3/4/21

La gran novel·la sobre València

Títol: Noruega
Autor: Rafa Lahuerta
Editorial Drassana
València, 2020
387 pàgines


  Com en el cas de Barcelona, també als escriptors valencians els assalta intermitentment la imperiosa necessitat de conquistar “la gran novel·la” sobre València. La ciutat com a escenari definitiu, com a paradís irretornable, com a amant esquiva. Probablement la gràcia d’aquest projecte és l’estricta impossibilitat de materialitzar-se, per això ens fa somiar tant. És el fet, però, que després de culminar Noruega vénen ganes d’afirmar que, si hi ha cap “gran novel·la” urbana valenciana, podria ser aquesta.
  Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol- ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una tenda on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “El noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant- és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador- es troba amb vint-i-pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà-, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu-, però, sobretot, morals.
  És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntics dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “Un home lúcid no pot escriure ficció”.
  El que hi haja d’autobiogràfic en aquesta novel·la, Lahuerta ho sap. Com en l’Estellés del Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida.
  Conclusió: “Ser lúcid a tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.


Joan Garí

Publicat en Ara, 3-4-2021
 

25/3/21

Relat desautoritzat

Títol: Biografia autoritzada
Autora: Neus Canyelles
Empúries
Barcelona, 2021
137 pàgines
 

  Aquest llibre m'ha decebut. N'explicaré els motius. Comença amb un "Pròleg en revisió permanent" que ocupa gairebé una trentena de pàgines. És un proemi llarg però magnífic, on se'ns presenta una narradora neurastènica, desassossegada, desubicada, de tornada de tantes coses i de tants llocs on ni tan sols ha anat. No debades aquestes pàgines s'obrin amb una cita de Pessoa perfectament significativa: "Porque a inconsciência é o fundamento da vida. O coraçao, se pudesse pensar, pararia". El Livro do desassossego, així, es revela com l'autèntic Vell Testament de l'autora (i de tants de nosaltres), que se'ns presenta en un cafè de Barcelona, observant una dona major, clienta habitual, en qui ràpidament s'emmiralla. D'aquesta manera, descobrim una escriptora descontenta amb ella mateixa, ferida per la vida, desassossegada i en estat de revisió permanent. Se'ns confessa:
 
  "Jo he anat escrivint. No he fet cap altra cosa, en realitat. Escrivint en diferents publicacions per subsistir i i escrivint llibres per intentar ser feliç. Les dues coses han estat molt complicades. Les dues coses han estat inútils"
 
  Sí: aquesta dona que es veu a ella mateixa desdoblada en una pobra transeünta, desplaçada i marginada, comença una confessió que ens fa esperar una obra punxeguda i plena d'arestes de la realitat i d'estelles del llenguatge. Però, de sobte, s'acaba el pròleg i comença la Autobiografia autoritzada, dividida en dues parts, Estiu i Hivern (totes les estacions s'hi subsumeixen). Ací l'autora rememora la seua infantesa. Ha estat una infantesa feliç. I, precisament per això, el lector (aquest lector, si més no), s'hi queda fred. Els motius són els habituals (Tolstoi): "Totes les famílies felices s'assemblen, però, les dissortades, ho són cada una a la seua manera". 
  En la felicitat, en efecte, no hi ha relat. O n'hi ha només a través d'una escriptura excepcional, rara i difícil de trobar. No és el cas. Neus Canyelles escriu molt bé, i fins i tot podria reconèixer que, en la seua evocació del paradís perdut, hi ha cert encant. Però les pàgines excepcionals -les del Pròleg- amb què ens havia amanyagat no hi troben continuïtat. 
  No aconseguisc connectar amb la Neus infant que viu en una illa meravellosa, a pesar que aquest punt de vista es conjumine amb certs episodis de la Neus adulta, dels seus avatars amorosos. Potser sóc jo qui falle. Podria ser. Però no puc abdicar de la meua opinió: aquest llibre fa aigües, i és una llàstima. Quan l'acabe, no m'he pogut traure del cap aquella "dona estranya" del principi, la que "té adjudicada la seua pròpia tauleta" al Cafè de l'Òpera de Barcelona. Ella era el motor d'aquesta història, l'autèntica troballa literària. Però l'autora, potser inconscientment, ens hi dona gat per llebre. 
  Fa pena haver d'escriure aquests mots. Però, si no ho diu algú com jo (de tornada, al meu torn, de tants paradisos i països  i illes on no he estat mai), qui s'hi atreviria?

Joan Garí
   

20/2/21

Un bocí de memòria col·lectiva

Títol: Espurna
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2021 
173 pàgines

  

  Xavier Serra ocupa un lloc singular en el panorama de les nostres lletres. Tots els seus llibres configuren una colossal operació de recuperació i transmissió de la memòria col·lectiva, especialment les quatre sèries de Biografies amb què ha retratat diferents homenots del País Valencià. Escriu sempre prosa de no ficció i la seua editorial de base és Afers. Són dos petits miracles -l'autor i l'editorial- que juguen a la contra en un país on tot és fum de canyota i la desmemòria és un sistema de vida...

  Ara Afers ha inaugurat una nova col·lecció de narrativa amb Mal jueu, de Piotr Smolar i Espurna de Xavier Serra. Espurna és la crònica de les activitats polítiques d'un grapat de joves a les acaballes del franquisme. Per a molts d'aquells joves dels 60 i els 70 la disjuntiva era confirmar i corroborar el règim amb el seu silenci o comprometre's i conjurar-se per la seua dissolució. Eren temps mítics (Nota melancòlica: a hores d'ara, l'única disjuntiva que ens queda als seus descendents és comprar a Mercadona o a Consum...). Aquells anys irrepetibles es van solidificar simbòlicament en uns versos de Miquel Martí i Pol recitats per l'actor Josep Maria Flotats en un disc de Lluís Llach: "Tot està per fer i tot és possible".  

   Creient-hi de totes totes, els protagonistes de Espurna bivaquegen en la clandestinitat antifranquista mentre de Portugal els arriben noves que els fan albergar esperances infundades. "Espurna", per cert, és el nom del diari de Lenin, però la màxima activitat revolucionària que duen a terme els bolxevics de la Ribera és furtar una multicopista elèctrica de l'institut de Sueca. 

  En aquells anys, entre les organitzacions revoltades destaca Germania Socialista, de Josep Vicent Marqués, l'única que dedica atenció al fet nacional. Els partits de la República, per diverses raons, eren absents d'aquest debat: el PSOE per inexistent, el PCE per tradicionalista. Però serien aquests, amb el temps, els qui s'endurien el gat a l'aigua.

  El millor de Espurna és el plaer que causa la lectura de la prosa ordenada de Serra. La seua tènue ironia ( "Alguns d'aquells capellans postconciliars pensaven que l'Església s'havia de modernitzar i, en conseqüència, els feien cantar tothora cançons estúpides"), la seua capacitat de concisió, el seu estricte ordre mental han infantat un volum memorable que rescata uns anys llépolament irrepetibles. 

  El volum acaba un poc abruptament a finals del 1975, ja mort el caudillo. Potser Serra pense en una possible continuïtat amb els anys de la Transició. Aquella època en què tot seguia estant per fer però ja es veia que, algunes coses, serien decididament impossibles...

Joan Garí



16/2/21

L'amor del llop per l'anyell

Títol: El consentiment
Autora: Vanessa Springora
Empúries
Barcelona, 2021
210 pàgines
Trad. de Marta Marfany

 

   Llegit el llibre de Vanessa Springora sobre la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. És el llibre del moment a França i a mitja Europa. El testimoni és colpidor, però escrit amb una certa contenció -sense estalviar detalls, això sí. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

  Fins ací els fets. El diccionari defineix la pederàstia com l'"abús sexual comés per una persona adulta contra un xiquet o un adolescent". El codi penal, òbviament, hi du a terme algunes conclusions pràctiques.  El cas de Springora està més que prescrit -hi han passat dècades-, però és la primera vegada que l'actual editora s'ha atrevit a verbalitzar per escrit el seu relat. Les recialles de l'"abús" han estat psicològicament denses. El consentiment, en aquest sentit, és també una teràpia íntima, i una denúncia social. Matzneff, als anys setanta, va viure les seues inclinacions sense por i sense culpa, però Springora assegura que no li consta que cap de les altres víctimes de l'escriptor hagen eixit més ben parades que ella mateixa. Totes hi van caure enamorades, però amb els anys n'han patit seqüeles. El rastre de la pedofília.

  A Matzneff se'l va tolerar -o se'l va celebrar- perquè França venia del maig del 68, i era considerat progressista qualsevol alternativa a l'amor canònic. Hi havia també la seua llegenda de gran assagista. Rebla Springora: "Els escriptors són persones que no sempre mereixen que se'ls reconegui. Ens equivocaríem si penséssim que són com tothom. Són pitjors. Són vampirs".

  Medite un moment sobre aquesta darrera frase. Sempre he pensat que cal separar la vida privada -o pública: la vida, en definitiva- d'un escriptor de la seua vàlua literària. El cas francés més obvi és Louis-Ferdinand Céline, l'antisemita autor de la genial Voyage au bout de la nuit. És Gabriel Matzneff culpable literàriament? Indagant-hi -no sóc jutge ni advocat-, busque un volum que Springora cita repetidament, Les moins de seize ans. Es dóna la paradoxa que Springora ha acabat treballant en l'editorial on es va publicar per primera vegada aquest llibre. No en va renovar els drets, i ara l'opuscle és introbable en paper, però de fàcil accés en internet. L'aborde. S'inicia amb una cita del Dante: "L'amor che move il sole e l'altre stelle". A la introducció, Matzneff vol deixar clares un parell de qüestions: "En amour -afirma- j'ai horreur de la brutalité, de la coertion". I, després: ""J'ai horreur du tourisme en général, et du tourisme sexuel en particulier". Queda explicat tot l'horror.

  Les moins de seize ans és un llibre breu, dedicat a una tal Francesca. Sembla que aquesta és l'autora d'una sèrie de cartes d'amor que l'autor intercala entre els seus propis textos. Són cartes apassionades, celebratives, que no es detenen davant la ultrança fisiològica: "Ton désir que se dresse -escriu la jove amant-, qui m'ouvre en deux, que m'épanouit comme une fleur". Matzneff vol deixar clar, d'entrada, que aquestes cartes són literals, no n'ha tocat ni una coma.

  L'autor fa també una confessió incial: "J'aurai confessé mon amour de l'extrême jeneuse en pleurnichant, en me frappant la poitrine, on me l'eût perdoné. Ce qu'à droite comme à gauche les bienpensants ne supportèrent pas, ce fut l'insolente atmosphère de bonheur et de liberté dans laquelle baigne mon livre".

  Aquesta "insolent atmosfera de felicitat i de llibertat" recorre les pàgines del volum, en efecte, i per això l'autor no  s'està de confessar que li agraden per igual les jovenetes i els jovenets, tot i no considerar-se homosexual. "Si homos signifie semblable en grec, il est clair que ce gosse et moi, nous ne somme pas semblables". Ell proposa, a la contra, anomenar "troisième sexe" l'"extrême jeunesse", els i les adolescents. És el seu calador de pesca.  

  L'ofici que practica té un nom, i  Matzneff no el defuig: pederasta. I més:  "Beaucoup de pédagogues (instits, moniteurs, chefs scouts) sont des pédérastes -parfois acives, les plus souvent refoulés. "Tou désir d'éduquer est désir pédérastique perverti", observe René Schérer". Els models són evidents: al món clàssic -Grècia, Roma- era natural gitar-se amb jovenets, alliçonar-los-hi per a la vida. Però l'autor encara troba un subterfugi més clar per a la seua activitat: la pulsió religiosa. "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré". 

  Com a conclusió de tot això, "le pédéraste, l'amant de très jeunes, garçons et filles, est voué à une existence de rebelle, d'outsider, d'hérétique". Però el seu amor "ne doit pas être un amour vampirique, égoïste, qui subjugue, étouffe, l'amour du loup pour l'agneau; il doit, au contraire, cet amour, être un amour qui féconde, libère, "donne la vie", tel l'Esprit-Saint dans la prière byzantine".

  Heus ací, doncs, els dos relats: el llop i l'anyell, el botxí i la víctima, el monstre i el seu damnificat. No seria lícit no escollir la veu de la víctima, però també és cert que vivim una època on el victimisme ja és l'essència de les belles arts. "Els escriptors són vampirs", deia Springora. A ella li van xuplar la sang i té dret a reclamar venjança. Però els lectors, no tenen dret a escoltar totes les veus i traure les seues pròpies conclusions?

Joan Garí

 

 

 

30/1/21

Breviari del patiment

Títol: Albertine desapareguda, I
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de Josep M. Pinto
174  pàgines


  Com Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”-, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.
  La jove ha volat, això és un fet. El seu nom –el fetitxisme del seu nom- obsedeix l’amant abandonat, el cervell del qual acaba convertit en un mur qualsevol, on grafiters passavolants es diverteixen a fer gargots, i el deixen tot “enterament cobert pel nom mil vegades reescrit d’aquella a qui estimem”. Però el narrador no es resigna: envia el seu amic Saint-Loup a la Turena, on creu que hi ha Albertine, per mirar de convèncer-la perquè torne a París. Quan la noia s’assabenta de la jugada, li escriu: si em necessites, confessa a l’amant abandonat, només has de dir-m’ho. Però aquest, orgullós, li retruca que no li fa cap falta, a pesar que la seua absència el crema per dins. “Com més avança el desig –reflexiona- més s’allunya la possessió veritable”. Després s’ho repensarà i voldrà fer-la tornar, però llavors ja és massa tard: un telegrama de la senyora Bontemps informa que Albertine –neboda seua- ha mort com a conseqüència d’una inesperada caiguda del cavall durant una passejada. I em disculparé poc per revelar aquest punt neuràlgic de l’argument: qui s’haja disposat a llegir aquesta obra com una novel·la d’enjòlit hauria de buscar d’altres maneres de fer el ridícul...
  Entrem llavors en un dels moments més desconcertants de la Recerca. El narrador rep la notícia amb una fredor estranya. La seua prosa, habitualment convulsa, a penes s’altera. Es limita a constatar l’existència d’una última carta de la finada on li anunciava la voluntat de retornar al seu costat.
  La desaparició d’Albertine, doncs, és completament irreversible. I llavors el volum s’endinsa en una operació d’estimulació sensorial de la memòria i el temps congelat s’articula en una immensa i meravellosa redundància. La prosa es resol en un lirisme acendrat, una epifania cosmogònica. L’home, aquest “ésser amfibi” que es troba simultàniament submergit en el passat i en el present més vívid, sap com ordir la trama necessària perquè la memòria mantinga “la vida real”, que és purament mental. Tot és dins el nostre interior en flama, per això no té importància la mort: l’amant restant continua amb les velles obsessions referides al caràcter i els gustos d’Albertine. Tenia realment apetències sàfiques? Envia missatgeres a esbrinar-ho, indaga en les seues amistats. Aimée li diu que sí i li refereix alguns torbadors episodis d’Albertine als banys públics de Balbec, l’antic paradís perdut de la parella, allà on la jove tristament traspassada es va revelar al narrador amb tota la seua màgia de “noia en flor”. Andrée, al seu torn, ho nega tot. La vida és un gran mirall rotatori, que no pot deixar de reflectir una realitat ambigua.
  És llavors quan ens adonem que som davant d’un monument funerari però no a una dona sinó a la llengua francesa. Proust ha construït, amb l’excusa d’Albertine, un gran cadafal on dipositar les flors més belles per a aquest idioma que excel·leix per ell i en ell mateix, com una nau encesa brillant al lluny dins un oceà de vulgaritat.  Després d’això es podrà seguir usant aquest idioma per fer literatura, però res serà ja igual.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2021


16/1/21

El llibre maleït de Josep Pla

Títol: Història de la Segona República Espanyola
Autor: Josep Pla
Destino
Barcelona, 2020
439 pàgines

 

  La Historia de la Segunda República Española, publicada en plena postguerra en quatre volums, és el títol maleït de Josep Pla. No es va reeditar mai, ni es va incloure en l'Obra Completa de l'escriptor (que sí que hi rescatava, convenientment traduïts al català, molts altres articles i llibres en castellà del de Palafrugell). Els motius no estan clars. Va abjurar Pla, finalment, d'aquella opus magnum del revengisme ideològic? Considerava que no estava a l'altura literària de la resta dels seus escrits? El descobriment de l'original català parcial d'aquest títol ens permetrà afinar-ne millor la interpretació.

  Es publica ara, en efecte, el manuscrit trobat entre els papers de Pla, amb un pròleg de Josepa Gallofré i amb edició de Xavier Pla. Els fragments fins ara inèdits abasten tot el primer volum de l'obra publicada en castellà als anys 40 i gran part del segon (des del 1929 fins abril del 1933). És el text que Pla va escriure a Roma durant la Guerra Civil amb una subvenció de Francesc Cambó, que n'és l'inductor. Pla hi aborda els antecedents, la proclamació de la República, (que ell va viure a Madrid i va cobrir periodísticament per al diari La veu de Catalunya) i els primers anys del nou règim, amb les iniciatives legislatives més transcendents: la nova Constitució, la Reforma Agrària, l'Estatut de Catalunya...

  Aquestes pàgines es llegeixen com una novel·la d'acció en què el narrador (omniscient) sap de sobres el destí de l'heroi (la República) i no hi estalvia pistes per al lector. Tècnicament,  el que hi du a terme Pla és un Quod erat demonstrandum. És a dir, que des de les primeres pàgines hi ha la voluntat explícita de demostrar que el nou règim no podia funcionar. El Pla més cínic, el que no s'està de recordar que "les revolucions no són més que un canvi de personal", contempla horroritzat (amb l'horror del kulak que -segons la "collonada marxista" de Fuster- no deixava de ser) com l'abandó de la monarquia propicia un devessall de desordres públics que culminaran en l'alçament de Franco. 

  No hi falten, però, els moments de clarividència, com quan escriu, a propòsit de la Carta Magna republicana:

  "Generalment una Constitució escrita si ha, sobretot, de durar, és un compromís entre les forces de conservació d'un país i les forces d'innovació i de progrés. Aquest compromís es troba a la base de la Constitució espanyola de 1876, que és la que ha durat més. La Constitució de 1931 conté elements de compromís escassíssims perquè és l'obra d'una majoria momentània que s'imposa sobre una minúscula, insignificant minoria"

  Personalment, m'ha sorprès sense dubte que aquest siga en general el to d'aquest llibre. No és un exabrupte antirepublicà, no és una pedra més en el lapidari franquista incipient: pretén més explicar que destruir. S'entén pitjor, així, que Pla renegara -sí és que ho va fer- d'aquest títol. S'hi troba a faltar, potser, el Pla més literari, més profund, més ple de matisos. Xavier Pla creu que l'autor no hi presenta "una clara voluntat estilística" però a mi em sembla que Josep Pla hi projectava, més bé, un clar esforç didàctic, potser un salconduit moral, i tot -fins i tot l'estil- s'hi supedita. En definitiva, hi exposava els motius pels quals ell i tota una classe social -la burgesia catalanista conservadora- es va passar amb armes i bagatges al bàndol insurrecte.

  L'error comés seria identificat de seguida. El propi manuscrit original de Pla -ara editat- es va haver de traduir al castellà i va ser rebaixat en el seu to "catalanista" per poder ser publicat a l'Espanya imperial (on no tenien lloc llengües regionales). Un altre tema és si Pla, en el fragor de la memòria urgent, realment creia que la República no havia fet cap aportació positiva. En un moment donat, per exemple, escriu:

  "Hom veu que la República, seguint el camí de la francesa, s'organitzà, electoralment, en els pobles, al voltant del mestre laic, considerat com a element d'oposició al rector, i això fa que els mestres es posin de moda i siguin objecte de l'admiració general".

  L'apunt, caçat al vol, no té més comentari ni continuïtat. Aquesta moda dels mestres laics, aquesta admiració que susciten, què li sembla a Pla?  Ell, que tanta incidència fa en els episodis de violència anticlerical d'aquells anys, és el mateix home que escriurà (en la reelaboració de El quadern gris):

  "He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar pell de gallina".

  El kulak, però, no pot tolerar l'espectacle del desordre, ni la desvaloració constant de la pesseta respecte a la lliura esterlina...

    En el capítol de les anècdotes, em referiré al que anota Pla a propòsit del canvi de bandera dels republicans:

  "La bandera bicolor -escriu- fou instaurada a Espanya com a nacional per Carles III per Real Decret de 28 de maig de 1785 després d'haver fet, aquest rei, estudiar llargament la qüestió amb el criteri, diu el Real Decret, de que en la bandera que se li proposés "no entrase el color de su casa" [la casa de Borbó]. Carles III escollí, com a bandera, la que portà a Nàpols Alfons d'Aragó, el Magnànim, presa per la meitat. Era, doncs, la bandera catalanoaragonesa presa per la meitat la que a través de Nàpols havia tornat a Espanya i esdevingut bandera nacional".

  Havia sentit parlar d'aquesta teoria però desconec quina és la font que hi utilitza Josep Pla (el llibre no té bibliografia). Realment la bandera d'Espanya prové de la senyera? De ser cert això, m'imagine els desconsol íntim que embargaria alguns nacionalistes espanyols...

  Fet i fet, la lectura de La Segona República Espanyola ha sigut ben interessant. Supose que Pla, amb els anys -adonant-se progressivament que els vencedors de la Guerra Civil eren també vencedors contra la llengua i la cultura catalanes-, va anant redefinint les seues consideracions sobre l'etapa republicana. La dictadura acabaria fent bona tota etapa anterior...

Joan Garí

 

 


3/1/21

La redempció de la bellesa

Títol: La bèstia en què cavalquem
Autor: Ferran Garcia-Oliver
Aila Edicions
Altea, 2020
297 pàgines

 

  Per què s'escriu un diari? La pregunta és insidiosa, però perfectament pertinent. Algunes persones, de ben joves, ja senten necessitat de posar per escrit les seues vivències i els seus pensaments més íntims. La majoria d'aquests diaris acaben soterrats, perduts, esvaïts. Només una part dels papers privats que la gent escriu veuen la llum, això és un fet. En el cas dels escriptors professionals, però, el dietari es converteix en un gènere o subgènere literari i, convenientment esporgat si cal d'intimitats abrusadores, acaba negre sobre blanc amb lletres d'impremta. La major part d'aquestes pàgines té un interès relatiu. Vull dir que són importants per a l'autor o l'autora però no solen interessar el lector (i ho dic jo, que n'he publicat alguns volums i n'amenace amb algun més). A un lector hipotètic (i encara a un lector "literari", aquesta espècie en extinció) només el captivaria un dietari d'un personatge públic -ostentosament públic- amb una biografia fora mida, algú de qui faria goig assaltar-ne el cofre dels tresors ocults. I tanmateix és en aquesta mena de llibres on sura millor l'esperit d'un temps, allà on es deposita la veritat crua d'un home o d'una dona, d'una generació. Per això en les literatures madures i assentades (l'anglosaxona, la francesa), és un gènere constant i popular, mentre en la nostra literatura encara és una raresa amb tiratges ridículs.

  Ferran Garcia-Oliver no escriu amb La bèstia en què cavalquem el seu primer diari. És ja, diguem-ne, un dietarista professional. El títol, amprat a Sant Vicent Ferrer, fa referència al temps. És un tòpic presentar un diari literari com un àncora contra el pas del temps, però tots els tòpics contenen un àpex de veritat. El text de Garcia-Oliver recorre un espai comprés entre l'any 2018 i el 2019. L'autor té un hort, i sap que la cultura només és una derivació de l'agricultura. Totes les seues pàgines estan amerades de ruralitat i això forma part del seu encant. Precisament els millors moments de La bèstia en què cavalquem són els dedicats a l'evocació de la infància de l'autor a Beniopa, i després les ramificacions amicals de les relacions establides en aquesta infància. En realitat, aquest llibre és bàsicament un producte gregari i això pot generar algun dubte (un escriptor de raça és, en essència, un antigregari). Cadascú, però, dedica la seua literatura al que li dóna la gana, i Ferran Garcia-Oliver ha volgut celebrar en el seu diari l'amistat, la complicitat i la companyonia. Bé està.

  L'escriptura de Garcia-Oliver fa la sensació d'una gran contenció emocional. De vegades l'embarga una profunda intenció notarial, de voler atresorar moments, dites i sensacions que no mereixen desaparèixer com un grapat d'arena. És un quadern dels vius però també, certament, un quadern dels morts. Els vells però també alguns companys de generació van fent mutis. La sintaxi pulcra i eficient de Garcia-Oliver ("la sintaxi -deia Valéry- és una propietat de l'ànima") va consignant tot això. Cerca la beutat allà on es trobe -en un llibre, en una ciutat, en una dona, en una simple conversa- i, quan la troba -com en una jornada particular a Santiago de Compostel·la-, escriu: "La bellesa redimeix la malenconia". 

  De tant en tant emergeixen a les pàgines del seu llibre notícies de les seues investigacions professionals (és catedràtic d'Història Medieval). Les veus del passat l'intriguen tant com les del present, les voldria rescatar i explicar, les vol resguardar al seu quadern, deixar-ne constància definitiva. Però el temps -la bèstia-, que tot ho destrueix, el sotja amb un rellotge d'arena a la mà, impertèrrit, esdentegat i sorrut.

  Personalment, em fa la sensació, després d'acabar aquest llibre, que Ferran Garcia-Oliver és un home que estima profundament la literatura, que estima profundament la seua llengua i que estima profundament el seu país. I això, en els temps que corren, em sembla el petit luxe que només els millors -els happy few de què parlava aquell altre- es poden ja permetre.

Joan Garí