El final del principi

Títol: El temps retrobat, II
Autor: Marcel Proust
El cercle de Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep M. Pinto
233 pàgines

 

La Recerca arriba al seu final. Amb el segon volum de El temps retrobat l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna.
  Convidat pel príncep de Guermantes, el narrador fa via cap al seu saló. En aquest saló, en realitat, passa ben poca cosa. Mentre s’hi adreça, porta al límit el recurs característic de la Recerca: l’amplificació es dilata fins arribar a un cert paroxisme. A penes hi ha història, tot és relat. Els motius essencials i primigenis del que constitueix tota la sèrie retornen a la memòria de Marcel, començant per la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray. Conscient que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”, en la seua ment el sabor d’aquell bescuit es barreja amb l’estranya sensació provocada per una llamborda mal col·locada al pati dels Guermantes, que el transporta instantàniament a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia. A aquestes dues sensacions desiguals se suma el soroll inadvertit que fa un servent entrexocant una cullera contra un plat.
  La magdalena, la llamborda, la cullereta. La ment del narrador s’evadeix. Ja no importa el saló, ni els severs prínceps i les princeses primmirades que el poblen. Convençut que tot gran escriptor és un traductor del seu llibre interior i, alhora, de la impossibilitat d’una literatura “realista”, Marcel Proust congela l’escena davant els nostres ulls estupefactes. La societat que l’ha convocat es desintegra. El Faubourg Saint-Germaine ja no és el que era. Ell mateix se sent vell. Res més oportú, doncs, que una llarga divagació sobre la vellesa.
  La presència de la mort el sorprén mentre evoca les dones de la seua vida, “les dones boniques que em podien fer patir”, tal com les triava sempre. Pels conductes de la memòria retornen Swann, Odette, Albertine. Per alguna escletxa, en aquest temps glaçat, s’escola el senyor de Guermantes, que ha abandonat la duquessa en favor de l’amor de la senyora de Forcheville. Aquesta rauxa tardoral serveix el narrador d’espill del seu propi amor per Albertine, com antany havia fet la mateixa funció la passió de Swann per Odette.
  L’escriptor s’endinsa en la redacció d’aquestes pàgines amb la consciència d’haver-s’hi estat preparant tota la vida. Tanmateix, l’assalta el temor a la malaltia, a no tindre temps d’acabar el seu herculi projecte. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama. Però després es consola: el seu text, en definitiva, serviria, complet o no, perquè els lectors es llegiren ells mateixos. El seu text seria, en definitiva, el mirall pefecte.
  Ell aspira a una obra tan llarga “com la de Les mil i una nits, però ben diferent”. El protagonista, això ho té clar, hi serà el Temps. Però aquest Temps no té res de cronològic i sí d’emocional. Forma part inextricable de la nostra consciència: aquesta és la lliçó suprema de la Recerca.
  L’últim pensament del protagonista és per al petó de bona nit que li va fer sa mare al principi del relat. I per a Albertine. El complex mare-amant en el llindar de la desaparició.
  “Al cap de cent anys els nostres llibres ja no hi seran”, vaticina. I s’equivoca, clar. Cent anys després de la seua mort, ara seguim llegint Marcel Proust. Perquè el final d’aquesta obra formidable convida a un principi interminable. Un bucle prodigiós que ha canviat la història de la literatura i ens ha fet llegir d’una altra manera. Aquest és el triomf d’una mirada singular dins el Temps.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-5-2023

La vida de Fuster contada a un nen del veïnat

Títol: Joan Fuster. D’un temps, d’un país
Autors: Salvador Ortells i F. Pérez Moragon
Institució Alfons el Magnànim
València, 2023 500 pàgines

Com a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.
  L’obra té dos autors, Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragon. Ortells s’ha ocupat dels primers quaranta anys de vida de l’assagista, entre el seu naixement, l’any 1922 i el punt d’inflexió biobliogràfica que s’esdevé l’any 1962. Es tracta de les millors pàgines del volum. Ortells corona exitosament la difícil aproximació a la infància, l’adolescència i la primera etapa de la carrera literària del biografiat. Com la resta dels llibres al·lusius, però, passa de puntetes per la seua intimitat, més enllà d’evocar “certes pulsions covades en la intimitat del silenci” i d’explicitar que el destinatari gramatical del cicle poètic “Criatura dolcíssima” hi revela necessàriament una “relació homoeròtica”. Algun dia sabrem quina importància va tindre la condició d’homosexual de Fuster, mastegada en la duríssima postguerra, en la seua identitat literària i intel·lectual (vid. L’única passió noble, editorial Onada). Però aquest dia encara no ha arribat. Com a resultat d’això, tota aproximació biogràfica resta obligatòriament insuficient.
  La segona part del llibre comença amb els esdeveniments del 1962. Aquesta va ser la data en què Fuster passa a ser un autor polèmic i, literalment, perseguit. La seua taxativa identificació dels valencians com a “catalans” (d’acord amb el pensament d’arrel romàntic que ja va formular Fernando Pessoa: “A minha pátria é a língua portuguesa”) va excitar fins l’exasperació els sectors més espanyolistes de la societat valenciana. L’odi subsegüent es va transformar en explosius durant l’accidentada Transició a la democràcia. No cal menystindre, però, el paper de la Goma 2. Si Fuster fora un escriptor jove actual, sense bombes passaria completament desapercebut... Tal és el paper que reservem a hores d’ara a la clarividència i l’excel·lència en gèneres que no siguen la novel·la.
  Aquesta segona part és obra de Francesc Pérez Moragon. El text resultant és més dispers i desllavassat que el d’Ortells. Crec sincerament que Moragon no era l’home indicat per a aquesta empresa. La seua honestedat i la seua exigència estan fora de tot dubte, però està massa implicat emocionalment i biogràficament en la peripècia fusteriana per conduir el relat amb un mínim d’equanimitat i de savoir faire.
  El cervell de Fuster –realment fora de sèrie- va enlluernar de tal manera tants dels seus seguidors que els ha inhabilitat per a entendre mínimament l’autèntic paper que el de Sueca ocupa en la història de la nostra literatura. Probablement passaran anys fins que poguem fer-nos-en càrrec amb un mínim de distància. Mentrimentres, queda el diagnòstic amb què el va avaluar Josep Iborra al seu Diari: “Una gran intel·ligència al servei d’una merda de país”. Sic!.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-2-2023

La dignitat de la memòria

Títol: Shoah
Autor: Claude Lanzmann
Editorial Flâneur
Barcelona 2022
Trad. de David Cuscó
210 pàgines

  Estrenat en 1985, el documental Shoah, de Claude Lanzmann, és una de les obres mestres indiscutibles del cinema de no ficció del segle XX. Com probablement sabrà el lector, s’ocupa de recollir tota mena de testimonis de la barbàrie nazi contra els jueus en la Segona Guerra Mundial. Ara l’editorial Flâneur ha tingut la feliç idea de transcriure el text del film i traduir-lo al català. Una llàstima que l’edició no compte, també, amb una bona introducció per contextualitzar i explicar el guió.

  Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Shoah al complet. La passaven per televisió en horari de matinada, com per no molestar. Van ser deu hores inoblidables. Tot començava amb Simon Srebnick, el supervivent de Chełmno. El seu pare va morir al gueto de Lodz; la mare, gasejada al mateix Chełmno. Ell va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seua agilitat i per la seua bona veu. Als nazis els agradava escoltar-lo cantar cançons poloneses mentre navegava pel riu Ter més enllà de Chełmno, cap a les praderies on creixia l’alfals amb què alimentaven els conills del camp.
  Veure Srebnick travessar de nou el riu Ter o la bellíssima praderia polonesa, no és res comparat amb el fet d’acompanyar-lo a contemplar el lloc on s’alçava el camp. I descobrir que, en el seu lloc, hi ha un immens buit. On havia d’haver un element de sentit, només hi ha el signe d’una gran absència. Després vindran les entrevistes amb els polonesos de Grabow, que ara viuen en les cases que van ser dels jueus. Interrogats llargament, minuciosament, revelaran a la fi la suspicàcia tradicional, l’antisemitisme tan característicament polonès. I Simon Srebnik ha de sentir les paraules nefandes de boca dels seus antics conciutadans –com aquest que recorda que els jueus foren culpables de la mort de Jesucrist-, a la porta de l’església on tancaven les víctimes abans de gasejar-les.
  I un segon rostre per a l’inventari: el del granger polonés Czeslaw Borowi. L’home que travessava cada dia la via del tren que descarregava els jueus, el testimoni distant i privilegiat, la presència més o menys sensible que anava a treballar amb una constància cega i immemorial, observava l’activitat criminal dels nazis i només l’inquietava si hi havia cap perill que això li poguera passar a ell. Quan l’entrevistador li pregunta si temia també pels jueus, Czeslaw Borowi ha bellugat un cos que ja no és esvelt, ha contrafet un gest fastiguejat –com suportant la gran recança d’haver de contestar una pregunta així- i ha donat una resposta simple i exacta: “Si vosté es talla un dit, no em fa pas mal a mi”.
  Tot Shoah és una galeria estupefacta de rostres, cadascú amb la seua història. I d’altres cançons que no aconsegueixen superposar-se a la de Simon Srebnick. No hi falten els testimonis dels botxins, com ara l’Unterscharführer Franz Suchomel, a qui Lanzmann entrevista amb una enginyosa càmera oculta. Aquest antic SS, que sembla un honrat mestre d’escola jubilat, hi canta la cançó de Treblinka, la melodia que feien aprendre’s als jueus el primer dia que desembarcaven al camp. “No en queda cap que la conega”, diu Suchomel, i mentre li tremola la barbeta d’una estranya satisfacció sardònica nosaltres descobrim, amb horror, que ell mateix s’ha convertit, insospitadament, en la memòria dels assassinats.
  A cara descoberta, Franz Grossler –adjunt del doctor Auerswald, comissari del districte jueu de Varsòvia- assegura recordar millor les excursions per la muntanya que els “tristos” moments de la guerra. I també diu que al Comissariat feien el possible per a alimentar el gueto, com si els nazis hi hagueren actuat com una mena de Creu Roja desbordada per les circumstàncies...
  La gran majoria –tots?- dels qui protagonitzen el documental ja no són entre nosaltres. Per això precisament té sentit una obra com aquesta.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-12-22

Una preciosa miniatura grega

Títol: Crònica d’una ciutat
Autor: Pandelís Prevelakis
Editorial Univers
Barcelona, 2021
Trad. d’Eusebi Ayensa
158 pàgines

  L’edició de Crònica d’una ciutat, de l’autor cretenc Pandelís Prevelakis, ve embolcallada amb tota mena de paratextos (com diuen els qui en saben). Potser la brevetat del relat en qüestió ha fet aconsellable acompanyar-lo d’altres escrits, o potser simplement l’editorial volia remarcar la vàlua especial d’aquesta bella història.
  Siga com siga, l’obra s’enceta amb una presentació de Rafel Nadal, inclou després un pròleg de Khrissa Damianaki (professora d’Història de l’Art a Salento), una completa introducció del traductor Eusebi Ayensa i un epíleg de Maria Àngels Anglada. L’autora de També a tu, Cleanòrides (novel·la que reconeix deutora de Prevelakis) explicita amb paraules ardents l’enamorament que va experimentar per la ciutat cretenca de Réthimno després de llegir la traducció al castellà de Crònica d’una ciutat. Podem estar orgullosos, en aquest sentit, de comptar amb la versió catalana de l’obra, gràcies a Eusebi Ayensa. No tinc ni idea de grec modern, però les frases girades per Ayensa tenen una bellesa que convenç.
   Ja va observar Josep Pla, un dels primers admiradors de Prevelakis (a qui degué llegir en anglès o en francès al seu moment), que aquest “descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables”. I afegeix: “Aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.
  Aquesta és la clau del llibre. Prevelakis traça un panorama diacrònic i sincrònic d’una petita població de Creta atent no a les grans meravelles arquitectòniques o paisatgístiques (que, segurament, hi són), sinó al dia a dia dels seus pobladors, els d’ara i els d’abans, retratats amb estima i amb parsimònia, sense deixar d’usar mai una llengua rica i formosa. Així descriu una simple somera: “Ensellada, resplendia com una núvia sota la corona nupcial. La sella havia estat encarregada al millor baster de la contrada i explicar com era seria com narrar un conte. Els seus arçons eren de fusta d’olivera, la coberta d’un cuir finíssim, les corretges i els estreps de pell daurada recoberta de lluentons. I no parlaré del feltre de la sella, del fre i de l’alabarda -qui no es moriria d’enveja de tenir un dot així?-, perquè ningú no em creuria”.
  Sentor d’espècies, fum de narguil, ecos de Les mil i una nits: Réthimno, narrada per Prevelakis, enamora i perdura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-12-22

Tots els poemes són poemes d'amor

Títol: Antologia cordial

Autora: Marisol González

Neopàtria

Alzira, 2022

155 pàgines

 

 Avui he tingut el plaer de presentar a la Fira del Llibre de Borriana el compendi de tota una vida fent versos: l'Antologia cordial de Marisol González Felip. 

  El plaer venia de múltiple bandes: per retrobar-me una bona amiga i per poder parlar d'un conjunt de magnífiques composicions davant un públic atent i interessat. El volum recull composicions des de Les hores breus (1988) a Contratemps (2014), més un grapat de peces inèdites. Més de tres dècades de dedicació incessant a la poesia que la seua autora ha volgut cloure així, editant-ne un llibre-resum. El que vindrà després serà una nova etapa de la vida, amb noves aventures literàries i vitals, una vida pròpia i també fructífera, quin dubte hi cap.

  La primera cosa que hi he pogut dir és que sempre m'han fascinat els títols dels llibres de Marisol. L'edat deserta, La tendresa dels freixes, Aprenc la separació, Afegiràs abril, Crònica de llunes, Papallones de dilluns, Paral·lelament a la fosca, Epigrafia del buit... Són rètols sensacionals, d'una gran potència literària. Un bon llibre comença inequívocament amb un bon títol. I aquests llibres són bons llibres.

  Tota una altra cosa és qui llig poesia avui dia. Es comenta sovint, un poc malèvolament, que els llibres de poesia només els lligen els propis poetes. Això és una exageració relativa, però és ben cert que la poca gent que llig habitualment sol triar novel·les. Novel·les que entretinguen i no facen pensar massa, la veritat. I això és injust i malsà. L'equivalent, en gastronomia, seria menjar només carn de pollastre. Carn de pollastre per desdejunar, per dinar, per berenar i per sopar. Una dieta pobra, esquifida, gens saludable.

  I és que la poesia és insubstituïble. Ens aporta nutrients que cap altre gènere proporciona. La mena d'aliment que en Antologia cordial trobem en abundància. Perquè Marisol és una poeta poderosa i subtil. 

  Molts poemes d'aquest llibre són d'amor. He dit molts? Volia dir tots, es clar. Perquè poema d'amor es, en essència, una redundància. Es pot fer poesia des de l'odi, la repugnància o la violència? Es pot, indubtablement. Però això és el revers de l'amor. L'amor sempre hi és, ni que siga en negatiu. La poesia és l'amor portat a la màxima potència. Per això requereix un estat emocional especial, en escriure's i en llegir-se. 

  Feu la prova. Llegiu els poemes d'aquesta Antologia i observareu un crescendo amorós, que culmina probablement en Pasqual, el volum dedicat a l'avi de l'autora, que no va conéixer. Les estrofes d'eixe llibre tenen una rara densitat emocional, es lligen amb el cor en un puny, no poden deixar indiferent ningú. Molts tenim un avi que no vam conéixer i Marisol ha fet l'homenatge a aquests ancestres invisibles, que ens condicionen i formen part del nostre sistema limfàtic encara que no ho sospitem. 

  Llegir poesia, en un món convuls, és un salconduit al benestar, a la salut i al trellat. Deixeu-vos de psicoteràpies i practiqueu més la lectura -i l'escriptura- de versos. És un secret a veus, per a qui vulga escoltar-lo...

Joan Garí

L'emoció més genuïnament masculina

Títol: Reunió de batxillers
Autor: Franz Werfel
Edicions de 1984
Barcelona, 2022
Trad. de Ramon Monton
220 pàgines

 Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
  Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
  Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
  No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
  Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-22

Sota el volcà

 

Títol: Alma inmarcesible

Autora: Laura Ventura

Autoeditat (Amazon)

  Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn. Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (Des de dins), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències".

  Cap lector que acabe de llegir Alma inmarcesible dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure, provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. 

  El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost, anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui va dir allò de

L'amor che move il sole e l'altre stelle, a la Commedia?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de pell.

  Hi ha moltes coses que sorprenen en aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele, por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del pic, inexorablement.

  Hi ha una certa atmosfera adolescent en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no vol ser un terme pejoratiu. Adolescens, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era iuvenis. Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult. Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica paorosa.

  Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables, sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":

 

"Y supongo que al final

siempre se enamoran los que necesitan amor

de los que no saben darlo"

O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):

"Supongo que madurar

significa escoger ser tortuga

antes que camaleón.

Preferimos encerrarnos bajo un caparazón

que aprender a cambiar de color

cuando las cosas empiezan a volverse grises"

O com quan, en "El grito de una canción", explica:

"Sé que llegará el día en que le contaremos

a nuestros hijos

que eran los monstruos

los que miraban debajo de la cama

por si estábamos nosotros"

  Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...

Una escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions, llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà fulles mortes.

  Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de les lletres.

 

Joan Garí