12/8/23
El sacrifici inútil
3/8/23
L'adolescència és un país influenciable
22/5/23
El final del principi
Títol: El temps retrobat, II
Autor: Marcel Proust
El cercle de Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep M. Pinto
233 pàgines
La Recerca arriba al seu final. Amb el segon volum de El temps retrobat l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna.
Convidat pel príncep de Guermantes, el narrador fa via cap al seu saló. En aquest saló, en realitat, passa ben poca cosa. Mentre s’hi adreça, porta al límit el recurs característic de la Recerca: l’amplificació es dilata fins arribar a un cert paroxisme. A penes hi ha història, tot és relat. Els motius essencials i primigenis del que constitueix tota la sèrie retornen a la memòria de Marcel, començant per la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray. Conscient que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”, en la seua ment el sabor d’aquell bescuit es barreja amb l’estranya sensació provocada per una llamborda mal col·locada al pati dels Guermantes, que el transporta instantàniament a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia. A aquestes dues sensacions desiguals se suma el soroll inadvertit que fa un servent entrexocant una cullera contra un plat.
La magdalena, la llamborda, la cullereta. La ment del narrador s’evadeix. Ja no importa el saló, ni els severs prínceps i les princeses primmirades que el poblen. Convençut que tot gran escriptor és un traductor del seu llibre interior i, alhora, de la impossibilitat d’una literatura “realista”, Marcel Proust congela l’escena davant els nostres ulls estupefactes. La societat que l’ha convocat es desintegra. El Faubourg Saint-Germaine ja no és el que era. Ell mateix se sent vell. Res més oportú, doncs, que una llarga divagació sobre la vellesa.
La presència de la mort el sorprén mentre evoca les dones de la seua vida, “les dones boniques que em podien fer patir”, tal com les triava sempre. Pels conductes de la memòria retornen Swann, Odette, Albertine. Per alguna escletxa, en aquest temps glaçat, s’escola el senyor de Guermantes, que ha abandonat la duquessa en favor de l’amor de la senyora de Forcheville. Aquesta rauxa tardoral serveix el narrador d’espill del seu propi amor per Albertine, com antany havia fet la mateixa funció la passió de Swann per Odette.
L’escriptor s’endinsa en la redacció d’aquestes pàgines amb la consciència d’haver-s’hi estat preparant tota la vida. Tanmateix, l’assalta el temor a la malaltia, a no tindre temps d’acabar el seu herculi projecte. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama. Però després es consola: el seu text, en definitiva, serviria, complet o no, perquè els lectors es llegiren ells mateixos. El seu text seria, en definitiva, el mirall pefecte.
Ell aspira a una obra tan llarga “com la de Les mil i una nits, però ben diferent”. El protagonista, això ho té clar, hi serà el Temps. Però aquest Temps no té res de cronològic i sí d’emocional. Forma part inextricable de la nostra consciència: aquesta és la lliçó suprema de la Recerca.
L’últim pensament del protagonista és per al petó de bona nit que li va fer sa mare al principi del relat. I per a Albertine. El complex mare-amant en el llindar de la desaparició.
“Al cap de cent anys els nostres llibres ja no hi seran”, vaticina. I s’equivoca, clar. Cent anys després de la seua mort, ara seguim llegint Marcel Proust. Perquè el final d’aquesta obra formidable convida a un principi interminable. Un bucle prodigiós que ha canviat la història de la literatura i ens ha fet llegir d’una altra manera. Aquest és el triomf d’una mirada singular dins el Temps.
Joan Garí
Publicat en Ara, 20-5-2023
26/2/23
La vida de Fuster contada a un nen del veïnat
Títol: Joan Fuster. D’un temps, d’un país
Autors: Salvador Ortells i F. Pérez Moragon
Institució Alfons el Magnànim
València, 2023 500 pàgines
Com a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.
L’obra té dos autors, Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragon. Ortells s’ha ocupat dels primers quaranta anys de vida de l’assagista, entre el seu naixement, l’any 1922 i el punt d’inflexió biobliogràfica que s’esdevé l’any 1962. Es tracta de les millors pàgines del volum. Ortells corona exitosament la difícil aproximació a la infància, l’adolescència i la primera etapa de la carrera literària del biografiat. Com la resta dels llibres al·lusius, però, passa de puntetes per la seua intimitat, més enllà d’evocar “certes pulsions covades en la intimitat del silenci” i d’explicitar que el destinatari gramatical del cicle poètic “Criatura dolcíssima” hi revela necessàriament una “relació homoeròtica”. Algun dia sabrem quina importància va tindre la condició d’homosexual de Fuster, mastegada en la duríssima postguerra, en la seua identitat literària i intel·lectual (vid. L’única passió noble, editorial Onada). Però aquest dia encara no ha arribat. Com a resultat d’això, tota aproximació biogràfica resta obligatòriament insuficient.
La segona part del llibre comença amb els esdeveniments del 1962. Aquesta va ser la data en què Fuster passa a ser un autor polèmic i, literalment, perseguit. La seua taxativa identificació dels valencians com a “catalans” (d’acord amb el pensament d’arrel romàntic que ja va formular Fernando Pessoa: “A minha pátria é a língua portuguesa”) va excitar fins l’exasperació els sectors més espanyolistes de la societat valenciana. L’odi subsegüent es va transformar en explosius durant l’accidentada Transició a la democràcia. No cal menystindre, però, el paper de la Goma 2. Si Fuster fora un escriptor jove actual, sense bombes passaria completament desapercebut... Tal és el paper que reservem a hores d’ara a la clarividència i l’excel·lència en gèneres que no siguen la novel·la.
Aquesta segona part és obra de Francesc Pérez Moragon. El text resultant és més dispers i desllavassat que el d’Ortells. Crec sincerament que Moragon no era l’home indicat per a aquesta empresa. La seua honestedat i la seua exigència estan fora de tot dubte, però està massa implicat emocionalment i biogràficament en la peripècia fusteriana per conduir el relat amb un mínim d’equanimitat i de savoir faire.
El cervell de Fuster –realment fora de sèrie- va enlluernar de tal manera tants dels seus seguidors que els ha inhabilitat per a entendre mínimament l’autèntic paper que el de Sueca ocupa en la història de la nostra literatura. Probablement passaran anys fins que poguem fer-nos-en càrrec amb un mínim de distància. Mentrimentres, queda el diagnòstic amb què el va avaluar Josep Iborra al seu Diari: “Una gran intel·ligència al servei d’una merda de país”. Sic!.
Joan Garí
Publicat en Ara, 25-2-2023
2/1/23
La dignitat de la memòria
Títol: Shoah
Autor: Claude Lanzmann
Editorial Flâneur
Barcelona 2022
Trad. de David Cuscó
210 pàgines
Estrenat en 1985, el documental Shoah, de Claude Lanzmann, és una de les obres mestres indiscutibles del cinema de no ficció del segle XX. Com probablement sabrà el lector, s’ocupa de recollir tota mena de testimonis de la barbàrie nazi contra els jueus en la Segona Guerra Mundial. Ara l’editorial Flâneur ha tingut la feliç idea de transcriure el text del film i traduir-lo al català. Una llàstima que l’edició no compte, també, amb una bona introducció per contextualitzar i explicar el guió.
Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Shoah al complet. La passaven per televisió en horari de matinada, com per no molestar. Van ser deu hores inoblidables. Tot començava amb Simon Srebnick, el supervivent de Chełmno. El seu pare va morir al gueto de Lodz; la mare, gasejada al mateix Chełmno. Ell va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seua agilitat i per la seua bona veu. Als nazis els agradava escoltar-lo cantar cançons poloneses mentre navegava pel riu Ter més enllà de Chełmno, cap a les praderies on creixia l’alfals amb què alimentaven els conills del camp.
Veure Srebnick travessar de nou el riu Ter o la bellíssima praderia polonesa, no és res comparat amb el fet d’acompanyar-lo a contemplar el lloc on s’alçava el camp. I descobrir que, en el seu lloc, hi ha un immens buit. On havia d’haver un element de sentit, només hi ha el signe d’una gran absència. Després vindran les entrevistes amb els polonesos de Grabow, que ara viuen en les cases que van ser dels jueus. Interrogats llargament, minuciosament, revelaran a la fi la suspicàcia tradicional, l’antisemitisme tan característicament polonès. I Simon Srebnik ha de sentir les paraules nefandes de boca dels seus antics conciutadans –com aquest que recorda que els jueus foren culpables de la mort de Jesucrist-, a la porta de l’església on tancaven les víctimes abans de gasejar-les.
I un segon rostre per a l’inventari: el del granger polonés Czeslaw Borowi. L’home que travessava cada dia la via del tren que descarregava els jueus, el testimoni distant i privilegiat, la presència més o menys sensible que anava a treballar amb una constància cega i immemorial, observava l’activitat criminal dels nazis i només l’inquietava si hi havia cap perill que això li poguera passar a ell. Quan l’entrevistador li pregunta si temia també pels jueus, Czeslaw Borowi ha bellugat un cos que ja no és esvelt, ha contrafet un gest fastiguejat –com suportant la gran recança d’haver de contestar una pregunta així- i ha donat una resposta simple i exacta: “Si vosté es talla un dit, no em fa pas mal a mi”.
Tot Shoah és una galeria estupefacta de rostres, cadascú amb la seua història. I d’altres cançons que no aconsegueixen superposar-se a la de Simon Srebnick. No hi falten els testimonis dels botxins, com ara l’Unterscharführer Franz Suchomel, a qui Lanzmann entrevista amb una enginyosa càmera oculta. Aquest antic SS, que sembla un honrat mestre d’escola jubilat, hi canta la cançó de Treblinka, la melodia que feien aprendre’s als jueus el primer dia que desembarcaven al camp. “No en queda cap que la conega”, diu Suchomel, i mentre li tremola la barbeta d’una estranya satisfacció sardònica nosaltres descobrim, amb horror, que ell mateix s’ha convertit, insospitadament, en la memòria dels assassinats.
A cara descoberta, Franz Grossler –adjunt del doctor Auerswald, comissari del districte jueu de Varsòvia- assegura recordar millor les excursions per la muntanya que els “tristos” moments de la guerra. I també diu que al Comissariat feien el possible per a alimentar el gueto, com si els nazis hi hagueren actuat com una mena de Creu Roja desbordada per les circumstàncies...
La gran majoria –tots?- dels qui protagonitzen el documental ja no són entre nosaltres. Per això precisament té sentit una obra com aquesta.
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-12-22