25/9/21

Un instant de lucidesa abans del final

Títol: Los vencejos
Autor: Fernando Aramburu
Tusquets
Barcelona, 2021
698 pàgines


Abans de Los vencejos (en català, Els falciots), havia llegit dos llibres de l’escriptor basc Fernando Aramburu: el conjunt de relats Los peces de la amargura i l’aclamada novel·la Patria. Ambdós volums tracten de les conseqüències que va comportar l’actuació violenta de l’organització ETA. Les seues pàgines em van confirmar que em trobava al davant d’un escriptor de raça, capaç de transmetre la subtilitat de les emocions i el dolor provocat per l’activitat terrorista amb un poderós estil literari. Ara, amb Els falciots, he confirmat el diagnòstic. Aramburu hi sembla en el seu millor moment, amb una prosa madura dotada de la transparència i la senzillesa que tot escriptor busca i que amb sort troba al final d’una llarga trajectòria.
  L’argument de la nova novel·la d’Aramburu es resumeix fàcilment: un professor d’institut arriba a l’edat en què va morir son pare, ja depassats els cinquanta anys. Llavors s’adona que la seua vida no mereix una continuació: ha fracassat en el matrimoni, el seu únic fill és un okupa de poques llums, la professió ja no li proporciona cap satisfacció, sa mare té alzheimer... Llavors idea un final planificat: en un any se suïcidarà. De manera perfectament estudiada, comença a orientar tota la seua activitat vital cap a aquest propòsit. I consigna les vivències consegüents per escrit.
  Aramburu ha trobat brillantment, en la figura d’un profe d’institut, la criatura perfecta per fer creïble la seua argumentació. Al cap i a la fi, les aules de secundària són avui dia un terreny adobat per a tota mena de desesperacions i crits d’alarma. Els oficiants d’una professió antigament noble s’han vist convertits –se’ls hi ha impel·lit- en un transsumpte de psicòleg, policia, assistent social, pallasso i acomodador, atents bàsicament al bon ordre i correcte aparcament dels adolescents als seus llocs de combat, sense massa esperances a poder explicar un temari que cada vegada s’aprima i es ludifica més. No és estrany, doncs, que Toni, el protagonista de Los vencejos, considere que el seu paper vital i professional ja no dona més de si. Conserva, això sí, un darrer amic, Patachula (supervivent dels atemptats islamistes a Madrid l’onze de març del 2004), la complicitat amb el qual s’estén fins i tot a la idea de posar un final programat a una vida miserable. És Patachula qui li recorda a Toni la frase de Camus: “Només hi ha un problema filosòfic autènticament seriós: el suïcidi”. Però Toni no hi està convençut: “¡Pero eso faltaba –s’exclama-: suicidarme porque no cuadran las partes de un silogismo!”. És també Patachula el qui proporciona a l’atribulat protagonista una de les poques alegries que conservarà: Tina, la love doll amb qui es rescabalarà del mal sabor de boca que li va deixar la seua ex, Amalia. La nina de plaer dota les pàgines del llibre d’un moment berlanguià de bona llei, entre la tendresa humorística i la profunda incorrecció política. I aprofitaré per a dir, per cert, que Tamaño natural sempre m’ha semblat una dels films més desaprofitats del mestre Berlanga.
  Cal afegir, però, que una altra dona –Águeda, una antiga nòvia- fa acte d’aparició en la vida de Toni en el moment en què aquest es disposa a culminar els seus plans luctuosos en plenes facultats intel·lectuals i desbordant de salut -“gravemente sano”, com escriu ell mateix. Haurem d’estar atents a les conseqüències que tindrà la presència d’Águeda en la recta final del protagonista.
  En el fons, Els falciots és un retrat immisericorde de la mitjana edat, aquella que et sorprén després del divorci, de la mort dels pares, de l’emancipació dels fills i de l’irrevocable escepticisme polític, i tot just abans de la decrepitud corporal definitiva, dels últims i trèmuls orgasmes, del marasme general de la vellesa i de la convicció profunda que la vida ha sigut una broma de mal gust.



Joan Garí

Publicat en Ara, 25-9-2021


30/8/21

L'amor, és a dir, els diners

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Viena
Barcelona, 2021
Trad. de Xavier Pàmies
401 pàgines

 

  L'editorial Viena, sempre tan acurada amb els clàssics, inaugura amb Seny i sentiment una nova sèrie, el Club Victòria. L'elecció d'aquest primer títol no podria haver estat més encertada. D'entre els llibres que va escriure Jane Austen aquest s'aproxima molt a una obra mestra total, si és que no ho és. Com en tantes altres novel·les realistes del segle XIX, Seny i sentiment és un tractat sobre l'amor i també sobre economia. Tots dos termes, a l'època, anaven indissolublement lligats: la combinació de bellesa i diners feia patir les dones quan era asimètrica.

  Tot l'argument del llibre es podria resumir adduint les possibilitats que una dona lletja però rica tenia de trobar un bon partit, en contraposició a les més minses que en tenia una jove bella però pobra. Austen ens presenta la història de dues germanes, Elinor i Marianne, que aniran navegant pels tèrbols oceans de les emocions fins trobar l'home que els estava destinat. Són molt diferents: la Marianne, la més jove, no és "ni enraonada ni objectiva" i es deixa portar per les emocions fàcilment. Elinor, la major, és més assenyada, però això tampoc li val de molt en un món on l'únic que compta és la llargària de la xifra que resumeix el teu compte bancari. 

  La disputa, doncs, és entre seny i sentiment (sense and sensibility). Allà on el sentiment fracassa el seny prova de guanyar. No és l'equilibri entre ambdós, com podríem pensar, el que ho decideix tot: és la sort -l'atzar- qui acabarà jugant en favor de les dues germanes, no abans que Marianne haja entrat en raó després d'un enamorament eixelebrat i Elinor no haja deixat de confiar en el sentiment que li havia nascut del més profund de les entranyes.

  M'imagine Karl Marx llegint aquest llibre. Una bona matèria primera per a El capital, diria.  Copie un fragment (en l'original) del capítol 30:

 "Fifty thousand pounds, my dear. Did you ever see her? a smart, stylish girl they say, but not handsome. I remember her aunt very well, Biddy Henshawe; she married a very wealthy man. But the family are all rich together. Fifty thousand pounds! and by all accounts, it won't come before it's wanted; for they say he is all to pieces. No wonder! dashing about with his curricle and hunters! Well, it don't signify talking; but when a young man, be who he will, comes and makes love to a pretty girl, and promises marriage, he has no business to fly off from his word only because he grows poor, and a richer girl is ready to have him. Why don't he, in such a case, sell his horses, let his house, turn off his servants, and make a thorough reform at once? I warrant you, Miss Marianne would have been ready to wait till matters came round. But that won't do now-a-days; nothing in the way of pleasure can ever be given up by the young men of this age."

 Com fa la modèlica traducció de Xavier Pàmies:

"Cinquanta mil lliures, filla meva. ¿No la coneixeu? Diuen que té classe i que és intel·ligent, però no és gaire agraciada. Tinc molt present la teva tia, la senyora Biddy Henshawe, que es va casar amb un home molt adinerat. Però a la família són tots rics, de fet. Cinquanta mil lliures! I li van com l'anell al dit, perquè tothom diu que està arruïnat. No m'estranya, tot el dia anant amunt i avall amb el xarret i els gossos caçadors! No és per criticar, però quan un noi jove, sigui qui sigui, festeja una dona i li dóna paraula de casament no pot faltar mai a la paraula donada només perquè s'ha arruïnat i una noia rica el festeja. Si aquest és el cas, ¿per què no es ven els cavalls, lloga la casa, acomiada el servei i comença de cap i de nou? Estic convençuda que la Marianne estaria disposada a esperar fins que la cosa s'arreglés. Però avui dia això no s'estila: el jovent d'avui no renuncia als plaers per res del món"

 Marx, sempre Marx...

  Pensant-ho bé, Seny i sentiment pot ben bé competir amb aquests best-sellers que s'estilen ara.  A la seua manera n'és un, amb el seu ritme precís i constant, els seus personatges tremendament atractius i el seu meravellós realisme. Però si un best-seller té qualitat, encara l'anomenem best-seller?

Joan Garí

 


22/7/21

El gènere assaig

Títol: Dietaris
Autor: Stefan Zweig
Quaderns Crema
Barcelona, 2021
Trad. de Tiana Puig
542 pàgines


  Zweig enganxa, això és un fet. Qualsevol dels seus llibres deixa un solatge en la ment del lector difícil d'eludir. A pesar de l'intent d'esborrar-los de la memòria col·lectiva operat en temps del nazisme, han ressorgit amb ferotgia. Siga el volum Memòries d'ahir, siga el breviari històric Moments estel·lars de la humanitat, o qualsevol de les seues novel·les, al darrere s'endevina una consciència europea i europeista de gran calibre. Quaderns Crema ha recuperat bona cosa de la seua bibliografia en els darrers anys, operació que ara es culmina amb la publicació dels seues dietaris dispersos.
  Zweig no va dur un dietari sistemàtic al llarg de la vida. Escriu diaris parcials i és això el que es recull ara i es posa a la disposició dels lectors en llengua catalana.  Com escriu Mauricio Wiesenthal al seu proemi, 
 
"les pàgines autobiogràfiques de Zweig sempre ens sedueixen per la seva passió i energia narrativa, ja que ofereixen una visió original del seu temps, que avui ens sembla més actual que qualsevol versió escolàstica. No pretenen ser una tasca erudita d'un historiador oficial, i precisament això és el que salva i enalteix el seu valor literari, les allibera de les opinions políticament correctes que lliguen els buròcrates de la cultura, les enriqueix amb el seu páthos artístic i les integra, per dret propi, en el gènere assaig. Montaigne i Chateaubriand van il·lustrar brillantment aquest mateix estil escrivint unes memòries assajades".
 
  Paraules oportunes, en un moment en què "el gènere assaig" es troba en mans de tota mena de xamarilers, alguns benintencionats, que en realitat odien o es malfien de la literatura, i només busquen, per a les seues criatures acadèmiques o divulgatives, un motle inequívoc i prestigiós al qual acollir-se amb un esbufec de satisfacció.
  Un dietari, en efecte, és una manera d'avaluar-se i d'avaluar el món sense cotilles socials o científiques, un busseig en apnea pel gran oceà de la realitat a la recerca de l'expressió moralment oportuna i estèticament bella. Zweig no podia ser aliè al gènere. Res humà li resultava elusiu i per això, pel seu profund humanisme, el diari era el refugi més segur per atresorar totes les seues perplexitats.
  Les primeres pàgines que recull aquest volum, precisament, configuren una bitàcola de la primera maduresa (o la darrera joventut) escrit a París i a Viena entre 1912 i 1913. Hi emergeix un escriptor socialment bellugadís, que emulsiona les seues apetències eròtiques (amb una desfilada de senyoretes amb qui té diferents graus d'intimitat) amb el seu apetit global pel gènere humà. És encara un autor -i un home- que creu en el proïsme, que frueix amb els petits plaers i que, sobretot, fa uns retrats impagables d'alguns dels seues amics més cèlebres, com Romain Rolland o Rilke.
  Després vindrà el quadern de la Primera Guerra Mundial. Ací el to canvia greument. Zweig es mostra horroritzat per la frivolitat austríaca davant els esdeveniments bèl·lics, però encara conserva una fe innata que "els seus" puguen guanyar. Entre continus planys per la incompetència del burocratitzat imperi a què serveix, només el consolen les cartes de Rolland des de Ginebra, un altre despert entre adormits. Un oportú permís el porta a Suïssa, on el sorprèn el final de la guerra i l'anomenada grip espanyola (la mateixa que donava inici, el mateix any 1918, a El quadern gris de Pla). 
  Reprèn el dietari en 1931 i encara en 1935 enceta un nou quadern per parlar d'un viatge il·luminador a Nova York, ciutat que ja havia visitat en 1911. És, però, el diari de la Segona Guerra Mundial, començat a Bath en anglès en 1939 i escrit intermitentment fins al juny del 1940, el que dóna la mesura exacta de les seues més fondes desesperances. A pesar que en aquest temps es casa amb la seua segona esposa, el Zweig d'Anglaterra és un home vençut, desesperançat de veure triomfar Europa sobre Hitler, amargat per l'exili, que s'enfronta amb el mite de l'etern retorn tot rememorant les sensacions del 1914:
  
  "Quina diferència d'aquells dies a Àustria en què la gent, embriaga d'entusiasme i cervesa, bramava pels carrers (...) Potser l'absurditat d'aquest conflicte tindrà alguna conseqüència positiva: la fi del capitalisme com el coneixem. Abans no ens adonem arribarà un nou ordre mundial. Si serà millor o no, això ho veurem més endavant".

  A pesar de la seua lucidesa, la marxa de la guerra li encongeix el cor:

  "I, a sobre, l'esbalaïdora notícia de la creu gammada a la torre Eiffel! Els soldats de Hitler munten guàrdia davant l'Arc de Triomf. La vida ja no val la pena. Tinc gairebé cinquanta-nou anys i els que vindran seran terribles, ¿quin sentit té passar per totes aquestes humiliacions?"

  Els esdeveniments posteriors son ben coneguts. El matrimoni Zweig es refugia al Brasil, on acaba suïcidant-se. No va voler esperar el final -no creia en cap final. La seua estimada Europa semblava irreversiblement en mans d'un boig. Així acabava, tristament, una de les consciències humanistes més imprescindibles. I la resta és silenci.

Joan Garí
 
 

10/7/21

La veritat revelada

Títol: Albertine desapareguda, II
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2021
Trad. de J.M. Pinto
174 pàgines


  La mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no es dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat de la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”.
  Per sort, aquesta debacle és passatgera. De seguida s’hi recupera el to. El narrador es refugia en braços de l’Andrée, que li confirma no només el lesbianisme d’Albertine, sinó també la seua promiscuïtat generalitzada. De “noia orgiàstica” (“la fille orgiaque surgie et devinée, le premier jour, sur la digue de Balbec”), la reputa el seu antic amant. I potser per esvair definitivament el seu record, se’n va amb sa mare a Venècia.
  La ciutat inundada, insospitadament, li porta el record del carrer de l’Oiseau, on vivia la seua tieta Léonie. Molt aviat el jove vidu hi fa noves coneixences que contribueixen a soterrar les imatges de Balbec, o almenys les disfressen: “Hi trobava més fàcilment aquelles dones del poble, les venedores de llumins, les que confegien collarets amb perles, les artesanes del vidre o de les puntes, les obreretes amb els seus grans xals negres amb serrells que res no m’impedia d’estimar, perquè en gran part havia oblidat Albertine, i que em semblaven més desitjables que d’altres perquè encara la recordava una mica”. I és que “per molt que s’oblidi un amor, pot determinar la forma de l’amor que seguirà”.
  De Venècia estant rep un estrany telegrama anunciant que Albertine és viva. En realitat era de Gilberte Swann, avisant que es casava amb Robert de Saint-Loup. En el tren que el retorna amb sa mare a París el narrador reflexiona sobre aquests i altres matrimonis aristocràtics, en l’exercici d’alta xafarderia burgesa que també és la Recerca.
  Aviat Saint-Loup serà indifel a Gilberte amb Morel, l’antic amant del Baró de Charlus. El narrador comprén el seu amic, però anota: “Els homosexuals serien els millors marits del món si no fessin la comèdia d’estimar les dones”. I afegeix: “Personalment jo trobava absolutament indiferent des del punt de vista de la moral que es trobés el plaer amb un home o amb una dona, i massa natural i humà que es busqués allà on es pogués trobar”.
  I és així, amb aquesta liberalitat per primera vegada explícita, com es clou Albertine desapareguda, i com d’alguna manera es desemmascaren els jocs sexuals de l’obra per revelar-nos potser els autèntics gustos de l’autor. Perquè, com ell mateix escriu: “Voldríem que la veritat ens fos revelada mitjançant signes nous, no amb una frase, una frase semblant a la que ens havíem dit tantes vegades”. 


Joan Garí

Publicat en Ara, 10-7-2021

27/6/21

Contra els gimnastes de la banalitat

Títol: No sé què mor
Autor: Ramon Ramon
Edicions 3i4
València 2021
236 pàgines
 

 

  Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i abundava en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ha corregit això amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

  L’univers de Ramon Ramon és atractiu perquè no hi fa concessions: sap que la cultura és la causa de la infelicitat humana i tot dietari no pot ser res més que un inventari de decepcions. Cita, en aquest sentit, Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. En un temps de lleugeresa i frivolitat, on tot el que es demana a un llibre (si és que encara s’hi demana alguna cosa) és que ens entretinga una poca estona, Ramon ens forneix un canemàs de lectures ben païdes, atent a la divisa de J.V. Foix (“M’encanta el nou i m’enamora el vell”): Plató, Sant Agustí, Josep Carner, Jorge Semprún...
  El diagnòstic sobre la literatura contemporània, però, és taxatiu: “Fa segles que l’escriptor té por d’avorrir, de ser feixuc, de mostrar-se solemne o profund”. I pitjor encara: “La idea de lector crític, exigent, s’ha esvaït de l’horitzó”. I, doncs, una conclusió inapel·lable: “En la premsa periòdica, en la novel·la, fins i tot en la poesia i en l’assaig, l’escriptor hegemònic és un gimnasta de la banalitat”.
    Davant aquest panorama, el dietarista ha de recloure’s en un món tancat: el paisatge més proper, el cercle humà veïnal, la presència obsessiva de la mort. Ramon és un home de terres baixes: prefereix l’espectacle de la mar al de la muntanya. La mera possibilitat de l’”alpinisme” el posa frenètic, oblidant potser que la muntuositat valenciana és d’una morigeració notòriament anticlimàtica.
  Algunes de les excursions reflexives que conté No sé què mor són realment antològiques. Les proses dedicades a la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat estan entre les més belles que haja llegit recentment en català. L’autor, però, no es fa cap il·lusió quant a l’abast potencial de la seua literatura. Sap que la nostra llengua està sotmesa a una “regionalització barcelonina” i tot el que s’escriu en la perifèria està poc menys que destinat al silenci.
  Llibres com aquest et reconcilien amb el que puga quedar d’intel·ligent en la humanitat. Ramon Ramon fa literatura, i la fa sense demanar perdó al món. Aquesta insolència és la seua principal vàlua.
  La lliçó d’aquest dietari és que un escriptor seriós només és un pobre home, però quan les coses vagen mal dades de debò només podrem comptar amb aquests insidiosos marginals. “La literatura –escriu- és el principi de tota civilització”. I, segons com, també el final...


Joan Garí

Publicat en Ara, 26-6-2021


5/6/21

Una insípida faula feminista

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouter Adimi
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2021
Trad. d’Anna Casassas
164 pàgines

 

Pedres a la butxaca es presenta com una petita faula feminista a l’entorn de l’obsessió, a les societats àrabs, perquè les dones no es queden solteres (o fadrines, com n’hem dit sempre a ma casa). La narradora, una jove algeriana que viu i treballa a París, experimenta en carn pròpia les pressions maternes en favor d’un marit. Tornar a Algèria, en aquest sentit, hi representa el retorn al patriarcat, a l’opressió civil i al tedi vital. La peripècia podria haver-se resolt en alguna mena de reflexió sobre la distància (no només física) entre les dues ribes del Mediterrani, sobretot en allò que afecta les dones. Però Adimi s’instal·la en un to que bascula entre la ingenuïtat i la insipidesa, i el relat acaba en un conjunt d’anècdotes agredolces.
  Kaouter Adimi venia precedida per una recepció crítica notòriament positiva per la seua obra anterior, Les nostres riqueses. No he llegit aquest llibre i la meua tasca consisteix a avaluar Pedres a la butxaca. Sincerament, no hi he vist rastre de la brillantor que es lloava al seu text anterior. Com jutjar, si no, un paràgraf com aquest:

  “El meu despatx és tot de vidre i està decorat amb molt de gust, el d’un decorador, no pas el meu, perquè jo no en tinc gaire. És lluminós els dies de sol, gris els dies de pluja, i està a prop dels lavabos per als dies de mal de ventre”.

  I, tanmateix, un esclat d’intel·ligència (és a dir, d’ironia) emergeix, de sobte, en unes altres pàgines, i el lector exigent hi alberga alguna esperança:  

  “Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara”; “Els algerians estimen les seves mares fins a l’extrem de tenir por d’enganyar-la amb la dona”.

  El punt de vista naïf o fins i tot adolescent que adopta la veu narradora afavorirà potser una certa empatia amb la protagonista entre certs lectors (o lectores), però en un esperit una mica exigent acaba per impossibilitar un interès més seriós pel que s’hi està contant. I és una llàstima, perquè és obvi que la situació de la dona algeriana –i en general als països àrabs- és un tema suficientment complex com per merèixer una altra mena de tractament.
  I un últim detall: podria ser que el títol de l’obra fos també una metàfora feminista (en al·lusió al suïcidi de Virginia Woolf, ofegant-se en un riu amb les butxaques plenes de pedres), però la repetició constant d’aquest motiu al llarg del relat el desproveeix de la seua energia potencial. I ho sent molt.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-6-2021
 

31/5/21

Contra el mite de Pigmalió


Títol: La anguila/L’anguila       
Autora: Paula Bonet

Anagrama/Univers
236 pàgines
Trad. al català de Vicent Usó


  Heus ací un dels llibres més singulars de la temporada. La coneguda pintora de Vila-real Paula Bonet hi du a terme una dissecció quirúrgica dels seus avatars sentimentals i ho fa sota el rètol de “novel·la”. El detall no és menor: el terme “novel·la” (usat per l’autora profusament en la promoció del llibre) implementa un determinat pacte de lectura que difumina, per exemple, la dada autobiogràfica certa amb qualsevol afegit de ficció. Com agafar una fotografia i pintar al damunt amb moltes capes: això és exactament el que fa Bonet. No es tracta, doncs, d’un dietari o d’unes memòries, que pressuposen un altre pacte autor-lector. El que hi haja de real i d’inventat en La anguila/L’anguila ella ho sap, però no és descabellat inferir que es tracta d’un material preferentment biogràfic adornat o deformat ad libitum en ús d’una estricta llibertat creativa.
  Que és un text valent, això no crec que ningú ho pose en dubte. Són pàgines colpidores, intenses, literàriament molt ben resoltes, que comencen simbòlicament a la pàgina 72 de l’edició original en castellà. Allí podem llegir: “La primera vez que vi el Inocencio X de Francis Bacon pensé en el coño de mi madre”.  
  El cony, sí. Perquè d’això tracta aquest llibre, d’una autobiografia (amb la salvetat ja feta) de la vagina de Paula Bonet (i, per extensió, de la resta de les vagines familiars, i d’una certa vagina universal). Per entendre completament aquesta asseveració cal que el curiós passavolant llija aquest llibre. Hi ha volums que admeten pitjor que d’altres un resum o un comentari: aquest n’és ostensiblement un. La història que s’hi conta és la d’una dona abocada a la vida en tot el que aquesta té de conjur de desil·lusions per a una femella en un món d’hòmens. Tot el que la dona en qüestió comprén del seu propi relat ve inexorablement després. Després de les relacions de joventut (especialment un afer d’anys amb el seu madur professor de pintura), d’un episodi de violació, d’un exili a Xile que és una autèntica fugida, de diversos avortaments... i de la constatació final que, si aquesta dona vol encara ser mare, ja no s’imagina cap home al seu costat en el moment d’infantar.
  “¿Cómo se hace para hablar de la condición humana cuando se es mujer?”, es pregunta retòricament la narradora. La anguila/L’anguila és la resposta. El que hi haja d’humà en una dona es construeix amb les històries de les altres dones de la família (singularment les veus dels seus avis, a través de les cartes conservades, on ja batega el conjunt de malentesos i petites violències de què habitualment parlem quan parlem de l’amor), però especialment amb les insatisfaccions i l’aprenentatge dolorós de la pròpia rutina sentimental, que en una joveneta significa emmotlar-se a la mirada i el desig masculí, amb totes les conseqüències que això té.  
  Jo provinc –diré ara- d’una tradició on l’expressió de la intimitat sempre s’ha considerat sospitosa. De la intimitat més íntima, d’aquesta nebulosa ¿inexpressable? que s’amaga dins el volcà i, quan n’ix, ho fa en forma de lava candent, aquesta perillosa excrescència. És l’escola Josep Pla, per entendre’ns. També caldrà dir-hi, però, que ja Gabriel Ferrater va fer notar com Pla no va culminar la seua excel·lència literària precisament per estar en contra de l’esclat del volcà. La frase de Ferrater és aquesta: “la seva reticència [la de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”.  Ara vivim, però, el temps de les dones. I no hi ha reticència possible, en aquest camp. Les dones han viscut sempre dins la intimitat: han estat adulades, festejades, recloses, intimidades i violades en aquest estret redós. Per això ara la intimitat –la seua expressió com el més irreductible dels materials literaris- és l’arma secreta de la nova fornada d’escriptores femelles. I és on Bonet ha vingut a plantar la seua bandera de manera irrevocable.  
  Si acceptem, com vol un ja clàssic lema feminista, que “el cos de la dona és el camp de batalla del patriarcat”, en aquest llibre se’ns faciliten les regles d’aquesta batalla. Hi ha experiències que, per a una dona, marquen un abans i un després. No és la violació, però, el punt àlgid del relat. És el festeig, la relació física, la història d’amor. “La parte del pastel que a mi me correspondió podría resumirse más o menos así: su apetito y sus ansias varoniles marcaron para siempre la manera que tendría de relacionarme con los hombres y con mi sexualidad”. El mite de Pigmalió, de sobte, esclata en milers de trossos. I n’emergeix una consciència estrictament supervivent.   
  Crec que aquest és un llibre agosarat i punyent, i la seua veritat ens colpeix. Una altra qüestió seria com és que, tractant-se del material que es tracta, Bonet no haja triat directament la seua llengua materna com a material primigeni, defecte que es pot explicar per la formació castellana de l’autora. Vicent Usó, en tot cas, com a responsable de la traducció del text al valencià/català, du a terme una faena meritòria de reproducció, per exemple, de l’oralitat epistolar en la llengua dels avis.
  La conclusió de tot plegat és que la narradora, una vegada conquistada la seua maduresa com a dona, està ja segura de quin és l’espai que han d’ocupar els hòmens a la seua vida. És un final una mica desesperançat i una mica amarg. Però és un final.


Joan Garí