Un viatge d'anada sense tornada

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2013
Trad. d'Anna Llisterri
267 pàgines

  David Vann no deixa de sorprendre'm. Quan vaig llegir Sukkwan Island vaig escriure això:

"Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa)".

  I ara, novament, amb Terra, Vann ens planteja una història liminar que torna a posar les complexes emocions al si de la família en primer terme. En aquest cas ens conta la història de Galen, un tipus de 22 anys, encara verge, que viu amb sa mare en una gran plantació de nogueres presidida per una figuera nietzscheana (digna, en efecte, dels comentaris que el   solitari de Sils-Maria dedica a aquest arbre totèmic en Així parlà Zaratrusta). Galen llegeix Sidharta, El profeta i Joan Salvador Gavina i cova estranyes dèries místiques. Les seues lectures el convencen que aviat experimentarà una reencarnació. La mala relació amb la mare, però, el durà per altres viaranys, no menys sorprenents per al lector.
  En realitat, aquest llibre és una punyent reflexió sobre la família, sobre la caixa d'odis i de violències que també és una família. És clar que la de Galen és una mena de família "desestructurada" (que diríem ara), on l'ombra del pare absent -tan nordamericà- portarà les relacions a un punt de conflicte extremat, molt en la línia de Sukkwan Island (on era la mare l'absent, per cert). Escriu Vann: "En Galen volia estar en pau amb la seva mare. Volia estar en pau. Però tan aviat com s'hi acostava, li venien ganes de matar-la". 
  En un context així, és lògic que els esdeveniments s'acceleren i acaben portant el lector a una espiral d'odis i de violència que no espera. La família, en Terra, és una caixa mal comprimida de malentesos i herències mal païdes. Hi ha el fill i la mare, però també hi ha una iaia amb alzheimer i una tia -germana de la mare- que vol pispar-li els diners. Galen deixa de ser verge amb la seua cosina Jennifer, de 17 anys, i sa mare, que els ha pillat in fraganti, vol acusar-lo de violació. A partir d'ací revelar l'argument seria indigne...
  Les novel·les de David Vann ens submergeixen en una estranya i fascinadora reflexió sobre les relacions de les persones amb el món i amb aquells responsables directes de la seua filiació. Ara que s'ha mort Margaret Thatcher i s'ha tornat a parlar de la seua famosa frase "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies", seria oportú adduir la reflexió de Vann en el següent sentit: si no hi ha societat, estem llestos, perquè la família és una càrrega massa letal, massa matèrica.

  "El que en Galen volia és que l'escorça [de la terra] es trenqués per poder caure per l'esvoranc, una caiguda de milers de quilòmetres fent voltes per l'espai buit cap al centre de gravetat, accelerar, i després del centre caure cap a l'escorça de l'altra banda i notar com la caiguda s'alentia a mesura que la gravetat el feia seu. Fins que arribaria al dors de l'altra banda del món i el tocaria lleugerament amb les puntes dels dits, i llavors tornaria a caure cap enrere. Els peus mai no tocarien el terra, i allò estaria bé"

  Llegir aquest llibre és fer exactament aquest viatge. Per als lectors que no hi prenguen por...

Joan Garí