Llegit el llibre de Vanessa Springora sobre la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. És el llibre del moment a França i a mitja Europa. El testimoni és colpidor, però escrit amb una certa contenció -sense estalviar detalls, això sí. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.
Fins ací els fets. El diccionari defineix la pederàstia com l'"abús sexual comés per una persona adulta contra un xiquet o un adolescent". El codi penal, òbviament, hi du a terme algunes conclusions pràctiques. El cas de Springora està més que prescrit -hi han passat dècades-, però és la primera vegada que l'actual editora s'ha atrevit a verbalitzar per escrit el seu relat. Les recialles de l'"abús" han estat psicològicament denses. El consentiment, en aquest sentit, és també una teràpia íntima, i una denúncia social. Matzneff, als anys setanta, va viure les seues inclinacions sense por i sense culpa, però Springora assegura que no li consta que cap de les altres víctimes de l'escriptor hagen eixit més ben parades que ella mateixa. Totes hi van caure enamorades, però amb els anys n'han patit seqüeles. El rastre de la pedofília.
A Matzneff se'l va tolerar -o se'l va celebrar- perquè França venia del maig del 68, i era considerat progressista qualsevol alternativa a l'amor canònic. Hi havia també la seua llegenda de gran assagista. Rebla Springora: "Els escriptors són persones que no sempre mereixen que se'ls reconegui. Ens equivocaríem si penséssim que són com tothom. Són pitjors. Són vampirs".
Medite un moment sobre aquesta darrera frase. Sempre he pensat que cal separar la vida privada -o pública: la vida, en definitiva- d'un escriptor de la seua vàlua literària. El cas francés més obvi és Louis-Ferdinand Céline, l'antisemita autor de la genial Voyage au bout de la nuit. És Gabriel Matzneff culpable literàriament? Indagant-hi -no sóc jutge ni advocat-, busque un volum que Springora cita repetidament, Les moins de seize ans. Es dóna la paradoxa que Springora ha acabat treballant en l'editorial on es va publicar per primera vegada aquest llibre. No en va renovar els drets, i ara l'opuscle és introbable en paper, però de fàcil accés en internet. L'aborde. S'inicia amb una cita del Dante: "L'amor che move il sole e l'altre stelle". A la introducció, Matzneff vol deixar clares un parell de qüestions: "En amour -afirma- j'ai horreur de la brutalité, de la coertion". I, després: ""J'ai horreur du tourisme en général, et du tourisme sexuel en particulier". Queda explicat tot l'horror.
Les moins de seize ans és un llibre breu, dedicat a una tal Francesca. Sembla que aquesta és l'autora d'una sèrie de cartes d'amor que l'autor intercala entre els seus propis textos. Són cartes apassionades, celebratives, que no es detenen davant la ultrança fisiològica: "Ton désir que se dresse -escriu la jove amant-, qui m'ouvre en deux, que m'épanouit comme une fleur". Matzneff vol deixar clar, d'entrada, que aquestes cartes són literals, no n'ha tocat ni una coma.
L'autor fa també una confessió incial: "J'aurai confessé mon amour de l'extrême jeneuse en pleurnichant, en me frappant la poitrine, on me l'eût perdoné. Ce qu'à droite comme à gauche les bienpensants ne supportèrent pas, ce fut l'insolente atmosphère de bonheur et de liberté dans laquelle baigne mon livre".
Aquesta "insolent atmosfera de felicitat i de llibertat" recorre les pàgines del volum, en efecte, i per això l'autor no s'està de confessar que li agraden per igual les jovenetes i els jovenets, tot i no considerar-se homosexual. "Si homos signifie semblable en grec, il est clair que ce gosse et moi, nous ne somme pas semblables". Ell proposa, a la contra, anomenar "troisième sexe" l'"extrême jeunesse", els i les adolescents. És el seu calador de pesca.
L'ofici que practica té un nom, i Matzneff no el defuig: pederasta. I més: "Beaucoup de pédagogues (instits, moniteurs, chefs scouts) sont des pédérastes -parfois acives, les plus souvent refoulés. "Tou désir d'éduquer est désir pédérastique perverti", observe René Schérer". Els models són evidents: al món clàssic -Grècia, Roma- era natural gitar-se amb jovenets, alliçonar-los-hi per a la vida. Però l'autor encara troba un subterfugi més clar per a la seua activitat: la pulsió religiosa. "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré".
Com a conclusió de tot això, "le pédéraste, l'amant de très jeunes, garçons et filles, est voué à une existence de rebelle, d'outsider, d'hérétique". Però el seu amor "ne doit pas être un amour vampirique, égoïste, qui subjugue, étouffe, l'amour du loup pour l'agneau; il doit, au contraire, cet amour, être un amour qui féconde, libère, "donne la vie", tel l'Esprit-Saint dans la prière byzantine".
Heus ací, doncs, els dos relats: el llop i l'anyell, el botxí i la víctima, el monstre i el seu damnificat. No seria lícit no escollir la veu de la víctima, però també és cert que vivim una època on el victimisme ja és l'essència de les belles arts. "Els escriptors són vampirs", deia Springora. A ella li van xuplar la sang i té dret a reclamar venjança. Però els lectors, no tenen dret a escoltar totes les veus i traure les seues pròpies conclusions?
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada