7/10/23

La tardor del dietarista

Títol: Casa dividida
Autor: Valentí Puig
Proa
Barcelona, 2023
373 pàgines


  Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles -a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona-, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprén un diari sistemàtic al llarg del l’any 2022, que ara publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes de Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la sprezzatura/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.
  La sprezzatura, amic lector és –segons el diccionari Treccani- “l’actitud d’estudiada despreocupació per part de qui se sent molt segur d’ell mateix i dels seus propis mitjans”. Un gest definitiu, en efecte. Després de tots els dietaris anteriors, les novel·les, els contes, la poesia, els articles de premsa... què queda per fer? Doncs tornar a mirar el món amb uns ulls nous, com si fora la primera vegada. El resultat és aquesta Casa dividida, en què l’autor comença establint una veritat incòmoda: “Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable”.
  El món, en efecte, s’encamina a una deriva inevitable i l’autor, amb aquella fesomia seua d’òliba sàvia, hi ha d’adoptar necessàriament el punt de vista del moralista. D’un moralista que sap que “tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”. En aquest temps d’intensa pornografia emocional podria abrigar-se la temptació de tancar-se en casa i resguardar la raó pròpia com qui cova un tresor extingible. Però Puig no està disposat a deixar de dir la seua. A pesar dels desenganys, de les xacres de la vellesa, i de la pregona sensació que seria millor haver viscut al segle XVIII (abans de la Revolució, això sí), no s’està de jutjar amb la severitat que calga la política actual en tots els ordres. Llança, en aquest sentit, una mirada de profunda desaprovació envers el procés català i una altra de furibunda envers el sanchisme, però reserva finors d’analista vell –anglòfil, al capdavall- per a l’escenari internacional.
  “No soc tradicionalista: senzillament crec en la tradició cristiana”, ens confessa. La fe, però, ha de ser un mal consol quan ja no es poden fumar havans i el sexe es veu des de la barrera: “Del desig –satisfet o no- en prové molta més bona literatura que de la consumació”. I si de vegades, en aquestes pàgines, em feia la sensació que Valentí havia perdut un poc de tremp en el seu llegendari pugilat estilístic, de seguida m’assalta un directe rotund, com quan exhibeix de nou la seua capacitat de síntesi a l’hora de definir què és ser vell:
  “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles dels peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” And so on.
  Recorde fa uns anys un encontre amb Valentí. Em va citar al Majèstic de Barcelona, on en els temps gloriosos corria l’alcohol i el pianista el rebia amb notes acordades. Ell va demanar aigua i jo una tònica. Vaig anotar al meu propi diari: “La vida és molt fotuda”. És aquesta sensació.


Joan Garí

Publicat en Ara, 7-10-2023

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada