Els valors del botiguer

Títol: La gran família
Autora: Antònia Carré-Pons
Club editor
Barcelona, 2025
175 pàgines

  Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol- de la narradora (Montserrat Vidal) té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer- que ella n’aprèn.
  Montserrat tenia una germana, Concepció. Quan eren menudes, els pares les anomenaven Rateta i Sió. Amb els anys, la Sió es farà càrrec del negoci familiar, però la Rateta no va poder suportar mai l’espectacle d’aquells porcs enormes oberts en canal, dessagnats i convertits en tot d’embotits. Ella preferirà dedicar la vida  a fer de medievalista, però el que no espera és que pares i fills es vegen afectats per això que els metges anomenen “càncer polifamiliar”. Com totes les famílies, hauran d’aprendre en carn pròpia el llenguatge del dolor i de la pèrdua.
  Antònia Carré-Pons va passar molts anys (dècades) estudiant el volum Espill, el gran clàssic de Jaume Roig. Si no l’haguera escrita en versos tetrasíl·labs, aquesta història seria ara una novel·la tan llegidora, almenys, com el Tirant lo Blanc.  Però el format l’ha convertida en matèria quasi exclusiva d’especialistes.
  Carré-Pons podria haver-se concentrat exclusivament en la seua tasca acadèmica. Tanmateix, en 2018 va fer una primera incursió en la narrativa amb el volum de contes Com s’esbrava la mala llet. Amb les seues originals històries de geriàtric va demostrar destresa narrativa i la possessió d’un món personal (corroborat per l’èxit de crítica i públic), que després El càsting (2024) i ara La gran família han confirmat.
  La gran família té alguns punts en contacte amb els llibres anteriors, com ara la reflexió sobre la vellesa o l’autobiografisme. Però és una novel·la que va més enllà. El que hi batega és el sentit de la vida com un tot, la necessitat dels lligams familiars i una certa reconciliació de la protagonista amb els seus propis ancestres.
  El medievalisme, en tot cas, serveix la narradora per introduir algunes reflexions sobre els orígens de la condició de la dona en la nostra societat. Precisament l’Espill de Roig, tal com va imaginar Joan Fuster, podria haver trobat una rèplica feminista (avant la lettre) en el Vita Christi d’Isabel de Villena. Al capdavall, Roig era metge del convent de la Trinitat de València, on Villena era abadessa.
  Fet i fet, Carré-Pons sap perfectament que la misogínia de Roig era un recurs de comicitat per a atraure els possibles lectors de l’època. Però això, és clar, és una altra història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-25

Vida i miracles d'una "bèstia sexual"

Títol: Confessions d’una sugar baby
Autora: M.V.
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2025

237 pàgines

 

 

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició de Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales. 

  És obvi que les confessions d’una escort sempre generen un cert morbo. Si aquesta, a més, es dedica al sugar dating (la recerca d’un padrí que li pague els capricis), el llibre en qüestió pot generar una curiositat infinita.
  La protagonista de Confessions d’una sugar baby és una jove valenciana que, des que va tindre 18 anys, va decidir dedicar-se al món de la prostitució. Quan comença a redactar el seu text en té vint, és estudiant universitària a València i ja compta amb una clientela selecta de sugar daddies, la majoria pescats en una famosa pàgina web de cites.
  Valèria (nom fictici), la protagonista, va fer 18 anys precisament en el moment de l’esclat de la pandèmia del coronavirus. El bitxo la va pillar cursant segon de Batxillerat. Allí li feren llegir La plaça del diamant i el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. I va gaudir-los, però el títol que més la va marcar va ser Onze minuts, de Paulo Coelho, que narra l’aventura sexual transatlàntica – també real- d’una brasilera.
  Aquesta figura de la puta lectora i, diguem-ne, intel·lectual ja l’havíem trobada, per exemple, en el diari Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon. Em aquest volum el poeta i dietarista valencià explica la sorpresa de trobar-se, en un bordell urbà, una prostituta que havia llegit Estellés i Joan Fuster, i amb qui el diàleg no va ser simplement genital...
  I tanmateix, el que més sorprén de Valèria, de Lea Ferrer o de la bagassa anònima de Ramon Ramon és l’absència total de la sensació de ser víctima de res. En el món actual, on qui no és víctima d’alguna cosa (o se’n sent) és un zero a l’esquerra, Valèria ens transmet l’orgull i l’immens plaer que extrau del seu ofici, sense cap recança, sense cap remordiment. Confessa ser “una bèstia sexual” (abans en deien nimfòmanes), i està especialment contenta d’haver convertit la seua afició (per a ella follar és com anar al gimnàs) en un mitjà més que solvent de vida.
  Potser els partidaris d’abolir la prostitució haurien de llegir un llibre com aquest. L’abolicionisme es fonamenta en molt respectables regles morals, però també, probablement, en una confusió de partida: creure que les “treballadores sexuals” que es citen ací tenen cap relació amb les víctimes –aquestes sí- de la tracta de blanques i les màfies mundials. No tots els qui beuen una copa de xampany francès a les postres són candidats a membres d’Alcohòlics Anònims...
  En el fons, Confessions d’una sugar baby és un llibre optimista i vital, que transmet les ganes de viure de la protagonista, ni que siga contra el món (contra el món de les bones costums i la superioritat moral). I també és, en gran manera, un homenatge a la ciutat de València. Eixa ciutat oberta, permissiva i liberal que ella descobreix amb 18 anys quan hi va a cursar una carrera universitària. L’urbs prèviament interioritzada emocionalment en la crònica apassionada del Llibre de meravelles i on Valèria experimentarà una intensa sensació de llibertat després d’una adolescència problemàtica (mossegada per l’anorèxia) i d’un desig profund d’escapar del seu poble petit.
  Precisament la voracitat lectora de Valèria la porta a descobrir un títol que ja només es troba en biblioteques: La regina de la pobla de les fembres pecadrius. Aquesta obra de Ferran Cremades i Arlandis, publicada en 1980, recrea en català medieval la vida al bordell més extens i famós de l’Europa del segle XV, que ocupava un barri privatiu a la València de l’època.
  Ara, com llavors, l’amor venal encara hi circula. I Confessions d’una sugar baby és el seu últim hit. 

 

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-3-25

Una vivència sexual traumàtica i divertida

Títol: Dick o la tristeza del sexo
Autor: Kiko Amat
Anagrama
Barcelona, 2025
375 pp.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura- sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que hi posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.
  Dick o la tristeza del sexo explica el despertar sexual d’un adolescent de tretze anys, Franki Prats. Ocorre, però, que el tal Franki desperta a les emocions tumescents (fa el que l’autor anomena “el cambio”) per viaranys no precisament ortodoxos. Per a començar, sent una atracció edípica deformada envers la seua pròpia mare, una antiga model malcasada que conserva, tanmateix, gran part del seu atractiu juvenil. El pare de Franki, per a qui l’esposa ja no mereix atenció, és un professor universitari amb ínfules de novel·lista. La resta de la família no és més interessant que la gossa familiar, Perla, exceptuant un oncle homosexual de qui Franki sembla haver heretat, si no l’atracció sexual pels membres del seu mateix gènere, si les rareses congènites. Aquestes les sublima inventant-se un personatge, Dick Loveman, que travessa l’espai i el temps fent tot allò de què Franki és incapaç, una mena de conjunció entre el Capità Amèrica i Rocco Siffredi.
  La passió incestuosa del protagonista es concreta en un interès desmesurat per les axil·les maternes, però com en aquest aspecte hi ha poca cosa a fer, s’acontentarà a intercanviar fotos de l’exmodel amb un amic, el Sexperto, que li proporciona pel·lícules pornogràfiques.
  Aquestes pel·lícules, per cert, són en vídeo, perquè la novel·la està ambientada a finals dels 80. Ara que els xavals ja s’inicien en el porno a través dels mòbils des dels 8 anys (sic) sembla pura arqueologia recordar les èpoques en què s’hi accedia a través de revistes rebregades i fotogrames salvífics. Per als de la meua generació, però, que ens vam socialitzar sexualment amb el Nuevo Vale i les captures en cartró anunciadores dels films classificats “S” als vestíbuls de tots els cinemes de barri que ja han desaparegut (quins records!), aquesta novel·la és una visió volgudament grotesca d’una realitat vívida i descarnada.
  La qüestió és que Franki té la seua primera experiència sexual satisfactòria amb la gossa. Això sense comptar les no satisfactòries, entre les quals caldria esmentar cert episodi lúbric amb el seu oncle i les maniobres maldestres amb una companya de classe amb qui no acaba d’harmonitzar. La gràcia de tot plegat, naturalment, no són els episodis en si, sinó aquesta manera de relatar-los de Kiko Amat, amb un llenguatge desproporcionat, farcit de tecnicismes per a al·ludir a la terminologia sexual i sempre prest per a fer somriure el lector, quan no provocar-li una franca riallada. Una erecció del protagonista (o del seu alter ego), per exemple, no és tal, sinó, una “conmoción hidráulica”, un “alzamiento de su virilidad” o el “perentorio auge de su hombría”. La indubtable habilitat narrativa d’Amat es fon en el gresol d’un llenguatge perfectament adaptat a les necessitats dramàtico-morboses del relat.
  Un llibre, en definitiva, que explica el despertar sexual com el que és: un gran malentès. I el miracle és que els adolescents n’isquen vius.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-3-25

Quan la memòria és l'única justícia

Títol: Presentes
Autor: Paco Cerdà
Alfaguara
Barcelona, 2024
321 pàgines

  En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes- que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.
  I és que Franco, quin dubte hi pot cabre, està més present que mai al país que va emmordassar i violentar amb mà de ferro durant quaranta anys. I ho està per als seus partidaris –ara renovellats- i també per als seus enemics i els hereus de les seues víctimes, moltes de les quals encara esperen una digna sepultura. La demostració d’això és, precisament, l’èxit de públic que ha tingut un volum que rememora un episodi fonamental de l’òrbita espiritual del franquisme: Presentes, de l’escriptor valencià Paco Cerdà.
  Cerdà dedica el seu llibre a relatar-nos les vicissituds de la columna fúnebre que, durant onze dies, transporta a peu durant 467 quilòmetres el cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d'Alacant fins El Escorial. És una caravana llòbrega i fantasmagòrica que travessa, en 1939, tot just acabada la guerra, un país devastat.
  Per ser escrupolosos amb la veritat, caldrà dir que José Antonio, a les portes del que ja comprenia que era una mort segura, va tindre el coratge d’escriure unes línies de concòrdia: “Ojalá fuera la mía la última sangre española que se vertiera en discordias civiles”. Aquestes poques paraules del seu testament redimeixen una vida dedicada a preconitzar la “dialèctica del puny i de les pistoles”, amb els resultats per tots coneguts. Franco, pel contrari, va morir matant: agonitzant, com aquell qui diu, encara va firmar cinc sentències de mort.
  Cerdà té un estil precís i documentadíssim. A les seues pàgines contraposa la verborrea de les figures que acompanyen i glossen el periple del fèretre del fundador de Falange amb la vida i el sofriment dels oblidats de la història, la mitja Espanya que passava, ipso facto, a la clandestinitat. Perquè al costat dels capitostos franquistes i els seus còmplices hi ha les vides humils i sofrents dels presos republicans, dels exiliats, dels mestres depurats, de les dones i les filles dels afusellats. Tots estan presents al circ ibèric del 1939, els uns com a víctimes i els altres com a victimaris. Per les primeres, la memòria és l’únic luxe que no ens podem permetre estalviar-nos. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-2-2025

La literatura de la felicitat

Títol: Moonfleet
Autor: John Meade Falkner
Viena edicions
Barcelona, 2024
280 pàgines

  L’anècdota és coneguda: R. L. Stevenson va afirmar que “Moonfleet és la novel·la que sempre hauria volgut escriure, però l’únic que vaig poder fer és L’illa del tresor”. En realitat, totes dues són obres mestres del relat d’aventures, i com a tals han fet somiar milions de joves des que s’han publicat. Havent llegit els dos títols, puc donar fe que contenen pàgines magnífiques i estan informades per una saviesa narrativa molt notable.
  Moonfleet ho té tot per ser una narració excitant i engrescadora: la llegenda d’un tresor amagat (un diamant tan gros com l’ou d’un colom), una maledicció, una colla de contrabandistes, un vell cementiri marí, una cripta misteriosa... Amb tot això (que ara hem vist reproduït tantes vegades, però cal parar atenció en l’original) Falkner basteix una història amb gran sentit novel·lesc. La peripècia està narrada en primera persona per un jovenet de 15 anys, John Trenchard. Aquest, com el Jim Hawkins de L’illa del tresor, inaugura potser l’adveniment d’un públic nou i també d’un subjecte literari: l’adolescent. Abans que s’inventara aquesta etapa tan especial de la vida, es passava directament de la infància a l’adultesa. A hores d’ara, tal com la vida adulta s’ha tornar més inassolible a efectes pràctics, molts viuen encaterinats en una adolescència inacabable...
  El que passa és que personatges com  Trenchard o Hawkins passen per l’adolescència –o en són expulsats- d’una manera brusca. Precisament el que es conta en Moonfleet o en L’illa del tresor, les intenses vivències dels protagonistes, és el que condueix a un final dramàtic del breu període adolescent. El que els passa a Jim i a John –la convivència amb els pirates o els contrabandistes i els secrets que comparteixen- els converteix en hòmens ipso facto.
  Fins i tot el romanç iniciàtic de John Trenchard amb Grace ha de superar la prova de foc dels deu anys de presó a què és condemnat el xicot per intentar recuperar el diamant que ja era seu. Al final, però, tot acabarà bé, i Grace i John poden viure junts i criar una família, en un happy end de manual. Així reflexiona Falkner a les últimes pàgines de la seua novel·la: “Quin home s’asseuria a escriure una història que acabés amb la seua pròpia derrota?”.
  Aquestes curioses paraules només revelen, però, que Moonfleet pertany a la classe de llibres que bivaquegen pel costat assolellat de la vida, allà on el bé i el mal estan separats per una línia gruixuda, on l’esperança acaba triomfant, on la valentia és recompensada i on un final condigne acaba coronant una vida de lluita constant i esforç tortuós. La literatura de la felicitat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-1-25

Les noies que sí i les noies que no

Títol: Envia nudes
Autora: Saba Sams
Bromera
Alzira, 2024
228 pàgines
Trad. de Sebastià Portell

En una intel·ligent operació editorial, Bromera ha donat a conèixer la jove autora britànica Saba Sams traduint el seu primer llibre dins la flamant col·lecció “La singular”. Envia nudes, en aquest sentit, és un recull de contes que indaguen  en la condició de la dona, de dones concretes situades en les seues primeres dues dècades de vida. La qualitat literària d’aquestes pàgines és innegable, així com la força d’una narrativa que amb total seguretat continuarà donant mostres brillants en el futur.
  Segons ha declarat l’autora, aquests contes naixen de la seua experiència personal. Les protagonitzen xiquetes o jovenetes que observen el món com dins d’una bombolla. Sams té una rara habilitat per revelar les emocions dels personatges purament des de l’exterior, amb una fredor cinematogràfica. El sexe, per exemple, és una cosa que s’hi esdevé, com una carcassa externa –un exoesquelet- que no arriba mai a colpir íntimament els personatges, com l’Emily d’”Aquí sola”.
  En “Tinderloin”, una noia acaba més unida a una gossa que al nòvio que ha conegut per Tinder. No sé si això tindrà una lectura feminista (tot és possible). De fet, l’autora va declarar, durant la presentació a Barcelona del volum, que volia contrarestar “l’excessiva simplificació del feminisme que veia publicada en moltes xarxes socials”.
  En general, però, no és el sexe el principal reclam dels textos. Ho és, sí, en “Envia nudes”, el relat que dona títol al llibre i que, per cert, és un dels més desconcertants, perquè acaba un poc in medias res. En altres contes la sexualitat simplement forma part de les vivències d’alguns personatges, com ara en “Blue x sempre”, un dels millors (ambientat a Mallorca, per cert). “Les mares i les noies”, al seu torn, és un dels relats més enigmàtics: les filles adolescents d’unes trapezistes de circ acaben llançant-se al buit per impressionar un amic…
    De tota manera, com en qualsevol narració amb ambicions literàries, no és la trama el que més acaba pesant per acabar amb la sensació que estàs llegint un bon material. Tot en aquestes pàgines revela una escriptura de gran qualitat: els diàlegs són realistes i versemblants, els personatges són profunds, les històries són sorprenents però a la vegada les podríem haver presenciat en qualsevol escena real on dones entre la preadolescència i la primera joventut interactuen amb altres dones o hòmens.
  Menció especial mereix la traducció de Sebastià Portell. El seu català flueix amb regularitat i harmonia, en una bona demostració d’ofici i saviesa lingüística.
  Bromera anuncia tot seguit la publicació de la primera novel·la de Saba Sams. Hi haurem d’estar especialment atents.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-11-2024

La vida plenament viscuda d'Àlex Susanna

Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines

  Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024)  ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
  Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
   La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
  En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
  Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
  L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
  Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.   
  Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
  L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-9-24