel·lència. És l’únic propòsit, al respecte, que em sembla estrictament raonable.

Caràcters, núm. 50 (febrer 2010)

Joan Garí

El canemàs d'un film agradablement sorprenent

Títol: Camps de maduixes
Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial Cruïlla
Barcelona, 2003 [12ª edició]
155 pàgines

De Sierra i Fabra recorde, fa moltíssims anys, uns manuals d'història del rock and roll. Jo era llavors un adolescent molt musical, que tenia a la paret de l'habitació un pòster d'Elvis Presley amb una inversemblant guitarra elèctrica de dos mànecs (sic). Després els meus gustos, pel que fa a la música moderna, es van fer més exigents i Sierra i Fabra, al seu torn, es va dedicar a fer novel·les com rosquilles. Una de tantes és aquest Camps de maduixes, que fa furor als instituts de secundària perquè tracta la dramàtica història d'una joveneta a qui una nit de discoteca i unes pastilles d'èxtasi provoquen un coma que la durà a la vora de la mort. La peripècia de Lluciana -aquest és el nom de la protagonista- no deixa indiferent cap lector, sobretot si no ha superat els divuit anys. Sierra té ofici i l'argument de la novel·la, que inclou un periodista massa espavilat, un policia suspicaç i uns pares destrossats, funciona com una petita maquinària suïssa. El títol de la novel·la, lògicament, fa referència a la cançó de John Lennon (Strawberry fields forever), l'adalil d'una època on semblava que tot estava permés, i on les drogues només eren una altra via -aparentment innòcua- de l'alliberament personal.
En realitat, però, no us he convocat, estimats lectors, per a parlar-vos d'aquesta novel·la, sinó de la versió cinematogràfica que, l'any 2005, va realitzar el director valencià Carles Pastor (i que podeu descarregar punxant ací si teniu el vici de l'e-mule). Es tracta d'una coproducció entre Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana que té una particularitat que la fa perfectament singular: només està disponible en versió catalana i, a més, està rodada amb actors catalans i valencians que parlen cadascú amb el seu accent. Es converteix així en excepcional el que hauria de ser el més normal del món: que una pel·lícula ambientada en aquest cas a València compte amb diferents varietats dialectals de la nostra comuna llengua catalana. És un plaer, en aquest sentit, sentir el barceloní d'actors com Roger Casamajor o Sílvia Marty (la parella protagonista, junta en el fotograma de més avall), o el valencià de Cristina Plazas (que encarna al periodista amb pocs escrúpols) o Lara Sanchis.

He de reconéixer que no coneixia aquest film. Havent llegit el llibre, un dia vaig veure que l'anunciaven a Punt Dos i el vaig gravar. La sorpresa va ser majúscula, ja dic, perquè no esperava que s'hi produïra aquesta situació tan normal de confluència dels accents del nostre idioma. Tan "normal" que no es dóna mai, per exemple, en Televisió Valenciana (tot i que és menys inhabitual trobar-s'ho a TV3, on periòdicament treballen actors valencians), on sense dubte estan convençuts que algun dia "els catalans" vindran a violar les dones i matar els hòmens (o, amb una mica de sort -segons des de quin punt de vista es mire-, al revés).
La pel·lícula, d'altra banda, canvia prou elements de la novel·la, com ara la seua estructura argumental, que a la novel·la s'ancora en el compte enrere de la Lluci al seu llit de l'hospital, mentre al film pren altres viaranys. És obvi que l'obra de Carles Pastor no és cap chef-d'oeuvre, però és un film digne, que compta amb una legió fidel de seguidors (en l'estela de la novel·la) i la senda del qual m'agradaria veure transitar més sovint per altres produccions del país. ¿Serà la flor que no fa estiu? Esperem, sincerament, que no.

Joan Garí