29/8/06

Una dona contra la història

La dona silenciosa
Monika Zgustova
Quaderns Crema
Barcelona, 2005
417 pàgines


Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
És aquesta la història que serveix de context Monika Zgustova per a La dona silenciosa. Una novel•la ambiciosa, sense cap mena de dubte, informada amb el propòsit de retratar els avatars d’una petita nació europea amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. El llibre és ambiciós però cal dir que el resultat confirma perfectament les expectatives. La dona silenciosa és la novel•la de maduresa d’una escriptora i traductora que ha fet tots els papers de l’auca en el món literari fins aconseguir trobar la forma que millor s’ha adaptat a aquella història que sempre havia volgut contar: la història del seu país, la dels seus conciutadans i amics, la d’ella mateixa.
En aquesta protagonista que sovint no pot decidir com viure, però que resol amb fermesa la manera de morir, en aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. Però si una cosa és evident és que en aquest llibre –com en totes les grans novel•les- els esdeveniments històrics estan al servei de la trama íntima, compacta i irresoluble dels seus protagonistes. És la música de les persones allò que ens permet entrellucar la partitura de la Història, i no al revés.
El protagonisme de Sylva, d’altra banda, es veu complementat pel del seu fill Jan. Si la mare viu tota la seua vida a Praga –excepte una temporada a París, com a bona aristòcrata centreuropea-, Jan emigra als Estats Units després de la invasió russa. Allí tindrà ocasió d’enfrontar-se a les contradiccions del capitalisme, que l’autora col•loca al mateix nivell que l’amenaça nazi o estalinista, en una concessió al pensament políticament correcte. El personatge de Jan Stamitz és una excusa a través de la qual Zgustova verbalitza l’experiència de l’exili, una experiència sempre amarga fins i tot quan es veu endolcida per la sacarina de l’èxit professional.
En tota la naració batega un lirisme delicat, puntejat per metàfores de bona qualitat i afermat en una sintaxi que té la senzillesa de la complexitat moral. També el retrat de personatges, com el del pintor esquizoide Andrei Polonski, afegeixen un plus de versemblança literàriament reeixida a una novel•la que es llegeix amb la simpatia que desperten les causes perdudes, però sabent que no s’hi farà cap concessió a una falsa nostàlgia.
La dona silenciosa és la dona del segle XX. Només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.

El Temps, núm. 1.159

1/8/06

La història de mai

Auschwitz. Els nazis i la “solució final”
Laurence Rees
Columna, 2006
401 pàgines


Hi ha una anècdota reportada per Hannah Arendt al seu llibre sobre el judici d’Adolf Eichmann (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal). Diu que per a ajudar-li a passar el temps en les llargues jornades carceràries, els responsables de la presó li van proposar com a lectura la Lolita de Vladimir Nabokov. L’antic responsable de la logística de l’holocaust va acollir el llibre amb curiositat, però poc després el va retornar bruscament. Segons va dir, indignat, allò era una història absolutament pervertida...
Entendre Auschwitz, entendre la “solució final”, és provar d’aprehendre el pensament de milers d’alemanys normals que s’hi van implicar com a botxins, ajudants directes, col•laboradors indirectes o simplement testimonis silenciosos. Hitler no haguera sigut possible sense aquesta massa disciplinada, entusiasta, creativa i sensible que, alliçonada davant el “problema jueu”, van aportar la logística indispensable per a dur a terme el gran carnatge del segle XX.
Un dels mèrits del llibre de Laurence Rees (basat en un centenar d’entrevistes personals a víctimes i botxins, amb què va il•lustrar un documental paral•lel per a la BBC) és que aclareix amb bona fortuna la diferència entre els criminals nazis i els estalinistes o els japonesos. En els dos darrers casos si que és possible admetre que “complien ordres”, però en els alemanys el factor de responsabilitat personal –d’iniciativa autònoma- va ser molt gran. Rees il•lustra aquesta perspectiva amb el cas de Rudolf Höss, director d’Auschwitz i responsable de bona cosa de les “innovacions” que van convertir aquest camp de camps en el cementeri més gran del seu segle.
Höss semblava, d’acord amb un advocat que el va interrogar a Nuremberg, el “dependent d’una botiga de queviures”. Sí, ell també s’haguera horroritzat davant l’heroïna nabokoviana i tanmateix fou capaç d’orquestrar l’assassinat de més d’un milió de persones fent servir una freda lògica industrial. Curiosament, ja presoner dels aliats aquest personatge es va convertir al catolicisme i va demanar l’absolució –i la va obtindre- d’un capellà. Això no li va evitar ser penjat al davant del camp que tan diligentment va dirigir, però li haurà assegurat una morada celestial al cel o al purgatori, perquè l’infern no és per als que moren reconciliats amb Déu...
Gran part del que es conta en aquest llibre és conegut, però Rees té el mèrit de recopil•lar-ho cronològicament i esvair mites i males interpretacions. Per aquestes pàgines desfilen Maksymilian Kolbe –el capellà polonés que es va oferir a morir d’inanició en lloc d’un altre intern-, el doctor Josef Mengele o els dissortats membres del Sonderkommando, que van protagonitzar una agònica rebel•lió l’octubre del 1944, tan a prop de l’alliberament. Són històries i rostres que hem vist tantes vegades –en llibres, en documentals, en ficcions cienmatogràfiques- i que tanmateix necessitem revisitar periòdicament, per a no perdre el fil de la nostra pròpia dignitat de supervivents.

El Temps, núm. 1.155