2/1/23

La dignitat de la memòria

Títol: Shoah
Autor: Claude Lanzmann
Editorial Flâneur
Barcelona 2022
Trad. de David Cuscó
210 pàgines

  Estrenat en 1985, el documental Shoah, de Claude Lanzmann, és una de les obres mestres indiscutibles del cinema de no ficció del segle XX. Com probablement sabrà el lector, s’ocupa de recollir tota mena de testimonis de la barbàrie nazi contra els jueus en la Segona Guerra Mundial. Ara l’editorial Flâneur ha tingut la feliç idea de transcriure el text del film i traduir-lo al català. Una llàstima que l’edició no compte, també, amb una bona introducció per contextualitzar i explicar el guió.

  Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Shoah al complet. La passaven per televisió en horari de matinada, com per no molestar. Van ser deu hores inoblidables. Tot començava amb Simon Srebnick, el supervivent de Chełmno. El seu pare va morir al gueto de Lodz; la mare, gasejada al mateix Chełmno. Ell va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seua agilitat i per la seua bona veu. Als nazis els agradava escoltar-lo cantar cançons poloneses mentre navegava pel riu Ter més enllà de Chełmno, cap a les praderies on creixia l’alfals amb què alimentaven els conills del camp.
  Veure Srebnick travessar de nou el riu Ter o la bellíssima praderia polonesa, no és res comparat amb el fet d’acompanyar-lo a contemplar el lloc on s’alçava el camp. I descobrir que, en el seu lloc, hi ha un immens buit. On havia d’haver un element de sentit, només hi ha el signe d’una gran absència. Després vindran les entrevistes amb els polonesos de Grabow, que ara viuen en les cases que van ser dels jueus. Interrogats llargament, minuciosament, revelaran a la fi la suspicàcia tradicional, l’antisemitisme tan característicament polonès. I Simon Srebnik ha de sentir les paraules nefandes de boca dels seus antics conciutadans –com aquest que recorda que els jueus foren culpables de la mort de Jesucrist-, a la porta de l’església on tancaven les víctimes abans de gasejar-les.
  I un segon rostre per a l’inventari: el del granger polonés Czeslaw Borowi. L’home que travessava cada dia la via del tren que descarregava els jueus, el testimoni distant i privilegiat, la presència més o menys sensible que anava a treballar amb una constància cega i immemorial, observava l’activitat criminal dels nazis i només l’inquietava si hi havia cap perill que això li poguera passar a ell. Quan l’entrevistador li pregunta si temia també pels jueus, Czeslaw Borowi ha bellugat un cos que ja no és esvelt, ha contrafet un gest fastiguejat –com suportant la gran recança d’haver de contestar una pregunta així- i ha donat una resposta simple i exacta: “Si vosté es talla un dit, no em fa pas mal a mi”.
  Tot Shoah és una galeria estupefacta de rostres, cadascú amb la seua història. I d’altres cançons que no aconsegueixen superposar-se a la de Simon Srebnick. No hi falten els testimonis dels botxins, com ara l’Unterscharführer Franz Suchomel, a qui Lanzmann entrevista amb una enginyosa càmera oculta. Aquest antic SS, que sembla un honrat mestre d’escola jubilat, hi canta la cançó de Treblinka, la melodia que feien aprendre’s als jueus el primer dia que desembarcaven al camp. “No en queda cap que la conega”, diu Suchomel, i mentre li tremola la barbeta d’una estranya satisfacció sardònica nosaltres descobrim, amb horror, que ell mateix s’ha convertit, insospitadament, en la memòria dels assassinats.
  A cara descoberta, Franz Grossler –adjunt del doctor Auerswald, comissari del districte jueu de Varsòvia- assegura recordar millor les excursions per la muntanya que els “tristos” moments de la guerra. I també diu que al Comissariat feien el possible per a alimentar el gueto, com si els nazis hi hagueren actuat com una mena de Creu Roja desbordada per les circumstàncies...
  La gran majoria –tots?- dels qui protagonitzen el documental ja no són entre nosaltres. Per això precisament té sentit una obra com aquesta.


Joan Garí

Publicat en Ara, 30-12-22

18/12/22

Una preciosa miniatura grega

Títol: Crònica d’una ciutat
Autor: Pandelís Prevelakis
Editorial Univers
Barcelona, 2021
Trad. d’Eusebi Ayensa
158 pàgines

  L’edició de Crònica d’una ciutat, de l’autor cretenc Pandelís Prevelakis, ve embolcallada amb tota mena de paratextos (com diuen els qui en saben). Potser la brevetat del relat en qüestió ha fet aconsellable acompanyar-lo d’altres escrits, o potser simplement l’editorial volia remarcar la vàlua especial d’aquesta bella història.
  Siga com siga, l’obra s’enceta amb una presentació de Rafel Nadal, inclou després un pròleg de Khrissa Damianaki (professora d’Història de l’Art a Salento), una completa introducció del traductor Eusebi Ayensa i un epíleg de Maria Àngels Anglada. L’autora de També a tu, Cleanòrides (novel·la que reconeix deutora de Prevelakis) explicita amb paraules ardents l’enamorament que va experimentar per la ciutat cretenca de Réthimno després de llegir la traducció al castellà de Crònica d’una ciutat. Podem estar orgullosos, en aquest sentit, de comptar amb la versió catalana de l’obra, gràcies a Eusebi Ayensa. No tinc ni idea de grec modern, però les frases girades per Ayensa tenen una bellesa que convenç.
   Ja va observar Josep Pla, un dels primers admiradors de Prevelakis (a qui degué llegir en anglès o en francès al seu moment), que aquest “descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables”. I afegeix: “Aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.
  Aquesta és la clau del llibre. Prevelakis traça un panorama diacrònic i sincrònic d’una petita població de Creta atent no a les grans meravelles arquitectòniques o paisatgístiques (que, segurament, hi són), sinó al dia a dia dels seus pobladors, els d’ara i els d’abans, retratats amb estima i amb parsimònia, sense deixar d’usar mai una llengua rica i formosa. Així descriu una simple somera: “Ensellada, resplendia com una núvia sota la corona nupcial. La sella havia estat encarregada al millor baster de la contrada i explicar com era seria com narrar un conte. Els seus arçons eren de fusta d’olivera, la coberta d’un cuir finíssim, les corretges i els estreps de pell daurada recoberta de lluentons. I no parlaré del feltre de la sella, del fre i de l’alabarda -qui no es moriria d’enveja de tenir un dot així?-, perquè ningú no em creuria”.
  Sentor d’espècies, fum de narguil, ecos de Les mil i una nits: Réthimno, narrada per Prevelakis, enamora i perdura.


Joan Garí

Publicat en Ara, 17-12-22

22/10/22

Tots els poemes són poemes d'amor

Títol: Antologia cordial
Autora: Marisol González
Neopàtria
Alzira, 2022
155 pàgines
 

 Avui he tingut el plaer de presentar a la Fira del Llibre de Borriana el compendi de tota una vida fent versos: l'Antologia cordial de Marisol González Felip. 
  El plaer venia de múltiple bandes: per retrobar-me una bona amiga i per poder parlar d'un conjunt de magnífiques composicions davant un públic atent i interessat. El volum recull composicions des de Les hores breus (1988) a Contratemps (2014), més un grapat de peces inèdites. Més de tres dècades de dedicació incessant a la poesia que la seua autora ha volgut cloure així, editant-ne un llibre-resum. El que vindrà després serà una nova etapa de la vida, amb noves aventures literàries i vitals, una vida pròpia i també fructífera, quin dubte hi cap.
  La primera cosa que hi he pogut dir és que sempre m'han fascinat els títols dels llibres de Marisol. L'edat deserta, La tendresa dels freixes, Aprenc la separació, Afegiràs abril, Crònica de llunes, Papallones de dilluns, Paral·lelament a la fosca, Epigrafia del buit... Són rètols sensacionals, d'una gran potència literària. Un bon llibre comença inequívocament amb un bon títol. I aquests llibres són bons llibres.
  Tota una altra cosa és qui llig poesia avui dia. Es comenta sovint, un poc malèvolament, que els llibres de poesia només els lligen els propis poetes. Això és una exageració relativa, però és ben cert que la poca gent que llig habitualment sol triar novel·les. Novel·les que entretinguen i no facen pensar massa, la veritat. I això és injust i malsà. L'equivalent, en gastronomia, seria menjar només carn de pollastre. Carn de pollastre per desdejunar, per dinar, per berenar i per sopar. Una dieta pobra, esquifida, gens saludable.
  I és que la poesia és insubstituïble. Ens aporta nutrients que cap altre gènere proporciona. La mena d'aliment que en Antologia cordial trobem en abundància. Perquè Marisol és una poeta poderosa i subtil. 
  Molts poemes d'aquest llibre són d'amor. He dit molts? Volia dir tots, es clar. Perquè poema d'amor es, en essència, una redundància. Es pot fer poesia des de l'odi, la repugnància o la violència? Es pot, indubtablement. Però això és el revers de l'amor. L'amor sempre hi és, ni que siga en negatiu. La poesia és l'amor portat a la màxima potència. Per això requereix un estat emocional especial, en escriure's i en llegir-se. 
  Feu la prova. Llegiu els poemes d'aquesta Antologia i observareu un crescendo amorós, que culmina probablement en Pasqual, el volum dedicat a l'avi de l'autora, que no va conéixer. Les estrofes d'eixe llibre tenen una rara densitat emocional, es lligen amb el cor en un puny, no poden deixar indiferent ningú. Molts tenim un avi que no vam conéixer i Marisol ha fet l'homenatge a aquests ancestres invisibles, que ens condicionen i formen part del nostre sistema limfàtic encara que no ho sospitem. 
  Llegir poesia, en un món convuls, és un salconduit al benestar, a la salut i al trellat. Deixeu-vos de psicoteràpies i practiqueu més la lectura -i l'escriptura- de versos. És un secret a veus, per a qui vulga escoltar-lo...

Joan Garí



17/10/22

L'emoció més genuïnament masculina

Títol: Reunió de batxillers
Autor: Franz Werfel
Edicions de 1984
Barcelona, 2022
Trad. de Ramon Monton
220 pàgines

 Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
  Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
  Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
  No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
  Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...


Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-22

12/10/22

Sota el volcà

 

Títol: Alma inmarcesible
Autora: Laura Ventura
Autoeditat (Amazon)

  Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn. Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (Des de dins), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències".
  Cap lector que acabe de llegir Alma inmarcesible dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure, provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. 
  El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost, anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui va dir allò de
L'amor che move il sole e l'altre stelle, a la Commedia?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de pell.
  Hi ha moltes coses que sorprenen en aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele, por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del pic, inexorablement.
  Hi ha una certa atmosfera adolescent en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no vol ser un terme pejoratiu. Adolescens, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era iuvenis. Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult. Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica paorosa.
  Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables, sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":
 
"Y supongo que al final
siempre se enamoran los que necesitan amor
de los que no saben darlo"

O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):

"Supongo que madurar
significa escoger ser tortuga
antes que camaleón.
Preferimos encerrarnos bajo un caparazón
que aprender a cambiar de color
cuando las cosas empiezan a volverse grises"

O com quan, en "El grito de una canción", explica:

"Sé que llegará el día en que le contaremos
a nuestros hijos
que eran los monstruos
los que miraban debajo de la cama
por si estábamos nosotros"

  Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...
Una escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions, llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà fulles mortes.
  Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de les lletres.
 
Joan Garí

7/10/22

Literal

Títol: Anorrear

Autor: Michel Houellebecq

Anagrama

Trad. d'Oriol Vaqué

Barcelona, 2022

587 pàgines 



  "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)

  "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)

  "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)
 
  "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence.  Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)

  Houellebecq. Literal.
 
Joan Garí

17/7/22

L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes
Autora: Milena Busquets
Amsterdam
Barcelona, 2022
Trad. de L. Serramià
140 pàgines
 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.
  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 
  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 
  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.
  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.
   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 
  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".
  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí