Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:

  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".

  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí

Temps de faraons

Títol: Akhenaton, el rei heretge
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera
Alzira, 2006 (2ª edició)
Traducció de I. Minetto i J. Franco
198 pàgines

  Això era un estiu de fa quatre anys. Em passejava per l'antic Berlín Oriental i admirava allò que té d'admirable una ciutat nova, bastida sobre la immensa cicatriu de la guerra i sobre les ànsies sobrevingudes de la unificació. Berlín és una ciutat sorprenentment anticlimàtica, perfecta per a passejar, per a badar, per a reflexionar sobre els estrats de la Història que calcigues a cada pas. A l'Altes Museum vaig admirar el bust celebèrrim de Nefertiti. O, més concretament, vaig admirar com la concurrència admirava al seu torn aquella cara sagrada, bòrnia, bellíssima. Perquè era molt més interessant observar les reaccions de la gent que s'acostava a l'urna on reposava el cap de l'esposa d'Akhenaton que a ella mateixa... La fotografia que teniu ací mateix il·lustra aquell moment.

  Un any després, a l'octubre del 2009, el bust de Nefertiti seria traslladat a la seua ubicació definitiva, el Neues Museum. L'arquitecte britànic David Chipperfield l'havia reconstruït meticulosament i l'havia preparat per a albergar la bellesa excelsa d'una de les escultures més famoses de tots els temps. Ara precisament fa cent anys que Ludwig Borchardt va descobrir, mig soterrat en l'arena, aquest cap de dona. I és una bona excusa, doncs, per parlar d'ella i del seu espòs, el faraó Akhenaton.

  Crec que el llibre de Naguib Mahfuz és una de les millors aproximacions, des de la divulgació, que s'han proposat mai sobre aquesta parella fascinadora. Sobre el que va suposar el seu regnat, al segle XV abans de Crist, han corregut rius de tinta. Per fer-ho curt, la immensa gosadia d'Akhenaton va ser professar una creença monoteista... amb mil·leni i mig d'antel·lació. La mare d'Akhenaton, la reina Tiy, el va introduir en el culte d'Aton, el déu sol. Els egipcis de l'època, però, eren fanàtics d'Amon. El conflicte estava servit, doncs. El nou déu d'Akhenaton prometia "amor, alegria i igualtat", però els qui s'hi convertien, a la cort, ho feien més per respecte i temor al faraó que per convicció personal. Akhenaton abandonarà la mítica Tebes (ciutat de l'Antic Egipte que estaria entre les actuals Lúxor i Karnak) i fundaria la seua pròpia capital, dedicada a Aton. Fins i tot es va canviar el nom: es deia Amenhotep originàriament, però va voler consagrar-se ja des del gentilici a la nova divinitat. 

  El llibre de Mahfuz pren la forma d'una enquesta periodística o d'una perquisició policíaca. El narrador és un contemporani que, després de la mort del faraó, va entrevistant personatges que van pertànyer al cercle d'Akenhaton, incloent-hi la pròpia Nefertiti. Així ens assabentem que les dones de l'harem del faraó sabien del cert que aquest era impotent, així que els fills de Nefertiti van haver de ser concebuts necessàriament per altres homes. De fet, les imatges que ens han arribat d'Akhenaton ens el mostren amb un físic molt poc baronívol, fins i tot una mica efeminat. 

  Massa elements contracorrent com per a ser assimilats en una època de certeses granítiques. Al final, Akhenaton va ser obligat a abdicar. En el seu lloc va ser coronat el seu germà Tutankhamon. "L'heretge, per la seua banda -escriu Mahfuz-, va anar enfonsant-se en la seua bogeria, va emmalaltir i va morir poc de temps després, sense cap possibilitat de redempció".

  Curiosament, ara commemorem també el noranta aniversari del descobriment de la tromba de Tutankhamon a la vall els Reis.  La troballa li la devem a Howard Carter. Gràcies als seus esforços ara es pot contemplar al Museu Egipci del Caire tot el tresor de Tutankhamon -n'és, de fet, el principal atractiu-, incloent-hi -en puc donar fe- un dels preservatius que utilitzava aquest faraó...

  Estris, llegendes, gestes, imatges: el tresor incalculable d'uns temps mítics. 

Joan Garí 

Crònica de la devastació

Títol: Lo que cuenta es la ilusión 
Autor: Ignacio Vidal-Folch
Editorial Destino
Barcelona, 2012
324 pàgines
   En el fons, tots els dietaristes ens assemblem: considerem un pecat de lesa vida -o pitjor: de lesa Literatura- deixar passar el temps sense consignar-ne les rugositats morfològiques, les punxes i els clots que alteren el camí pla. Ignacio Vidal-Folch no n'és una excepció. Ell ha fet en el seu llibre la crònica dels primers anys d'això que s'ha anomenat "crisi econòmica". En èpoques de devastació -fins i tot de devastació incipient- ningú com un tipus amb el seu quadern i un llapis esmolat per a parlar d'aquests "petits detalls" que constitueixen la vida tot al voltant de la gran catàstrofe.

  Vidal-Folch és un bon narrador. En Lo que cuenta es la ilusión hi ha notes que constitueixen autèntics embrions de novel·les possibles. És clar que, de vegades, també ens assalta la certesa que, desenvolupades fins al seu límit, aquestes històries podrien resultar avorrides i perdre el seu encant, mentre que com a anotacions d'un diari -com a esbossos presos al vol- fan el seu fet i ens resulten indefinidament agradables.

  Hi ha moltes històries d'aquesta mena en aquest llibre. Vidal-Folch és un home viatjat i llegit. Un dia el trobem a Cabo Verde, on unes italianes el defineixen com "Uno spagnolo, vestito come in città". Un altre dia se'n va al mar d'Aral amb Isabel Coixet. Res com un mar desaparegut per a segregar literatura: al capdavall, la matèria literària del dietarista també desapareix tal com aquest l'agafa entre els dits. I un dietari no és res més que la nostàlgia per tanta aigua evaporada.

  Hi ha també en el llibre la crònica de converses amb moltes personalitats del seu temps, de Miquel Roca a Vargas Llosa. També es fan dietaris per a això. En aquests casos, però, sempre em pregunte què haguera escrit l'autor de viure en un poble de tres mil habitants on la celebritat major és un campió de guinyot.

  Vidal Folch és un escriptor detallista i té un estil sobri i auster. Segons ell un escriptor només pot sentir-se infravalorat o sobrevalorat. Si és així és difícil saber en quin punt se situa ell mateix. De fet, manté, al llarg de les seues pàgines, un contumaç parti pris en contra de l'establishment polític català en la seua totalitat. Escriu, en efecte, sota la síndrome de Kafka i això explica desenes d'anècdotes, com quan visita la tomba de Josep Pla i l'únic que hi consigna, suposadament escandalitzat, és que la Caixa patrocina la ruta literària que porta fins el cementeri de Llofriu (sic). O com quan considera gairebé un insult ontològic que, a Catalunya, als panells de les autopistes s'informe només dels morts d'aquesta nacionalitat.

  Sentir-se com Kafka a Praga -un ciutadà de cultura alemanya dins un oceà d'expressió txeca- no és una sensació tan estranya per a molts escriptors. I no em referisc a la qüestió exclusivament de l'idioma. Al capdavall, ja diu un refrany rus (citat ací) que "s'està bé allà on nosaltres no estem". De tota manera, l'anticatalanisme de Vidal-Folch resulta un poc naïf. Semblen les recialles ideològiques d'una adolescència mal resolta -com qui descobreix, passats els 40, amb gran escàndol, que els reis són els pares. De fet, és l'únic que desentona, amb la seua estridència aparatosa, en un dietari discret, ben fet i ben pastat.

  Naturalment, jo no sóc ningú per a dir o recomanar res a ningú altre. Cadascú va al ball que vol i balla amb qui prefereix. Però em quedaré amb l'escriptor que rectifica Sartre i proclama "L'enfer c'est moi" o que confessa no escriure "lo que de verdad me preocupa", perquè això és "indicible". Amb la qual cosa Ignacio Vidal-Folch demostra haver comprés, doncs, les autèntiques i no escrites lleis del dietarisme.

Joan Garí

La memòria, la vida, l'amor

Títol: El retorn del soldat.
Autora: Rebecca West
Viena Edicions
Traducció de Francesc Parcerisas
143 pàgines

  Rebecca West (pseudònim literari de Cicily Isabel Fairfield) és una de les grans periodistes angleses del segle XX. A vint-i-sis anys, però, tot just al final de la primera guerra mundial (1918), va publicar la novel·la que avui reportem i que podem qualificar sense pal·liatius de petita obra mestra. L’argument de l’obra és simple: Chris Baldry, soldat britànic mobilitzat al front francés, pateix una commoció cerebral que fa que la seua memòria es quede aturada quinze anys enrere. Llavors encara vivia el seu pare i no havia conegut la Kitty, la seua esposa actual. Era l’època en què s’havia enamorat perdudament d’una xica de classe baixa a qui no havia tornat a veure des de llavors. Quan Chris retorna a casa, Jenny (la seua cosina i narradora de l’obra) i Kitty no se’n saben avenir. Amb els records suspesos tres llustres enllà, el soldat l’únic que desitja és retrobar-se amb Margaret, el seu amor de joventut. Les dones de la casa s’esvaloten i s’entristeixen, però no volen contrariar l’amnèsic. De fet, és la pròpia Margaret la que els ha comunicat la situación de Chris, ja que és a ella a qui va escriure des de l’hospital.
  L’animadversió de Kitty i Jenny envers Margaret és insuperable. Aquesta darrera, en el seu paper de narradora, no s’està de descriure-la amb un profund menyspreu (no desproveït, això sí, d’una paradoxal nota de simpatia a contracor): “(…) els ulls grisos, tot i que distants, com si a la seva vida tot allò que pagava la pena d’ésser mirat hagués estat sempre molt lluny, eren plens de tendresa; i encara que era esvelta hi havia alguna coa en ella que feia pensar en la fortalesa agradable i robusta del bou o del gos fidel en qui confiem”. L’insuperable, però, era la barrera de classe: “No era ben bé una persona, sinó més aviat una implicació de pobresa espantosa, com la porta oberta en una casa miserable a través de la qual ens arriben les olors de col bullida i els xiscles dels infants”.
  El problema, potser, és que Chris s’havia vist envoltat sempre d’un tipus concret de dona: “Érem exquisides d’acord amb el nostre equipament; les apetències i la passió, fins i tot la més noble, mai no ens encenien (…) aquestes dones eren les úniques que en Chris havia conegut. Era lògic que un home amb aquest disposició mental s’estremís davant la Margaret”.
  Un doctor informa l’esposa i la cosina que “només oblidem allò que volem oblidar”. L’amnèsia de Chris, així, sembla una estratègia per a recuperar un temps irreversiblement perdut. Davant això, tota ciència és poca, però elles intentaran “curar-lo”. La novel·la, en realitat, i més enllà de la peripècia argumental, és un prodigi narratiu amb un alè poètic més que remarcable, perfectament respectat i versionat pel traductor, Francesc Parcerisas. La capacitat de l’autora per a fer cosir imatges i sargir desplaçaments metafòrics és de molt bona llei: “Durant tota la seua vida, la Margaret, que en algun moment havia participat de la dignitat inalienable d’un amor correspost, havia viscut amb homes que, quan eren a casa, duien sabatilles”.
En aquesta ferotge pugna entre dones s’escola el sentit autèntic de la vida, allò que fa que pague la pena de viure-la a fons. L’amnèsia de Chris sembla l’última oportunitat d’un home sotmès a l’absurd horror de la guerra de recuperar allò que hi hagué de més pur i autèntic en la seua vida. Perquè, si recordem només allò que volem, també hauríem de viure només allò que volem viure.

Joan Garí

Egipte per a viatgers

Títol: Terenci del Nil. Viatge 
sentimental a Egipte
Autor: Terenci Moix
La Magrana
Barcelona, 2012
237 pàgines

   La diferència entre un turista i un viatger és que el turista no aniria mai a un país on hi ha disturbis al carrer o agitació política. Un viatger pot ser un tipus afamat d'aventures, o un periodista o un escriptor que busca un bon relat, o simplement un diletant que no concedeix importància als possibles problemes que li puguen sorgir al davant. Aquesta és la raó de què països com Egipte, fins no fa molt la Meca del turisme europeu, ara hagen d'enfrontar-se a una economia en declivi. Els turistes hi han desaparegut. Els viatgers ocupen poc d'espai, són poc nombrosos, fan poca despesa. Els turistes són els que salven les economies deprimides. A condició, és clar, que el país no siga "problemàtic".
  L'any 1969, Terenci Moix i uns altres intel·lectuals catalans van fer un famós viatge a Egipte. Hi acabava de tindre lloc la Guerra dels Sis Dies, en què les forces armades israelianes havien derrotat i humiliat les potències àrabs, entre les quals l'egípcia. El turisme regional, consegüentment, va entrar en depressió. Aquest viatge serví a Moix per a bastir el seu Terenci del Nil, que ara reeedita la Magrana tal com es va publicar originàriament en català. Ja se sap que després Terenci en publicaria successives versions castellanes, amb diversos afegits. Però l'original serva el seu encant. Era el principi de la llarga història d'amor de l'escriptor català amb la cultrua dels faraons. En aquell viatge, ja ho he dit, Terenci acompanyava una delegació catalana encapçalada per Josep Maria Castellet, que va també n'ha fet el seu relat en Seductors, il·lustrats i visionaris. Sembla que Terenci ja havia estat abans en Egipte, tot just després de la guerra. Amb les anotacions de tots dos viatges va bastir el seu text.
  No sóc addicte als llibres d'en Moix, però he de reconéixer que aquest m'ha interessat especialment. Al capdavall, jo també he anat a Egipte en un moment convuls -aquest estiu, després de la commoció de l'arribada dels Germans Musulmans al poder com a conseqüència de la primavera àrab. Com ell, he pogut fruir de la visió de determinats monuments emblemàtics -les piràmides, els temples de Lúxor, la vall dels Reis- en una quasi completa soledat. He sentit, així, el que devien sentir els viatgers de l'antiguitat, quan l'interés per aquests llocs mítics no depassava alguns cercles d'iniciats, usualment estrangers. La desesperació de la població local, òbviament, era notòria: la seua font d'ingressos -el turisme massiu- havia desaparegut. Inoblidables, en aquest punt, els crits d'"amigo, amigo" a la resclosa del Nil abans d'arribar a Lúxor, que se sentien des de dalt del creuer que ens hi transportava des d'Assuan: eren els venedors d'estovalles que, a dalt de les seus barques, ens reclamaven atenció abans de passar la resclosa. Algunes vendes es propicipaven a deu o quinze metres de distància: els venedors llançaven les estovalles agafant impuls i els clients els tornaven els diners. Poca venda, massa frustració.
  A Terenci, en tot cas, li van interessar altres coses. Admirava en alguns fellahin (agricultors) un perfil faraònic. Tal com diu la Guide Bleu: "¿Quin viatger no ha observat que les extremitats planes i quadrades del fellah tenen el caràcter que és propi  a nombroses estàtues antigues, més fidels a la realitat que hom no imagina normalment?". Ja li havia dit Salvador Espriu que l'escultura egípcia ho havia descobert tot abans dels grecs. Però Terenci té altres interessos: queda torbat per la visió dels joves indigents egipcis. En matèria sexual, però, confessa haver passat la mà per la paret, per la grolleria explícita de la gent local. S'escandalitza, a més, quan el porten a un bordell cariota "amb totes les tendències" i, com és divendres, s'hi interromp tot tracte comercial per anar a resar a la mesquita!
  Segons l'autor, Egipte podria haver estat el seu país. Les piràmides de Sakkara -més suggestives que lesdel Caire-, la Ciutat dels Morts, les mòmies falses i les mòmies verdaderes, El Caire com a cruïlla d'Orient i Occident... i el faraó Smenkharé, que va ser soterrat amb la mà a la pelvis, com les reines i no com els reis. Tot això fascina Terenci i amb tot això basteix un mite. I encara n'estem ullpresos.

Joan Garí

Nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai

Títol: 1948
Autor: Yoram Kaniuk
Libros del Asteroide
Barcelona, 2012
Trad. de Raquel García Lozano
225 pàgines

  Els escriptors israelians són sovint incompresos al seu propi país. Venen amb els seus llibres sota el braç disposats a aixafar la guitarra. El poder i la literatura fan de mal casar. Les autoritats de cada lloc tenen els seus designis, legitimats per les urnes (i no cal dir res dels governs dictatorials, oposar-se als quals és un assumpte purament moral). L'autoritat té la seua mística, la seua propaganda, el seu "prietas las filas". Però la literatura, com es pot comprendre, funciona amb unes altres coordenades. Israel és un projecte magnífic, el just aconseguiment d'una pàtria definitiva després de tants segles de persecusió i de diàspora. Però aquesta pàtria -ai!- ha de ser necessàriament compartida amb els palestins. Ja coneixeu la història de les friccions sanguinàries israelopalestines. Com va dir Sartre, i m'agrada repetir, s'ha de trobar la manera d'estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins. I ningú diu que això siga fàcil.
  Per a un escriptor jueu contemporani és un dilema complex com pot atendre per igual les necessitats defensives del seu país amb la crítica a les ofuscacions ofensives. Yoram Kaniuk, per exemple, va formar part de molt jove de la secció naval del Palmaj, acròstic de les Plugot Majatz (i perdó per la transcripció, si no és la correcta en català: desconec completament la llengua hebrea i les seues correspondències fonètiques amb la nostra). Es tracta de les forces de xoc fundades el 1920, durant el mandat britànic a Palestina, pels activistes sionistes. Després de la creació de l'Estat d'Israel aquestes tropes s'integrarien en l'exèrcit regular jueu. L'any 1948, els seus homes van jugar un paper important en la fundació de l'Estat israelita.
  Ocorre, però, que, com diu Kaniuk, "cap memòria té Estat, cap Estat té memòria". Per a instituir-se, Israel va haver de fer front als àrabs, amb qui havia conviscut durant generacions. Hi va lluitar, els va expulsar. Els joves jueus van poder viure fins a l'heroisme la mística tectònica d'aquest Estat, que es va parir entre sang, suor i llàgrimes. Els joves jueus -joves com Yoram Kaniuk- van ser impel·lits a donar la seua sang en nom d'un propòsit superior. Molts anys després, l'escriptor rememorarà aquell episodi de la seua vida, i s'adonarà del subtil décalage entre el que ell va viure i el que després se n'ha contat.
  "Hay libros exquisitos. Películas exquisitas. Artículos eruditos sobre batallas en las que participé y no reconozco lo que se dice en ellos. Enmascaran el pasado a fin de que sea eso lo que se recuerde", ens xiuxiueja l'autor. Però "emmascarar" el passat vol dir simplement "relatar-lo", perquè tot relat és una ordenació i una jerarquització dels esdeveniments. I en el relat de la fundació d'Israel és fonamental que Israel resulte ben parada.
  La primera conseqüèncai d'una guerra és la divisió taxativa entre bons i roïns. Els àrabs, en aquest relat, han de ser necessàriament els roïns. Aquells contra qui s'ha de lluitar, aquells que han de ser bandejats, exclosos, morts. Però alguns jueus es pregunten si això está bé: passen a ser els mals jueus. Els enemics interiors. Els traïdors.
  Posat en el seu paper de traïdor, Kaniuk ens ensenya que la frontera entre bons i roïns, entre amics i enemics és molt més difusa, porosa i confusa del que ens havien contat. Israel es funda entre sanglots. "Nosotros somos un pueblo de maletas, de idas y venidas, de nostalgia de un lugar en el que no hemos estado nunca". Potser la terra promesa no siga un lloc, sinó una actitud. Potser la terra promesa és un concepte tan bell que es malmet de seguida, amb la primera mala acció. "Y es que hay que ser un joven loco para luchar en una guerra suicida por alguien que no sabes quien es y por algo sobre lo que no tienes ni remota idea de lo que será. Sólo después de la guerra se descubrió, y no siempre con agrado, que fundamos un Estado para unos muertos que no vivirían en él".
  L'ombra d'Auschwitz senyoreja aquest llibre -tots els llibres de tots els escriptors jueus. Però els supervivents de l'Holocaust, irònicament, són els més comprensius amb la causa palestina... Tanmateix, no cal esperar que els seus contemporanis, els moderns habitants d'Israel, comprenguen això.
  Fora de la comprensió consensuada dels seus conciutadans, Kaniuk escriu una novel·la on es posa en dubte l'heroisme dels pioners del seu país. Com va escriure un crític, Kaniuk "descriu la guerra de la Independència com una sèrie de batalles fallides dirigides per comandants i lluitadors traumatitzats als qui, sense proposar-s'ho, els va eixir un Estat". I és així exactament com es materialitza la promesa d'una terra de llet i mèl, més enllà del desert. I d'aquí la pertinència de la paràbola moderna de Yoram Kaniuk.

Joan Garí

Utilitat de la Filosofia

Títol: Aristóteles. Filosofía antigua
DDAA
Boreal Libros
València, 2012
80 pàgines

Títol: L'Anticrist
Autor: Friedrich Nietzsche
Llibres de l'Índex
Barcelona, 2008
Traducció de Marc Jiménez
318 pàgines

  Sovint ens preguntem què hem d'ensenyar als alumnes en l'etapa de l'escolarització obligatòria, i encara en Batxillerat. Més enllà de l'obvietat -els alumnes han d'adquirir unes competències bàsiques en matemàtiques i lectoescriptura-, no és un tema gens ben resolt, i la prova és que cada vegada que  hi ha un canvi polític el nou ministre d'Educació se sent un petit messies capaç de solucionar el problema fent retrocedir les aigües de la realitat... Si el ministre és l'actual -José Ignacio Wert-, ja ens podem amarrar els matxos... Els polítics no tenen solució -si no són directament imbècils com ara l'ínclit Wert-, però és que els experts tampoc es posen d'acord. De moment, l'únic evident és la tendència dels darrers anys, ferma i imparable, a anar expulsant les humanitats dels curricula de l'ESO i el Batxillerat.
  No és cap secret que l'últim anhel de les autoritats (in)competents és que l'alumnat acabe l'institut sabent només allò necessari per a poder desenvolupar un ofici concret. I, tanmateix, ¿no és també evident que l'evolució econòmica del món obligarà els ciutadans a canviar sovint d'ofici -el model americà- al llarg de la seua vida laboral? Així, si ensinistrem un xaval per a ser dentista, ¿què passarà quan no puga exercir el treball per al qual s'ha preparat a la universitat? Llavors, si no té una formació àmplia, serà un fracassat més. Simplement.
  I com s'aconsegueix "una formació àmplia"? Doncs amb allò que hem anat extirpant del sistema educatiu: amb les humanitats. La filosofia, per exemple, que ara Wert diu que no fa, en realitat, tanta falta. La filosofia no és només necessària per als filòsofs. La filosofia és un sistema de formatar el cervell d'un adolescent. D'obligar-lo a fer-se preguntes. D'obligar-lo a qüestionar el saber establert. Per a què serveix Aristòtil, per exemple? El manual de Boreal Libros que adduïsc ací -un excel·lent llibre de text- proposa als estudiants reflexionar sobre termes que "no serveixen per a res" (com diria Wert) i que, tanmateix, són imprescindibles: potència, ànima, art, caràcter, ciència, coneixement, elecció, essència, virtut, felicitat, home, intel·ligència, raó...
  Si no aconseguim que la jovenalla reflexione positivament sobre tot açò, per a què serveix l'ensenyament? Però és que hi ha més: Quan s'han aprés a classe les grans doctrines, llavors cal aprendre a subvertir-les i posar-les sota sospita. Quan ja es té clar Aristòtil -o Descartes, o Kant, o Jesucrist...- llavors s'ha de mamprendre Nietzsche.

  Nietzsche va acabar boig i el seu pensament és dinamita, però com a desinfectant no hi ha res millor. Per a un estudiant de dèsset o divuit anys, descobrir Nietzsche és com descobrir la mar quan s'ha viscut sempre en una urbanització amb piscina. A partir de la constatació que "els grans esperits són escèptics", és un espectacle fascinador contemplar com el solitari de Sils-Maria rellegeix tota la història de la filosofia i avalua els fonaments del cristianisme per a acabar concloent que, més que els Evangelis, ens caldria comptar amb uns Disangelis. No li importa autodefinir-se com l'Anticrist i li agrada que Aristòtil veiera en la compassió "un estat malaltís i perillós". En realitat, aquests dos adjectius són els que més s'escauen a l'essència del cristianisme. Ell prefereix el budisme i li agradaria "escriure a totes les parets" les seues acusacions contra l'Església. En el fons, sent una simpatia difusa per Jesucrsit, precisament perquè l'església va trair el seu missatge. Curiosament, doncs, Nietzsche se situa en l'avantguarda de la crítica actual a la jerarquia que du a  terme la teologia més progressista.
  Llegir a dèsset anys "Qui vulgui ser un creador en el bo i en el dolent, primer ha de ser un destructor i rompre valors" (Zaratrustra) és una experiència difícil d'oblidar. Si es té sang a les venes, això deixa marca. I és aquest el valor d'assignatures sense "utilitat" concreta, com ara la Filosofia. Però no podríem pretendre que això ho entenga tot un ministre d'Educació (o potser és que ho entén massa bé!).

Joan Garí