Refutació del gran xaman sexual

Títol: Freud. El crepúsculo de un ídolo
Autor: Michel Onfray
Editorial Taurus
Madrid, 2011
Trad. d'Horacio Pons
497 pàgines

  Michel Onfray, que s'havia enfrontat a Déu al seu Traité d'athéologie (2005), ara se les heu amb el creador de la psicoanàlisi. Per a Onfray passa que, simplement, Freud ha fruit de massa crèdit durant un segle. Al capdavall, la psicoanàlisi es va proclamar una ciència, però el perspicaç assagista francés es pregunta si no serà, en realitat, un joc literari -i, més enllà, una pura superxeria.
  El que s'emprén en El crepúsculo de un ídolo és "una psicobiografia nietzscheana de Freud". El rètol té un sentit molt exacte, ja que Onfray vol demostrar, en primer lloc, que a partir de la seua pròpia experiència biogràfica Freud va extrapolar el complex d'Èdip a tota la humanitat (però era ell, i només ell, qui va desitjar sa mare i va anhelar la desaparició del seu pare). Amb la seua famosa filogènesi mitològica l'espavilat austríac ocultaria, en realitat, una ontogènesi particular. A sobre, es va preocupar a esborrar tota possible influència sobre el seu pensament. En veritat, com demostra Onfray, moltes de les intuïcions que Freud presentaria com a pròpies ja estaven presents en Nietzsche -contemporani del savi vienés. 
  Però aquest no és un llibre per a iniciats que es resolga com un duel entre especialistes. Com que la psicoanàlisi s'ha convertit ja en una vulgata incorporada al bagatge intel·lectual de qualsevol persona culta, Onfray pot dedicar-se a rebatre unes teories que s'han fet passar per científiques sense proves. En realitat, formarien part d'una psicologia literària molt enginyosa, però massa lligada als avatars de la biografia del seu creador. I a això es dedica a Onfray, a bussejar en la vida de Freud i en els seus textos (sobretot en la correspondència, on a Herr Sigmund se li escapen detalls que permeten avaluar amb justesa allò que s'oculta en la bibliografia oficial, com ara els seus sentiments envers pare i mare o la seua peculiar relació amb la seua filla Anna).
  Onfray és implacable però s'aplica a intentar demostrar tot el que predica. Al capdavall, Freud no es va estar de comparar la psicoanàlisi amb les més grans revolucions de la humanitat. La jutja un descobriment a l'altura de l'heliocentrisme de Copèrnic o l'evolucionisme de Darwin. Només hi ha un petit problema: ha curat mai algú, la psicoanàlisi? Onfray assegura que no. Freud, al seu torn, no hi estableix cap conclusió, però es cura en salut: en realitat, analitzar-se seria un procés inacabable... Tots els qui hem passat pel divan sabem bé el pa que s'hi dóna. Paraules, paraules, paraules. Un mètode enginyós però, serveix per a alguna cosa concreta? Llevat, òbviament, que sigues escriptor...
  Per això Onfray posa el dit a la nafra quan suggereix que Freud mereixia el Nobel però no el de medicina -al qual aspirava delerós-, sinó el de literatura. Al capdavall, els seus historials clínics es llegeixen com a novel·les. I què és, en el fons, la psicoanàlisi sinó un formidable gènere literari? Medicina? "El divan -rebla Onfray- és un accessori modern en el vell teatre dels curanders".
  Amb aquest vímets, és obvi que al vell Sigmund només li queda adduir el paper que va jugar la seua doctrina en la nova visió del sexe. Onfray contemporitza: coincideix que la psicanàlisi va fer que el sexe entrara en el pensament occidental "per la porta gran". Però de seguida es veu en la necessitat de recordar que Freud no volia usar les seues teories com a coadjuvants de l'alliberament sexual. A més, era misogin, homòfob i fal·lòcrata. Fins i tot la masturbació li semblava tan negativa com als vells capellans arrecerats als foscos confessionaris. Per això l'autor conclou que el pensament psicoanalític forma part de l'ontologia del pensament reaccionari que va de Maquiavel a Cioran. Era, en el fons, el que més s'assemblava a una religió -tot i ser formalment ateu-, i això explica el seu triomf.
  Anys més tard, l'anomenat freudomarxisme provarà de conjugar les teories del mestre amb els conceptes introduïts per Karl Marx. Però aquest experiment, en la mesura en què va tindre lloc en vida del venerat doctor, el va horroritzar... I és que, certament, Freud no va criticar mai als seus llibres ni Mussolini ni Hitler (per al primer tingué fins i tot algun elogi incomprensible), ni tan sols el canceller Dollfuss, creador de l'austrofeixisme. I això que era jueu...
  Massa motius per a no concloure -i així ho fa Michel Onfray- que la psicoanàlisi és un frau. I la manera que té d'argumentar-ho -implacable, raonable, exhaustivament documentada- fa difícil no estar-hi d'acord. 

Joan Garí