Homer i família ensenyen Història

Titol: Los Simpson y la Historia

Autor: J.V. Faet Rufanges

Universo de letras

2023

376 pàgines

 

  Jo tenia un nebot polític que assegurava. impertèrrit, que tota la seua educació sentimental -i la seua educació tout court- l'havia aprés mirant cada dia Los Simpson. La sèrie de la Fox arribava a Espanya després de dinar, en capítols repetits una i mil vegades per Antena 3. I encara ho fa. Els qui hem tingut fills en l'edat adequada hem conviscut amb una extrema familiaritat amb les peripècies de Homer, Maggie, Bart, Lisa i la resta de la tropa familiar. Com sol passar amb molts dibuixos animats, aquests capítols anaven farcits amb picades d'ullet constants a situacions, fets i gestes de tota mena, que passaven per alt als infants però no a un espectador adult. 

  Ara José Vicent Faet, que és professor titular d'Història a l'IES Honori Garcia de la Vall d'Uixó, ha bastit un volum que explica, precisament, totes les al·lusions històriques de la sèrie. El volum té més de 300 pàgines, cosa que dona una idea de l'hipertextualisme de les aventures de Homer i companyia.

  El llibre es divideix en aquestes seccions: Orígens, Història contemporània, Panorama Mundial i Altres.  Un exemple:

  La família Simpson i els Flanders visiten una exposició sobre l'evolució humana. Flanders s'horroritza en saber que els humans descendeixen dels micos i que, per tant, el que conta el Gènesi és un mite. Després voldrà convéncer el reverend Lovejoy i el director de l'escola Skinner que hi ensenyen el creacionisme. Això dona peu a Faet a explicar fil per randa les teories de Darwin i de Lamarck, i fer una marrada sobre l'ensenyança de la teoria de l'evolució a les escoles nordamericanes. En ple segle XX, alguns estats com Tennesse van prohibir explicar Darwin -i no sé si ara mateix no hi haurà municipis o comtats especialment retrògrads on els pares més sensibles hagen aconseguit que la teoria de l'evolució siga absent dels programes educatius. 

  Lisa és l'abanderada, a la sèrie, de les teories científiques, cosa que la fa xocar amb Flanders sovint. Aquesta controvèrsia és només un exemple de la llibertat i la franquesa amb què molts polèmiques vives als Estats Units tenen el seu reflex als cartoons. Amèrica del Nord és un país on la gent sent el mateix amor per la Bíblia que per les armes, un còctel certament perillós. No sabem tot açò quin efecte té en els espectadors americans. Tenint en compte que una proporció abassegadora dels estatunitencs creuen en Déu i en els àngels (sic), les conclusions no poden ser optimistes. Però els espectadors europeus potser se senten reconfortats de contemplar uns dibuixos animats amb referents històrics, filosòfics i ètics, i així, de passada -com el meu nebot-, s'eduquen.

  Siga com siga, fa anys que no mire Els Simpson, però recorde amb plaer l'etapa en què constituïa el menú de cada dia dels meus fills i, per tant, de mi mateix. A Faet li ha donat peu per a escriure tot un llibre. Doncs alabat siga Déu.

Joan Garí

  

Una posteritat de paper

Títol: I morir deu ser deixar d’escriure
Autor: Enric Sòria
Editorial Afers
Catarroja, 2023
308 pàgines

  Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades, s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de Judicis finals (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar. "La meua posteritat serà de paper", va escriure el propi interessat: i així ha sigut. En aquest sentit, ha sigut un autor amb sort. Si resta algun vessant de la seua figura per dilucidar té a veure amb problemes extraliteraris, com ara el sentit final de la seua identificació nacionalitària entre valencians i catalans ("Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans"). ¿Això, ha ajudat a incrementar el sentiment autoctonista d'un poble mossegat per l'autoodi o l'ha entrebancat? Són coses que només se sabran amb molts més anys en perspectiva. Quant a la meua generació (i no diguem les anteriors), crec que ja no podem afegir res més a la intel·lecció del que ha representat Joan Fuster. Ara seran les generacions posteriors (les que no el van conèixer personalment i sobretot les que encara no han nascut...) les que el situaran en la posició històrica que li correspon.
  Enric Sòria és un fusterià impertèrrit i empedreït. Ha seguit el camí de l'assaig, com el mestre, i ha dedicat al de Sueca alguns estudis valuosos. Ara, després de comissariar a Catalunya l'any Fuster, ha publicat un altre llibre al·lusiu. El volum no és original: reuneix papers de diferents anys i procedències, entre 1987 i 2022. El mateix autor, al pròleg, hi fa el diagnòstic correcte: es pregunta si no hauria d'haver aprofitat tot aquest material per bastir un llibre nou, unitari i coherent. Diu que no s'hi ha vist "amb cor". Com a conseqüència d'això, ens ha fornit un volum que li serà útil, a ell, perquè reuneix notes i articles dispersos però, li és útil al lector? Entre la fornada de novetats fusterianes d’última hora, per exemple, trobem un volum de pretensions literàries més modestes, però que al capdavall resulta més pràctic: Fuster instantani, de Josep Ballester (3i4), una introducció ordenada i discreta al món fusterià.
  No m'entengueu malament: un llibre d'Enric Sòria no està mai desproveït d’interés. El seu estil pulcre i detallista resulta sempre agradable i les seues observacions solen ser pertinents. Però, com a colofó de l'Any Fuster: no haguera sigut esperable un esforç major? Com que el que faig sempre és una crítica constructiva (no tinc caràcter per a les destructives, ho sent) crec que pot ser interessant verbalitzar el que he pensat llegint aquestes pàgines, més enllà de neutralitats diplomàtiques o asèptiques que acaben donant gat per llebre i no beneficien ningú (ni observador, ni autor, ni lector).
  Fer un altre llibre sobre Fuster per a explicar que podria haver sigut un gran poeta, que suposa un abans i un després en la literatura i les ciències socials valencianes, que basteix la proposta assagística més important de la literatura catalana contemporània... Si no tenim res nou a dir, tenim dret a seguir parlant d'un tema? Després ens queixem, amb raó, que hi ha pocs lectors en català. Però, els donem coses que els burxen i els remoguen per dins (com feia Fuster, sí)? És l’única pregunta pertinent.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-11-23

En un món sense normes

[L'escriptor Manel Alonso parla del meu nou llibre, En un món sense normes, a Diari Gran. Reproduïsc el text ]

Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en dos llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.

 

Manel Alonso, Diari Gran del Sobiranisme, 24-10-23

La tardor del dietarista

Títol: Casa dividida
Autor: Valentí Puig
Proa
Barcelona, 2023
373 pàgines

  Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles -a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona-, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprén un diari sistemàtic al llarg del l’any 2022, que ara publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes de Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la sprezzatura/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.
  La sprezzatura, amic lector és –segons el diccionari Treccani- “l’actitud d’estudiada despreocupació per part de qui se sent molt segur d’ell mateix i dels seus propis mitjans”. Un gest definitiu, en efecte. Després de tots els dietaris anteriors, les novel·les, els contes, la poesia, els articles de premsa... què queda per fer? Doncs tornar a mirar el món amb uns ulls nous, com si fora la primera vegada. El resultat és aquesta Casa dividida, en què l’autor comença establint una veritat incòmoda: “Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable”.
  El món, en efecte, s’encamina a una deriva inevitable i l’autor, amb aquella fesomia seua d’òliba sàvia, hi ha d’adoptar necessàriament el punt de vista del moralista. D’un moralista que sap que “tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”. En aquest temps d’intensa pornografia emocional podria abrigar-se la temptació de tancar-se en casa i resguardar la raó pròpia com qui cova un tresor extingible. Però Puig no està disposat a deixar de dir la seua. A pesar dels desenganys, de les xacres de la vellesa, i de la pregona sensació que seria millor haver viscut al segle XVIII (abans de la Revolució, això sí), no s’està de jutjar amb la severitat que calga la política actual en tots els ordres. Llança, en aquest sentit, una mirada de profunda desaprovació envers el procés català i una altra de furibunda envers el sanchisme, però reserva finors d’analista vell –anglòfil, al capdavall- per a l’escenari internacional.
  “No soc tradicionalista: senzillament crec en la tradició cristiana”, ens confessa. La fe, però, ha de ser un mal consol quan ja no es poden fumar havans i el sexe es veu des de la barrera: “Del desig –satisfet o no- en prové molta més bona literatura que de la consumació”. I si de vegades, en aquestes pàgines, em feia la sensació que Valentí havia perdut un poc de tremp en el seu llegendari pugilat estilístic, de seguida m’assalta un directe rotund, com quan exhibeix de nou la seua capacitat de síntesi a l’hora de definir què és ser vell:
  “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles dels peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” And so on.
  Recorde fa uns anys un encontre amb Valentí. Em va citar al Majèstic de Barcelona, on en els temps gloriosos corria l’alcohol i el pianista el rebia amb notes acordades. Ell va demanar aigua i jo una tònica. Vaig anotar al meu propi diari: “La vida és molt fotuda”. És aquesta sensació.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-10-2023

El sacrifici inútil

Títol: Tess dels d'Urberville

Autor: Thomas Hardy

Viena editorial

Barcelona, 2023

Trad. de Xavier Pàmies

527 pp.

 

 Amb les grans calorades d'agost, mentre es mira de sobreviure  a recer de la calitja i el punt d'ebullició ambiental, és un gran moment per emprendre una novel·la victoriana. Fa dos o tres anys recorde amb gran plaer la lectura de Lluny del brogit del món, un clàssic de Thomas Hardy. Les sensacions atresorades en aquell títol m'han fet recalar en aquest altre, Tess dels d'Uberville. Els dos volums que esmente han estat traduïts per Xavier Pàmies i editats per Viena. La doble marca de qualitat que suposa això no cal remarcar-la.  

  El "tema" de Tess és l'honor maculat. L'honor d'una dona, és clar. Tess és violada per un suposat parent i això li porta la desgràcia en vida. Tots dos, violador i violada, es reclamen de l'estirp dels d'Urberville, però tots dos saben que aquesta presumpció és improbable. Si l'autor ha volgut  alliçonar-nos amb la seua desconfiança envers els gran títols nobiliaris queda tot oportunament consignat.

  El problema de Tess és que, havent tingut un fill (que mor sense ser batejat, per a més inri), ja no es pot casar. Però ho fa, amb un bonànima que li diuen Àngel. Aquest, quan descobrirà el passat de la seua dona, l'abandonarà. I llavors Tess vagarà sense rumb basculant entre els dos hòmens de la seua vida, fins un desenllaç de caire tràgic.

  El sacrifici de Tess, per dir-ho d'alguna manera, resulta ser inútil. S'ho passa malament, però això no repercuteix en cap millora ni d'ella, ni de la seua família, ni de les dones ni del gènere humà. En aquest sentit, resulta molt diferent al missatge de Hawthorne en La lletra escarlata: Hester Prynne ha de suportar la humiliació per haver sigut adúltera, però el seu sacrifici no serà debades. El de Tess sí.

  Hardy sembla adelitar-se subratllant, si voleu de vegades subreptíciament, la naturalesa sexual del conflicte. Un personatge recomana a la mare de Tess que vaja amb compte que la seua filla no faça "Pasqua abans de Rams". És així com Pàmies tradueix l'expressió original: "Joan Duyberfield [la mare de Tess] must mind that she don't get green malt in floor".

  Fer Pasqua abans de Rams fa referència a les parelles que tenien relacions sexuals abans del matrimoni. És una expressió que té el geni i la nervadura jocosa de les invencions populars, però també la seua miraculosa exactitud metafòrica. Tess hi caurà, vaja que sí, tot i que no per voluntat pròpia (si interpretem correctament les vaguetats retòriques de Hardy en l'episodi de la violació).

  Els qui hem llegit el doctor Freud apreciem detallets divertits com ara els diferents oficis que ha de dur a terme Tess en la seua penitència: munyidora de vaques o collidora de naps. El primer cas resulta obvi, però és que en el segon el propi autor no s'està de remarcar que molts d'aquests naps tenien "formes fàl·liques" (sic). Coneixent Polanski, m'estranya que en l'adaptació cinematogràfica de la novel·la que va dur a terme en 1979 no remarcara més irònicament aquestes detalls... La pel·lícula, això sí, destaca per la bellesa de la protagonista, Nastassia Kinski, potser un poc allunyada de l'opulència amb què Hardy imagina la Tess original.

[Els fotogrames que inserisc són d'aquest film]

  La moralitat d'aquesta història és que, per a la mentalitat victoriana, una dona quedava marcada de per vida si tenia sexe fora del matrimoni. Era el manament de Déu, deien, com si Déu, cas d'existir, no tinguera cap altra faena més important que anar ensumant les braguetes del veïnat...

Joan Garí

 

  

L'adolescència és un país influenciable

Titol: Santander, 1936

Autor: Álvaro Pombo

Anagrama

Barcelona, 2023

327 pàgines

  L'últim llibre d'Álvaro Pombo es recrea en la història real d'un oncle seu, falangista, assassinat en 1936. Aquest oncle, Álvaro Pombo Caller, desaparegut tres anys abans que el propi escriptor nasquera, formava un d'aquests mites que pesen en els relats familiars i supuren literatura pels quatre costats. Més de 80 anys després, el Pombo supervivent ha creat finalment la novel·la que li devia. Es tanca un cercle.

  Els Pombo de Santander, als anys 30, són una família burgesa arruïnada que, tot i comptar amb tres criats al seu servei, no es pot dir que naden en l'abundància. El pare -i avi de l'escriptor-, Cayo Pombo Ybarra, és un liberal partidari de don Manuel Azaña. La seua dona viu a París, entre varietées disperses. El jove Pombo Caller s'afilia a Falange perquè és el que toca en un adolescent de bona família, un señorito que, per contrast amb els descamisats d'esquerres, sent la crida per un propòsit marcial i rotund en la vida. La "dialèctica dels punys i de les pistoles" de José Antonio Primo de Rivera el subjuga, com a tants dels seus contemporanis. Segons el seu nebot no és especialment bel·ligerant ni té una formació ideològica ferma, però el cas és que l'Alçament feixista el sorprén en territori republicà. I la República el reclou en un mercant-presó, el Alfonso Pérez, fins que, en represàlia per un bombardeig de la Legió Còndor, hi entrega la seua ànima a Déu o al dimoni -això mai se sap!

  Naturalment, Álvaro Pombo construeix el personatge del seu oncle bussejant en el seu interior, intentant comprendre les seues més íntimes raons. El discurs falangista, en realitat, no era sinó una forma radical d'indefinició (això em sembla que ho va dir Ian Gibson en un llibre que vaig llegir fa mil anys, En busca de José Antonio).  Per això estaven en contra del "frente torvo, oriental" del marxisme però a favor de la reforma agrària, per exemple. 

  Totes aquestes consideracions m'han retornat l'etapa de la meua vida en què em va interessar la figura del fundador de Falange.

  Tenia jo 16 anys i vaig encomanar en una llibreria del Pla de Borriana els Textos de doctrina política de José Antonio. El lloc era conegut com "la impremta de Marco". El regentava Emilio Marco Miranda, germà de Vicent (exalcalde de la València republicana i exdiputat d'Esquerra Valenciana a Madrid). Emilio tenia una mirada trista i fugissera -la mirada dels eterns represaliats- però era un gestor eficaç. Amb el volum a les mans -ho recorde perfectament, 42 anys després...- em va preguntar: "Eres falangista?". "No", vaig contestar jo, secament. Jo no sabia res d'ell, de la seua família i de les seues circumstàncies. Però José Antonio estava en l'ambient -molts dels meus companys dels Salesians s'hi referien contínuament- i jo era un adolescent curiós.

  Poc després a la Llibreria La Mercé (que fa molts anys que va passar també a millor vida), vaig adquirir l'Obra revolucionaria d'Ernesto Che Guevara. El llibre de José Antonio em va costar 500 pessetes. El del Che, 700. Encara els conserve. La peripècia i les paraules del de Falange em va interessar un parell de mesos. Les de Guevara, un parell d'anys.

  Em vaig llegir les 1.100 pàgines doctrinàries de José Antonio i les 663 del guerriller. Com a adolescent, ja ho heu entés, jo era una mica intens. Em van fascinar aquelles històries -falsament- paral·leles de dos líders jóvens el sacrifici dels quals va propiciar l'accés al poder de dos personatges més tèrbols i, en tot cas, més poc donats a qualsevol altre incaut romanticisme. Parle, òbviament, de Francisco Franco i Fidel Castro.

  Com a producte d'aquelles lectures, vaig començar a escriure el que seria el meu primer assaig: una divagació d'unes 40 pàgines, inacabada, la tesi principal de la qual era quetant Primo com Guevara van dur a terme una aventura revolucionària (negativa la del primer, positiva la del segon) que va acabar propiciant la instauració de les dictadures de Franco i Castro, cada una al seu costat de l'Atlàntic. 

  Aquell paper fa anys que l'he perdut de vista. M'agradaria rellegir-lo ara, podeu comprendre'n el morbo. A canvi, m'ha tornat a la memòria llegint Santander, 1936. De Pombo m'agrada la manera que té de manejar el llenguatge, saber contar una història quasi aliena a tot context. Paraules i més paraules. Cartes, diàlegs, elucubracions. Què li passava pel cap a un jove falangista a l'Espanya agònica de la Guerra. I què li passava al meu propi cap emmirallant-se en joventuts expiatòries i heroiques en els anys convulsos de la Transició. No lluny de la impremta de Marco, al quiosquet de davant del cine Viciana, prompte començarien a penjar fotogrames explícitament divulgatius de les pel·lícules "S", l'altra revolució de l'època. Però això és ja una altra història.

Joan Garí

  

El final del principi

Títol: El temps retrobat, II
Autor: Marcel Proust
El cercle de Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep M. Pinto
233 pàgines

 

La Recerca arriba al seu final. Amb el segon volum de El temps retrobat l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna.
  Convidat pel príncep de Guermantes, el narrador fa via cap al seu saló. En aquest saló, en realitat, passa ben poca cosa. Mentre s’hi adreça, porta al límit el recurs característic de la Recerca: l’amplificació es dilata fins arribar a un cert paroxisme. A penes hi ha història, tot és relat. Els motius essencials i primigenis del que constitueix tota la sèrie retornen a la memòria de Marcel, començant per la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray. Conscient que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”, en la seua ment el sabor d’aquell bescuit es barreja amb l’estranya sensació provocada per una llamborda mal col·locada al pati dels Guermantes, que el transporta instantàniament a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia. A aquestes dues sensacions desiguals se suma el soroll inadvertit que fa un servent entrexocant una cullera contra un plat.
  La magdalena, la llamborda, la cullereta. La ment del narrador s’evadeix. Ja no importa el saló, ni els severs prínceps i les princeses primmirades que el poblen. Convençut que tot gran escriptor és un traductor del seu llibre interior i, alhora, de la impossibilitat d’una literatura “realista”, Marcel Proust congela l’escena davant els nostres ulls estupefactes. La societat que l’ha convocat es desintegra. El Faubourg Saint-Germaine ja no és el que era. Ell mateix se sent vell. Res més oportú, doncs, que una llarga divagació sobre la vellesa.
  La presència de la mort el sorprén mentre evoca les dones de la seua vida, “les dones boniques que em podien fer patir”, tal com les triava sempre. Pels conductes de la memòria retornen Swann, Odette, Albertine. Per alguna escletxa, en aquest temps glaçat, s’escola el senyor de Guermantes, que ha abandonat la duquessa en favor de l’amor de la senyora de Forcheville. Aquesta rauxa tardoral serveix el narrador d’espill del seu propi amor per Albertine, com antany havia fet la mateixa funció la passió de Swann per Odette.
  L’escriptor s’endinsa en la redacció d’aquestes pàgines amb la consciència d’haver-s’hi estat preparant tota la vida. Tanmateix, l’assalta el temor a la malaltia, a no tindre temps d’acabar el seu herculi projecte. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama. Però després es consola: el seu text, en definitiva, serviria, complet o no, perquè els lectors es llegiren ells mateixos. El seu text seria, en definitiva, el mirall pefecte.
  Ell aspira a una obra tan llarga “com la de Les mil i una nits, però ben diferent”. El protagonista, això ho té clar, hi serà el Temps. Però aquest Temps no té res de cronològic i sí d’emocional. Forma part inextricable de la nostra consciència: aquesta és la lliçó suprema de la Recerca.
  L’últim pensament del protagonista és per al petó de bona nit que li va fer sa mare al principi del relat. I per a Albertine. El complex mare-amant en el llindar de la desaparició.
  “Al cap de cent anys els nostres llibres ja no hi seran”, vaticina. I s’equivoca, clar. Cent anys després de la seua mort, ara seguim llegint Marcel Proust. Perquè el final d’aquesta obra formidable convida a un principi interminable. Un bucle prodigiós que ha canviat la història de la literatura i ens ha fet llegir d’una altra manera. Aquest és el triomf d’una mirada singular dins el Temps.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-5-2023