La prosa del matrimoni

Títol: La mort d’Ivan Ilitx. La sonata a Kreutzer
Autor: Lev Tolstoi
Universitat Pompeu Fabra/Destino
Pàgines: 325

De tant en tant s’ha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les “novetats”. De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió d’història i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem d’haver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix d’una manera abassegadora, ens interpel•la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna l’oportunitat d’accedir en català a dos relats magistrals de l’escriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.
El que tenen en comú La mort d’Ivan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què s’hi té la institució matrimonial. La fredor de la dona d’Ivan Ilitx (només el criat Gueràssim s’interessa realment per ell en la seua agonia) deriva en l’adulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història d’Ivan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica d’un malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca l’arribada de la mort. La magistralitat del relat rau precisament en l’accentuació del nivell de normalitat d’un fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú –cada hora, cada segon- i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu l’escollit –quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit d’una altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer -que s’obri amb dues cites de l’evangeli de Mateu- abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena “prostitutes a llarg termini” i a les segones “prostitutes a curt termini” (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en al nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix l’amor a “l’excés d’alimentació” d’una vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una versió que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. “La virginitat és un estat superior”, afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt d’un vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi “se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni”. Doncs això.

El Temps, núm. 1.129