De la moralitat en l'abjecció

Títol: Diario del ladrón
Autor: Jean Genet
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció de M.T. Gallego i M.I. Reverte
269 pàgines

D'aquest Journal du voleur, de Jean Genet, es va publicar fa anys una traducció catalana (dins la col·lecció MOLU d'Edicions 62, si no vaig errat). Ara mateix, però, el llibre corresponent està descatalogat. En castellà, per contra, ha estat editat profusament en les darreres dècades. El text, com és evident, frueix de l'estima dels lectors, i per això té una presència constant -i d'aquí aquesta nova traducció.
Per als qui no coneguen l'univers de Genet, aquest llibre pot ser-ne una magnífica porta introductòria. És un text autobiogràfic ambientat en gran part en "aquesta regió de mi mateix que he anomenat Espanya", tal com la descriu el propi autor. El període que abarca la narració s'estén entre l'any 1932 i el 1940. El protagonista dels fets que s'hi conten -l'alter ego de Genet- és un jove prostitut francés, xapero insistent, lladregot i rodamón. Si hem de fer cas del que s'hi diu, els tres temes centrals del llibre són -per aquest ordre- "la traïció, el robatori i l'homosexualitat". Com que el volum el publica Gallimard a França el 1949, ja ens podem imaginar l'efecte que degué produir en una societat com la francesa, culta i emancipada però amb poderoses i inevitables inèrcies conservadores. La descaradura de Genet hi és antològica. Més enllà d'épater le bourgeois -un propòsit clàssic-, es diria que busca posar les bases d'una nova moralitat basada -paradoxalment- en la subversió dels valors tradicionals de la societat. En un perpetu oxímoron deontològic exalta la santedat del crim, la bellesa de l'ultratge, la moralitat de l'abjecció. És, sense dubte, una obra mestra de la literatura homosexual, i -afegiria- de la literatura tout court. El sensualisme de la seua prosa (amb descripcions eròtiques belles i estranyament precises) corre paral·lel a la força del seu lirisme i una puixant capacitat metafòrica. Molt notori per a un autor que escriu a la presó i l'acadèmia més evident del qual ha sigut la puta vida.
La part del llibre localitzada a Espanya és potser la més coneguda i, també, la que més evocacions despertava en l'autor. A Barcelona -el seu primer destí- fa niu dins el barri Xino, "que apestaba a aceite, a orina y a mierda". D'allí se n'anirà cap a Cadis, seguint "la ruta dels captaires" que fa cap a Gibraltar. "L'eròtica mola" d'aquest enclavament el trastorna i això, probablement, perquè no s'ha detingut a Calp, on la magnífica erecció del penyal d'Ifac li haguera aportat suggestives tremolors. Sí que inclou una estada a Elx; les palmeres -confessa- li hi fan vindre records de la seua infància, quan somiava amb l'entrada de Crist a Jerusalem. El viatge peninsular conclou a Algesires. A l'altre costat hi ha Tànger, la ciutat mitificada en tantes pel·lícules, però no hi podrà posar els peus. A contracor, se'n torna cap a França, el seu odiat país natal, al qual només se sent unit per l'amor que professa a la llengua francesa.
Després del periple espanyol l'autor continuarà vagant per tot Europa, en companyia dels lladregots i els captaires homosexuals que es prostitueixen arreu -i ell amb ells- per unes poques monedes. Dins aquesta abjecció constant l'autor viu successives vinculacions emocionals, "siempre rodeado de hambre, desprecio, cansancio y amores viciados".
Només a Alemanya -l'Alemanya de Hitler- s'adona que la seua transgressió no és possible. Sent tot el Reich un estat criminal, els actes individuals comesos en nom del crim quotidià no podien ser-hi subversius. En les seues paraules:
"Sólo los alemanes, en tiempos de Hitler, consiguieron ser a la vez la Policía y el Crimen. Aquella magistral síntesis de los contrarios, aquella amalgama de la verdad resultaban pavorosos, estaban cargados de un magnetismo que nos enloquecerá durante mucho tiempo".
Al final, la literatura és l'encarregada de redimir el que hi haguera de fosc o d'injust en aquesta experiència. La "sumptuositat carnal" de la prosa de Genet converteix la púrria de què parla en bells herois d'una narració èpica. La passió pot ben bé modificar/edificar la memòria. La presó ofereix el primer i fonamental consol. La soledat fa la resta. Ha nascut un escriptor. Un escriptor diferent. Lladre, marieta, denigrat. Però amb un estil incomparable, inobjectable i indefugible. Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines.

Joan Garí