Una història hermafrodita

Títol: On ningú no et trobi
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Edicions Destino
Barcelona, 2011
496 pàgines

Aquest llibre va guanyar, en la seua versió original en castellà, el premi Nadal, que atorga tradicionalment l'editorial Destino. La seua autora atresora una fama internacional gràcies als llibres de lladres i serenos protagonitzats per la inspectora Petra Delicado. Alicia Giménez Bartlett és manxega, però viu a Barcelona des del 1975. On ningú no et trobi, però, està signat a Vinaròs, on sembla que té un lloc de repòs i estiueig. Aquestes alforges semblaven suficients per a emprendre el viatge que proposa aquest volum: una indagació en la vida i miracles de Teresa Pla Meseguer, el guerriller hermafrodita conegut com la Pastora (de nom de guerra, Florencio). Teresa -Teresot, com li deien els seus paisans, sabedors de la seua malformació genital- va nàixer a Vallibona (Els Ports) i va treballar molts anys menant el ramat a la Pobla de Benifassà. Els immensos buits de la Tinença van afaiçonar una personalitat rècia i eixuta. La integració en el maquis es degué a un incident fortuït -uns guàrdies civils la van obligar a despullar-se de manera humiliant. En endavant, es va vestir sempre com un home i ja no va abandonar mai el vell fusell que li completava contundentment la virilitat. Començava la llegenda.
Amb aquest material, es podria haver escrit un bon llibre. Giménez Bartlett, però, decideix bifurcar la narració en dos camins completament diferents. Per un costat, inventa una trama en què un psiquiatre francès, Lucien Nourissier, es posa en contacte amb un periodista espanyol, Carlos Infante (nascut a Càlig) per a què l'ajude a trobar la Pastora (a mitjans anys 50, Florencio és l'únic supervivent de la colla de maquis que van reptar la Guàrdia Civil organitzats en l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón). Per un altre costat, el relat ens forneix una mena de confessió en primera persona de la Pastora, simulant les paraules amb què va revelar a Nourissier la seua peripècia. Però si aquest discurs autobiogràfic és versemblant i literàriament consistent, no passa el mateix amb les aventures del psiquiatre i el periodista, que estan una mica agafades amb agulles. L'estil sec de l'autora i el predomini del diàleg en aquesta part ens desproveeixen, per exemple, dels meravellosos paisatges dels Ports, on té lloc fonamentalment l'acció. Giménez Bartlett hi passa com qui travessa amb una certa urgència un parc temàtic, donant-hi una ullada superficial.
L'autora reconeix el seu deute amb el llibre La Pastora. Del monte al mito, del periodista José Calvo. És una llàstima, tanmateix, que s'haja quedat amb les dades superficials d'aquesta història fascinadora i no haja aprofitat per a bastir un relat on l'aspresa del medi fora també, d'alguna manera, protagonista. Els pobles que van succeint-se en la narració -la Pobla de Benifassà, Morella, Fortanet (on té lloc una de les últimes actuacions de la Pastora i el seu company Francisco)- són només decorats de cartó-pedra on es dibuixen les escassament versemblants peripècies dels protagonistes, mentre la veu de la guerrilera és l'únic fil d'una certa autenticitat que va cosint un llibre en el fons massa feble.
Que li hagen donat un premi tan prestigiós com el Nadal a aquest volum no vol dir res. Ja fa massa temps que els principals premis, en aquest costat dels Pirineus, estan reservats per a llibres-kleenex, aspirants a best-sellers que volen ser llegits a la cuina de cada casa, molt a prop del poal del fem. Anant bé, s'ha d'intentar comprar llibres que no hagen pogut ser "premiats" de cap de les maneres i que estiguen, per tant, lliures de tota sospita.
La Pastora va ser capturada a Andorra i jutjada a València el 1961. Condemnada a mort, li va ser commutada la pena per trenta anys de reclusió. Va eixir de la presó l'any 1977 i va morir el 2004. Fins al final va jurar i perjurar que no va matar mai ningú, a desgrat dels nombrosos assassinats que li va voler encolomar la llegenda feta circular per la policia franquista.

Joan Garí