Els cinquanta són una edat molt perillosa

Títol: L’any dels cinquanta. Dietari 2020
Autor: Ramon Ramon
Lleonard Muntaner/Afers
Palma/Catarroja, 2025
159 pàgines

  Un lustre després del seu últim dietari publicat (No sé què mor, 2021), Ramon Ramon torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de Nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines.

  Va debutar en 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

  Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, Llum a l’atzucac (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…
  En No sé què mor va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’outsider, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual. 

  Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura.
  I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure en 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. En 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.

  Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també hi vaig fer el meu dietari, que després es va publicar amb el títol de Ser persona. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui.
  Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a outsider, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella. 
  Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.
  El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme- i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2026

El Faulkner més antiracista

Títol: Intrús en la pols
Autor: William Faulkner
L’agulla Daurada
Barcelona, 2025
268 pàgines. Trad. de Manuel de Pedrolo

  Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. 

Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

  La primer cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no ansia el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.
  Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.
  El tema central: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”.  En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.
  La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la major democràcia del món era inassumible: 

“Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya en 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria de 1861-1865”.

  Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats niggers (sic) en diem immigrants...

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-2-26

Elegia pel país dels vençuts

Títol: Les fogueres de la tardor
Autora: Irène Némirowsky
Editorial: Viena
Barcelona, 2025
Pàgines: 268
Trad. de Josep Maria Pinto 

  Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de Suite francesa, d’Irène Némirowsky. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada  el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”. 
  Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una  autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta,  a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat. 
  Suite francesa és una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explica la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein.
  Després he seguit llegint la Némirovsky, tal com anava sent traduïda al català. En El ball, per exemple, brilla de nou el seu geni. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares. 
  Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Però és que ara, amb Les fogueres de la tardor, que acaba de traduir magníficament Josep Maria Pinto per a Viena, les herències de Tolstoi i Balzac es conjuminen de nou per bastir una obra mestra. Ni més ni menys.
  En Les fogueres, la visió crítica i exacta de la societat francesa fa un altre pas de rosca. Si la Primera Guerra Mundial va cloure àcidament la Belle époque, el que s’esdevindrà al període d’entreguerres és un procés rampant de podriment social a França, exemplificat en l’odissea patètica de Bernard Jacquelain. 
  Bernard és un heroi de la primera Guerra. Hi va acudir amb la puixança cega de la joventut, desitjant que durara més de les tres o quatre setmanes que pronosticaven a París per a poder lluir-s’hi. Va durar quatre anys. Quan torna de les trinxeres, Jacquelain és un home moralment desfet, que ja no creu en res. Es dedicarà als negocis tèrbols, es casarà amb una viuda amiga de la infància, però no renunciarà a tindre una amant. Quan voldrà adonar-se’n, l’individualisme voraç i amoral de la seua generació ha conduït França a la derrota davant el vell enemic alemany. A Versalles, la ignomínia canvia de bàndol.
  També el seu matrimoni ha fet aigües. “Els matrimonis feliços –escriu Némirovsky- són aquells en què els esposos ho saben tot l’un de l’altre, o bé aquells en què ho ignoren tot. Els matrimonis corrents es basen en una mitja confiança”.
  La mitja confiança de Bernard i la seua esposa Thérèse els ha portat al caire de l’abisme, però hi ha una nota final que vol ser positiva. La guerra ha acabat. Ara comença l’amargor de la derrota.

Joan Garí 

Publicat en Ara, 27-12-2025

Els assassins de la intel·ligència

Títol: Ingrata pàtria
Autor: Martí Domínguez
Proa
Barcelona, 2025

280 pàgines

  Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de Medicina Legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme en maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, en 1913), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions de 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. 
  La seua excel·lència científica anava aparellada amb una gran popularitat, però no deixava de ser, als ulls d’alguns, un home d’extracció burgesa fent de company de viatge de les forces proletàries que van fer front al Alzamiento. D’una manera o altra, va ser jutjat després de la guerra i inicialment absolt, però en un segon judici se’l va condemnar a mort no per cap delicte de sang, sinó per un discurs en què defensava obertament la República espanyola. Un crim intel·lectual, molt en la línia del “Muera la inteligencia” dels partidaris de la barbàrie.
  Martí Domínguez ha volgut aprofitar la peripècia de Peset per a explorar, amb una perspectiva polifònica, les seues últimes hores abans de l’afusellament. És així com anem assistint al testimoni dels diferents actors que envolten Peset de camí a la fossa: el capellà que el confessa, el director de la Presó Model de València, el metge que ha de signar el certificat de defunció, els companys que moren amb ell...
  Després de La sega (dedicat als maquis de les muntanyes dels Ports) i L’esperit del temps (sobre la col·laboració dels científics alemanys amb el nazisme), Domínguez tanca amb Ingrata pàtria una ambiciosa trilogia sobre les guerres del segle XX i la seua herència. 
  Cap dir que Peset Aleixandre va veure recuperada la seua memòria després de la dictadura: un hospital, una avinguda important o un col·legi major el commemoren a la ciutat de València. Però fins no fa molt algun dels qui el van delatar (els seus propis col·legues acadèmics), com ara el sinistre Marco Merenciano, també formaven part del nomenclàtor toponímic urbà. Merenciano va col·laborar amb el tristament famós Antonio Vallejo-Nágera en la recerca del suposat “gen roig”, allò que identificava inequívocament els caràcters propicis a professar idees “marxistes” (sic).
  Per sort, la vigent Llei de Memòria Històrica ha posat fre a aquest disbarat. L’antic carrer Merenciano, a prop de l’avinguda Peset, ara porta el nom d’un activista veïnal. Així s’escriu –també- la història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-11-25

Oda al vi (i al seu recipient)

Títol: Artistes envinats
Autor: Enric Satué
Vibop Edicions
Alella, 2025
51 pàgines   

  Continuant amb la sèrie de publicacions sobre la transcendència artística i literària del món del vi, Vibop Edicions ens forneix ara un opuscle d’Enric Satué sobre la presència del vi i altres licors en la història de l’art. Satué, llegenda viva del disseny a Catalunya, ha dut a terme una perquisició selectiva. No només ha recopilat testimonis sobre el tema que l’ocupa –sobretot de l’art contemporani-, sinó que ha buscatejat, ací i allà, referències a la presència del vi entre escriptors i artistes d’arreu. És així com, abans d’entrar pròpiament en matèria, ens recorda la importància de l’alcohol en la poesia –i la vida- de Joan Vinyoli, per exemple. L’autor de El callat va deixar dit que “beure vi és mitja vida”. Però és que ja Carner, al poema “Els raïms immortals” de Els fruits saborosos parlava del “vi sublim”, o més recentment Vicent Andrés Estellés defensava la postura clàssica de l’embriac tenaç: “beure en solitari/en un racó del menjador”.
  Tot això per no parlar, per fer una excursió transatlàntica, de les lletres per als tangos que va escriure Santos Discépolo, com ara: “Esta noche me emborracho bien/me mamo bien mamao!/pa’ no pensar”.
  Tot va començar, potser, amb el Gènesi. Noè, al capdavall, ja va recórrer al sublim recurs alcohòlic: “I va beure vi i es va emborratxar i desvestir al bell mig de la tenda”. I és paraula de Déu.
  Tots aquests testimonis serveixen Satué per situar el tema pròpiament pictòric. El seu recorregut comença amb el gran Velázquez i el quadre “Els borratxos”. En realitat aquesta composició tenia per nom original “Una història de Bacus coronant els seus confrares”, però el públic, ja se sap, adaptava de seguida la mitologia a les escenes consuetudinàries més habituals. Segons Ortega y Gasset aquesta és “la única escena de vino entre las importantes pinturas españolas”. I és estrany, perquè en la literatura anomenada picaresca (segles XVI-XVII), l’embriaguesa era un leit-motiv constant i celebrat.
  Siga com siga, Satué empelta de seguida la pintura de Velázquez amb els renovadors francesos de finals del XIX. És així com es refereix a “El bevedor d’absenta”, d’Édouard Manet, “En un cafè”, d’Edgard Degas o “El bevedor”, de Paul Cézanne. Al seu volum Satué no inclou els quadres originals, sinó recreacions producte de la seua ploma. Per dur a terme aquestes variacions sembla seguir el consell del propi Cézanne: “Tot en la naturalesa es modela d’acord amb esferes, cons o cilindres. Cal pintar sobre la base d’aquestes figures simples”.
  Tot canvia radicalment amb l’aparició del cubisme. “L’ampolla de Pernod”, de Picasso o “L’ampolla d’anís”, de Juan Gris, distorsionen la imatge real en una projecció que ara anomenaríem pixelada. L’anís de Gris, per cert, és el celebèrrim Anís del Mono, la marca fundada pels germans Bosch i Grau en 1968 a Badalona, il·lustrada i batejada a partir d’una ambigua lectura de les teories de Darwin. 
  Menció singular mereix la “Ampolla de vi” de Joan Miró, una peça certament insòlita en la trajectòria d’aquest pintor. A l’extrem esquerre de la composició, i surant entre elements característics de l’estètica mironiana, un formidable botellot amb la paraula “Vi” per tota etiqueta colpeja l’ull de l’espectador i el fa pensar en com la violència del raïm provoca els nèctars més deliciosos.  
  D’una manera o altra, el vi –l’alcohol- ha seduït els artistes. El vi o, millor dit, el recipient amb què se sol proveir. Potser perquè, com va dir Umberto Eco, hi ha certs invents que no s’han superat. El semiòleg italià hi citava el llibre, la cullera, el martell, la roda o les tisores. I Satué hi afegeix l’ampolla de vidre. Que glòria tinga.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-10-25

Transmetre l'amor a través del menjar

Títol: Pa i llet                                  
Autora: Karolina Ramqvist
Editorial Gata maula
Girona, 2025
260 pàgines
Trad. de Marc Jiménez Buzzi

  “El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”.
  Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta als seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.
  Si hem de fer-li cas, tot comença “amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible –continua- que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos”.
  Aquesta llet maternal i primigènia, font i principi de tots els plaers d’aquest món, no la tornarem a tastar, però és possible que menjant –això que fem tantes vegades al dia i de tantes maneres- pretenguem recuperar allò que vam consumir immediatament després del calostre, quan la inconsciència absoluta proveïa la felicitat total.
  Per a Ramqvist aquesta felicitat no està associada a res que tinga a veure amb la mare, almenys no tan directament com el record punyent del flam d’arròs de l’àvia. Com sol passar amb les criatures, al principi no el va voler tastar. Un dia, però, es va decidir a fer-ho i el resultat va ser instantani. “Era la cosa més bona que havia tastat en tota la meva vida”. I encara més: “Només em sentia la mar de feliç i sorpresa que allò fos possible, que una cosa que sempre havia pensat que era dolenta pogués ser boníssima”.
  A partir d’eixe moment, el flam d’arròs de l’àvia es convertirà en un santuari de la memòria. Tant és així, que malda perquè la seua pròpia filla el taste, amb la secreta esperança que la xiqueta, a través del flam, recupere les vivències infantils de la mare. Però la filla, com va fer ella mateixa, “el va examinar amb una cara indiferent, gairebé amb fàstic”. La cadena de l’amor, de sobte, es frustra. L’autora es consola pensat que, com deien alguns dietistes, cal exposar la xicalla a un plat nou quaranta-dues vegades abans que es decidisquen a tastar-lo...
  Cal pensar que Karolina Ramqvist va persistir en l’intent i potser va acabar triomfant. El que no sospitàvem és que aquesta paràbola de la transmissió de l’amor a través del menjar ocultava un altre secret, aquest no tan fàcil d’engolir: els episodis d’anorèxia (i la seua companya infernal, la bulímia) que l’autora va patir mentre eixia del forn el famós flam d’arròs.
  Perquè el menjar, segons diu, “em lligava al món”, però la nostra relació amb els aliments no sempre és tan senzilla. El menjar cura però també pot emmalaltir, i en aquesta sístole i diàstole ens podem passar mitja vida...
  La lliçó d’aquest llibre magnífic és que la impossibilitat de recuperar el sabor de les primeres vegades que es va menjar una cosa és també la impossibilitat de recuperar la infantesa. Tot allò que hi vam viure, i que va afaiçonar la nostra personalitat, que ens va fer com som, ha de quedar necessàriament entre la nit i la boira. Mengem per a viure i estimar i ser estimats, però, en sabrem mai prou?

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-2025

El desig de saber

Títol: El nom del pare
Autora: Vanessa Springora
Empúries
Barcelona, 2025
Trad. de Marta Marfany

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.
  Es dóna la circumstància que Springora va treballar en l’editorial que va publicar un dels títols emblemàtics de Matneff, Les moins de seize ans (Les menors de setze anys, introbable ara en l’edició original i també en cap traducció… excepte en internet). Hi fa una vindicació extrema de la pederàstia, sense subterfugis: "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré" (“Gitar-se amb una criatura és una experiència hierofànica, una prova baptismal, una aventura sagrada”).
  Springora va eixir tocada d’aquesta relació, no mentre es produïa, sinó reelaborant-la mentalment amb el temps. Va escriure El consentiment per exorcitzar-la. I aleshores, pocs dies després de la publicació d’aquesta memòria punyent, rep una trucada de la policia que l’avisa que el seu pare és mort.
  El pare, absent durant l’idil·li pedòfil, absent en general de la seua vida, ara es presenta ja com un repte de la memòria. Springora, que li ha pres gust a la introspecció literària, se’n va a buidar el pis del pare i molt aviat comença a imaginar el seu pròxim llibre.
  El que no esperava és que, bussejant en els papers de son pare, descobrint la seua sexualitat ambigua i una mitomania exacerbada (en el sentit psiquiàtric d’aquest mot, és a dir, la mentida patològica), trobaria també un rastre que no esperava: el del seu avi.
  Springora sempre s’ha preguntat quina classe de cognom és el seu. Tècnicament és un hàpax, el terme filològic que defineix una paraula que només apareix una sola vegada en una llengua. L’avi Joseph se suposa que era un refugiat txec que va entrar a França al final de la Segona Guerra Mundial i hi va conèixer la seua àvia, així que Springora pensava que la raresa del seu cognom tenia procedència eslava. Però sí i no. A poc a poc, el nom de l’avi –i del pare- la du a descabdellar una història molt diferent a l’oficial de la família. Joseph Springora es deia en realitat Josef Springer i havia nascut a Moràvia, però no era un ciutadà txec. Era un habitant dels Sudets, de nacionalitat germànica. El descobriment d’unes fotos de l’avi amb la creu gammada la trasbalsa. Els sudets de cultura alemanya, en efecte, van acollir Hitler amb efusió quan aquest es va annexionar Txecoslovàquia. Llavors Srpingora comença una sèrie de viatges i de consultes en arxius a la recerca de la veritat sobre Josef. Va dur emblemes nazis per obligació o per convicció? I, el que és pitjor, va col·laborar amb la Solució Final?
  Com el càncer, però en positiu, sovint el desig de saber se salta una generació. Per això Vanessa s’interessa pel pare de son pare i per això tanta gent a Europa ha buscat la memòria dels seus avis a les cunetes, als crematoris, a les presons, a les fosses comunes. Potser l’interessant d’aquest llibre no és el resultat de la perquisició que du a terme l’autora (no faré espòiler), sinó el procés en si. Al capdavall  Èdip (el primer protagonista d’una novel·la policíaca) s’horroritza quan certifica el seu destí i es trau els ulls. El desig de saber té aquesta pèrfida recompensa. 
  Ara bé: és millor no saber?

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-9-25