Un míssil amarg contra la sororitat

Títol: Criatures podrides
Autora: Amy Twigg
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2026
412 pàgines
Trad. d’Anna Carreras

Aquest és un relat un poc sorprenent, sobretot si tenim en compte que l’ha escrit una dona. No sé molt d’Amy Twigg: el que diu la solapa del llibre és tot el que se’n pot trobar a internet: que és anglesa –i sembla prou jove (enlloc consta la seua edat)-, que va estudiar Escriptura creativa i que amb Criatures podrides va guanyar el BPA Pitch Prize i va alçar molt d’enrenou. 
  Es tracta d’una història que comença d’una manera diguem-ne inadvertidament rutinària. Iris (trenta-dos anys) decideix entrar en una comuna de dones –la Casa de l’Esquerda- per veure si la seua precària realitat vital millora. Ho fa atreta per una de les residents a la casa, la misteriosa Hazel. Al front del matriarcat domèstic es troba Blythe, una dona vigorosa i resolutiva.
  El perfil de les qui s’hi acollien ens el podem imaginar: “No totes fugien de la violència. Hi havia dones que venien perquè estaven esgotades de la jornada de vuit hores, de treballar per pagar una casa on gairebé no vivien i d’ascensos que mai no arribaven. Dones cansades de cites frustrants i d’escalfar-se els àpats al microones, de rebre fotopolles que no havien demanat i dels embussos del trànsit. D’anar joguinejant amb les claus quan tornaven a casa i era fosc, de tapar la beguda amb la mà perquè no els hi posessin res, de no beure ni un glop perquè el cambrer els havia fet mal rotllo”.
  Fins ací tot en ordre. La Casa de l’Esquerda sembla un d’eixos espais segurs per a les dones, on exercir amb llibertat i goig la sororitat. Però no. El que passarà, i s’anuncia al text quasi de seguida, és inesperat. Podríem dir que la novel·la comença com Terra d’elles i acaba com El senyor de les mosques. 
  Terra d’elles (Herland) és una utopia de ciència ficció obra de Charlotte Perkins Gilman. Tracta d’una societat habitada únicament per dones on imperen l'ordre, la pau i la racionalitat.
  Aquesta ginecotopia presenta una col·lectivitat cooperativa en què les relaciones de competència han estat transformades en relacions de solidaritat. En algun lloc de Sudamèrica, tres milions d'amazones viuen felices en cooperació i comunió amb la natura. Es reprodueixen per mitjà de la partogènesi i han aconseguit concebre únicament filles. La seua religió és el panteisme matern (reten culte a Maaia). Una maternitat transversal a la societat, que influeix en totes les arts i indústries, que protegeix absolutament tota la infància i li proporciona l'atenció i la formació més perfectes.
  Terra d’elles és el segon volum d'una trilogia i es va publicar originàriament en 1915. El va traduir Jordi Vidal i es va editar en català en 2002.
  El Senyor de les Mosques, al seu torn,  és una novel·la més coneguda. La va publicar en 1954 William Golding, guanyador del Premi Nobel de literatura. Tracta sobre un grup de jovenets britànics encallats en una illa deserta que intenten d'autogovernar-se amb resultats esgarrifosos. Una faula sobre les pulsions de violència innates en l’individu que va fer fortuna  (el volum va ser traduït per Manuel de Pedrolo i publicat en català en 1966).
  Doncs bé, tot el que passarà a l’espai suposadament ideal de la Casa de l’Esquerda revelarà les contradiccions de la naturalesa humana (mascle i femella indistintament). La història d’amor d’Iris amb la Hazel (esquer del relat) anirà evolucionant, però també ho faran, a pitjor, les relacions entre les dones residents i els propis humors de la Blythe. La intervenció masculina, això sí, no hi ajuda, sinó que precipita els esdeveniments.
  No desvele res si escric que la cosa acabarà fatal, com la narradora ens adverteix repetidament. El que semblava una paràbola feminista acaba convertint-se en la seua nèmesi. Però el flux narratiu d’Amy Tigg llisca tan suaument i tan ben greixat que hi anem caient sense adonar-nos-en. I així passa la glòria del món (i de les dones).

Joan Garí

Publicat en Ara el 2-5-2026

Els cinquanta són una edat molt perillosa

Títol: L’any dels cinquanta. Dietari 2020
Autor: Ramon Ramon
Lleonard Muntaner/Afers
Palma/Catarroja, 2025
159 pàgines

  Un lustre després del seu últim dietari publicat (No sé què mor, 2021), Ramon Ramon torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de Nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines.

  Va debutar en 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

  Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, Llum a l’atzucac (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…
  En No sé què mor va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’outsider, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual. 

  Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura.
  I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure en 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. En 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.

  Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també hi vaig fer el meu dietari, que després es va publicar amb el títol de Ser persona. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui.
  Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a outsider, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella. 
  Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.
  El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme- i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2026

El Faulkner més antiracista

Títol: Intrús en la pols
Autor: William Faulkner
L’agulla Daurada
Barcelona, 2025
268 pàgines. Trad. de Manuel de Pedrolo

  Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. 

Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

  La primer cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no ansia el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.
  Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.
  El tema central: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”.  En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.
  La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la major democràcia del món era inassumible: 

“Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya en 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria de 1861-1865”.

  Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats niggers (sic) en diem immigrants...

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-2-26

Elegia pel país dels vençuts

Títol: Les fogueres de la tardor
Autora: Irène Némirowsky
Editorial: Viena
Barcelona, 2025
Pàgines: 268
Trad. de Josep Maria Pinto 

  Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de Suite francesa, d’Irène Némirowsky. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada  el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”. 
  Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una  autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta,  a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat. 
  Suite francesa és una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explica la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein.
  Després he seguit llegint la Némirovsky, tal com anava sent traduïda al català. En El ball, per exemple, brilla de nou el seu geni. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares. 
  Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Però és que ara, amb Les fogueres de la tardor, que acaba de traduir magníficament Josep Maria Pinto per a Viena, les herències de Tolstoi i Balzac es conjuminen de nou per bastir una obra mestra. Ni més ni menys.
  En Les fogueres, la visió crítica i exacta de la societat francesa fa un altre pas de rosca. Si la Primera Guerra Mundial va cloure àcidament la Belle époque, el que s’esdevindrà al període d’entreguerres és un procés rampant de podriment social a França, exemplificat en l’odissea patètica de Bernard Jacquelain. 
  Bernard és un heroi de la primera Guerra. Hi va acudir amb la puixança cega de la joventut, desitjant que durara més de les tres o quatre setmanes que pronosticaven a París per a poder lluir-s’hi. Va durar quatre anys. Quan torna de les trinxeres, Jacquelain és un home moralment desfet, que ja no creu en res. Es dedicarà als negocis tèrbols, es casarà amb una viuda amiga de la infància, però no renunciarà a tindre una amant. Quan voldrà adonar-se’n, l’individualisme voraç i amoral de la seua generació ha conduït França a la derrota davant el vell enemic alemany. A Versalles, la ignomínia canvia de bàndol.
  També el seu matrimoni ha fet aigües. “Els matrimonis feliços –escriu Némirovsky- són aquells en què els esposos ho saben tot l’un de l’altre, o bé aquells en què ho ignoren tot. Els matrimonis corrents es basen en una mitja confiança”.
  La mitja confiança de Bernard i la seua esposa Thérèse els ha portat al caire de l’abisme, però hi ha una nota final que vol ser positiva. La guerra ha acabat. Ara comença l’amargor de la derrota.

Joan Garí 

Publicat en Ara, 27-12-2025

Els assassins de la intel·ligència

Títol: Ingrata pàtria
Autor: Martí Domínguez
Proa
Barcelona, 2025

280 pàgines

  Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de Medicina Legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme en maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, en 1913), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions de 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. 
  La seua excel·lència científica anava aparellada amb una gran popularitat, però no deixava de ser, als ulls d’alguns, un home d’extracció burgesa fent de company de viatge de les forces proletàries que van fer front al Alzamiento. D’una manera o altra, va ser jutjat després de la guerra i inicialment absolt, però en un segon judici se’l va condemnar a mort no per cap delicte de sang, sinó per un discurs en què defensava obertament la República espanyola. Un crim intel·lectual, molt en la línia del “Muera la inteligencia” dels partidaris de la barbàrie.
  Martí Domínguez ha volgut aprofitar la peripècia de Peset per a explorar, amb una perspectiva polifònica, les seues últimes hores abans de l’afusellament. És així com anem assistint al testimoni dels diferents actors que envolten Peset de camí a la fossa: el capellà que el confessa, el director de la Presó Model de València, el metge que ha de signar el certificat de defunció, els companys que moren amb ell...
  Després de La sega (dedicat als maquis de les muntanyes dels Ports) i L’esperit del temps (sobre la col·laboració dels científics alemanys amb el nazisme), Domínguez tanca amb Ingrata pàtria una ambiciosa trilogia sobre les guerres del segle XX i la seua herència. 
  Cap dir que Peset Aleixandre va veure recuperada la seua memòria després de la dictadura: un hospital, una avinguda important o un col·legi major el commemoren a la ciutat de València. Però fins no fa molt algun dels qui el van delatar (els seus propis col·legues acadèmics), com ara el sinistre Marco Merenciano, també formaven part del nomenclàtor toponímic urbà. Merenciano va col·laborar amb el tristament famós Antonio Vallejo-Nágera en la recerca del suposat “gen roig”, allò que identificava inequívocament els caràcters propicis a professar idees “marxistes” (sic).
  Per sort, la vigent Llei de Memòria Històrica ha posat fre a aquest disbarat. L’antic carrer Merenciano, a prop de l’avinguda Peset, ara porta el nom d’un activista veïnal. Així s’escriu –també- la història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-11-25

Oda al vi (i al seu recipient)

Títol: Artistes envinats
Autor: Enric Satué
Vibop Edicions
Alella, 2025
51 pàgines   

  Continuant amb la sèrie de publicacions sobre la transcendència artística i literària del món del vi, Vibop Edicions ens forneix ara un opuscle d’Enric Satué sobre la presència del vi i altres licors en la història de l’art. Satué, llegenda viva del disseny a Catalunya, ha dut a terme una perquisició selectiva. No només ha recopilat testimonis sobre el tema que l’ocupa –sobretot de l’art contemporani-, sinó que ha buscatejat, ací i allà, referències a la presència del vi entre escriptors i artistes d’arreu. És així com, abans d’entrar pròpiament en matèria, ens recorda la importància de l’alcohol en la poesia –i la vida- de Joan Vinyoli, per exemple. L’autor de El callat va deixar dit que “beure vi és mitja vida”. Però és que ja Carner, al poema “Els raïms immortals” de Els fruits saborosos parlava del “vi sublim”, o més recentment Vicent Andrés Estellés defensava la postura clàssica de l’embriac tenaç: “beure en solitari/en un racó del menjador”.
  Tot això per no parlar, per fer una excursió transatlàntica, de les lletres per als tangos que va escriure Santos Discépolo, com ara: “Esta noche me emborracho bien/me mamo bien mamao!/pa’ no pensar”.
  Tot va començar, potser, amb el Gènesi. Noè, al capdavall, ja va recórrer al sublim recurs alcohòlic: “I va beure vi i es va emborratxar i desvestir al bell mig de la tenda”. I és paraula de Déu.
  Tots aquests testimonis serveixen Satué per situar el tema pròpiament pictòric. El seu recorregut comença amb el gran Velázquez i el quadre “Els borratxos”. En realitat aquesta composició tenia per nom original “Una història de Bacus coronant els seus confrares”, però el públic, ja se sap, adaptava de seguida la mitologia a les escenes consuetudinàries més habituals. Segons Ortega y Gasset aquesta és “la única escena de vino entre las importantes pinturas españolas”. I és estrany, perquè en la literatura anomenada picaresca (segles XVI-XVII), l’embriaguesa era un leit-motiv constant i celebrat.
  Siga com siga, Satué empelta de seguida la pintura de Velázquez amb els renovadors francesos de finals del XIX. És així com es refereix a “El bevedor d’absenta”, d’Édouard Manet, “En un cafè”, d’Edgard Degas o “El bevedor”, de Paul Cézanne. Al seu volum Satué no inclou els quadres originals, sinó recreacions producte de la seua ploma. Per dur a terme aquestes variacions sembla seguir el consell del propi Cézanne: “Tot en la naturalesa es modela d’acord amb esferes, cons o cilindres. Cal pintar sobre la base d’aquestes figures simples”.
  Tot canvia radicalment amb l’aparició del cubisme. “L’ampolla de Pernod”, de Picasso o “L’ampolla d’anís”, de Juan Gris, distorsionen la imatge real en una projecció que ara anomenaríem pixelada. L’anís de Gris, per cert, és el celebèrrim Anís del Mono, la marca fundada pels germans Bosch i Grau en 1968 a Badalona, il·lustrada i batejada a partir d’una ambigua lectura de les teories de Darwin. 
  Menció singular mereix la “Ampolla de vi” de Joan Miró, una peça certament insòlita en la trajectòria d’aquest pintor. A l’extrem esquerre de la composició, i surant entre elements característics de l’estètica mironiana, un formidable botellot amb la paraula “Vi” per tota etiqueta colpeja l’ull de l’espectador i el fa pensar en com la violència del raïm provoca els nèctars més deliciosos.  
  D’una manera o altra, el vi –l’alcohol- ha seduït els artistes. El vi o, millor dit, el recipient amb què se sol proveir. Potser perquè, com va dir Umberto Eco, hi ha certs invents que no s’han superat. El semiòleg italià hi citava el llibre, la cullera, el martell, la roda o les tisores. I Satué hi afegeix l’ampolla de vidre. Que glòria tinga.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-10-25

Transmetre l'amor a través del menjar

Títol: Pa i llet                                  
Autora: Karolina Ramqvist
Editorial Gata maula
Girona, 2025
260 pàgines
Trad. de Marc Jiménez Buzzi

  “El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”.
  Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta als seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.
  Si hem de fer-li cas, tot comença “amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible –continua- que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos”.
  Aquesta llet maternal i primigènia, font i principi de tots els plaers d’aquest món, no la tornarem a tastar, però és possible que menjant –això que fem tantes vegades al dia i de tantes maneres- pretenguem recuperar allò que vam consumir immediatament després del calostre, quan la inconsciència absoluta proveïa la felicitat total.
  Per a Ramqvist aquesta felicitat no està associada a res que tinga a veure amb la mare, almenys no tan directament com el record punyent del flam d’arròs de l’àvia. Com sol passar amb les criatures, al principi no el va voler tastar. Un dia, però, es va decidir a fer-ho i el resultat va ser instantani. “Era la cosa més bona que havia tastat en tota la meva vida”. I encara més: “Només em sentia la mar de feliç i sorpresa que allò fos possible, que una cosa que sempre havia pensat que era dolenta pogués ser boníssima”.
  A partir d’eixe moment, el flam d’arròs de l’àvia es convertirà en un santuari de la memòria. Tant és així, que malda perquè la seua pròpia filla el taste, amb la secreta esperança que la xiqueta, a través del flam, recupere les vivències infantils de la mare. Però la filla, com va fer ella mateixa, “el va examinar amb una cara indiferent, gairebé amb fàstic”. La cadena de l’amor, de sobte, es frustra. L’autora es consola pensat que, com deien alguns dietistes, cal exposar la xicalla a un plat nou quaranta-dues vegades abans que es decidisquen a tastar-lo...
  Cal pensar que Karolina Ramqvist va persistir en l’intent i potser va acabar triomfant. El que no sospitàvem és que aquesta paràbola de la transmissió de l’amor a través del menjar ocultava un altre secret, aquest no tan fàcil d’engolir: els episodis d’anorèxia (i la seua companya infernal, la bulímia) que l’autora va patir mentre eixia del forn el famós flam d’arròs.
  Perquè el menjar, segons diu, “em lligava al món”, però la nostra relació amb els aliments no sempre és tan senzilla. El menjar cura però també pot emmalaltir, i en aquesta sístole i diàstole ens podem passar mitja vida...
  La lliçó d’aquest llibre magnífic és que la impossibilitat de recuperar el sabor de les primeres vegades que es va menjar una cosa és també la impossibilitat de recuperar la infantesa. Tot allò que hi vam viure, i que va afaiçonar la nostra personalitat, que ens va fer com som, ha de quedar necessàriament entre la nit i la boira. Mengem per a viure i estimar i ser estimats, però, en sabrem mai prou?

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-2025