La soledat i el seu territori de caça

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Editorial Les Hores
Barcelona 2017
Trad. de Ramon Farrés
312 pàgines

  La infantesa i l’adolescència són territoris fascinadorament propicis per a la literatura i tot aquell alliberament d’energia purament creativa. No és estrany, doncs, que Benedict Wells haja plantejat Del final de la soledat com una història de tres germans que, esdevinguts orfes per la sobtada mort dels pares, han d’apredree a fer-se valdre en la vida amb el desemparament traumàtic que els esdeveniments els han procurat.
  Els tres germans són Jules, Marty i Liz. Jules és el narrador. Si dels pares heretem secrets, manies i predisposicions de tota mena, perdre’ls en plena infantesa suposa tallar un fil que no s’havia acabat de descabdellar, deixar sense curar una ferida massa profunda. “Una infantesa difícil –diu Jules- és com un enemic invisible, vaig pensar. No saps mai per on t’atacarà”. Els tres germans acaben en un internat on cadascú desenvolupa la seua personalitat. La Liz és una trencacors: “Per ser una noia era més alta del normal, ben bé metre vuitanta, però encara li agradava més córrer que caminar, confonia sovint l’admiració amb l’afecte i feia el que li donava la gana. La Liz tenia una curiositat juganera pel cos masculí, quan algú li agradava, no dubtava o temptejava, sinó que simplement atacava. Durant les vacances sovint sortia amb coneguts més grans, i dues vegades ja –no sense orgull- la policia l’havia hagut de portar a casa“.
  Marty, al seu torn, era més reservat i estrafolari: “Semblava un petit criminal de Filadèlfia  que en qualsevol moment podia assaltar un supermercat i fugir amb cinc dòlars i una bossa de llet”. Jules, probablement, era el preferit del seu pare. Com aquest volia, acaba fent de fotògraf i, en un moment donat, el descobrim preparant una sèrie d’imatges anomenada “La bellesa de les coses insignificants”. Aquest podria ser també el rètol que més escau a aquest llibre. És impossible no empatitzar amb les coses petites, entranyables, potser també un poc carrinclones. L’estil àgil de l’autor, de gran economia expressiva, molt basat en la força directa dels diàlegs, ens forneix uns passatges delicats que faran les delícies dels amants de la literatura densament emotiva.
  La narració comença en 1980 i acaba en 2008. Els protagonistes es fan grans. Jules retroba l’Alva, molts anys després, quan ja té l’edat dels seus pares en morir. Amb ella va coincidir a l’internat. Llavors llegien plegats El cor és un caçador solitari, però el temps no ha passat en va. El cor continua de caça. La soledat encara hi és.

Joan Garí

Publicat en Ara, 16-12-2017

D'entre els morts: dietaris pòstums

Títol: Diari de Sotaia
Autor: Joan Pellicer
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
102 pàgines

Títol: Oh! Dietaris inèdits
Autor: Joan M. Monjo
Lletra impresa
Gandia, 2017
200 pàgines

  De tots els subgèneres literaris, potser el dietari és el que més s’assembla a la fotografia. Al capdavall, tots dos treballen amb el temps, cada un a la seua manera. Fixar el temps, congelar-lo en un ara etern, detindre el curs d’aquest inexorable riu cabalós. Les sensacions que un dietarista vol salvar de l’oblit són com aquestes imatges d’un moment concret –irrepetible, únic, incommensurable- que la foto rescata de l’acte impercetible de viure, de transcórrer i lliurar-se en l’acte de la vida. Per això el valor autèntic d’un dietari i d’una fotografia s’estableix amb el pas dels anys, quan la distorsió que procura el present s’ha resolt en una perspectiva aclaridora, en el punt de vista definitiu.
  Es publiquen ara dos dietaris que els seus autors van deixar inèdits en morir. En un dels casos, el Diari de Sotaia de Joan Pellicer (1947-2007), són anotacions preses entre el 1984 i 1985, en una de tantes experiències que l’autor es va procurar en comunió directa amb la natura. En l’altre, Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (1956-2007), s’apleguen fragments que Monjo va anar escrivint (i, en alguns casos, publicant) entre 1978 i 2006.
  Es tracta de dos volums amb poques semblances. Els papers de Monjo –figura de la generació dels 70 de qui recorde la lectura d’una vigorosa novel·la fallida, Ducat d’ombres- són molt diversos i irregulars, producte de la seua confessada grafomania. S’hi revela un escriptor enamorat de la vida. Especialment les seues primeres anotacions forneixen les característiques inequívoques de la literatura adolescent: exaltada, avassalladora, exclamativa, imperfecta. La importància dels signes d’exclamació, en aquesta escriptura, va aparellada a l’estranya barreja de lirisme i grolleria que practica Monjo. El resulta és una mica polimorf, i s’hi revela més entusiasme que qualitat literària. Així i tot, és innegable el compromís amb el fet d’escriure amb què el gandienc abordava la seua activitat: un home tan lligat a la vida és lògic que contemplara l’escriptura com una maledicció. I, tanmateix, escrivia.
  Cap al final de la recopil·lació, la presència de la malaltia i la preocupació per la mort doten Monjo per primera vegada en tot el volum d’una gravetat literària i una certa profunditat, com si l’antic lirisme adolescent s’haguera vist impel·lit a madurar per una terrible causa major.
  Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, és un text molt diferent. Per començar, el propi autor va iniciar el procés de revisió final per ser publicat, però la mort el va sorprendre abans. A diferència de Oh! s’hi nota el caràcter de volum unitari, dota de coherència, ben assaonat i pastat. Pellicer hi consigna les seues impressions de naturalista militant que viu en un llogarret de Bellreguard que anomena Sotaia. Com Monjo, Pellicer és un vitalista, profundament enamorat del seu paisatge i, a través d’ell, dels topònims, dels noms de les plantes i dels ocells, de la llengua tota que impregna la natura feréstega, a la manera de Walt Whitman:

La meua llengua, cada àtom de la meua sang
Fets amb aquesta terra, amb aquest aire

  Jorge Cruz Orozco, en la introducció del volum ens remet a Montaigne, però la referència més òbvia és Thoreau. Com l’autor de Walden, Pellicer viu una profunda immersió en el medi físic que l’envolta. Parla amb els pastors de la zona (en replega mots i fraseologia), revisa les Observaciones de Cavanilles (com Thoreau llegia la Ilíada) i no s’oblida de posar al seu sarró els millors prosistes catalans del segle XX: Ruyra, Segarra, Gaziel, Pla. D’aquest darrer pren la lliçó estilística dels adjectius. De tots aprén que escriure és, sobretot, una manera de mirar. Com a conseqüència de tot això, Diari de Sotaia és un opuscle molt agradable de llegir, instructiu i fructífer.
   És lògic que els hereus i els amics d’aquests dos autors hagen volgut rescatar de calaixos massa polsosos els apunts que ara ja són llibre. Aquells fulls adormits se’ns apareixen aleshores com fotografies antigues on va quedar fixada una imatge irrepetible. El temps dota de valor aquesta mena d’imatges. I com tot el que es rescata del gran foc de l’oblit, té la subtil tendresa de la vida que, tan sols per un moment, deixa de ser anònima.

Joan Garí

Publicat a Posdata, 16-12-2017

L'aventura de l'amor desigual

Títol: Sodoma i Gomorra, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2017
Trad. de J.M. Pinto
336 pàgines

  És lògic que Proust desperte amor o odi entre els seus possibles lectors, sense terme mitjà. Els qui l’estimem sabem que, per trobar una frase immortal o unes poques pàgines meravelloses haurem de travessar digressions sense fi o escenes fatigosament repetitives. Els qui l’odien no estan disposats a picar tanta pedra per trobar un petit diamant. I és així com es va passant la vida –i la Recerca.
  Els qui havien començat la lectura de Sodoma i Gomorra imaginant-se tot de promeses d’una sensualitat més o menys exasperada van a parar, en les pàgines d’aquesta segona part, en una nova apoteosi de la literatura de saló. En aquesta ocasió, els personatges es deleixen en disquisicions inacabables sobre el significat dels topònims normands i els cognoms il·lustres. El narrador, al seu torn, continua amb les seues obsessions més delicades. Viu a Balbec (la ciutat imaginària inspirada en Cabourg) i es desplaça en cotxe per anar, el mateix dia, a La Raspelière per sopar a cals Verdurin (que reben dimecres) i a l’església de Saint-Jean-de-la-Haise, on Albertine fa de pintora.
  De nou les millors pàgines del volum, les més líriques i emotives, són les dedicades a la seua relació amb aquesta “noia en flor”, inspirada, com sabem, en el jove de qui Proust estava enamorat en la vida real. Etimologies? És molt lògic que el narrador pare atenció de manera tan exhaustiva als significants. Potser això puga explicar que Albertine siga, en veritat, un Albert… (I Lacan, de segur, en va treure molt més suc).
  El Baró de Charlus –sempre observat meticulosament per l’ull entomològic del protagonista- es presenta ara en societat acompanyat per un bell violinista, Morel. Tots presumeixen quina mena de relació mantenen els dos hòmens, però això no és una cosa que preocupe el baró. En la seua obsessió per seduir Morel, s’inventa un duel imaginari contra algú que hauria ofès el violinista, per estimular els seus sentiments. El narrador, que se les dóna d’heterosexual, assisteix a aquests esdeveniments com en la llotja de l’òpera. Tanmateix, quan li retorna la vella gelosia per les amistats femenines d’Albertine (que freqüenta el cercle de la senyoreta de Vinteuil, d’apetències sàfiques), tot el seu món s’ensorra.
  L’home que condueix la Recerca com un majestuós cotxe de cavalls és feliç al costat de la seua promesa, però aquesta felicitat oculta un intens patiment. Li regala un mirallet per no veure’s privat de la seua presència quan se n’anava al bany a arreglar-se. N’està tan profundament enamorat que pensa a deixar-la, tot seguint la seua lògica paradoxal: “Les amants que he estimat més no han coincidit mai amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable, ja que jo ho subordinava tot a veure-les, a servar-les per a mi sol, ja que sanglotava si, un vespre, les havia esperat. Però més que ser la imatge d’aquest amor, tenien la propietat de desvetllar-lo, de portar-lo al seu paroxisme. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i el pogués explicar”.
  La sospita lèsbica fa esclatar el narrador en una direcció sorprenent. Es refugia en sa mare i li confessa, alterat: “Cal absolutament que em casi amb l’Albertine”.
  Mentrestant, el temps transcorre lent però implacable a Normandia, com un tren regional (la metàfora exacta de la prosa proustiana: cadenciosa i inacabable, capriciosa i rectilínia). A cals Verdurin la senyora de Cambremer volia ser presentada al baró de Charlus, però aquest, que la reputa de Cambremerda (els significants, sempre), no s’hi rebaixarà. Tot es manté immutable al petit nucli (le petit noyau), allà on acudeix la flor i nata (la fleur de chic), en una gradació que inclou la gent molt bé (gens très bien) i la gent del bo i millor (tout ce qu’il y a de mieux). El narrador hi és sempre benvingut, però el seu cap està massa ocupat amb Albertine (“cella perquè amor és desigual”, com diria Ausiàs Marc). La seua felicitat en depèn fins límits inexplicables. En serà ella conscient alguna vegada?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-12-2017

Retorn a l'infern primigeni

Títol: Tot és possible
Autora: Elizabeth Strout
Edicions del 1984
Barcelona, 2017
Trad. d’Esther Tallada
275 pàgines

  En la novel·la Em dic Lucy Barton (2016), Elizabeth Strout dibuixava amb gran mestria la relació entre una dona i la seua mare mentre la primera es refeia d’una apendicitis mal curada al llit d’un hospital de Nova York. Mare i filla eren originàries d’Amgash (Illinois). Els Barton van ser una família pobra que es coïa en el caldo de la misèria moral de l’immens rerepaís que s’estén entre Nova Anglaterra i Califòrnia. La Lucy no va superar mai els traumes d’una infantesa dissortada, enmig de la caixa de trons que suposava la vida amb una pare traumatitzat per les vivències de la guerra a Europa i una mare ostatge de les seues pròpies rareses. En la penombra de l’habitació d’hospital, mentre a fora pampalluguejava la ciutat que no dorm mai, Lucy i sa mare reviuen la seua penosa història i, per primera vegada, s’arbora entre elles un indici de relació possible, mentre la primera, que s’ha refugiat en l’escriptura per fer front a les seues múltiples inseguretats, no deixa de fer-se una pregunta fatídica: “¿com ens ho hem de fer per no sentir-nos inferiors a ningú altre?”.
  Ara, en el recull de contes Tot és possible, Strout reprén la munió de personatges que havien brollat espontàniament en la conversa maternofilial, començant per Tommy, el conserge de l’escola, que deixava que Lucy es quedara després de classe per estudiar a l’escalfor dels radiadors. De sobte, el món d’Amgash es fa present en el que té d’un escenari embrutidor, la trampa perfecta on Lucy Barton no va voler tornar més. Però en el relat “Germana”, Lucy no pot evitar retornar, dèsset anys després d’haver-ne fugit, al seu lloc natal. Allí l’esperen els seus germans, Pete i Vicky. L’experiència és completament decebedora. Lucy té un atac de pànic mentre Vicky rememora obssessivament aquella infantesa desolada de tots tres, i no té més remei que demanar als seus germans que la porten a Chicago.
  Aquella seguretat que havia conquistat -precàriament- als anys d’escriptora a Nova York de sobte cau a plom. La ferida del passat, que no s’havia tancat mai, comença a supurar de nou. Tot un món d’infortuni i malastrugança es fa present com el primer dia i Amgash es revela un parany tan perfecte com Tupelo (Mississipí), aquell altre cul del món on havia nascut l’any 1935 Elvis Presley. El rei del rock és sovint citat en tots dos llibres, perquè els personatges s’hi senten estranyament emmirallats: també Elvis procedia de la white trash, la classe baixa blanca que, suara, ha portat Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
  Ara Lucy ja no tornarà. En carn pròpia, ha aprés definitivament la lliçó.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-11-2017

A favor del pensament bell

Títol: Memòria de la inquietud
Autor: Carles Camps Mundó
Editorial Afers
Catarroja, 2017
305 pàgines

  Explica Carles Camps, en la "Nota de l'autor" que prologa el conjunt d'aforismes i sentències que és Memòria de la inquietud, que aquests textos s’han infantat, entre els anys 2010 i 2016, en paral·lel a la seua activitat poètica. "Naixien -explicita- d'idees en principi poètiques que no trobaven l'adequada formalització poemàtica, però que per a mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les". Ens trobem, doncs, amb el quadern de notes escadusseres d'un poeta. Escadusser, ja ho podeu comprendre, no pretén tindre un sentit despectiu: és als marges, en la lateralitat, on sovint es troba el bon pensament, el pensament fructífer.
  Amb aquest plantejament, Camps Mundó recull tot un seguit de frases que no només tenen la literatura com a objecte, sinó tota classe d'interessos filosòfics i socials. És així com ens trobem amb un llibre on es parla de Marx, de Lacan o de Dickens, però també dels Rolling Stones o de Max Mad. Res escapa al profund sentit inquisitiu de l'autor, però sempre amb una divisa imperible: rebutjar la "frase aguda" en favor de la "frase fonda", és a dir, lluitar contra "la liquidació de la literatura i l'entronització de la publicitat".
  Els objectius d'aquest programa es compleixen amb escreix en Memòria de la inquietud. L'aforisme, amb paret mitgera per un costat amb la poesia i per un altre amb la filosofia, es converteix amb Camps en un instrument de precisió, sempre atent a crear bellesa però amb un rerefons fermament conceptual. O, en les seues paraules, "L'única manera de crear bellesa és crear pensament". Dotat per a la concisió i l'expressió austera (si un concepte és resol en una frase curta, per què ens hauríem d'estendre més?), Camps aprofita el seu breviari per vehicular una ideologia radical (en el sentit clàssic d'atent al batec de l'arrel dels problemes). Conscient que el perill és substituir el coneixement per l'ensinistrament, el seu ideari és inflexible: "Només és coneixement allò que porta en si la capacitat de desmentir-se". Per això "la paraula més important en un debat és però", com en aquella huracànica adversació de la cançó de Raimon "Però nosaltres al vent...".
  Ara que es postula, com el reclam d'una sucreria, l'imperi desorbitat de les emocions (fins i tot, si cal, a frec de l'oxímoron: la celebrada "intel·ligència emocional"...), Camps Mundó reivindica la raó, una raó poderosa i no entesa com una maledicció sinó com una oportunitat. La raó, a través de la seua suprema servidora, la sintaxi, és el que ens acaba de fer humans, és a dir, éssers inquiets. I d'aquí la necessitat de la memòria.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-11-2017

Una paràbola torbadora

Títol: 2084. La fi del món
Autor: Boualem Sansal
Edicions 62
Barcelona, 2016
Trad. de Ferran Ràfols
279 pàgines

  Boualem Sansal és un escriptor fermament compromés amb els valors laics al seu país, Algèria. Lector atent d’Orwell, no és estrany que haja volgut construir una faula sobre un inquietant futur possible sota l’amenaça del totalitarisme religiós. D’aquest impuls naix 2084. La fi del món, paràbola postapocalíptica on el planeta ha caigut en mans d’una secta fanàtica que adora un déu anomenat Yölah del qual Abi és el “delegat”, es regeixen per una doctrina anomenada Gkabul i parlen una llengua coneguda com abilang.
  Sota estrictes preceptes religiosos, la nova societat ha esborrat tot rastre de civilitzacions anteriors. Hi ha hagut almenys tres guerres santes i, per bé que n’ha perviscut un Enemic perfectament invisible, no està clar que hi haja cap frontera que permeta accedir a res que no siga l’Abistan, el país i el règim únic. En una d’aquestes guerres, va ser derrotat un “dictador sonat” que es deia Big Brother…
  No és difícil reconèixer, sota les impactants imatges de Sansal, l’al·lusió al fonamentalisme islàmic. En aquest terrible Abistan, la misèria és el pa de cada dia i les dones estan ocultes a la mirada pública. Es tracta d’una societat propera al món medieval, amb restes d’infrastructures modernes però un tipus de vida bàsicament primitiu. En aquest context, un personatge, l’Ati, es veurà colpit per l’existència d’un misterios informe que dibuixa el món perdut a partir d’unes troballes arqueològiques. En el seu intent de comprensió extrema, Ati s’endinsarà en el complex governamental, a la Ciutat de Déu, i entrarà en contacte amb conspiradors del sistema que l’ajudaran a intentar abandonar un país i un règim que l’ha decebut completament.
  La imaginació de Sansal s’acobla molt bé amb el seu estil ric i precís. Deutor d’Orwell, com he dit, però també de Kafka i Dino Buzzati, hi ha ecos de El procés o de El desert dels tàrtars en aquesta formidable novel·la. Tampoc hi desentona l’herència d’un altre clàssic de la ciència ficció, Un món feliç, d’Aldous Huxley, només és que, a l’Abistan, no cal consumir a tothora soma (“el cristianisme sense llàgrimes”, tal com el defineix un personatge de Huxley) per assegurar l’estabilitat emocional global i tot recorda, en realitat, a aquest Malpaís reservat als salvatges, és a dir, els “inhumans”. A l’Abistan tots són un poc inhumans però per deferència de la religió omnipresent: no són feliços, però estan controlats, que és una virtut social major…
  El tipus de societat a què aboca la pràctica extrema de la religió (aquest “remei que mata”) es fonamenta en una rígida preceptiva que se’ns fa intranquil·litzadorament familiar:

  “La inspecció periòdica era una mena de sagrament, per dir-ne d’alguna manera, ocupava un lloc assenyalat en la vida del creient, era un acte litúrgic dels més essencials, tan important com la Cesura per als nois o la Ressecció per a les noies, com les nou pregàries quotidianes, com la gran Imploració dels Dijous, com el Siam, els vuit dies sants de l’Abstinència absoluta, o el Joré, els Jorns de la Recompensa que distingien els creients emèrits, tant com l’Expectació prolongada o el Jobé, l’increïble Jorn Beneït en què els feliços escollits per al pelegrinatge emprenien el camí dels Llocs Sants”.

  En aquesta atmosfera de fanatisme punxegut, l’abillament nacional el constitueix el burni, l’uniforme dels creients, que va començar sent una capa pluvial improvisada i va acabar distingint les diferents capes socials, en un estrany igualitarisme on alguns eren –de nou Orwell- més iguals que uns altres:

“Per poder saber qui era qui, la part baixa de la capa es va decorar amb tres bandes paral·leles de colors diferents: la primera en funció del gènere, blanca per als homes i negra per a les dones; la segona segons l’ofici de cadascú, rosa per als funcionaris, groga per als comerciants, gris per als controladors, vermella per als religiosos; i la tercera en conseqüència amb el rang social, inferior, intermedi o superior”.

  2084 és una paràbola torbadora, una ciència-ficció excessivament arrelada al nostre present. I s’entén massa bé.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 11-11-2017

L'exotisme d'un cor humà

Títol: Desig
Autor: Richard Flanagan
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2017
Traducció de Josefina Caball
245 pàgines

  Vaig llegir, al seu moment, L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, que Raig Verd ens va proporcionar l’any passat en català. I vaig poder celebrar un relat de factura clàssica que era, alhora, una novel·la d’aventures i una peça literària de primer ordre. La peripècia de l’australià Dorrigo Evans i els seus companys, esclavitzats pels japonesos als anys de la segona guerra mundial, proveïa un grapat de superbs retrats psicològics tant de víctimes com de botxins, perquè la condició humana –semblava voler dir-nos l’autor- s’hi repartia indistintament.
  Ara la mateixa editorial recupera un relat anterior de Flanagan, Desig. De nou hi trobem un escriptor dotat d’un sentit innat per a la prosa. Allà on col·loca un simple mot palesa de seguida que és l’únic terme adequat per a aquella ubicació sintàctica. Flanagan, a més a més, té la gràcia de situar-nos en escenaris exòtics i fer-nos sentir aquests mons llunyans pròxims i avinents, com si tot el que ha passat en qualsevol aventura humana formara part d’una certa previsió de l’esfera més cordial i més terrible de cada individu. I tot això basat en part en una molt intel·ligent utilització de la figura del narrador omniscient: “No va ser fins més tard, quan s’estava morint en la negror absoluta d’un hivern àrtic i els taulons comprimits de l’Erebus on jeia traspuaven trementina, que sir John va prendre consciència de la dificultat que comportava el fet de governar un lloc que era mig presó, mig basar. A la Terra de Van Diemen, la seva franquesa, la seva indecisió, la seva manca d’astúcia i d’agents secrets, la seva incapacitat de veure la necessitat de comprometre’s, el seu menyspreu patrici per l’obscura habilitat per incloure els altres o excloure’ls, per afavorir-los o per perseguir-los, finalment, l’havien condemnat a la burla i a l’escarni”.
  Amb aquests vímets l’autor teixeix un relat de costures clàssiques que barreja tres escenaris: el Londres de l’època de glòria de Charles Dickens (la part central del segle XIX), una expedició polar a la recerca de la llegendària ruta del Pas del Nord-oest a través del gel de l’Àrtic i una colònia penal a Tasmània, a l’altra punta de la terra.
  Si els anhels i l’ambició dels personatges és el que els uneix psicològicament, de nou, com en L’estret camí cap al nord profund, la prosa elaborada i l’esforç de documentació converteixen Desig en un text ben agradable de llegir, l’obra d’un autor que s’ha fet ja un nom en les lletres internacionals contemporànies.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-10-2017