El país adolescent

Títol: El laberinto de la soledad
Autor: Octavio Paz
Editorial Cátedra, 2008
578 pàgines

Heus ací un llibre que resulta curiós de llegir des de la vivència valenciana. I dic això perquè El laberinto de la soledad, d'Octavio Paz, ve a ser un Nosaltres els valencians referit a la República de Mèxic -una mena, doncs, de Nosaltres els mexicans. L'edició original del volum és del 1950. Dotze anys abans que Joan Fuster perpetrara el seu esclaridor i polèmic assaig. No sé si Fuster va arribar a llegir el llibre de Paz i, per tant,en va rebre cap influència per al seu propi títol. Caldria rellegir Nosaltres amb aquest patró en ment i revisar també, potser, la biblioteca fusteriana, que el meu amic Víctor Labrado custodia a Sueca com un cancerber amable i una mica -només una mica- descregut.
La primera cosa que sorprén de El laberinto són aquestes pàgines inicials en què Paz, amb prosa bella i precisa, suggereix què Mèxic té consistència i psicologia de país adolescent. L'adolescència, aquesta etapa de la vida en què ens descobrim únics i ens sabem definitivament sols, sembla l'etapa en què es troba -a meitat segle XX- una nació que no vol saber res dels pobladors precortesians, però tampoc accepta la filiació espanyola. Els mexicans saben el que no volen ser, però ignoren el que volen ser -quan siguen majors. ¿"Els mexicans"? Acceptem el rètol, però partint de la constatació que, entre aquests, només una minoria tenen "conciencia de sí". "La histora de México -afirma Paz- es la del hombre que busca su filiación, su origen. Sucesivamente afrancesado, hispanista, indigena, "pocho", cruza la historia como un cometa de jade, que de vez en cuando relampaguea".
Aquesta nació, doncs, que no està segura del que és, que interroga els seus ancestres -que en desconfia-, a diferència dels veïns nordamericans no creu que el món siga una cosa que es puga perfeccionar, sinó una cosa que s'ha de redimir. D'aquí potser el caràcter típicament mexicà, la seua indiferència davant la mort, el seu humor macabre. Curiosament, Mèxic no va heretar d'Espanya ni casticisme, ni tradicionalisme ni espanyolisme. I tanmateix, la manca d'una burgesia industrial que hi portara la modernitat (Paz l'enyora), ¿d'on prové sinó de la cultura hidalga típicament espanyola?
És interessant El laberinto de la soledad perquè són molts assajos en un de sol. No es tracta d'una indagació essencialista en l'"ésser" de Mèxic. Més que el "caràcter nacional", a l'autor l'intriga allò que roman darrere d'aquesta màscara. Tampoc és una glorificació de cap estereotip polític. Paz reconeix que el típic dictador hispanoamericà està ja, en essència, en el "libertador" (hereu de l'ordre feudal espanyol), i alhora no jutja negativament, per exemple, el paper de la religió en la conquista. Ben al contrari, és en la decadència del catolicisme europeu on troba la clau de "la paràlisi" de la societat colonial.
No és un llibre aquest, en efecte, per a trobar consignes. El que hi ha són matisos, l'escala infinita de tots els matisos possibles. Davant la disjuntiva entre l'imperialisme capitalista i el model soviètic, per exemple, Octavio Paz els critica ambdós. Cal pensar, ens diu, paraules i idees noves. I, a la soledat, oposar l'amor com a oportunitat única d'"autèntica comunió".
El laberinto de la soledad, en definitiva, representa la majoria d'edat de la literatura pensativa llatinoamericana. És un llibre que parteix d'una profunda consciència d'orfandat nacional -i cultural- però té la clarividència de no acceptar receptes ja fetes, sinó d'indagar camins nous, camins incòmodes -camins realment profitosos. La bellesa de l'escriptura d'Octavio Paz ens hi condueix amb la cadència d'un viatge fluvial. Mèxic ens espera al final de la travessia. Un Mèxic ondulant i merament probable, sí, però l'únic Mèxic que està a l'altura de la imaginació creadora d'un dels seus fills més il·lustres.