L'obra sobre València que València no entendrà.

Títol: El professor d’història
Autor: Joan F. Mira
Editorial Proa
Barcelona, 2008
308 pàgines


Diu que aquest llibre és el final d’una trilogia començada amb Els treballs perduts (1989) i continuada amb Purgatori (2003). ¿Què ha passat en aquests vint anys? Fonamentalment que el seu autor ha assolit una posición de relleu tangible i prestigi indiscutible dins les lletres catalanes. Res a veure el mig silenci desmenjat que va acollir Els treballs perduts amb la plena normalitat que ha saludat el final de la trilogia. Això demostra dues coses: que el treball seriós, continuat i autoexigent acaba triomfant i que cal tindre molta paciència amb les misèries de tota mena (crítiques, literàries, lectores, acadèmiques) que bivaquegen en la nostra dissortada cultura.

Recorde bé la publicació d’Els treballs perduts. En aquell temps jo era un jovenàs acabat d’eixir de l’ou i d’una plaent vida d’estudiant a València. Em va sorprendre l’ambició que s’hi operava per descriure una ciutat òrfena de propostes novel·lístiques en majúscules des de feia cinc segles. En vaig fer un poc de literatura crítica en una revista cultural (“De Cervantes a Joyce, tot passant per Déu (o siga, Zeus)”, es titulava el text) i després vaig seure a contemplar com aquest aplaudiment tardava dues dècades a fer-se unànime i sense recança.

Crec que el propi Mira, feliç i desansiat al primer cim de la seua obra, és ben conscient que el reconeixement i la plenitud són l’obra d’una vida. No és que no hi haja dreceres: és que, en el laberint, algunes d’aquestes vies ràpides sovint acaben en tenebrosos atzucacs. Ara podem llegir ja El professor d’història com el llibre bell i savi que és i podem fruir-lo convençuts que estem davant de la maduresa estilística d’un autor a qui encara queda molta vida –i molta obra- per davant.

Jo diria que aquesta és una novel·la d’aventures. Més exactament, una novel·la d’aventures ideològiques, on qualsevol acció ha estat amortida i subsumida dins un procés intel·lectual en què el que és real ha sigut filtrat, traduït i modificat per les seues corresponents imatges mentals. Un llibre on els safaris per la selva, l’ascensió de l’Everest, la volta al món en globus o la travessia del canal de la Mànega nadant són representats per divagacions filosòfiques, excursos literaris, curiositats científiques i admiracions antropològiques.

Com en les altres peces de la trilogia, hi aflora l’ambició totalitzadora, de summa general i global. Però també –i específicament- un pessimisme fàustic, amargament arrossegat pel protagonista: “Cinquanta anys llegint llibres i no sabia res”.

Manuel Salom, el professor d’història jubilat que dóna títol a la novel·la, vol encarar l’última etapa de la seua vida encimbellat en un modern gratacels amb vistes a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, “aquella disneylàndia o gran fira per a adults”. Retirat amb la seua dona malalta, refugiat en les altures amb algunes novel·les i alguns clàssics grecs per tota biblioteca, sembla un lloc i un moment perfecte “per a escoltar l’oferta i la temptació de Llucifer”.

Ens quedem, però, amb les ganes de saber com acaba aquesta ironia goetheana que mossega el protagonista, perquè la lectura s’interromp en un moment donat quan es compleixen dotze mesos de narració. Una obra oberta, doncs, que València no entendrà. Perquè, amb el fum de totes les traques, només es distingeix bé la distància entre el nas i el melic.

Joan Garí

El Temps, núm. 1289, febrer 2009