Un assaig que encara fa pensar

Títol: El derecho a la pereza
Autor: Paul Lafargue
Público, 2010
125 pàgines


Continuant amb els llibres que regala cada dissabte el diari Público, heus ací un opusclet molt conegut, que no havia tingut oportunitat de llegir fins ara. Un títol mític, un clàssic de la literatura revolucionària, un assaig que calia tastar per a comprovar si havia passat o no de moda. Doncs la lectura, això ho puc certificar, no hi defrauda. És un pamflet molt ben adreçat, combatiu i exaltat, sense defugir, quan cal, la mala llet. Lafargue és un bon marxista: no només combrega intel·lectualment amb el socialisme anomenat "científic", sinó que es va casar amb la segona filla de Karl Marx. El comunisme, doncs, es converteix a casa seua en un afer conjugal. Desconec en detall la sort de la seua aventura matrimonial, però cal que recorde com va acabar: marit i muller es van suïcidar l'any 1911, a les portes de la fi de la Belle Époque i de l'adveniment de la revolució soviètica. Aquests suïcidis tan primerencs (com el de Stefan Zweig a Petròpolis al 1942, sense endevinar quina seria la sort de Hitler i, per tant, les possibilitats reals de derrotar la brutalitat antisemita) sempre deixen un regust amarg a la boca. Però el suïcida mai no deu pensar en el dia després. El temps del suïcida sempre és (l'angoixós) present.
Lafargue, tanmateix, no és conegut tant per haver-se llevat la vida violentament com per haver teoritzat contra "la passió moribunda pel treball", que segons ell caracteritza el capitalisme industrial. Troba que "els capellans, els economistes i els moralistes" han sacralitzat el treball. Interessant tríada, perfectament heterogènia (i tanmateix...). El més curiós és que, a la segona pàgina del seu llibre, ofereix l'exemple d'Espanya com a reducte de la peresa continental (potser mundial) Lloa sense ambages "al atrevido andaluz, moreno como las castañas (sic), derecho y flexible como una vara de acero". "Para el español -afegeix- el trabajo es la peor de las esclavitudes". I en això estem, col·lega.
Per a Lafargue, la llei inexorable del capitalisme és obligar a treballar els obrers per a convertir-los cada vegada en més pobres. El treball és un verí, la dosi del qual es concentra de manera letal en determinats períodes, quan l'única mesura raonable seria "distribuirlo uniformemente en los doce meses y obligar a todos los obreros a contentarse con seis o cinco horas por día durante todo el año, en vez de indigestarse con doce horas durante seis meses".
És evident l'eco que han anat trobant aquestes teories. Ara mateix, amb l'huracà de la crisi en plena activitat, hi ha que recorda el model alemany, que, per a impedir acomiadaments, redueix hores de jornada a tots els treballadors. També recorde, però, un article de Joan F. Mira en El Temps on venia a preguntar-se, irònicament, de què ha servit que el capitalisme avançat (finalment "humanitzat", volis nolis, per la pressió del moviment obrer) haja permés la reducció progressiva de la jornada laboral i la conquesta de major temps lliure per part de la classe treballadora. ¿En què ha invertit aquest temps aquesta classe? Segons les estadístiques -ens recordava Mira- a mirar la televisió (sic sic). Així és. Segons Lafargue, la peresa és una conquista, però la peresa sense ambició cultural és una trampa.
Lafargue acaba el seu assaig amb aquest al·legat: "Si la clase obrera, tras arrancar de su corazón el vicio que la domina y que envilece su naturaleza, se levantara con toda su fuerza, no para reclamar los derechos del Hombre (que no son más que los derechos de la explotación capitalista), no para reclamar el derecho al trabajo (que no es más que el derecho a la miseria), sino para forjar una ley de bronce que prohibiera a todos los hombres trabajar más de tres horas al día, la Tierra, la vieja Tierra, estremecida de alegría, sentiría brincar en ella un nuevo universo...".
"Treball" ve de TRIPALIUM, que és el mot que designava en llatí un conegut instrument de tortura... I tanmateix, la peresa pot ser pitjor que la tortura: pot ser un camí tortuós cap a la degradació innane. La mandra, sense cultura, és igual a enviliment. Dit siga tot això com a complement pòstum de l'opuscle -benintencionat- de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx.

Joan Garí