El gènere assaig

Títol: Dietaris

Autor: Stefan Zweig

Quaderns Crema

Barcelona, 2021

Trad. de Tiana Puig

542 pàgines

  Zweig enganxa, això és un fet. Qualsevol dels seus llibres deixa un solatge en la ment del lector difícil d'eludir. A pesar de l'intent d'esborrar-los de la memòria col·lectiva operat en temps del nazisme, han ressorgit amb ferotgia. Siga el volum Memòries d'ahir, siga el breviari històric Moments estel·lars de la humanitat, o qualsevol de les seues novel·les, al darrere s'endevina una consciència europea i europeista de gran calibre. Quaderns Crema ha recuperat bona cosa de la seua bibliografia en els darrers anys, operació que ara es culmina amb la publicació dels seues dietaris dispersos.

  Zweig no va dur un dietari sistemàtic al llarg de la vida. Escriu diaris parcials i és això el que es recull ara i es posa a la disposició dels lectors en llengua catalana.  Com escriu Mauricio Wiesenthal al seu proemi, 

 

"les pàgines autobiogràfiques de Zweig sempre ens sedueixen per la seva passió i energia narrativa, ja que ofereixen una visió original del seu temps, que avui ens sembla més actual que qualsevol versió escolàstica. No pretenen ser una tasca erudita d'un historiador oficial, i precisament això és el que salva i enalteix el seu valor literari, les allibera de les opinions políticament correctes que lliguen els buròcrates de la cultura, les enriqueix amb el seu páthos artístic i les integra, per dret propi, en el gènere assaig. Montaigne i Chateaubriand van il·lustrar brillantment aquest mateix estil escrivint unes memòries assajades".

 

  Paraules oportunes, en un moment en què "el gènere assaig" es troba en mans de tota mena de xamarilers, alguns benintencionats, que en realitat odien o es malfien de la literatura, i només busquen, per a les seues criatures acadèmiques o divulgatives, un motle inequívoc i prestigiós al qual acollir-se amb un esbufec de satisfacció.

  Un dietari, en efecte, és una manera d'avaluar-se i d'avaluar el món sense cotilles socials o científiques, un busseig en apnea pel gran oceà de la realitat a la recerca de l'expressió moralment oportuna i estèticament bella. Zweig no podia ser aliè al gènere. Res humà li resultava elusiu i per això, pel seu profund humanisme, el diari era el refugi més segur per atresorar totes les seues perplexitats.

  Les primeres pàgines que recull aquest volum, precisament, configuren una bitàcola de la primera maduresa (o la darrera joventut) escrit a París i a Viena entre 1912 i 1913. Hi emergeix un escriptor socialment bellugadís, que emulsiona les seues apetències eròtiques (amb una desfilada de senyoretes amb qui té diferents graus d'intimitat) amb el seu apetit global pel gènere humà. És encara un autor -i un home- que creu en el proïsme, que frueix amb els petits plaers i que, sobretot, fa uns retrats impagables d'alguns dels seues amics més cèlebres, com Romain Rolland o Rilke.

  Després vindrà el quadern de la Primera Guerra Mundial. Ací el to canvia greument. Zweig es mostra horroritzat per la frivolitat austríaca davant els esdeveniments bèl·lics, però encara conserva una fe innata que "els seus" puguen guanyar. Entre continus planys per la incompetència del burocratitzat imperi a què serveix, només el consolen les cartes de Rolland des de Ginebra, un altre despert entre adormits. Un oportú permís el porta a Suïssa, on el sorprèn el final de la guerra i l'anomenada grip espanyola (la mateixa que donava inici, el mateix any 1918, a El quadern gris de Pla). 

  Reprèn el dietari en 1931 i encara en 1935 enceta un nou quadern per parlar d'un viatge il·luminador a Nova York, ciutat que ja havia visitat en 1911. És, però, el diari de la Segona Guerra Mundial, començat a Bath en anglès en 1939 i escrit intermitentment fins al juny del 1940, el que dóna la mesura exacta de les seues més fondes desesperances. A pesar que en aquest temps es casa amb la seua segona esposa, el Zweig d'Anglaterra és un home vençut, desesperançat de veure triomfar Europa sobre Hitler, amargat per l'exili, que s'enfronta amb el mite de l'etern retorn tot rememorant les sensacions del 1914:

  

  "Quina diferència d'aquells dies a Àustria en què la gent, embriaga d'entusiasme i cervesa, bramava pels carrers (...) Potser l'absurditat d'aquest conflicte tindrà alguna conseqüència positiva: la fi del capitalisme com el coneixem. Abans no ens adonem arribarà un nou ordre mundial. Si serà millor o no, això ho veurem més endavant".

  A pesar de la seua lucidesa, la marxa de la guerra li encongeix el cor:

  "I, a sobre, l'esbalaïdora notícia de la creu gammada a la torre Eiffel! Els soldats de Hitler munten guàrdia davant l'Arc de Triomf. La vida ja no val la pena. Tinc gairebé cinquanta-nou anys i els que vindran seran terribles, ¿quin sentit té passar per totes aquestes humiliacions?"

  Els esdeveniments posteriors son ben coneguts. El matrimoni Zweig es refugia al Brasil, on acaba suïcidant-se. No va voler esperar el final -no creia en cap final. La seua estimada Europa semblava irreversiblement en mans d'un boig. Així acabava, tristament, una de les consciències humanistes més imprescindibles. I la resta és silenci.

Joan Garí