28/1/24

Crim, perversió i metamorfosi

Títol: La por de la bèstia
Autora: Anna Moner
Amsterdam
Barcelona, 2023
253 pàgines


  Anna Moner ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.
  Aquell primer llibre contava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.
  Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, El retorn de l’hongarès (2015) i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.
  Amb aquest historial, era obvi que La por de la bèstia ens forniria una nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.
  Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana.
  Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.


Joan Garí

Publicat en Ara el 27-1-2024


22/1/24

Estat de la nació (emocional)

  • Lat: 39° 54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W
  • Josep Lluís Abad i Bueno.
  • Edició digital

 

  Com ve fent d'uns anys ençà, el poeta Josep Lluís Abad publica un nou llibre exclusivament en edició digital. El podeu descarregar ací: https://www.elpontdeleslletres.cat/2024/01/10/latitud-longitud-josep-lluis-abad/

   Amb aquest nou llibre, Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W (2023), Abad tanca la trilogia dedicada a la "dona dels núvols". Les dues obres anteriors són: Petites necessitats (2020) i Flors d'aniversari,(2021).

  No sabem si eixa enigmàtica "dona dels núvols" es dona per al·ludida de tot aquest devessall poètic. Potser el poeta ha soterrat el seu cor en un lloc molt concret (les coordenades del títol?) i espera que ella o alguna altra princesa blava vagen a tornar-lo de nou a la vida. Escriu Abad:

"Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de
l'absència teua cap a la mirada feta carn.
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud con-
tinguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap
oceà que encercle tan profundes melodies?
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!"

I per si el missatge dins l'ampolla no arriba als seus destinataris, hi inclou fotografies i cançons en Spotify, perquè tota pedra fa paret. Al fons, la sempiterna Serralada d'Espadà. Més ençà, les passes cansades d'una gossa -fidel companya, a qui no li cal pujar a cap núvol- que es diu Jana.

  La nació que postulen aquests poemes és un minúscul territori fet de capvespres, nuvolades, bancals, flors, misticisme i un amor soi-disant bidireccional. Dins un llac d'eterna tranquil·litat, el poeta escolta Bach (té bon gust, el bandarra) i observa la dansa de les papallones dalt d'un lledoner. I després no s'oblida de fer el seu manifest:

"I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja.

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca.

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer.

I el creixement econòmic serà el nou mannà social.I els ametllers despertaran amb monedes a les branques.

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses.

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres.

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran.

I els discursos polítics penalitzaran els poemes.

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç.

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa.

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents.

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen. 

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran.

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada.

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control.

I engabiaran les paraules titànics cenobites. Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills/;

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança."

Amén.


Joan Garí

 



10/1/24

Una paràbola dins un bosc

 

Títol: Blancor

 Autor: Jon Fosse

Galàxia Gutenberg

Barcelona, 2023

Trad. de Carolina Moreno

92 pàgines

 

  Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població hi parla la llengua majoritària, el bokmål.

  Se suposa que el nynorsk és la llengua més autènticament noruega, perquè el bokmål s’assembla massa al danès (Noruega i Dinamarca van estar unides durant 400 anys, fins 1814). Serà autèntica, però també és petita, rural i, segons com, “poc útil”. Però a pesar de tot això Fosse, que sempre escriu en nynorsk, s’ha endut el Premi Nobel de Literatura del 2023. I és el primer escriptor noruec en nynorsk que aconsegueix aquest guardó.

  Dic tot això perquè el lector en traga les conseqüències oportunes. En realitat, tractant-se del màxim premi literari mundial, no hauria d’importar gaire ni la llengua, ni el país, ni el gènere, ni la raça de qui l’aconsegueix. I seria així, en un món ideal, és clar. En tot cas, a l’hora de confrontar-nos amb l’obra d’un autor amb Nobel l’únic que ens hauria d’interessar és “la seua obra està a l’altura del premi rebut?”.

  La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Jo he vingut ací a jutjar només un petit relat de 90 pàgines (amb un cos de lletra més que generós). Sé que Fosse és l’autor de més de quaranta llibres, traduïts a seixanta idiomes, i específicament de les seues peces teatrals se n’han fet més de mil produccions. En català, però, tot just acaba d’aparèixer la traducció de Blancor.

  La primera impressió que fa aquesta obra curta és que el seu autor vol arribar a la complexitat a través de la simplicitat. M’agrada la idea, d’entrada. Un home s’endinsa de manera impensada en un bosc, d’on ja no pot eixir, i hi troba els seus pares, en forma de presències una mica espectrals. Seguint-los, s’endinsa més en la boscúria, fins dissoldre’s, d’alguna manera, en la blancor de la neu...

  Hi ha ecos en aquest relat de la filosofia existencialista i el teatre de l’absurd. Podria ser una història escrita perfectament als any 50, en aquest sentit. De fet, un aire intemporal la sobrevola.  La voluntat parabòlica hi és evident. A Fosse li agrada la reflexió sobre la vida i la mort (com en Mañana y tarde la traducció al castellà d’un altre dels seus relats, en Nórdica Libros). Per a això vehicula una prosa elemental, gairebé naïf, tan extremadament arriscada que a alguns els semblarà genial i a uns altres una espècie de broma injustificada:

  “Ara la veig amb nitidesa, sí, ara veig que és blanca. La blancor. En contrast amb la negror és ben visible. D’un blanc resplendent. Una blancor resplendent. M’estic quiet. Intento no moure’m. Només estar quiet. Una blancor resplendent. La silueta d’una persona. Una persona a l’interior d’una blancor resplendent. Sí, potser és això. I s’acosta cada vegada més. O se’n va. No, no se’n va, o almenys no és el que està fent ara. La blancor resplendent no para d’acostar-se’m cada cop més”.

  No és pot jutjar un autor amb un sol relat de poques pàgines, amb l’avaluació d’una única obra, o de dues a tot estirar. Cal pensar que els insignes membres de l’Acadèmia sueca n’han llegit moltes més, convenientment traduïdes del nynorsk al suec. I després, santament, han emès el seu veredicte.

 Joan Garí

Publicat en Ara, 6-1-24

27/12/23

Homer i família ensenyen Història

Titol: Los Simpson y la Historia
Autor: J.V. Faet Rufanges
Universo de letras
2023
376 pàgines

 

  Jo tenia un nebot polític que assegurava. impertèrrit, que tota la seua educació sentimental -i la seua educació tout court- l'havia aprés mirant cada dia Los Simpson. La sèrie de la Fox arribava a Espanya després de dinar, en capítols repetits una i mil vegades per Antena 3. I encara ho fa. Els qui hem tingut fills en l'edat adequada hem conviscut amb una extrema familiaritat amb les peripècies de Homer, Maggie, Bart, Lisa i la resta de la tropa familiar. Com sol passar amb molts dibuixos animats, aquests capítols anaven farcits amb picades d'ullet constants a situacions, fets i gestes de tota mena, que passaven per alt als infants però no a un espectador adult. 

  Ara José Vicent Faet, que és professor titular d'Història a l'IES Honori Garcia de la Vall d'Uixó, ha bastit un volum que explica, precisament, totes les al·lusions històriques de la sèrie. El volum té més de 300 pàgines, cosa que dona una idea de l'hipertextualisme de les aventures de Homer i companyia.

  El llibre es divideix en aquestes seccions: Orígens, Història contemporània, Panorama Mundial i Altres.  Un exemple:

  La família Simpson i els Flanders visiten una exposició sobre l'evolució humana. Flanders s'horroritza en saber que els humans descendeixen dels micos i que, per tant, el que conta el Gènesi és un mite. Després voldrà convéncer el reverend Lovejoy i el director de l'escola Skinner que hi ensenyen el creacionisme. Això dona peu a Faet a explicar fil per randa les teories de Darwin i de Lamarck, i fer una marrada sobre l'ensenyança de la teoria de l'evolució a les escoles nordamericanes. En ple segle XX, alguns estats com Tennesse van prohibir explicar Darwin -i no sé si ara mateix no hi haurà municipis o comtats especialment retrògrads on els pares més sensibles hagen aconseguit que la teoria de l'evolució siga absent dels programes educatius. 

  Lisa és l'abanderada, a la sèrie, de les teories científiques, cosa que la fa xocar amb Flanders sovint. Aquesta controvèrsia és només un exemple de la llibertat i la franquesa amb què molts polèmiques vives als Estats Units tenen el seu reflex als cartoons. Amèrica del Nord és un país on la gent sent el mateix amor per la Bíblia que per les armes, un còctel certament perillós. No sabem tot açò quin efecte té en els espectadors americans. Tenint en compte que una proporció abassegadora dels estatunitencs creuen en Déu i en els àngels (sic), les conclusions no poden ser optimistes. Però els espectadors europeus potser se senten reconfortats de contemplar uns dibuixos animats amb referents històrics, filosòfics i ètics, i així, de passada -com el meu nebot-, s'eduquen.

  Siga com siga, fa anys que no mire Els Simpson, però recorde amb plaer l'etapa en què constituïa el menú de cada dia dels meus fills i, per tant, de mi mateix. A Faet li ha donat peu per a escriure tot un llibre. Doncs alabat siga Déu.

Joan Garí

  


6/12/23

Una posteritat de paper

Títol: I morir deu ser deixar d’escriure
Autor: Enric Sòria
Editorial Afers
Catarroja, 2023
308 pàgines


  Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades, s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de Judicis finals (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar. "La meua posteritat serà de paper", va escriure el propi interessat: i així ha sigut. En aquest sentit, ha sigut un autor amb sort. Si resta algun vessant de la seua figura per dilucidar té a veure amb problemes extraliteraris, com ara el sentit final de la seua identificació nacionalitària entre valencians i catalans ("Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans"). ¿Això, ha ajudat a incrementar el sentiment autoctonista d'un poble mossegat per l'autoodi o l'ha entrebancat? Són coses que només se sabran amb molts més anys en perspectiva. Quant a la meua generació (i no diguem les anteriors), crec que ja no podem afegir res més a la intel·lecció del que ha representat Joan Fuster. Ara seran les generacions posteriors (les que no el van conèixer personalment i sobretot les que encara no han nascut...) les que el situaran en la posició històrica que li correspon.
  Enric Sòria és un fusterià impertèrrit i empedreït. Ha seguit el camí de l'assaig, com el mestre, i ha dedicat al de Sueca alguns estudis valuosos. Ara, després de comissariar a Catalunya l'any Fuster, ha publicat un altre llibre al·lusiu. El volum no és original: reuneix papers de diferents anys i procedències, entre 1987 i 2022. El mateix autor, al pròleg, hi fa el diagnòstic correcte: es pregunta si no hauria d'haver aprofitat tot aquest material per bastir un llibre nou, unitari i coherent. Diu que no s'hi ha vist "amb cor". Com a conseqüència d'això, ens ha fornit un volum que li serà útil, a ell, perquè reuneix notes i articles dispersos però, li és útil al lector? Entre la fornada de novetats fusterianes d’última hora, per exemple, trobem un volum de pretensions literàries més modestes, però que al capdavall resulta més pràctic: Fuster instantani, de Josep Ballester (3i4), una introducció ordenada i discreta al món fusterià.
  No m'entengueu malament: un llibre d'Enric Sòria no està mai desproveït d’interés. El seu estil pulcre i detallista resulta sempre agradable i les seues observacions solen ser pertinents. Però, com a colofó de l'Any Fuster: no haguera sigut esperable un esforç major? Com que el que faig sempre és una crítica constructiva (no tinc caràcter per a les destructives, ho sent) crec que pot ser interessant verbalitzar el que he pensat llegint aquestes pàgines, més enllà de neutralitats diplomàtiques o asèptiques que acaben donant gat per llebre i no beneficien ningú (ni observador, ni autor, ni lector).
  Fer un altre llibre sobre Fuster per a explicar que podria haver sigut un gran poeta, que suposa un abans i un després en la literatura i les ciències socials valencianes, que basteix la proposta assagística més important de la literatura catalana contemporània... Si no tenim res nou a dir, tenim dret a seguir parlant d'un tema? Després ens queixem, amb raó, que hi ha pocs lectors en català. Però, els donem coses que els burxen i els remoguen per dins (com feia Fuster, sí)? És l’única pregunta pertinent.


Joan Garí

Publicat en Ara, 11-11-23

1/11/23

En un món sense normes

[L'escriptor Manel Alonso parla del meu nou llibre, En un món sense normes, a Diari Gran. Reproduïsc el text ]


Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en dos llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.

 

Manel Alonso, Diari Gran del Sobiranisme, 24-10-23


7/10/23

La tardor del dietarista

Títol: Casa dividida
Autor: Valentí Puig
Proa
Barcelona, 2023
373 pàgines


  Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles -a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona-, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprén un diari sistemàtic al llarg del l’any 2022, que ara publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes de Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la sprezzatura/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.
  La sprezzatura, amic lector és –segons el diccionari Treccani- “l’actitud d’estudiada despreocupació per part de qui se sent molt segur d’ell mateix i dels seus propis mitjans”. Un gest definitiu, en efecte. Després de tots els dietaris anteriors, les novel·les, els contes, la poesia, els articles de premsa... què queda per fer? Doncs tornar a mirar el món amb uns ulls nous, com si fora la primera vegada. El resultat és aquesta Casa dividida, en què l’autor comença establint una veritat incòmoda: “Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable”.
  El món, en efecte, s’encamina a una deriva inevitable i l’autor, amb aquella fesomia seua d’òliba sàvia, hi ha d’adoptar necessàriament el punt de vista del moralista. D’un moralista que sap que “tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”. En aquest temps d’intensa pornografia emocional podria abrigar-se la temptació de tancar-se en casa i resguardar la raó pròpia com qui cova un tresor extingible. Però Puig no està disposat a deixar de dir la seua. A pesar dels desenganys, de les xacres de la vellesa, i de la pregona sensació que seria millor haver viscut al segle XVIII (abans de la Revolució, això sí), no s’està de jutjar amb la severitat que calga la política actual en tots els ordres. Llança, en aquest sentit, una mirada de profunda desaprovació envers el procés català i una altra de furibunda envers el sanchisme, però reserva finors d’analista vell –anglòfil, al capdavall- per a l’escenari internacional.
  “No soc tradicionalista: senzillament crec en la tradició cristiana”, ens confessa. La fe, però, ha de ser un mal consol quan ja no es poden fumar havans i el sexe es veu des de la barrera: “Del desig –satisfet o no- en prové molta més bona literatura que de la consumació”. I si de vegades, en aquestes pàgines, em feia la sensació que Valentí havia perdut un poc de tremp en el seu llegendari pugilat estilístic, de seguida m’assalta un directe rotund, com quan exhibeix de nou la seua capacitat de síntesi a l’hora de definir què és ser vell:
  “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles dels peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” And so on.
  Recorde fa uns anys un encontre amb Valentí. Em va citar al Majèstic de Barcelona, on en els temps gloriosos corria l’alcohol i el pianista el rebia amb notes acordades. Ell va demanar aigua i jo una tònica. Vaig anotar al meu propi diari: “La vida és molt fotuda”. És aquesta sensació.


Joan Garí

Publicat en Ara, 7-10-2023