Consideracions d'un jurat

La revista Caràcters, publicada per la Universitat de València, ha fet els primers cinquanta números de la seua nova etapa, que va començar -si no m'erre- l'any 1997. Hi he col·laborat en diferents ocasions al llarg d'aquests anys i continuaré fent-ho amb molt de gust si m'ho tornen a demanar. Em sembla un luxe poder disposar d'una revista així, dedicada a parlar de llibres, a celebrar els autors, a entrevistar-los i avaluar-los. No se m'escapa que la persistència de l'invent ha de ser atribuïda, entre molts altres factors, al director fins fa no res de Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió. Furió ha hagut de dimitir d'aquest càrrec perquè es presenta a rector. No cal dir que, si hi arriba i desplega el mateix savoir faire que ha posat en pràctica com a factòtum de les edicions universitàries, podrem comptar amb un rector a l'altura de Ramon Lapiedra, a qui vaig tindre el gust de fer costat com a membre del claustre de la Universitat en la segona meitat dels anys 80 (votat a Castelló -on jo estudiava el primer cicle de Filologia Catalana- amb la Candidatura Progressista i integrat a València en el Bloc Progressista: massa dosi de progrés, que a punt va estar de provocar-li un infart a la infausta María Consuelo Reyna, avui mòmia oblidada i eixorca).
El director actual de Caràcters, Juli Capilla, em va demanar un text per al cinquantenari, i jo li'l vaig enviar. El reproduiré ara, no sense desitjar a tots els qui col·laboren en el projecte que no decaiga l'ànim. Vivim enmig d'una societat illetrada addicta a la pólvora i al nonsense, però per això mateix creiem en el que fem, i llegim els llibres que llegim, i fins i tot els escrivim. Sense oblidar, per descomptat, que l'excel·lència és l'únic nord possible de tot plegat.

Consideracions d’un jurat

Enguany he estat, una altra vegada, membre d’un dels jurats dels Premis Octubre. Formar part d’un d’aquests conciliàbuls és una experiència agredolça que m’agradaria saber transmetre. He hagut de jutjar, en els darrers anys, un munt de novel·les i d’assajos. Hi he acabat atresorant un suau escepticisme, per diferents motius. En el cas de la novel·la, era obvi que els altres membres dels jurats buscaven coses diferents al que buscava jo. Cada membre, irremeiablement, tenia el seu propi horitzó d’expectatives (els Octubre, en especial, són singularment exigents en la selecció dels jutges i això, paradoxalment, no fa sinó complicar la decisió final). Massa sovint s’ha endut la medalla no el “millor original”, sinó aquell en qui es van poder posar d’acord una severa majoria dels membres del jurat. La nostra lleugera condescendència podria semblar esquiva, però és només implorantment democràtica. La novel·la que jo buscava, entre les caixes d’originals, encara no l’he trobada. Potser per això m’he molestat en escriure’n jo mateix algunes, amb una sensació d’èxit encara molt rudimentària. Les meues novel·les, sí, han obtingut premis importants. Em pregunte, de vegades, com hauran anat les deliberacions dels jurats corresponents. ¿També ells van acabar decantant-se per la meua obra per impossibilitat d’encimbellar una punyent excel·lència palmària? El dubte, ja se sap, ha de ser l’excipient de qualsevol mena de clarividència.
L’assaig és un altre món. Els premis d’”assaig”, per començar (com el Joan Fuster dels Octubre), no solen mantenir correspondència amb el vell Montaigne. Entenen per “assaig” no la noble literatura d’idees, sinó excursions acadèmiques més o menys bucòliques. ¿S’ha atorgat mai, el premi Joan Fuster, a un autèntic assaig? (en el sentit, almenys, en què entenia aquest mot l’autor que dóna nom al guardó). Vull que es comprenga el meu patiment. ¿Per què la gent no escriu assaig? ¿Per què és un gènere tan dolorosament esquifit? Perquè és tan minoritari com la poesia però, a diferència del gènere líric, requereix un esforç intel·lectual i una estratègia literària de molt major abast (ara se m’enfadaran els poetes, sobretot els poetes que no volen o no saben llegir entre línies).
Malament rai, doncs. Les novel·les que es fabriquen són excessivament adotzenades i els assajos autèntics brillen en la seua absència. Cada vegada fa més angúnia haver de fer de jutge. ¿Qui sóc jo, endemés, per a judicar res de ningú? Se’m dirà que algú ha de fer aqueix paper. D’acord, però només amb la condició que se’m deixe, després, esplaiar-me a pler. Heus ací la meua queixa ritual, no apta per a ànimes càndides ni per a col·leccionistes de premis. No és or tot el que resplendeix. Sovint és plom.
Aquestes consideracions, ja es veu, podrien continuar i continuar. ¿Serviria d’alguna cosa? Mal o bé, el sistema de premis ha fet el seu paper, especialment en un ecosistema tan llastat per vicis d’origen com el de la literatura catalana. Ja se sap, però, que les editorials són reàcies a declarar deserta cap convocatòria: prefereixen un llibre dolent a un llibre inexistent. És una opció. Jo em vaig atrevir a desertificar un premi fa anys i el resultat és que l’editorial en qüestió ja no m’ha tornat a cridar mai més per a les tasques de jurat. És una altra opció. Al final, potser es tracte que cadascú faça el seu paper en silenci, alimentant la maquinària, engreixant el monstre. ¿Cultura crítica? Això que quede per als dietaris més o menys íntims, aquest gènere en què diuen que excel·leix la nostra literatura i, en estricta compensació, no llegeix ningú.
Sospite, ai las, que a pesar de tot no em negaré, si em tornen a cridar, a formar part d’un jurat. Algú ha de fer el paper, efectivament, i, en el fons, sempre em quedarà l’esperança que un dia trobaré aquest llibre especial, singular i irrepetible i que sabré convéncer els altres jutges de la seua excel·lència. És l’únic propòsit, al respecte, que em sembla estrictament raonable.

Caràcters, núm. 50 (febrer 2010)

Joan Garí